Gestão Hídrica na Jardinagem Pública

Vista previa del material en texto

GESTIÓ HÍDRICA DE LA JARDINERIA PÚBLICA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE 
BARCELONA: DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL, TIPOLOGIES D’ESPÈCIES I PRÀCTIQUES DE 
XEROJARDINERIA. 
 
Marc Parés i Franzi* 
Elena Domene Gómez** 
*Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona 
**Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona 
 
Resum 
 
La Regió Metropolitana de Barcelona es troba en un precari equilibri entre oferta i demanda hídrica. En aquest marc, 
es desconeix l’impacte sobre el recurs d’alguns usos específics com és la jardinaria pública. L’objectiu d’aquesta 
comunicació és descriure les característiques d’aquest ús (la seva distribució en el territori metropolità, el seu 
impacte sobre el consum global de la regió, la tipologia d’espècies plantades i el nivell d’implantació de tècniques de 
xerojardineria) tot analitzant els diferents factors que poden explicar el seu comportament. 
 
 
 
 
 
1. Introducció 
 
La Regió Metropolitana de Barcelona es troba en un equilibri precari entre l’oferta i la demanda 
de recursos hídrics conseqüència, en part, de l’increment de la demanda. Un increment associat, 
en bona mesura, al desplaçament de la població des del centre cap a la perifèria de la regió on 
s’hi ha desenvolupat un model urbà de baixa densitat amb unes dotacions hídriques molt 
superiors (Saurí, 2003). Dotacions que s’expliquen per una menor eficiència en la gestió del 
recurs i per una sèrie d’usos associats a aquest teixit urbà (jardins, piscines, més punts d’aigua 
als habitatges...). 
 
En aquest context ens preguntem pel paper poc conegut d’un ús poc com és la jardineria pública. 
Pretenem descriure les principals característiques de la jardineria pública de la Regió 
Metropolitana de Barcelona: la seva distribució al territori metropolità, la tipologia d’espècies 
emprades i els criteris de disseny i les tecnologies de manteniment. 
 
S’analitza amb detall la utilització o no en els jardins públics de la RMB de tècniques i criteris 
propis de la xerojardineria, és a dir la jardineria eficient en l’ús de l’aigua. Ens preguntem també 
sobre l’impacte de la jardineria pública en la despesa hídrica total de la RMB i el seu potencial a 
l’hora de garantir una millor gestió de la demanda. I, finalment, també analitzem algunes de les 
variables socials i territorials que poden explicar el comportament dels jardins públics de la RMB 
pel què fa a la seva distribució en el territori, les pràctiques de xerojardineria i la tipologia 
d’espècies plantades. 
 
 
 
 
2. Metodologia 
 
La recerca s’ha dut a terme partint de la realització de la cartografia digital dels parcs i jardins de 
la RMB, amb l’objectiu de conèixer-ne la seva distribució i la seva superfície. Seguidament s’ha 
realitzat una mostra de 315 parcs en els quals s’hi ha caracteritzat la tipologia d’espècies en 
funció del consum així com els principals criteris de disseny. Finalment, s’ha fet una mostra més 
reduïda de 125 parcs en els quals s’ha entrevistat als tècnics responsables per tal de conèixer 
els diferents sistemes i tecnologies utilitzats en relació a l’estalvi d’aigua. 
 
D’aquesta manera s’han obtingut una sèrie de variables descriptives de la gestió dels recursos 
hídrics duta a terme en els parcs i jardins públics. Aquestes variables s’han analitzat a través de 
mètodes multivariants i aplicant un model amb quatre possibles variables explicatives: el model 
urbà, la població del municipi, els ingressos municipals per habitant i el color polític[1]. 
 
El què esperàvem trobar és que els municipis de ciutat compacta, grans i d’esquerres tinguessin 
un major nombre de jardins públics i que els municipis amb més ingressos per habitant o amb un 
pressupost més gran (municipis amb més població) destinessin més recursos a la gestió i 
manteniment dels seus jardins. 
 
