24-Llengua-i-MMCC-Terres-Ebre

Vista previa del material en texto

BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA 24
LLENGUA I COMUNICACIÓ
 Primera Jornada de
Llengua als Mitjans
de Comunicació de
les Terres de l'Ebre
E
En aquesta obra es recullen totes les intervencions presentades a la I Jornada de Llengua als 
Mitjans de Comunicació de les Terres de l’Ebre celebrada el 24 de maig del 2017 al 
Palau Oliver de Boteller de Tortosa.
© Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística
http://llengua.gencat.cat
Disseny de la col·lecció: Mauricio Restrepo
Primera edició: novembre 2018
Maquetació: Pleca digital
ISBN: 978-84-393-9793-9
Aquesta obra està sotmesa a una llicència Creative Commons d’ús obert, amb reconeixement d’autoria i sense obra derivada 
ni usos comerciales. 
Resum de la llicència: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca
Llicència completa: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/legalcode
3 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Salutació 4
Ester Franquesa i Bonet, directora general de Política Lingüística
Presentació
Ferran Bladé Pujol, director dels Serveis Territorials de Cultura a les 
Terres de l’Ebre 5
Model de llengua dels mitjans de comunicació 
orals a les Terres de l’Ebre
Albert Aragonés Salvat 6
Los periodistes patixen. El tortosí, la morfologia 
normativa i l’adequació
Carles M. Castellà Espuny 14
Manifestacions del tortosí en l’àmbit nacional
Mònica Montserrat Grau 27
Quin lèxic llegim i sentim? Dels mitjans locals 
als supracomarcals
Àngela Buj Alfara 44
El llenguatge periodístic en els mitjans digitals 
ebrencs
Jordi Duran i Suàrez 65
Recapitulacions i conclusions
Joan Abril Español 83
Cloenda
Sílvia Tejedor Barrios, presidenta del Col·legi de Periodistes a les 
Terres de l’Ebre 86
Programa de la Jornada 88
Sumari
—
4
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
L’aparició de la nova gramàtica i ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans a finals 
del 2016 ha comportat un esforç important d’adaptació per a la seva aplicació, però 
també ha significat un estímul per a l’enfortiment de la llengua i per a accentuar la ne-
cessitat de mantenir la qualitat en l’ús en tots els àmbits de l’esfera pública, també en 
els mitjans de comunicació, que tenen a les mans la capacitat d’intervenir positiva-
ment o negativament en les llengües que utilitzen.
Els professionals de la llengua de les comarques ebrenques han fet propostes 
perquè els professionals de la comunicació que hi operen disposin d’uns criteris lin-
güístics coherents amb la varietat estàndard i també propers al territori. És una bona 
notícia que hàgim pogut celebrar la primera Jornada de Llengua als Mitjans de Comu-
nicació de les Terres de l’Ebre, amb la motivació afegida de la valoració amb profunditat 
de la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans. La Jornada ha mostrat que l’actualitza-
ció de la normativa per part de la nostra acadèmia era una necessitat ineludible per a 
una societat moderna i avançada com la nostra, i que els comunicadors, que són també 
professionals de la llengua, s’han d’adaptar als canvis d’una manera adequada al con-
text d’ús.
El debat a l’entorn de la varietat estàndard de les Terres de l’Ebre ha aportat 
nous coneixements i nous enfocaments als experts en la llengua i també als professio-
nals de la comunicació, que perceben com n’és d’important el seu paper en favor de la 
qualitat i de la unitat de la llengua des de les seves plataformes en els mitjans: premsa, 
ràdio, televisió, Internet.
Celebrem l’edició d’aquesta Jornada de Llengua i també la publicació dels tex-
tos que s’hi presentaren, amb la vocació que siguin eina de consulta i de referència per 
a futures orientacions lingüístiques dels mitjans. Aquest 2018, que som de ple en l’Any 
Fabra, recordem com ens reptava a continuar treballant en l’obra de depuració de la 
llengua. Deia: «els uns encercant nous perfeccionaments, els altres apreuant-los i difo-
nent-los, posant tots en aquesta tasca tot el nostre saber i tota la nostra voluntat». 
Continuem, doncs, el seu mestratge.
Salutació
Ester Franquesa i Bonet
Directora general de Política Lingüística
—
5 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Celebrem que la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura 
hagi organitzat a les Terres de l’Ebre una Jornada de debat sobre la llengua als nostres 
mitjans de comunicació locals. L’objectiu de la trobada és debatre a fons el model de 
llengua i la idoneïtat i adequació d’unes solucions en comptes d’unes altres. Tot tenint 
present, també, l’aparició fa uns mesos de la nova Gramàtica de la llengua catalana de 
l’Institut d’Estudis Catalans.
Celebrem també que la Jornada tingui una nombrosa participació, tant dels 
experts de la llengua, com dels professionals dels mitjans i del públic en general inte-
ressat per la temàtica, que versa sobre diferents aspectes al voltant de la llengua a 
l’Ebre: «Models de llengua als mitjans de comunicació orals a les Terres de l’Ebre», per 
Albert Aragonès; «Los periodistes patixen» i «El tortosí, la morfologia normativa i l’ade-
quació», per Carles M. Castellà; «Manifestacions del tortosí en l’àmbit nacional», per 
Mònica Montserrat; «Quin lèxic llegim i sentim? Dels mitjans locals als supracomar-
cals», per Àngela Buj, i «El llenguatge periodístic ebrenc en els mitjans digitals», per 
Jordi Duran. Unes intervencions especialitzades sobre la llengua i la comunicació, a 
partir de les quals avui els assistents tenim l’ocasió d’intercanviar opinions, cosa que 
farà més rica i productiva la Jornada.
