Geografia_de_Espana (1)

Vista previa del material en texto

Evolució de la idea d’Espanya en l’imaginari geogràfic 
Dr. Francesc Romagosa i Dr. Xavier Oliveras 
 
 
 
 
 
 
 Geografia d’Espanya - Bloc 1 Unitat 1 
Evolució de la idea d’Espanya en l’imaginari geogràfic 
 
01
 
 
El concepte “Espanya”, que avui associem a l’ens polític i territorial que també 
anomenem estat espanyol o Regne d’Espanya, no sempre ha tingut aquesta interpretació. 
Amb el temps ha anat canviant, tant des del punt de vista dels límits geogràfics físics i 
polítics com de la pròpia idea associada a aquest concepte. En aquesta unitat 
introductòria de l’assignatura estudiarem aquesta evolució. 
Evolució del significat geogràfic físic i dels límits geogràfics d’Espanya 
Fa uns dos mil anys, a l’època de l’Imperi romà ja es fa popular el concepte d’Espanya, 
tot i que amb la denominació d’Hispania. Aquella era una denominació territorial de 
sentit purament físic (similar a península Ibèrica); ja utilitzada prèviament pels fenicis 
(de fet, el topònim és fenici, tot i que el significat encara no està consensuat: Terra de 
conills? Terra del nord?). En qualsevol cas, la Hispania romana no constituí mai una 
unitat política sinó un territori (la península Ibèrica) que estava dividit en 5 províncies. 
En ocasions també inclou les illes Balears i el nord del Marroc. 
Amb l’arribada dels visigots es continua emprant el concepte d’Hispania (o Spania) com 
una denominació territorial de sentit purament físic per fer referència a la península 
Ibèrica. No l’utilitzaren amb un sentit polític (el regne visigot no coincidia amb els límits 
de la península). 
Amb l’ocupació de la península per part dels musulmans (segles VIII-XV) se seguirà 
utilitzant el concepte (Isbāniyā / Spania), de forma paral·lela a l’equivalent Al Ándalus. És 
a dir, segueix essent una denominació territorial de sentit purament físic (similar a 
península Ibèrica). 
A l’Edat Mitjana (segles XII-XV) Espanya continua essent una denominació territorial de 
sentit purament físic (tant per part dels territoris cristians com dels musulmans). Se’n fa 
un ús per part de les monarquies (cristianes) d’Aragó, Castella i Portugal per legitimar la 
seva expansió territorial vers el sud de la península. A la Crònica del rei Jaume I d’Aragó, 
per exemple, el monarca s’autodefineix com un dels reis d’Espanya. 
Entrada l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII) les coses segueixen igual, si bé 
progressivament el concepte s’identifica amb la monarquia (i els seus territoris a la 
península Ibèrica). També es comença a utilitzar el concepte en plural (Espanyes): des 
dels reis Catòlics, els reis i reines són “de les Espanyes”. Durant els segles XVI-XVII per 
casualitat hi ha una pràctica coincidència del concepte Espanya amb els límits de la 
monarquia: 1) unió dinàstica d’Aragó + Castella + Navarra i conquesta de Granada; 2) 
unió dinàstica dels regnes anteriors + Portugal. Però no tots els territoris de la monarquia 
es consideren “Espanya”: en cap cas les colònies d’ultramar es consideren Espanya sinó 
territoris que pertanyen a la corona. Posteriorment les historiografies oficials sí que 
parlaran d’aquests territoris com a espanyols, tot i que en realitat eren territoris dominats 
per la corona de Castella. 
Una vegada Portugal s’independitza definitivament de Castella, les fronteres a la 
península Ibèrica es mantindran pràcticament inalterades fins a l’actualitat. Els únics 
canvis seran el pas de la Catalunya Nord a França pel Tractat dels Pirineus (1659); el pas 
del petit municipi portuguès d’Olivença (Olivenza) a Espanya (1801); la incorporació, a 
través del Tractat d’Utrecht, de Gibraltar i Menorca a l’imperi britànic (en el cas de 
Menorca només entre 1713 i 1782); o la incorporació de Catalunya a l’imperi napoleònic 
francès durant la guerra d’Independència (1812-1814). 
 
