La_pintura_depoca_moderna

Vista previa del material en texto

HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

La pintura
La pintura 
d’època moderna
Sofia Mata de la Cruz
El paisatge de la pintura d’època moderna a les 
Terres de l’Ebre emergeix amb ritme pausat però 
inexorable de la boira de desconeixement i aban-
donament en què s’havia vist immers fins fa poc 
temps. Caldria afegir la pèrdua d’obres i d’arxius 
en els diversos conf lictes bèl·lics que han af ligit la 
zona. Encara hi ha feina a fer, però la revaloritza-
ció i la restauració de moltes de les pintures que 
encara es conserven, juntament amb les recer-
ques als arxius, estan conformant un entrellat de 
línies d’investigació que, amb certa perspectiva, 
van donant una forma plausible a la història de la 
producció pictòrica moderna a Tortosa i a la seva 
zona d’inf luència. La feina duta a terme actual-
ment pels investigadors està produint fruits molt 
interessants i amplia considerablement les aporta-
cions d’autors anteriors. Cal aclarir que la majoria 
d’aquestes investigacions, en coincidència amb la 
situació de la resta de Catalunya, aporten dades 
sobre artistes als quals no és possible adjudicar-
los obres concretes i que, a més, malauradament, 
moltes de les obres conservades romanen encara 
en l’anonimat. En contrapartida, però, algunes 
afortunades incursions als arxius han permès as-
 Joan de Sarinyena. Enterrament de la Mare 
 de Déu del retaule d’Ulldecona
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

sociar unes obres determinades amb els pintors 
que les feren. Per tot plegat, es pot afirmar que la 
producció pictòrica d’època moderna a les Terres 
de l’Ebre és molt més rica del que es pensava, amb 
alguns episodis i algunes produccions destacades, 
tal com analitzen diversos especialistes en aquesta 
obra.
L’allunyament geogràfic de la zona respecte a 
Barcelona ha pogut donar la idea errònia d’un 
lloc perifèric i remot. Tanmateix, les Terres de 
l’Ebre, cruïlla entre Catalunya, València i Aragó, 
mantenen una dinàmica peculiar i pròpia que no-
més es pot entendre en el context d’una exten-
síssima diòcesi, que fins al segle xx limitava amb 
el Montsant al nord, Almenara al sud i el Baix 
Aragó a l’oest. Els lligams territorials i culturals 
i el f lux d’artistes i d’inf luències arribats de Va-
lència, d’Aragó i d’altres territoris hispans, sense 
descartar els contactes amb Catalunya, hi tenen 
un pes específic. Com ja era habitual en temps 
anteriors, també durant l’època moderna els pin-
tors de l’àrea de València dominaren els territoris 
valencians de la diòcesi, amb incursions a Tortosa; 
els pintors tortosins treballaren a la seva ciutat i 
als territoris catalans de la diòcesi, amb algunes 
penetracions al món valencià, mentre que 
uns pocs artistes forasters feren intervencions 
concretes al territori. 
El cinc-cents és un període molt dinàmic, 
amb una activitat important a la ciutat de 
Tortosa. En la primera meitat del segle hi tre-
ballaren Joan Saera (1501), Antoni Ribelles 
(1501), Joan de Vilaganya (1509), Garcia Gi-
ner (1508-1521), Pere Cristòfol (1511-1521), 
Esteve de Morillo (1508-1520) —que marxà 
de Tortosa, s’establí primer a Tarragona i des-
prés a Barcelona—, Joan Pànfil (1523) —que 
pintava un retaule a Ginestar—, Miquel Can-
tó (1532) i Jaume Carriet (1545). El primer 
pintor que es pot relacionar amb una obra 
conservada és Vicent Dessí, o de Asín, do-
cumentat entre 1515 i 1548, que fou l’inicia-
dor de la saga dels Dessí, els pintors tortosins 
més destacats dels segles xvi i xvii. Se l’ha 
relacionat amb una predel·la amb escenes de 
la vida de santa Maria Magdalena, resta d’un 
retaule pintat a la catedral, que revela els trets 
arcaïtzants del seu autor, molt ancorat encara en 
l’estil gòtic epigonal. 