Este és un tema que ens ocupa i que ens preocupa, i cal que el mantinguem en 
constant revisió i actualització, ja que la llengua és un fet canviant i el món actual dels 
mitjans de comunicació és molt viu, també en els aspectes de l’ús de la llengua.
Presentació
Ferran Bladé i Pujol
Director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre
—
6
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
La representació gràfica de les paraules —l’ortografia— en català sempre ha tingut la seua 
normativa específica. De fet, les primeres normes oficials del català van ser precisament 
les Normes ortogràfiques (1913). Enguany, recordem-ho, se celebra el centenari del Dic­
cionari ortogràfic (1917), que ha regit durant cent anys la nostra manera d’escriure.
La pronunciació de les paraules, en canvi, si l’ha tingut, ha sigut una normativa 
provisional, presentada aleshores com una proposta. Em referixo a la Proposta per a un 
estàndard oral de la llengua catalana, de la qual es van publicar dos petits opuscles: el 
primer dedicat a la Fonètica (1990) i el segon a la Morfologia (1992), tots dos a cura de 
Joan A. Argenter, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ara, amb la nova Ortografia catalana i la nova Gramàtica de la llengua cata­
lana, aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans la tardor del 2016, ens trobem que 
les normes de pronunciació s’han tornat a dispersar i, així, unes normes les trobem a 
l’Ortografia, i no a la Gramàtica, unes altres a la Gramàtica, però no a l’Ortografia, algu-
nes als dos llocs i unes altres ni a un lloc ni a l’altre: s’han perdut pel camí.
Aquí em limitaré a comentar només una desena de normes o recomanacions 
referides a pronúncies, començant per una mostra de les novetats, és a dir, que no ha-
vien estat formulades a la Proposta i que ara apareixen a la nova normativa; a conti-
nuació ressenyaré unes quantes pronunciacions més que, respecte a la Proposta ara en 
la nova normativa, reben una consideració diferent; i acabaré amb unes quantes més 
que no he sabut trobar a cap dels dos nous documents normatius, tot i que ja estaven 
formulades anteriorment com a propostes.
Per simplificar, no tindré en compte el text provisional de la Gramàtica, ni la 
normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni la llarga bibliografia d’articles, 
estudis i manuals que han tractat lesnormes de pronunciació del català, abans i des-
prés de la Proposta. Comentaré tan sols les consideracions que vaig fer a Aragonés 
(1995) i les que han fet Beltran i Panisello (2002), per una banda, perquè ens consta que 
han estat objecte de consulta entre els professionals dels mitjans de comunicació de 
les Terres de l’Ebre; i per l’altra, citaré també les recomanacions que han fet Castellanos 
(2004) i Paloma et al. (2009), perquè són manuals que s’han fet servir en la formació 
dels estudiants universitaris de Periodisme.
La normativa recentment estrenada presenta moltes novetats, sobretot sintàc-
tiques, però també, és clar, referides a la pronunciació. Com a exemple, posaré tres casos 
en què l’IEC no s’havia pronunciat clarament a la Proposta i que jo vaig gosar d’afegir en 
Model de llengua dels mitjans 
de comunicació orals a les 
Terres de l’Ebre
Albert Aragonés Salvat
—
7 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
aquell manual del 1995, fent-hi «una valoració personal». En la redacció de les recoma-
nacions, per marcar d’alguna manera que era una aportació nostra, vam fer servir el 
verb «considerem», en primera persona del plural. Ho apunto perquè no sé fins a quin 
punt els lectors del manual han advertit aquesta subtilesa que, il·lús de mi, vaig idear.
1. El primer d’aquests tres casos és la pronunciació d’una e oberta en comptes 
d’una a tònica en paraules com llarg, aigua, iaio, etc., pronunciades ll[3]rg, 
[3]igua, i[3]io, etc.
 Aragonés (1995, p. 20) i Beltran i Panisello (2002, p. 364) vam considerar «no 
recomanable» aquesta pronúncia dialectal, de la mateixa manera que ho 
han fet Paloma et al. (2009, p. 125, 134, 163 i 182), que localitzen aquesta 
pronúncia en tortosí (aigua, llàgrima, llarg); en eivissenc, mallorquí i me-
norquí (llarg, viatge, xarxa), i també en valencià meridional (aigua, no 
*euia).
 La nova Gramàtica de l’IEC no en diu res; és a la nova Ortografia on ho 
trobem:
En alguns parlars, el contacte de la [a] amb un so palatal dona lloc al tanca-
ment de la vocal en [3], fet que no transcendeix a l’escriptura: llarg, xarxa, 
viatge. (Ortografia § 2.2.1, p. 33)
Si no ho he entès malament, l’Ortografia no fa cap valoració de la pronún-
cia, tan sols explica que alguns ho diem així i que això «no transcendeix a 
l’escriptura».
2. L’altre cas és la pronunciació d’una v (o una b) en comptes d’una u en dimi-
nutius com claueta, creueta, peuet, veueta, etc.