 
3. Distribució dels jardins públics de la RMB 
 
En base a la digitalització cartogràfica dels jardins públics del conjunt de la regió hem pogut 
quantificar el total de superfície enjardinada en aproximadament 1.000 Ha. Ara bé, aquestes mil 
hectàrees es distribueixen uniformement pels municipis de la RMB? La resposta és que no. 
 
La distribució dels espais públics enjardinats depèn bàsicament de la tipologia urbana en la qual 
ens trobem. Les zones amb un teixit urbà de baixa densitat acostumen a tenir una proporció de 
jardins públics inferiors a les zones de teixit urbà més compacte. És a dir que, com alguns autors 
ja han intuït (Isnenghi, 1994; Indovina 2002), en el model de ciutat difusa hi ha una mancança 
important d’espais públics i la vida quotidiana gira més entorn una privacitat individualitzada 
pròpia de l’era postmoderna (Subirats, 2002). 
 
Taula 1. Distribució dels jardins públics a la RMB 
 Superfície 
enjardinada 
1997 (Ha) 
% del total de 
superfície 
enjardinada 
Superfície 
enjardinada/sòl urbà 
(%) 
Densitat 
urbana 
(hab/Ha) 
Barcelona 435 43,39 5,81 202 
Primera corona 311 31,04 2,42 109 
Segona Corona 120 11,97 0,50 28 
Subcenters[2] 136 13,60 2,19 102 
TOTAL 1002 100 1,98 84 
Font: elaboració pròpia. Les dades de superfície de sòl urbà i de densitat urbana s’han extret de la Direcció General 
d’Urbanisme de la Generalitat (1999). 
 
Podem observar en la taula 1 que en termes absoluts els jardins públics de la RMB es localitzen 
bàsicament a la ciutat de Barcelona i el seu entorn immediat de la primera corona metropolitana. 
 
Però l’interessant és que no només en termes absoluts hi ha més jardins públics al centre que a 
la perifèria, fet que sembla lògic en la mesura en què al centre hi ha més població, sinó que 
també en termes relatius a mesura que ens allunyem de Barcelona disminueix el nombre de 
jardins per hectàrea de sòl urbà. 
 
D’altra banda, el model urbà no és la única variable significativa a l’hora d’explicar la distribució 
territorial dels jardins de la RMB, si bé és la variable amb més pes explicatiu Hi ha dues de les 
altres tres variables del nostre model que també tenen un rol significatiu. 
 
Així, aplicant una regressió lineal amb les quatre variables trobem que la densitat urbana és la 
que té més pes explicatiu, seguida de la mida del municipi i del color polític del govern local. Els 
municipis grans tenen un percentatges superior de jardins públics per superfície urbana que els 
municipis petits; i els municipis d’esquerres també tenen un major percentatge de jardins públics 
per superfície urbana que els municipis de dretes. 
 
Taula 2. Superfície enjardinada / Sòl Urbà (regressió linear) 
 Std. beta Sig. R 
Constant 0,062 
Color polític -0,131 0,062 
Població 0,260 0,001 
Densitat urbana 0,457 0,000 
Model 0,000 0,662 
Font: elaboració pròpia 
 
 
4. El consum d’aigua dels jardins públics 
 
A partir de la mostra de 125 parcs hem establert un consum mitjà per diferents tipologies de 
parcs. Les tipologies les hem establertes en funció de les espècies que hi havia plantades, 
basant-nos en el seu consum per establir parcs d’alt, mig i baix consum. Hem pogut estimar el 
percentatge de superfície ocupat per cada tipologia de parc a través de la mostra de 315 parcs. I, 
d’aquesta manera, amb el consum mitjà per tipologia i amb la superfície ocupada per cada 
tipologia al conjunt de la RMB hem estimat la despesa hídrica dels jardins públics de la Regió. 
 
Del resultat de l’estimació n’obtenim que aquesta despesa es pot quantificar en uns 7,63 Hm3 
anuals, xifra que tan sols significa un 1,5% dels 500 Hm3 amb què es valora la despesa total 
generada a la regió (Saurí, 2003). 
 