La recentment coneguda intervenció a la zona, 
vers els anys 1521 i 1522, de Joan de Burgunya, 
pintor d’Estrasburg instal·lat a Barcelona, primer 
al retaule major d’Horta de Sant Joan, malaurada-
ment perdut el 1936, i després al retaule d’Arenys 
de Lledó, del qual encara es conserven unes taules, 
amplia el catàleg d’obres d’una de les personalitats 
senyera de la pintura catalana del moment, un ar-
tista que combina el rerefons de la seva formació 
nòrdica amb certs trets de la pintura italiana. Un 
altre pintor foraster establert a Barcelona, l’italià Ni-
colau de Credença, pintava a Tortosa el 1541 unes 
tendes de campanya per a l’emperador Carles V. És 
molt interessant la recent troballa documental de 
la intervenció feta el 1525 al retaule de la capella 
de l’Assumpció de la catedral de Tortosa, sota el 
patrocini dels Garret, algunes taules del qual es 
conserven a l’actual retaule de Sant Josep. L’au-
tor del retaule dels Garret havia estat identificat 
per la historiografia amb l’anònim pintor cone-
gut fins ara com el Mestre de Balaguer, per un re-
taule conservat en aquella població. Tot i que a 
la documentació estudiada recentment el pintor 
 Naixement, de Joan de Burgunya 
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

és esmentat com «Baltasar Gui», sembla plausible 
identificar-lo amb Blai Guiu, un pintor lleidatà 
documentat a Biosca el 1515, a Tortosa el 1525 
i a Lleida entre 1535 i 1548 —vegeu en aquest 
mateix volum l’estudi sobre el Mestre de Bala-
guer. L’autor del retaule dels Garret destaca no 
només pel fet que segueix els models d’Albrecht 
Dürer, sinó també perquè assenyala les rutes pic-
tòriques entre Tortosa i les terres de Ponent. La 
connexió amb Tarragona és escassa, ja que, a ban-
da del cas d’Esteve de Morillo, només es coneix 
el nom de Climent Cerdà, un pintor de Vilabella 
que s’instal·là a Tortosa. Cal destacar la presència 
a la ciutat d’artistes que procedien de més amunt 
de l’Ebre, com ara Francisco Ruiz, de Medina 
del Campo (1499), o Joan de Caraça, originari de 
Sangüesa (1500-1509). Més interès té la notícia 
segons la qual Tomàs Peliguet, un pintor italià es-
tablert a Saragossa, seguidor de Miquel Àngel, fou 
contractat l’any 1545 per l’«infanzón» aragonès 
Lorenzo de Heredia per pintar un retaule destinat 
a Batea, del qual es conserva la traça. 
Durant la segona meitat del segle xvi, a Tortosa 
destaquen Joan Dessí, fill de l’esmentat Vicent, i 
els seus fills Joan i Vicent Dessí i Queixalós. Joan 
Dessí, documentat a partir de 1558, treballà fins al 
1560 en col·laboració amb el pintor f lamenc Go-
dofred d’Esteminola, a Tortosa i a Calaceit. Més 
endavant treballarà en solitari. L’única obra seva 
conservada, la predel·la del retaule de la reserva 
del Santíssim, ara al palau episcopal de Tortosa, 
mostra trets encara arcaïtzants, com també el qua-
dre de Sant Maure, a la catedral, que li ha estat 
atribuït. Morí el 1599. El f lamenc Godofred d’Es-
teminola està documentat treballant a la catedral i 
a diversos convents de Tortosa des del 1556. Entre 
1558 i 1560, col·laborà amb Joan Dessí a Calaceit 
i a Tortosa. Potser marxà després de 1560, ja que 
a partir d’aquesta data no se’n tenen més notíci-
es. Joan i Vicent Dessí i Queixalós, fills de Joan 
Dessí, centraren entre 1576 i 1627 la majoria de 
notícies relatives a l’activitat pictòrica a la ciutat, 
ja sigui amb el contracte de retaules per a la ca-
tedral i el Consell de la ciutat com per feines de 
menor entitat. Joan Dessí i Queixalós era preve-
re i pintor. Entre altres labors, policromà i dau-
rà les imatges del retaule del Sant Nom de Jesús, 
conservat a la catedral. Té obres atribuïdes, com 
ara l’anomenada taula de la Verge dels Procuradors, 
que estudis recents avancen al segle xvii. Treballà 
també a Paüls i a Alcanar. A més, destacà per la 
seva tasca com a pèrit d’altres pintors —d’Isaac 