 Si llavors a Aragonés (1995, p. 25) i Beltran i Panisello (2002, p. 425) les vam 
considerar no recomanables, tal com fan Paloma et al. (2009, p. 144 i 153), 
que ho localitzen només al mallorquí i menorquí (ouet/cacauet, peuot, 
pouet), ara no és l’Ortografia qui en parla, sinó la Gramàtica, que considera 
igualment que «no són acceptables en els registres formals»:
Per analogia amb els casos en què es produeix l’alternança entre [v] (o [ß]) 
i [w], en alguns parlars nord-occidentals i baleàrics, la semivocal [w] ha 
estat substituïda per la consonant [v] (o [ß]) en casos com ara bovet (per 
bouet), clavet (per clauet), creveta (per creueta), nivet (per niuet), pevet 
(per peuet), povet (per pouet); [...] Es tracta de formes que no són accepta-
bles en els registres formals. (Gramàtica § 4.3.5, p. 71)
 En aquest cas, com veiem, la recomanació és clara: aquestes formes no són 
acceptables en els registres formals, que és el mateix que dir que només 
són admissibles en els registres informals.
8
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
3. Un tercer exemple de novetat de la normativa recent que vull destacar és el 
de les formes verbals caïa, creïa, traïa, veïa, en comptes de queia, creia, 
treia, veia, dels verbs caure, creure, traure, veure, un cas que tant Aragonés 
(1995) com Beltran i Panisello (2002) ja sancionàvem.
 A Aragonés (1995, p. 53, 54 i 59), les vam apuntar entre parèntesis, la qual 
cosa volia deixar entendre que es consideren formes admissibles, però no-
més en els registres informals (p. 52), tal com fan Beltran i Panisello (2002, 
p. 526, n. 8), això sí, justificant-ho:
Tot i que aquesta és una qüestió menor, que només afecta la pronunciació 
de les formes generals en registres informals, [...] res no hauria d’impedir 
que els dialectes que mantenen formes del tipus caïa, creïa, jaïa, traïa i 
veïa, més ajustades a la primitiva derivació que les valencianes —i que fins 
i tot han tingut un considerable ús literari—, les poguessen usar en els ma-
teixos casos, naturalment a nivell oral.
 Què en diu la nova normativa? L’Ortografia no en parla; és la Gramàtica, en 
aquest cas, qui en fa esment:
També és possible trobar l’alternança entre vocal i semivocal diacrònica-
ment en formes verbals que antigament (i encara ara, en alguns parlars 
valencians) es pronuncien amb hiat i accent en la vocal temàtica, i que han 
passat a pronunciar-se amb diftong i accent en la vocal del radical: creïa, 
veïa, traïa > creia, veia, treia. (Gramàtica § 2.5, p. 29)
El que fa la Gramàtica, doncs, és constatar només l’existència d’aquestes 
formes —obviant el nostre dialecte, perquè només anomena «en alguns 
parlars valencians»—, sense fer-ne cap valoració normativa. Un problema 
afegit és que aquesta constatació no reapareix més avant en els paradig-
mes verbals particulars de cada verb. Cf. Gramàtica § 9.7.2.
4. A aquests tres exemples vull afegir-ne encara un altre que recull la Gramà­
tica, però no l’Ortografia: és el cas de la monoftongació en el mot noia, del 
qual ni Aragonés (1995) ni Beltran i Panisello (2002), ni tampoc Castellanos 
(2004), n’hem parlat.
 Aquesta pronúncia, que també és usual en algunes localitats de la Ribera 
d’Ebre, Paloma (2009, p. 159) la localitzen en lleidatà i la consideren incor-
recta (baieta, joia, noia; no *baeta, *joa, *noa), tant en un àmbit restringit 
com en un àmbit general.
 La Gramàtica, com veiem a continuació, descriu aquest cas, afegint-hi «al-
guns parlars balears», però no en fa cap valoració.
En seqüències de mots també són freqüents les simplificacions [...]. La se-
mivocal palatal desapareix en posició intervocàlica en alguns parlars ba-
leàrics i nord-occidentals (deia i noia, pronunciats de[Ø]a, no[Ø]a, i igual-
ment en casos en què és producte de la iodització (senalla i vella, 
pronunciats sena[Ø]a, ve[Ø]a). (Gramàtica § 4.4.3.5f, p. 86)
 Passem a veure ara alguns casos en què l’IEC reformula la recomanació que 
fins ara havia difós a la Proposta.
9 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
5. Comencem per la pronunciació de la a àtona final de noms femenins com 
ara casa. La Proposta recomana evitar les oscil·lacions en el timbre d’aques-
ta vocal en l’àmbit general i també en els registres formals d’un àmbit res-
tringit. Literalment, diu:
En l’àmbit restringit són també admissibles —només, però, en registres in-
formals— les oscil·lacions en el timbre de la -a final (casa), pròpies d’alguns 
parlars nord-occidentals. (Proposta § 1.1.2, p. 16)
 Aragonés (1995, p. 20) i Beltran i Panisello (2002, p. 363 i n. 6) vam reproduir 
aquesta recomanació, fidels als dictats de la Proposta, però també cal dir que 
a Aragonés (2000) hem advertit que aquesta pronúncia —com també la desi-
nència -o- del present de subjuntiu—, són trets considerats propis, emblemà-
tics i, a vegades, difícils d’evitar, amb «una forta càrrega identificadora, vist 
des de dins, i pejorativa, des de fora». Apreciacions com aquestes, dèiem, «no 
faran res més que augmentar el desprestigi d’aquests trets lingüístics».