Basant-nos en l’estudi realitzat per Domene (2002) en què s’estima que el consum de la 
jardineria privada de la RMB podria estar entorn els 40 Hm3 (un 8% de la despesa total), podem 
concloure que la jardineria privada suposa un factor més elevat de risc per al precari equilibri 
hídric de la regió que no pas la jardineria pública, que té un impacte absolut pràcticament 
insignificant. 
 
D’aquí però se’n poden extreurealtres reflexions interessants. Per exemple, que la jardineria 
pública, tot i no tenir un impacte massa important en la despesa absoluta, si que pot jugar un rol 
destacat a l’hora d’influir en les pràctiques i les tipologies de jardins que es van desenvolupant en 
el sector privat. En aquest sentit, si la jardineria pública desenvolupés un model de jardineria 
sostenible, sobretot en quant a espècies i disseny, i aconseguís que aquest model estigués en el 
punt de mira dels propietaris de jardins privats que el comencessin a imitar, aleshores sí que, 
indirectament, una jardineria sostenible en el sector públic tindria efectes notoris en el consum 
global de la regió. 
 
 
 
5. El tipus de jardí 
 
La tipologia d’espècies plantades en un jardí és un factor fonamental a l’hora de valorar-ne la 
seva sostenibilitat en termes ambientals. Espècies atlàntiques amb requeriments hídrics elevats 
esdevenen un condicionant clau per el consum hídric d’un jardí, per més que en el seu 
manteniment s’hi apliquin tècniques d’estalvi d’aigua. I a la inversa, espècies pròpies del clima 
mediterrani suposen en si mateixes un gran estalvi, independentment que s’utilitzin o no 
tècniques d’eficiència en els seu manteniment. 
 
Si fem l’anàlisi per superfície real ocupada per gespa, arbres o arbustos, veiem com la gespa és 
amb claredat el tipus d’espècie que ocupa més superfície als jardins públics de la RMB, mentre 
que les superfícies ocupades per arbres o arbustos són molt inferiors. 
 
Taula 3. Superfície ocupada per tipus d’espècies 
 Ciutat compacta Ciutat difusa Total 
Arbres 7,2% 44,6% 16,0% 
Arbustos 15,4% 11,8% 13,3% 
Gespa 71,8% 38,4% 63,9% 
Altres 5,6% 5,2% 6,6% 
Font: elaboració pròpia 
 
Si fem aquest anàlisi en funció del teixit urbà podem veure com, mentre en els jardins públics de 
la ciutat difusa hi predomina la superfície ocupada majoritàriament per arbres, en el cas dels 
jardins públics de la ciutat compacta la superfície ocupada per gespa supera el 70% del total de 
la superfície enjardinada. 
 
 
6. Les pràctiques de xerojardineria 
 
La xerojardineria (xeriscape) sorgeix als Estats Units a començaments de la dècada de 1980, a 
rel d’una forta sequera que tingué lloc l’any 1977 a Califòrnia produïda per un fort augment en el 
consum com a conseqüència del fort increment de la població. La jardineria que, a més de ser un 
dels principals causants de la sequera, va ser l’element més afectat per les restriccions havia 
d’adaptar-se a aquesta situació si volia mantenir les seves funcions i la seva qualitat 
paisatgística. És aleshores quan es plantejà la possibilitat de buscar noves formes de jardineria 
per tal d’aconseguir reduir el consum domèstic d’aigua tot mantenint la funcionalitat estètica i 
paisatgística de les zones enjardinades (Burés, 2000). Apareixen així una sèrie de tècniques i 
criteris tant de disseny com de gestió dels jardins que tenien per objectiu aconseguir la màxima 
eficiència en l’ús de l’aigua en funció del clima i de l’indret en què es localitzava cada jardí. A 
continuació revisarem alguns d’aquests criteris i tècniques (Burés 1993) tot analitzant en quina 
mesura s’estan implementant en els jardins púbics de la RMB. 
 