Hermes el 1587; de fra Lluís Pasqual el 1610— 
i com a poeta i literat, autor d’una traducció al 
castellà de La Sepmaine de Guillaume de Saluste 
du Bartas l’any 1610. El seu germà Vicent Dessí 
i Queixalós està documentat entre 1599 i 1627, 
combinant l’activitat mercantil amb la policromia 
i el daurat. Al final del segle, Jaume Talarn i Clua, 
originari de Corbera,s’instal·là a Tortosa, on està 
documentat entre 1580 i 1636. Intervingué en la 
predel·la del retaule del Sant Nom de Jesús, a la 
catedral, i pintà el pergamí amb el Miracle dels 
Captius. Lleonart de Ganapei féu petites feines a 
la catedral l’any 1599. Durant el mateix període, 
un pintor aragonès anomenat Joan de Sarinyena 
treballà a Bel, on morí el 1570, deixant orfe el 
 Verge dels Procuradors (Col·lecció del Museu 
de Tortosa)
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

seu fill homònim, molt jove, del qual es féu càr-
rec l’abat de Benifassà. Dedicat també a la pintu-
ra, i havent pintat un retaule per a Masdenverge, 
el jove Joan de Sarinyena fou enviat per l’abat a 
Roma, on es formà entre 1570 i 1575, per instal·-
lar-se finalment a València el 1584, ciutat en què 
esdevingué una de les personalitats més destaca-
des de l’escola valenciana de transició entre Joan 
de Joanes i Francesc Ribalta. Se li han atribuït les 
setze teles que conformen les portes del retaule 
de Sant Lluc d’Ulldecona, on Antonio Ponz afir-
mava, l’any 1785, haver llegit la firma Io. Sarañe-
na F. An. 1587, però estilísticament poc tenen a 
veure amb ell. També era aragonès Antoni Soto, 
que havia treballat a València, Barcelona i Castella 
abans d’establir-se a Tortosa, on es documenta en-
tre 1575 i 1600. Tot i que era pintor, contractà la 
talla del retaule del Sant Nom de Jesús, a la cate-
dral, obra que s’encarregà al fuster tortosí Gabriel 
Cid el 1582 i que havia de seguir el disseny pro-
posat per Sebastiano Serlio en el foli LXI del «Lli-
bre Quart» del seu tractat d’arquitectura, editat el 
1537. Altres obres del moment romanen encara en 
l’anonimat, com ara les arcaïtzants taules de la ba-
rana de l’orgue d’Horta de Sant Joan. 
L’anàlisi de l’evolució de la pintura al llarg del 
segle xvii ha de tenir en compte un fenomen ge-
neralitzat: la crisi pictòrica. Al canvi de gustos a 
favor de l’escultura s’hi afegiren la reducció de 
construccions religioses i la consegüent davalla-
da en la demanda d’obres. A les Terres de l’Ebre, 
sembla que la pintura mostra dos períodes dife-
renciats, un primer període fins a la Guerra dels 
Segadors, i un segon període que s’inicia amb la 
 Joan de Sarinyena. 
Coronació de la 
Mare de Déu del 
retaule d’Ulldecona
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

consegüent crisi econòmica i demogràfica i que 
no es recupera fins a la segona meitat del segle. 
En general, com en temps precedents, la pintura 
de qualitat als territoris valencians de la diòcesi 
és a càrrec dels tallers més destacats de València, 
mentre que els pintors establerts a Tortosa treba-
llen a la ciutat i al seu territori circumdant. En 
la primera etapa, a la ciutat de Tortosa l’activitat 
pictòrica més destacada se centra en Vicent Dessí i 
Pinyol, darrer representant de la nissaga, que tre-
balla a l’entorn de la catedral i a altres llocs de la 
ciutat des del 1621 fins a la seva mort, l’any 1662. 
Un dels artistes més interessants del moment fou 
Urbà Fos i Amargós. Nascut a Arnes el 1607, Fos 
ha estat rescatat recentment de l’oblit gràcies a la 
descoberta de dades biogràfiques i professionals 
que descarten el seu pretès origen valencià i que 
n’identifiquen diverses obres que fins no fa gaire 
havien estat relacionades amb altres artistes. Pos-
siblement es formà al taller tortosí de Vicent Dessí 
Pinyol, amb el qual estava emparentat. També es-
tava emparentat amb l’escultor Llàtzer Tramulles. 