 En aquest sentit han anat més enllà tant Castellanos (2004, p. 51-52), que 
presenta aquest cas com a propi d’algunes zones del nord-occidental, on la 
a a fi de mot «se sol pronunciar amb e oberta als mots femenins»; com en 
certa manera també Paloma et al. (2009, p. 157 i 118), que admeten en lleida-
tà les pronúncies en a o e oberta en qualsevol àmbit, encara que es contra-
diguen quan en tarragoní només l’admeten en un àmbit restringit.L’Ortografia (§ 2.2.2.1, p. 33) no ha modificat la recomanació feta a la Pro­
posta i manté que aquesta pronúncia només és admissible en registres 
informals. Per contra, la Gràmàtica (§ 3.3.4.1e, p. 50) contradiu en certa 
manera l’Ortografia, ja que diu que és acceptable, però no precisa en quins 
registres.
6. Un altre cas que val la pena destacar és la consideració que es fa a la nova 
normativa de la pronunciació del sufix -itzar.
 La Proposta presentava la pronúncia del grup -tz- com a z com una forma 
pròpia de l’àmbit general característica dels parlars valencians:
És propi de l’àmbit general pronunciar el grup tz del sufix -itz- (protagonit­
zar) com a dz, o bé com a z, característica dels parlars valencians. (Proposta 
§ 1.2.2, p. 18)
 Beltran i Panisello (2002, : 399), al seu moment van fer constar l’admissibi-
litat de la Proposta, tot reconeixent, però, que «a nivell de parla culta, és 
cada cop més freqüent de pronunciar-la sensibilitzant la /t/». I en això vam 
coincidir, ja que a Aragonés (1995, p. 26) vam afirmar que hi ha tendència a 
pronunciar la t en la lectura.
 La interpretació de la Proposta que va fer Castellanos (2004), en canvi, és 
més restrictiva, ja que considera informal la pronunciació de l’infix -itz- 
sense t en altres dialectes que el valencià. De fet, aquesta lectura de la 
Proposta no és gens sorprenent, donada la paradoxa de presentar com a 
forma general un tret característic d’un sol dialecte.
10
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
L’infix -itz- d’alguns mots, com realitzar, es pronuncia fricatiu al valencià, 
reali/z/ar, i africat a la resta de parlars, reali/dz/ar. Totes dues pronúncies 
són adequades, però en coherència amb la pròpia variant. Per tant, es con-
sidera col·loquial la pronúnica fricativa, amb /z/, en altres varietats que no 
siguin el valencià, com veurem a l’apartat 6.4. (Castellanos, 2004, p. 105)
Pel que fa a la pronunciació dels mots que duen l’infix -itz-, com organitzar, 
ja hem comentat a l’apartat 6.2. que, llevat del valencià, s’han de pronunciar 
amb l’africada sonora /dz/. (Castellanos, 2004, p. 112)
 Paloma et al. (2009, p. 88) també han fet aquesta lectura i, en la pauta gene-
ral de pronunciació, apunten que s’ha de pronunciar pertot dz, excepte en 
valencià. En la pauta local de pronunciació, Paloma et al. (2009, p. 181, 195, 
209) dictaminen coherentment que en els tres dialectes del valencià cal 
pronunciar analizar, «amb la essa de casar, no la de caçar» paraules com 
analitzar, etc., tant en un àmbit restringit com general, però no quan en els 
tres dialectes del balear Paloma et al. (2009, p. 133, 144 i 153) admeten l’al-
ternativa analidzar o analizar en un àmbit restringit i només analidzar en 
un àmbit general.
 L’Ortografia i la Gramàtica, que en aquest cas coincideixen, amplien l’abast 
geogràfic del fenomen i hi afegeixen el nord-occidental i també el balear:
Aquest so compareix especialment en verbs formats amb el sufix itzar i 
llurs derivats: analitzar, [...]. En aquests mots és pròpia dels parlars occi-
dentals i baleàrics la pronúncia [z] del grup consonàntic tz. (Ortografia 
§ 2.6.5a, p. 59)
[...] és igualment acceptable la pronúncia com a [z] que aquest sufix presen-
ta en parlars occidentals i baleàrics [...]. (Gramàtica § 4.2.3, p. 58)
7. Un tercer cas de reformulació de la normativa seria la pronunciació de la 
ela geminada.
 La Proposta exposava la norma de pronunciació d’aquesta grafia amb 
aquesta rotunditat:
No són recomanables: [...] 2) La pronunciació d’una sola l en mots com col­
legi, novel·la, il·lustre. (Proposta § 1.2.5, p. 20)
 Aragonés (1995, p 28) i Beltran i Panisello (2002, p. 770) vam difondre aques-
ta proposta amb fidelitat, cosa que d’altres han qüestionat, amb raó.
 Paloma et al. (2009, p. 60) posen els mateixos exemples i fan la mateixa re-
comanació que la Proposta en la pauta general, però en la pauta local de 
pronunciació, Paloma et al. (2009, p. 129, 139 i 149), tot i que són igual 
de taxatius en eivissenc, mallorquí i menorquí, no ho són tant en valencià 
central, meridional i septentrional quan Paloma et al. (2009, p. 175, 188 i 
201) admeten la pronunciació de cèl·lula, il·lusió, metàl·lic «amb ela gemina-
da o amb una sola ela», tant en un àmbit restringit com general.