Geografia d’Espanya - Bloc 1 Unitat 1 
Evolució de la idea d’Espanya en l’imaginari geogràfic 
02 
 
 
A l’època contemporània (SS. XIX-XX) els concepte d’Espanya seguirà essent una 
denominació territorial, però cada vegada amb més sentit polític (nació i estat). Es 
produeix una identificació del concepte amb l’Estat espanyol i els seus límits polítics 
(apropiació del concepte Espanya per part de l’estat hereu de l’antic regne de Castella). 
Portugal progressivament deixa de ser Espanya i és quan per fer referència al territori 
físic històric d’Espanya -la Hispania romana- cal crear un nou concepte i s’opta pel de 
península Ibèrica. El concepte de “les Espanyes” és utilitzat per darrer cop el segle XIX 
per la reina Isabell II (Amadeu I ja no l’utilitza) i des d’aleshores és considerada una 
expressió “tabú”, sobretot des del nacionalisme espanyol, que entén que d’Espanya 
només n’hi ha una. 
Amb aquest nou sentit (polític) del concepte d’Espanya ara sí que no només s’inclou dins 
dels límits geogràfics l’Espanya peninsular i balear, sinó també totes les possessions 
colonials de l’estat, que es consideren indubtablement territori espanyol. 
Evolució del significat geogràfic polític i de la identitat d’Espanya 
Fins el segle XV la població s’identifica amb el seu estatus social, territori 
local/comarcal/regional; com a vassalls de la monarquia. Entre els segles XVI i XVII 
només les elits i l’aparell estatal progressivament s’identifiquen amb Espanya o com 
espanyols, en un sentit geogràfic físic o polític (monarquia). 
No és fins entrat el segle XVIII quan es produeixen les primeres mostres d’identificació 
d’Espanya en un sentit polític (la monarquia espanyola) arran de la reestructura política 
després de la Guerra de Successió (supressió dels diferents règims político-territorials, i 
imposició del règim castellà). En tot cas, seguiran sent només les elits i l’aparell estatal 
qui progressivament s’identifiquen amb Espanya o com espanyols, ara però en un sentit 
cada cop més polític (monarquia). 
Entre els segles XIX i XX és quan tota la població s’identifica primerament amb Espanya, 
com a espanyols o amb la nació espanyola, però és un procés gradual: 
• 1800 - 1840: en aquest període es gesta la idea d’Espanya com a sinònim de la nació 
espanyola (els habitants d’Espanya com a dipositaris del poder polític). La dreta 
política i l’Església la rebutgen, per ser una idea revolucionària. 
• 1840 - segle XX: consolidació de la idea d’Espanya com a sinònim de la nació 
espanyola (la nació com a síntesi de la religió catòlica, cultura castellana, Estat). És 
un procés en què la dreta política i l’Església han modelat al seu gust la idea 
d’Espanya per sentir-s’hi còmodes. 
• 1850 - segle XX: paral·lelament, hi ha un procés de construcció nacional d’altres 
territoris (especialment a Catalunya i el País Basc) diferenciada de la construcció 
nacional d’Espanya, però per mitjà de processos similars. 
Així, doncs, durant el segle XIX es dóna el procés de construcció de la nació espanyola i 
de la identificació amb el territori “Espanya”. Es produeix una nacionalització de la 
història i la geografia a través d’un conjunt de mites que es creen durant aquesta època: 
a) el mite dels “espanyols” pre-romans (“Espanya ha existit des de sempre”) 
b) el mite de la unitat política de la província romana d’Hispània (tal província no va 
existir mai, sinó que van ser un conjunt de províncies) 
c) el mite dels reis gots (la primera unitat política i primers reis “espanyols”). És un 
mite que l’Església ja l’havia creat durant la Reconquesta i es recupera novament 
d) el mite dels musulmans: invasió estrangera, no “espanyols” (com a sinònim de no 
cristians) 
e) el mite de la Reconquesta i de Santiago: reconquesta legítima d’Espanya i creuada 
contra els infidels (va ser una conquesta territorial i religiosa) 
f) el mite de la unificació d’Espanya i dels Reis Catòlics (en realitat no van unir els 
territoris, només la monarquia, ja que els diferents regnes van seguir existint com a 
tals) 
 