Després d’un període a Perpinyà, on es trobava 
Tramulles, Urbà Fos tornava a Tortosa el 1638 i el 
seu taller aconseguí els encàrrecs més importants a 
Castelló, un punt d’inf lexió en la seva carrera que 
el posà en contacte amb el món pictòric valencià 
del moment, gràcies al qual la seva pintura evo-
lucionà i assolí una qualitat destacable. L’emigra-
ció de Fos a Castelló el 1640 i a València el 1650, 
on morí l’any 1658, representa per a les Terres de 
l’Ebre la pèrdua gairebé absoluta d’un dels artis-
tes més interessants del moment, però cal acceptar 
que si hagués romàs a Tortosa la seva producció 
possiblement no hauria adquirit les característi-
ques que el fan ser un dels pintors més notables de 
l’àmbit valencià. 
En aquest període anterior a 1640, a Tortosa tre-
ballaren altres artistes coneguts per dades d’arxiu: 
el tortosí Domingo Albear (1616); Miquel Melis i 
Font (1634), de la Fatarella, i altres pintors vinguts 
de més lluny, com ara el barceloní Jaume Ferrer 
i Ginescara (1628-1634); Ciprià Alegre i Torre-
lles (1631-1641), de la Pobla de Fontova (Aragó); 
Antoni Guerola i Serret (1631), de Mont-roig de 
Tastavins, o José de Mena, «infanzón» de la vila 
de Madrid (1627-1630). Se sap que a la catedral es 
pintà un retaule amb escenes de la Santa Cinta, a 
la capella sepulcral del bisbe Luis de Tena, mort el 
1622. També al voltant d’aquest període s’hauria 
de situar la porta de la fornícula del reliquiari de la 
Mare de Déu de la Cinta, a la catedral, una taula 
molt arcaica. Quedaria encara pendent de resoldre 
la qüestió de la taula anomenada Verge dels Procu-
radors, una obra que s’havia relacionat sempre amb 
un encàrrec que Joan Dessí i Queixalós rebé l’any 
1599 del Consell de la ciutat de Tortosa, però que 
una recent anàlisi estilística i iconogràfica avança 
cap al segle xvii, en el marc dels esdeveniments 
de la Guerra dels Segadors, en què la jerarquia ci-
vil de la ciutat es mantingué fidel al rei. 
Durant la mateixa etapa, en altres llocs del ter-
ritori, cal destacar la taula amb la Mare de Déu 
de Loreto, a Cabassers, obra d’inici del segle; el 
retaule de Santa Marina, a Pratdip, obra anòni-
ma datada el 1602, d’estil encara molt goticista, 
o actuacions de pintors com ara Juan Moreno, 
que contractà un retaule a Godall el 1608. També 
l’anònim retaule de l’ermita del Pilar de Benissa-
net, datat el 1626. De les notícies corresponents 
al període posterior a la Guerra dels Segadors es 
dedueix que, a banda de l’activitat del ja conegut 
Vicent Dessí i Pinyol, hi hagué una clara dava-
llada en el nombre de pintors actius a la ciutat, 
que no es recuperà fins ben entrada la segona 
meitat del segle. Se sap d’alguns artistes tortosins 
que treballaren a la seva ciutat, com ara Andreu 
Sant Joan (1671), Joan Carreres (1686), Joan Gil 
i Gosala (1688) o Climent Mauri (1688). D’altres 
venien de fora, com ara el reusenc Josep Ponç que, 
establert a Tortosa, on està documentat entre 1686 
i 1724, pintà un retrat de l’arxiduc Carles III per al 
municipi el 1703. 
Cal destacar la intervenció a Tortosa d’un pintor 
de cognom Guilló. Dels germans pintors Eugeni 
i Vicent Guilló i Barceló, el més interessant és el 
segon, Vicent (Vinaròs, 1647 - València, 1698), 
dedicat a la pintura mural d’arquitectures fingi-
des, un corrent de la pintura barroca que s’ini-
cià a Itàlia amb Pietro da Cortona. Documentat a 
Vinaròs entre 1673 i 1685, s’instal·là a Barcelona 
cap al 1690, data en què també treballà a Tarra-
gona i al voltant de la qual potser s’haurien de 
situar les pintures de la predel·la del retaule major 
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

del Seminari de Tortosa i de l’ermita del Remei 
d’Alcanar. Després marxà a València. A la cate-
dral de Tortosa es conserven algunes obres im-
portades, com ara el Davallament donat pel degà 
Manuel Guerra, obra que durant molt de temps 
s’havia atribuït a Josep de Ribera, l’Spagnoleto, o al 
seu taller, però que més aviat sembla que es tracta 
d’una reinterpretació feta de bona mà d’alguna de 
les versions del Davallament fetes per Ribera. Són 
també importats els dos quadres amb l’Adoració 
dels pastors i l’Adoració dels reis del convent de la 
Puríssima de Tortosa, obra de Francesco Paterno 
da Buccino, possiblement una donació del bisbe 
Giovanni Battista Vecchi (1641-1655). 