 Ara, per fi, crec que la nova normativa ha posat senderi i reconeix l’alta 
formalitat d’aquesta pronúncia en els mots cultes:
11 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
El so lateral alveolar geminat [ll] s’escriu amb la grafia modificada l·l, dita 
ela geminada [...]. La grafia l·l es pot confondre amb l en la mesura en què 
sovint es pronuncia [l]. (Ortografia § 2.5.2, p. 44)
En els parlars baleàrics és viva la pronúncia [...]. En altres parlars, aquestes 
pronúncies —i en tots els parlars, les de paraules d’origen culte com il·lícit, 
il·lògic, il·lustre— pertanyen només als registres més formals. (Gramàtica § 
4.2.5, p. 62)
 En certa manera, sembla que hagen fet cas de les observacions que ha fet 
Castellanos (2004, p. 138-139):
La l geminada és freqüent sobretot en la grafia de molts cultismes, però la 
majoria dels parlants la pronuncien com si s’escrivissin amb l simple, fins i 
tot en els registres formals [...]. Fins i tot els parlants que mantenen el so 
geminat de la l en mots populars [...], la solen pronunciar simple en cultis-
mes, com intel·ligència o medul·la. Així i tot, en determinades situacions, 
com la recitació de poemes o en un estil molt acurat d’elocució, és aconse-
llable de pronunciar la l geminada, amb naturalitat, lleument, de manera 
semblant a com es fa quan s’assimila la t a la l del grup tl i també quan 
s’apleguen dins la frase dues l contigües.
 Acabo aquestes observacions amb tres casos de pronunciació que no he 
sabut trobar a cap dels dos documents normatius més recents; els dos pri-
mers eren previstos a la Proposta, però el darrer no.
8. El primer d’aquests tres casos és l’omissió de la l en les paraules altre, altra, 
altres, pronunciats atre, atra, atres. La Proposta admetia aquesta pronún-
cia només en registres informals:
És admissible en l’àmbit general —només, però, en registres informals— 
l’emmudiment de la l en els mots altre (altra, altres), nosaltres i vosaltres. 
(Proposta § 1.2.5, p. 20)
 Aragonés (1995, p. 29) i Beltran i Panisello (2002, p. 770) hem dit el mateix 
amb les mateixes paraules; Castellanos (2004, p. 137) va més enllà i diu que 
aquesta elisió «en una elocució acurada s’ha d’evitar», tot posant aquest 
cas al mateix nivell d’un altre —«la vocalització amb el so u de la l davant 
una labial, com [...] al/u/fals»—, que la Proposta § 1.2.5.5, p. 20, considera no 
recomanable; i per últim, Paloma et al. (2009, p. 105, 115, 175, 188 i 201) tam-
bé recullen aquest cas, però només en algunes variants dialectals (comar-
ques centrals, olotí, valencià central, meridional i septentrional), admetent 
altre o atre en un àmbit restringit.
9. El segon cas és la pronunciació d’una i en les paraules jo, ja.
 La Proposta la presentava com una pronunciació pròpia de l’àmbit general:
També és propi de l’àmbit general pronunciar el so inicial dels mots jo i ja 
com a consonant prepalatal fricativa sonora, o bé com a i. (Proposta § 1.2.3, 
p. 19)
 Beltran i Panisello (2002, p. 571) reprodueixen l’alternativa de la Proposta. 
Paloma et al. (2009, p. 115, 128) presenten aquesta alternativa només en 
12
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
català central, olotí i eivissenc, mentre que en valencià central, meridional 
i septentrional, Paloma (2009, p. 173, 187 i 200) presenten només la pronun-
ciació amb i, tal com vaig fer a Aragonés (1995, p. 28), indicant que al Baix 
Ebre i al Montsià es «pronuncien amb una i inicial», i tot afegint les parau-
les jaio -a (o també iaio -a) i jas.
 Com molt bé explica Castellanos (2004, p. 127), la pronúncia amb la palatal 
fricativa es considera —encara ara, erròniament— la mésapropiada:
En tercer lloc, es dubta sobre la millor pronunciació dels mots jo i ja. De fet, 
tant la pronúncia vocàlica amb i com amb la palatal fricativa sonora j són 
igualment apropiades, tot i que se sol considerar tradicionalment més for-
mal la pronúncia amb la palatal fricativa j.
10. Acabo amb el cas de la pronunciació d’una i davant d’una g/j en paraules 
com roja, pujar, etc.
 Beltran i Panisello (2002, p. 566-567) el presenta com un fenomen normal, 
però no general, en català occidental i tarragoní. Més endavant, fan una 
descripció més detallada i en fan una valoració normativa:
Tot i que l’Institut no en parla, alguns autors solen admetre també la intro-
ducció d’una i davant la corresponent fricativa prepalatal sonora en posi-
ció intervocàlica, pròpia dels parlars occidentals i del Camp de Tarragona: 
roja [‘r$j^a], afegir [afej’^i], etc. (Beltran i Panisello, 2002, p. 571, n. 16)
 Un d’aquests autors que l’admeten és Castellanos (2004, p. 121):
Entre vocals, al Camp de Tarragona, es pronuncia precedida d’una i: ro/i/ja. 
Totes aquestes variants de pronúncia [...] són acceptables en tots els regis-
tres de l’elocució.
 Paloma et al. (2009, p. 165 i 166) no van tan lluny i l’admeten en tortosí 
(boiges o boges), però només en un àmbit restringit, i es contradiuen, per-
què Paloma et al. (2009, p. 119) no l’admeten mai en tarragoní (*enveija, 
*roija) i proposen una pronúncia que no és pròpia d’aquest dialecte (enved-
ja, rodja).