Geografia d’Espanya - Bloc 1 Unitat 1 
Evolució de la idea d’Espanya en l’imaginari geogràfic 
03 
 
 
g) el mite de l’Imperi, associata l’expansió colonial 
h) el mite de la Guerra de la Independència (vist com un alçament de la nació 
espanyola contra la invasió estrangera -francesos-, quan en realitat van ser revoltes 
de caràcter ideològic motivades per l’Església catòlica; inicialment el sentit 
d’“independència” era el d’insubordinació) 
i) el mite de la sagrada unitat d’Espanya, basat en la indissoluble unitat des de 
l’antiguitat (que porta a la reclamació territorial sobre Gibraltar, però en canvi no 
sobre Portugal) 
A partir d’aquí hi ha un procés de difusió de la “nació espanyola”. És un procés que té 
serioses dificultats per prosperar al segle XIX, però que s’acaba acomplint durant el segle 
XX, i es posa de manifest en els següents aspectes: 
a) la redacció d’una història i una geografia nacionalitzada 
b) la creació d’una literatura, art (especialment pintura) i música nacionalitzada 
c) l’educació (escola i Església) 
d) l’Estat centralista (seguint el model francès) 
e) la creació d’una iconografia específica (mapes, bandera -la rojigualda és declarada 
bandera nacional oficial el 1908- i efígies dels monarques / dictadors) (reproduïda 
als diaris, monedes, segells, llibres, etc.) 
Arribats al segle XXI, les idees actuals d’Espanya (relacionades amb la identitat de les 
persones, entroncant amb la idea de nació i nacionalitat) són diverses: 
a) Espanya (visió unitària): territori político-administratiu tal i com és reconegut 
internacionalment (Regne d’Espanya) i nació espanyola (es nega l’existència d’altres 
nacions diferents a l’espanyola -de matriu castellana-). 
b) Espanya (visió plural): territori político-administratiu tal i com és reconegut 
internacionalment (Regne d’Espanya) i nació de nacions (espanyola o castellana, 
catalana, basca i gallega). 
c) Espanya (visió excloent): associació d’Espanya únicament amb la nació castellana, 
és a dir, l’Estat espanyol sense altres nacions històriques com Catalunya (o els Països 
Catalans), el País Basc i Galícia. 
d) Estat Espanyol (no Espanya): realitat político-administrativa basada en una unitat de 
territoris i pobles no consentida per tots / una imposició. 
Evolució de l’imaginari geogràfic (extern) d’Espanya 
De la mateixa manera que hi ha hagut una evolució en el significat de la idea d’Espanya 
dins de la península Ibèrica, fora d’ella també ha anat canviant històricament la visió que 
es tenia d’aquest territori. 
A l’època de les cultures clàssiques jueva, grega i romana, la península Ibèrica era vista 
com un lloc llunyà, la fi del món (el finis terrae romà), al límit entre el conegut i el 
desconegut; una porta (les torres d’Hèrcules); un lloc exòtic i d’aventures. 
Amb l’arribada de l’Imperi romà i el cristianisme ja forma part del món conegut, ubicat al 
sud d’Europa i a l’extrem occidental del Mediterrani (Hispania). A l’època musulmana, 
pels musulmans forma part del món conegut; pels cristians esdevé de nou un lloc llunyà, 
fronterer, exòtic i d’aventures (la Cançó de Rotllan, segle XI). 
En plena edat mitjana (segles XIII - XV) la Corona d’Aragó adquireix una centralitat 
mediterrània i europea, mentre que els altres regnes (Castella, Portugal, etc.) tenen una 
posició més secundària. En canvi, entre els segles XVI i XVIII la monarquia castellana 
esdevé potència mundial, en conquerir bona part del continent americà. 
Progressivament, però, entrarà en decadència i perdrà la seva centralitat; es començarà a 
veure com un país de monjos i soldats. 
 
Geografia d’Espanya - Bloc 1 Unitat 1 
Evolució de la idea d’Espanya en l’imaginari geogràfic 
04 
 
 
Els segles XIX i XX Espanya esdevé una perifèria, de nou un lloc exòtic, un Orient, un 
Sud (“Àfrica comença als Pirineus” -frase atribuïda a diversos personatges francesos, el 
més estès Alexandre Dumas-; “España es el problema, Europa es la solución” de José 
Ortega y Gasset; “Spain is different” de Manuel Fraga -1960s-; als anys 80 es fa broma -
acudits- amb les “potències mundials” Grècia, Portugal i Espanya). 
Des de finals del segle XX i fins a principis del segle XXI (1985-2008) es produeix la 
integració a Europa, es passa a ser un Nord (destinació de la nova immigració 
internacional que ve del Sud), hi ha una ràpida modernització del país, assolint 
estàndards de desenvolupament similars als de molts països occidentals. Això no 
obstant, encara se’l considera despectivament un membre dels països “PIGS” (Portugal, 
Irlanda / Itàlia, Grècia, Spain).