Segurament el criteri més important en xerojardineria és la selecció d’espècies, criteri que es 
basa en utilitzar aquelles espècies autòctones o adaptades al medi per tal de minimitzar els 
requeriment hídrics. Aquest criteri ja s’ha analitzat detalladament en l’apartat anterior i, com hem 
vist, és encara poc utilitzat en els jardins de la regió. 
 
D’altra banda, ens hem centrat en aquelles pràctiques que garanteixen un ús més eficient en la 
utilització dels recursos hídrics, com per exemple l’ús de sistemes eficients de reg, la distribució 
d’espècies en hidrozones, la implementació de tècniques com les cobertes (mulching) que 
permeten un millor aprofitament de l’aigua o l’ús d’aigües alternatives a l’aigua de la xarxa. 
 
Algunes d’aquestes pràctiques estan molt generalitzades en els parcs i jardins públics ja que, a 
diferència de molts jardins privats, aquests són jardins gestionats des de la professionalitat. És el 
cas dels sistemes de reg eficients[3] o la utilització de programadors. 
 
Taula 4. Implementació de pràctiques de xerojardineria 
Concepte Opcions % Concepte Opcions % 
Utilització de cobertes als 
jardins de la RMB* 
Si 6,5 Xarxes 
específiques 
per al reg 
municipal *** 
No 70,9 
No 93,5 Sí, alguns 23,3 
Presència de dunes als jardins 
de la RMB* 
Si 36,2 Sí, tot 5,8 
No 63,8 Presència de 
programadors 
als jardins de 
la RMB** 
No, cap 28,0 
Disseny del jardí en hidrozones 
als jardins de la RMB** 
No 68,0 Sí, alguns 8,0 
Sí, en part 14,4 Sí, la majoria 3,2 
Sí, tot 17,6 Sí, tot 60,8 
Orígen majoritari de l’aigua 
utilitzada en el reg municipal 
*** 
Xarxa 86,0 Modificació 
del reg amb la 
pluja als 
jardins de la 
RMB** 
No 28,0 
Fràtica 3,5 Sí, de forma 
manual 
56,8 
Reutilitzada 2,3 Sí, amb 
pluviòmetre 
15,2 
Altres 1,2 Motius del reg 
municipal 
deficitari*** 
Manca de 
recursos 
61,5 
Vàries 7,0 Manca de 
coneixement 
3,8 
Paviment no enjardinat i aigua 
sobrant als parcs i jardins de la 
RMB* 
Sauló (s’infiltra) 32,7 Per estalviar 23,1 
Paviment (es perd) 49,8 Manca 
d’aigua 
11,5 
Cap dels dos 17,5 L’hora del reg 
als jardins de 
la RMB** 
Nit 68,9 
Sistema de reg majoritari als 
jardins de la RMB** 
Aspersió o difusió 82,4 Matí 4,7 
Goteig 7,2 Dia 26,4 
Mànega 9,6 
Cap 0,8 
Font: elaboració pròpia *Mostra aleatòria de 315 parcs 
** Mostra aleatòria de 125 parcs en 9 municipis diferents 
*** Enquesta a tots els municipis resposta per 86 dels 163 
 
Tot i això, altres tècniques més avançades com la utilització de cobertes, la modificació del reg 
amb tècniques avançades en funció de la pluviometria o la humitat del sòl, la distribució de les 
espècies en hidrozones o l’ús d’aigües alternatives a l’aigua de la xarxa, són en general 
tècniques molt poc presents en la jardineria pública. Així mateix, la gran majoria dels municipis 
no disposen d’una xarxa específica per al reg de jardins, la qual cosa impossibilita l’ús d’aigües 
d’origen alternatiu a l’aigua potable de la xarxa. 
 