A l’inici del segle xviii, a banda del pintor reu-
senc Josep Ponç, ja esmentat, l’any 1709 treballava 
a Tortosa Miquel Bosc (1709), que potser es pot 
identificar amb un pintorde Tarragona anomenat 
Miquel Bosch, que fou l’autor de la pintura de la 
tela central del retaule de Sant Pere Ermengol, 
a la Guàrdia dels Prats, el marc de la qual tallà 
Lluís Bonifaci —el besavi—, el 1735. A partir 
de la Guerra de Successió, la ciutat experimentà 
una recuperació econòmica que possibilità por-
tar a terme les pintures murals de la capella de 
la Santa Cinta, a la catedral. A tal fi es féu venir, 
el 1715, el pintor valencià Dionís Vidal. Era dei-
xeble d’Antonio Palomino, que l’havia assessorat 
en la decoració de l’església de Sant Nicolau de 
Bari, a València, i que novament l’assessorà en el 
programa iconogràfic de les pintures de la San-
ta Cinta. Són de la mà de Dionís Vidal les pin-
tures del primer i segon trams de la volta, amb 
unes al·legories de la Baixada de la Santa Cinta 
del cel a Tortosa i de l’amor de Maria a la ciutat, 
que es complementen, a la cúpula i als seus carca-
nyols, amb vuit dones de l’Antic Testament i qua-
tre profetes. A banda de la inspiració en algunes 
de les al·legories de la Iconologia de Cesare Ripa, 
les pintures s’inscriuen en el corrent anomenat 
ciroferrisme, és a dir, el seguiment de la sèrie de 
gravats fets per Nicholas Doringy a partir de les 
pintures de la cúpula de Sant’Agnese in Agone, a 
la Piazza Navona de Roma, iniciades el 1670 pel 
pintor Ciro Ferri (1634-1689), seguidor de Pietro 
da Cortona. Les làmines de Dorigny tingueren 
fortuna i a Catalunya, a part de la Santa Cinta, 
inspiraren pintures murals a Poblet, Barcelona i 
Mataró. A la mort de Dionís Vidal l’any 1721, el 
seu deixeble Josep Medina s’encarregà del darrer 
tram de la volta, amb la Glorificació de Maria per 
la Santíssima Trinitat i la representació de les je-
 Cúpula de la capella de la Cinta, de Dionís Vidal 
 Sant Josep amb l’Infant, atribuït a Viladomat 
HTTE
Història de les Terres de l’Ebre
Art i cultura

rarquies eclesiàstiques i civils de la ciutat. També 
treballà a la Santa Cinta Tomàs Bayarri, el 1754. 
Avançada la segona meitat del segle, a la ciutat es 
documenta l’activitat de Blai Fuster Lecha, na-
tural de Tronchón, a Saragossa (1775-1776) i del 
tortosí Josep Curto (1792). Cal destacar algunes 
obres importades, com ara el Sant Josep amb l’In-
fant de la catedral, atribuït a Antoni Viladomat i 
Manalt (c. 1720) o les còpies fetes per Vicente Ló-
pez Portaña de dues composicions, l’Anunciació 
i l’Adoració, pintades per Anton Raphaël Mengs 
al Palau Reial de Madrid, que foren donades el 
1799 pel degà Manuel Guerra a la capella de la 
Santa Cinta. Altres obres serien les pintures sobre 
tela de la capella dels Dolors de Vilalba dels Arcs, 
entorn de 1724, i les pintures murals de l’església 
vella de Miravet, datades el 1730.