En definitiva, amb aquesta breu intervenció em sembla que he pogut mostrar 
almenys quatre característiques de la nova normativa.
Primera, fa noves aportacions respecte a la Proposta (pevet), tot i que en algun 
cas són imprecises normativament parlant (llarg, noia) o poc sistemàtiques (caïa).
Segona, millora la descripció geogràfica d’alguns casos (sufix -itzar).
Tercera, augmenta la permissivitat d’algunes pronúncies (la simplificació de la 
ela geminada), però no varia l’admissibilitat d’altres que també han estat discutides 
(casa).
I per últim, ho hem pogut comprovar, no recull casos que sí que figuraven a la 
Proposta (altre, jo i ja) i encara hi trobem a faltar casos que no s’han sancionat mai (roja) 
ni a la Proposta ni a l’Ortografia ni a la Gramàtica.
Confio que aquestes reflexions servisquen per a millorar les properes edicions 
de la normativa.
13 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Bibliografia
Aragonés Salvat, Albert (1995). La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua 
estàndard oral. Tortosa: Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre, Di-
recció General de Política Lingüística, 1995. 
Aragonés Salvat, Albert (2000). «La llengua oral i la proposta d’estàndard». A: Jornades de 
la Secció Filològica de l’IEC a Tortosa: 4 i 5 de juny de 1999. Barcelona: Institut d’Estudis 
Catalans, 2000, p. 21-28. 
Beltran, Joan; Panisello, Josep (2002). Cruïlla. Curs de llengua. Benicarló: Alambor, 2002. 
Castellanos i Vila, Josep-Anton (2004). Manual de pronunciació. Criteris i exercicis d’elocu­
ció. 1a ed. Vic: Eumo, 2004.1 
Gramàtica de la llengua catalana. 1a ed. 1a reimpr. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 
2017.2
Ortografia catalana. 1a ed. [En línia] Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2017. <http://
www.iec.cat/llengua/documents/ortografia_catalana_versio_digital.pdf> [Consulta: 23 
maig 2017].3 
Paloma, David [et al.]. Guia fonètica per a les televisions locals. Barcelona: Universitat Autò-
noma de Barcelona, 2009. 
Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: Fonètica. 3a ed. 1a reimpressió. 
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.4 
Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia. 4a ed, 1a reimpr. Bar-
celona: Institut d’Estudis Catalans, 1999.5
1. Hi ha una 1a reimp. 2006 (+ 1 disc sonor CD) i una 2a ed. juny 2012. Es tracta d’una versió ampliada i 
actualitzada del Manual de pronunciació. Vic: Eumo, 1993, 1a reimp.1994; 2a ed. 1997 (+ 1 casset sonora).
2. Hi ha una 1a edició novembre 2016. Ratificada pel Ple de l’IEC tingut el 29 de setembre del 2016.
3. Cf. La primera versió apareguda a la tardor del 2016: Ortografia catalana. Barcelona: Institut d’Estu-
dis Catalans, 2016. Text ratificat pel ple de l’IEC tingut el 24 d’octubre del 2016. Pendent del procés final 
de supervisió i edició. [en línia] http://www.iec.cat/activitats/documents/ortografia.pdf [fora de servei].
4. Cf. La primera versió apareguda a la tardor del 2016: Ortografia catalana. Barcelona: Institut d’Estu-
dis Catalans, 2016. Text ratificat pel ple de l’IEC tingut el 24 d’octubre del 2016. Pendent del procés final 
de supervisió i edició. [en línia] http://www.iec.cat/activitats/documents/ortografia.pdf [fora de servei].
5. Hi ha diverses edicions: 1a ed. octubre 1992; 2a ed. març 1993 revisada, 1a reimp. juny 1994; 3a ed. 
juny 1996 revisada; 4a ed. juny 1998 revisada, 1a reimp. març 1999 corregida, 2a reimp. Febrer 2001, 4a 
reimpr. octubre 2005, 5a reimp. març 2009. El text de la 2a ed. revisada, març 1993, es va publicar a 
Documents de la Seccio Filològica, III (1996), p. 99-145. La nota editorial preliminar (p. 100) diu: La Sec-
ció Filològica té el propòsit de reunir un dia en un volum els quatre fascicles que compondran la Pro­
posta.
14
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
1. Introducció
Després de l’aparició de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Cata-
lans (GIEC), a final del 2016, convé fer-ne una aproximació i una lectura serena per a 
copsar-ne les línies mestres sobre les quals se sustenta i les novetats que aporta, amb 
relació sobretot a la variació lingüística de l’àrea que ens afecta (el tortosí) i al model de 
llengua formal que es pot vehicular des dels mitjans de comunicació d’estes terres. 
Hem estructurat la presentació en morfologia nominal i morfologia verbal.