A la vegada, es detecta la presència més que destacable en molts parcs i jardins d’alguns 
elements que incrementen de forma molt notòria la despesa hídrica d’un jardí. Entre aquests 
elements n’hem de destacar dos de molt significatius. El primer, no cal dir-ho, és el ja comentat 
predomini d’espècies atlàntiques en els espais públics enjardinats. El segon element que volem 
destacar és la presència de dunes. Les dunes provoquen importants pendents en les superfícies 
enjardinades, la qual cosa dificulta la infiltració i incrementa les pèrdues d’aigua. La presència de 
dunes no és tan generalitzada com ho són les espècies atlàntiques, però tot i això en trobem en 
un 36,2% dels parcs analitzats, xifra que no és ni molt menys insignificant. Com tampoc és 
 insignificant el 26,4% dels casos en què es rega durant les hores centrals del dia, fet que suposa 
un increment de les necessitats hídriques per la major evaporació en aquesta franja horària. 
 
Malgrat tot, en el 55,7% dels sectors de reg analitzats[4] s’està regant per sota de les necessitats 
teòriques reals durant l’estiu. Lògicament això no implica que la tipologia de jardins i les 
pràctiques de manteniment siguin ambientalment sostenibles, doncs entre d’altres coses, si el 
reg és deficitari en part és perquè els requeriments hídrics de molts dels jardins són 
extremadament elevats. 
 
Tot i això, els municipis no consideren que el reg de les zones públiques enjardinades sigui un 
problema i, si bé en són conscients que estan regant per sota de les necessitats, ho atribueixen a 
la manca de recursos econòmics i tècnics més que no pas a una voluntat d’estalvi hídric. 
 
Si passema analitzar la relació entre aquestes pràctiques i les quatre variables del model, hem 
de destacar que hem trobat tres pràctiques de xerojardineria que es correlacionen amb el nivell 
d’ingressos per habitant. Es tracta de correlacions molt febles però que sí que mostren una 
tendència en la utilització d’aquestes pràctiques. Val a dir que l’element que explica l’ús 
d’aquestes tècniques és el cost que aquestes tenen i no pas els criteris de sostenibilitat. Tant és 
així, que no totes les pràctiques que tenen més presència en els municipis amb més ingressos 
per habitant són pràctiques de jardineria sostenible. És el cas de la major presència de gespes i 
de dunes en els parcs i jardins d’aquests municipis amb més ingressos. 
 
En canvi, hi ha altres tècniques com el mulch o la instal·lació de programadors per controlar la 
durada i la freqüència del reg que també tenen relació amb els ingressos per habitant i que, a 
diferència de les gespes o les dunes, són tècniques en benefici de l’estalvi d’aigua. 
 
Una altra variable amb certa significativitat explicativa respecte a l’ús de tècniques de 
sosteniblitat és el tamany del municipi. Els municipis petits tenen limitades certes inversions pel 
fet de disposar d’un pressupost molt reduït en termes absoluts. Així, a l’hora de dissenyar els 
seus parcs i jardins tendeixen a apostar per un tipus de jardí de baix cost de disseny i 
manteniment, és a dir jardins d’un caire més natural i menys de disseny. 
 
Finalment, el model urbà també resulta una variable explicativa en dos dels criteris analitzats. El 
primer és el tipus de paviment de les zones no enjardinades. Mentre que a la ciutat difusa hi ha 
un major predomini de paviments tous (sauló...) a la ciutat compacta hi predominen els 
paviments durs. Aquest fet es pot explicar per la major tendència dels jardins de la ciutat difusa a 
desenvolupar dissenys aprofitant o imitant l’entorn natural, mentre que en la ciutat compacta el 
disseny és més urbà i artificialitzat amb l’ús de paviments durs. Els paviments durs no infiltren 
l’aigua i la condueixen directament al clavegueram, mentre que els paviments tous permeten que 
l’aigua retorni al sòl. El segon element en què el model urbà hi té un pes explicatiu destacable és 
el tipus de reg. En aquest cas però l’argumentació es vincula a la tipologia d’espècies que trobem 
a cada model urbà. Com hem vist, en els teixits compactes el predomini de gespes és més gran i 
això fa que la presència de reg per aspersió sigui més notòria. En canvi, en els teixits urbans de 
baixa densitat hi ha un major predomini d’espècies autòctones, sovint arbustives, que 
requereixen un reg menor i que en molts casos, donada l’escassa freqüència amb què el reg és 
necessari, no té massa sentit instal·lar segons quins sistemes de reg. 
 