Bibliografia: Ponz 1785, Ceán 1800, Vidiella 1896, Mestre 1898 i 
1900, Pastor 1915a, 1915b i 1917b, Galindo 1918, Matamoros 1920, 
Mestre 1925, Pastor 1925, Betí 1927, Orellana 1930, Post 1930-1966, 
XII i XIII, Matamoros 1932, Capdevila 1935, Angulo 1944a, Ma-
durell 1944, Ainaud 1958, Fitz Darby 1967, Sebastián 1969, Rosas 
1976, Jover 1978, Benito 1981, Olucha 1981, Català 1983, Eixarch 
1983, Liaño 1983, Olucha 1984, Triadó 1984, Company 1986, Gar-
riga 1986, Milicua 1986, Querol Lor 1986, Company 1987, Olucha 
1987, Los Ribalta 1987, Benito 1988, Galarza 1989 i 1990, Querol Lor 
1990, Galarza 1991, Ferreres; Llatje 1992, Falomir 1994, Garriga 
1995, Muñoz 1997, Querol 1997, Rovira 1997a i 1997b, Albesa 1998, 
Muñoz; Rovira 1999, Fidei Speculum 2000, Mata 2001, Vidal 2001, 
Mir 2002a i 2002b, Gil Saura 2003, La memòria daurada 2003, Muñoz 
2003a, 2003b, 2003c, 2003d i 2003e, Urbano Fos 2003, Vidal 2003c, Lux 
Dertosae 2004, Miralpeix 2004, Muñoz 2004a, 2004b, 2004c i 2004d, 
Vidal 2004b, 2004c i 2004d, Mata 2005a, Muñoz 2005d i 2005e, Vi-
dal 2005b, Mir 2006, Muñoz 2006b i 2006c, Hernández 2007, Juan 
Sariñena 2007, López 2007, Espais de llum 2008, Marco 2008, Montolío 
2008, Muñoz 2008c, 2008d i 2008e, Obras maestras 2008, Vidal 2008b i 
2008d, Morte 2009a i 2009b, Muñoz 2009a
El pintor 
Joan de Burgunya
Joan Yeguas i Gassó
La primera denominació d’aquest pintor fou la de 
Mestre de Sant Feliu, per l’autoria del retaule major 
de l’església gironina de Sant Feliu (Museu d’Art 
de Girona), encunyada per Gudiol i Ricart (1941). 
Però l’exhumació de dades documentals perme-
teren a Ainaud (1953-1954) identificar-lo amb 
Joan de Burgunya. L’artista assegurava en el seu 
testament que era fill d’un argenter de «Stragborch 
en Alemanya», població que podria ser la ciutat 
alsaciana d’Estrasburg —francesa des del 1681—, 
o una de les quatre viles alemanyes anomenades 
Strassberg —prop d’Ausgburg, Kassel, Leipzig i 
Berlín— o, l’alternativa més versemblant, dona-
des les afinitats que Post observa entre Burgunya 
i Michael Pacher, l’austríaca Strassburg —vora de 
Klagenfurt, al land de Carintia, a 320 km de Mu-
nic i a 300 km de Venècia. L’apel·latiu de Burgu-
nya, amb u, tal com manifesta la seva pròpia sig-
natura —«Johanes Burgundi»—, faria referència a 
la regió de Borgonya, d’on podia ser originària la 
seva família.
S’ha suggerit una formació italiana del pintor: 
Bertaux (1908) el creu seguidor de Paolo de San 
Leocadio i coneixedor de la pintura de l’Emília; 
Mayer (1922) pensa que era fill de Fernando Lla-
nos; Tormo (1923), que era deixeble de Fernando 
Yánez de la Almedina; Angulo (1944) nota aires 
italians, filtrats a València gràcies a Llanos i Yánez; 
Post (1958) apunta una formació f lorentina; Con-
dorelli (1965) assenyala afinitats amb els mestres 
venecians pel tractament del color a la Dona amb 
conill (Museu d’Esztergom), provinent d’una col-
lecció de Nàpols. Aquesta última dada fa suposar 
a Falomir (1996) que Burgunya arribaria a Valèn-
cia amb el seguici de les reines vídues napolitanes. 
Dacos (2000) insisteix en el rastre toscà, mentre 
que Garriga (2001) en qüestiona la inf luència ita-
liana.
El trajecte documentat de Burgunya s’inicia el 
1503 a València, on consta que fins al 1505 sos-
tingué un plet amb el gremi d’armers per dos re-
taules destinats a la catedral. A la capital del Túria