En primer lloc, convé establir amb claredat quina és la variació existent, amb 
què es pot trobar l’usuari de la llengua:6
Hi ha, doncs, dos eixos de variació principals dins de la llengua general que les orienta-
cions normatives tenen en compte: la variació geogràfica o territorial i la variació fun-
cional o de registre. Complementàriament, a vegades cal considerar un tercer element 
de variació, de caràcter temporal: l’evolució de la llengua al llarg del temps. (GIEC. «In-
troducció», p. XXII)
Un cop determinat el tipus de variació, davant la GIEC cal preguntar-se el se-
güent: com s’organitza la variació en els tres eixos esmentats? Hem de fer referència al 
criteri d’adequació:
Hi ha diverses opcions viables en català, però poden ser més o menys adequades [...] 
segons el caràcter i la situació de la comunicació. Així, les formes més restringides ter-
ritorialment poden ser poc adequades en comunicacions d’abast general; les de caràcter 
informal, poc o gens adequades en comunicacions formals, i les més arcaiques o molt 
recents poden ser igualment poc o gens adequades en la llengua més corrent. (GIEC. 
«Introducció», p. XXII-XXIII)
Així doncs, el periodista s’ha de preguntar si el text que produeix és més o 
menys formal, si s’adreça a tota la comunitat lingüística, a una part o només a receptors 
del seu subdialecte, etc. Per tant, no hi ha una única solució lingüística correcta i vàlida 
per a tots els contextos, sinó que el periodista ha de conèixer els recursos de la llengua 
i adaptar-la a cada situació en concret.
6. El subratllat o fragment destacat de cada citació de la GIEC és nostre, si no n’especifiquem el contrari.
Los periodistes patixen. 
El tortosí, la morfologia 
normativa i l’adequació
Carles M. Castellà Espuny
—
15 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
En la GIEC es parteix de la descripció dels dialectes per a després prescriure’n 
les normes:
En aquesta obra s’estableix la norma a mesura que es descriu el funcionament gramati-
cal de la llengua: norma i descripció no es poden deslligar una de l’altra. (GIEC. «Intro-ducció», p. XXI)
D’això es dedueix que és important conèixer a fons les varietats geogràfiques de 
la llengua abans de dictaminar sobre la bondat o no d’unes formes o altres. En relació 
amb això, la GIEC adverteix com cal interpretar des del punt de vista de la normativa tota 
la informació descriptiva que l’obra proporciona dels diferents dialectes i subdialectes:
En aquesta gramàtica, a vegades es descriuen les variants dels diferents parlars, sense 
qualificar-les des del punt de vista funcional com a formals o col·loquials i també sense 
indicar si són adequades o inadequades en registres formals. En aquest cas, implícitament 
cal entendre que són opcions vàlides en registres formals, si bé en les comunicacions de 
més gran abast i de caràcter formal és lògic utilitzar les opcions que tenen una difusió més 
general, entre les que es consideren igualment vàlides. (GIEC. «Introducció», p. XXIII)
2. Morfologia i sintaxi del nom
2.1. El gènere
Ens fixem en diversos comentaris que fa la GIEC sobre la variació de gènere:
En els parlars occidentals, els noms [també adjectius] amb el sufix gràficament invaria-
ble -ist(a) diferencien el masculí singular del femení singular per mitjà de l’alternança 
entre les vocals [e], per al masculí, i [a] (o [3], en parlars nord-occidentals), per al femení. 
(GIEC, p. 163)
Per exemple:
un dentist[e] / una dentista 
son pare és taxist[e] / sa mare és taxista
Aquesta variació de gènere, corrent en la llengua parlada, no es reflecteix en l’escriptu-
ra. (GIEC, p. 163)
Molts noms d’arbres fruiters són correctes en els dos gèneres (GIEC, p.165):
perer / perera; nesprer / nesprera; 
server / servera; pomer / pomera; oliver / olivera
També és correcta la denominació maçanera, sinònima de pomer. Vegem al 
mapa com es dona al Baix Ebre la variació de gènere amb el nom de l’olivera, segons les 
localitats:7
Per què mostrem esta informació cartografiada? Doncs perquè, tal com fa la 
GIEC quan parteix de la descripció lingüística abans de fixar la norma, creiem que un 
bon professional que fa ús de la llengua (i aquí tant podem referir-nos a mestres com a 
periodistes) ha de conèixer les formes pròpies de la localitat o territori on exerceix la 
seua producció (oral o escrita) i ha de saber adaptar-s’hi al màxim possible, en funció de 
les possibilitats que li ofereix la normativa de la llengua.
7. Tots els mapes es poden consultar a Castellà, Carles M. El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard: Des­
cripció linguística, anàlisi i propostes. Benicarló: Omada Edicions, 2018.
16
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
2.2. El nombre
Alguns noms i adjectius plans amb el radical acabat en consonant -n conserven esta 
nasal etimològica a l’hora de formar el plural:
hòmens, jóvens, vèrgens, màrgens, àsens
En aquests parlars, les formes del plural amb nasal són acceptables en tots els registres 
(GIEC, p. 69)
Al·ludeix a parlars com el tortosí. Per tant, només cal perdre-hi la temor i es-
criure’ls sense cap complex. El que succeeix, però, és que tant la pròpia evolució de la 
llengua com la pressió de les formes orientals de l’estàndard (que fan el plural sense -n) 
van arraconant les formes històriques del nostre subdialecte. Avui dia, la gent jove 
pràcticament ja no les fa servir (a tot estirar, potser hi ha una minoria que encara pro-
nuncia hòmens i jóvens, cap més).
2.3. Article definit
La GIEC (p. 580) presenta l’article lo en un apartat específic, «Variants de l’article defi-
nit»:
[Indicació de l’àrea geogràfica on és emprat] es mantenen en la parla familiar les formes 
antigues de l’article masculí lo i los.
No és incorrecte, doncs. En tot cas, no se’n recomana l’ús en registres formals.