 
 
 
7. Conclusions 
 
En el cas de la RMB, l’impacte de la jardineria pública sobre el consum hídric total de la regió és 
baix, però les espècies i les tècniques utilitzades queden lluny dels principis d’estalvi d’aigua. 
Potenciar la implantació d’espècies autòctones i tècniques de xerojardineria permetria reduir la 
demanda hídrica dels jardins públics però, sobretot, podria jugar un paper clau a l’hora de liderar 
un canvi del tipus de jardineria en el sector privat, que és el que realment amenaça l’equilibri 
hídric de la regió amb el desplaçament de la població vers un model urbà de baixa densitat on hi 
predominen els habitatges amb jardí. 
 
Variables com el tamany del municipi, els ingressos o el color polític expliquen part de les 
característiques de la jardineria pública de la RMB, però les diferències més importants les hem 
trobades entre l’espai públic enjardinat de la ciutat compacta i el de la ciutat difusa, 
fonamentalment pel què fa a la quantitat de superfície enjardinada. 
 
El jardins públics com a part d’espais públics són elements que cal potenciar des del punt de 
vista de la sostenibilitat social ja són espais de relació i d’interconnexió social. En aquest sentit el 
model de ciutat compacta, esponjat amb gran quantitat d’espais públics és un bon model social; 
ara bé, cal potenciar també la sostenibilitat ambinetal d’aquest ús mitjançant tècniques i criteris 
d’eficiència en l’ús de l’aigua. En definitiva, més espais públics però ambientalment més 
sostenibles. 
 
 
Bibliografia 
 
Saurí, D. (2003): “Lights and shadows of Urban Water Demand Management: the case of the 
Metropolitan Region of Barcelona”, European Planning Studies, nº 33, vol.11, 230-243. 
Indovina, F. (2002): “O Espaço Publico: topicos sobre a sua mudança”, Cidades, comunidades e 
territoros, nº 15, 119-123 
Isnenghi, M. (1994): L’Italia in piazza: i luoghi della vita pubblica dal 1848 ai giorni nostri, 
Mondadori. 
Domene, E. (2002): Estudi del consum hídric de les zones ajardinades privades vinculades a 
l’expansió del model d’habitatge de baixa densitat a la Regió Metropolitana de Barcelona, Inèdit, 
Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona. 
Burés, S. (2000): Avances en xerojardineía, Reus, Ediciones de Horticultura. 
Burés, S. (1993): Xerojardinería, Reus, Ediciones de Horticultura. 
Subirats, J. (2002): Redes, territorios y gobierno, Barcelona, Diputació de Barcelona. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
[1] El model urbà l’hem distingit entre compacte (edificis plurifamiliars) o dispers (edificis 
unifamiliars aïllats o adossats. Els ingressos municipals per habitant fan referència als ingressos 
per càpita dels Ajuntaments en base al seu pressupost de l’any 2001. I en el color polític hem 
diferenciat entre governs d’esquerres (PSC-ERC-ICV) i governs de drtes (CiU-PP). 
[2] Per subcentres entenem les ciutats de més de 50.000 habitants i les capitals de comarca 
situades a la segona corona metropolitana. 
[3] Bàsicament reg per aspersió i per difusió ja que el reg per goteig (tot i ser més present que en 
la jardineria privada) és més minoritari, fonamentalment perquè les espècies predominants a la 
jardineria pública són les gespes i aquestes majoritàriament són regades amb aspersors i 
difusors. 
[4] S’ha analitzat l’adequació del reg a les necessitats teòriques utilitzant el mètode de Costello 
(Burés, 1993).