2.3.1. Valor individualitzador de l’article el
És així com es refereix la GIEC (p. 588) a alguns usos de l’article tradicionalment cone-
gut com a neutre:
Mapa 1. Lèxic. L’olivera
17 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
En els parlars en què lo és viu com a forma del masculí singular, aquest ús individualit-
zador no resulta estrany (GIEC, p. 588):
Sempre em diu lo que he de fer
Els registres formals empren l’article el com a determinant individualitzador o fan ser-
vir altres recursos.
Sense condemnar-lo obertament, s’afirma que els usos formals opten per l’arti-
cle el i no per l’article lo en estos contextos. Un altre ús neutre de l’article és el que es 
produeix amb l’anomenat valor ponderatiu:
En els registres informals, trobem la forma lo per a l’article masculí amb valor pondera-
tiu per influència forana.
És un ús que es pot evitar amb altres recursos que ofereix la llengua:
*Lo ben alimentats que estan! → Que ben alimentats (que) estan!
A continuació mostrem un exemple d’este lo ponderatiu extret d’un mitjà de 
comunicació escrit del Baix Ebre:
La llengua habitual col·loquial de l’entrevistador segur que li hauria fet dir 
«Creus que els periodistes no fem prou cas al món de la cultura?». A vegades, amb la 
voluntat de construir un discurs més formal, s’opta per solucions allunyades de la par-
la quotidiana i es cau en errors més greus.
18
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
2.4. Demostratius
Masculí Femení
singular plural singular Plural
1r grau aquest
(o este)
aquests
(o estos)
aquesta
(o esta)
aquestes
(o estes)
2n grau aqueix
(o eixe)
aqueixos
(o eixos)
aqueixa
(o eixa)
aqueixes
(o eixes)
3r grau aquell aquells aquella aquelles
De l’observació del quadre de demostratius i del comentari següent que en fa la 
GIEC s’observa que el demostratiu propi de la comarca (este, esta) és plenament correc-
te. El seu ús dependrà del context comunicatiu, del nivell de formalitat i de la tria que 
en faça el periodista:
Tant les formes reforçades [aquest, aqueix] com les no reforçades [este, eixe] són accep-
tables, encara que en els registres formals són preferibles les reforçades. (GIEC, p. 601)
2.5. Possessius
Aquí la informació que proporciona la GIEC és claríssima i creiem que no en cal més 
comentari:
Les formes meva, teva i seva predominen a grans trets, en l’àrea oriental, i meua, teua i 
seua, en l’occidental, com també en el septentrional, i són, respectivament, les formes 
habituals en llengua escrita culta de cadascuna d’aquestes àrees. (GIEC, p. 60.)
2.6. Numerals
Dos està admès com a femení: dos cases. Malgrat això, «encara que en certs parlars 
s’usa com a invariable la forma dos, en els registres formals és preferible mantenir la 
variació de gènere»:
dos xics, dos xiques / dues xiques
Els numerals ordinals que corresponen als cardinals cinc, sis, set, vuit i deu 
presenten les variants següents:
quint, sext, sèptim, octau, dècim
Estes formes són correctes, tot i que «en general són preferibles els ordinals en 
-è, -ena» (GIEC, p. 637). Són formes que han quedat relegades a la parla i que fins i tot se 
les havia considerat incorrectes. Actualment estan en franca recessió perquè els jóvens 
pràcticament no les empren i no apareixen en textos escrits ni en produccions formals.
2.7. Pronoms febles
Les formes plenes dels pronoms febles es mantenen amb més o menys vitalitat en di-
ferents parlars davant del verb:
me (me cou), te (te dono), se (se diu), ne (ne vull)
lo, los (los vols)
vos (tant davant com darrere del verb: vos escric, escriure­vos)
mos (davant i darrere de verb: mos creu, traure­mos)
19 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Apreciacions de la GIEC:
La forma mos no transcendeix a l’escriptura i no és adequada en els registres formals. 
(GIEC, p. 200.)
L’ús de les altres formes plenes és acceptable en la llengua oral en els parlars 
en què es mantenen, però en la llengua escrita més formal són preferibles les formes 
reforçades i la reduïda us paral·leles. (GIEC, p. 200)
Pronoms febles. Combinació binària. Les combinacions del pronom de 3a per-
sona singular de datiu (li) amb els pronoms en i ho presenten dues solucions. Totes dues 
són acceptables, però la variant amb li ésmés habitual en registres formals (GIEC, p. 
212):
Pronom en / ho
Pronom de datiu
Variant li
(valencià i part del tortosí...)
Variant hi
(resta del domini)
En li’n n’hi
Ho li ho l’hi
Vegem esta variació com es produeix segons les nostres enquestes al Baix 
Ebre:
Mapa 2. Sintaxi. Combinació pronominal. Li compraré peres
20
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
2.8. Les preposicions per i per a
En la GIEC s’expliquen els casos en què són correctes les dues preposicions, 
indistintament. Exemples:
Estudia per metge / Estudia per a metge
Per l’edat que té es conserva bé / Per a l’edat que té es conserva bé
No n’hi ha per tant / No n’hi ha per a tant
Ho fa per viure / Ho fa per a viure
Amics per sempre / Amics per a sempre
Una qüestió que deixa clara és la següent: «No és adequat en registres formals 
l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general per­
què»:
Necessito el segell per a què m’admetin la sol·licitud
­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­ perquè
Sobre el per a davant d’infinitiu, en va relacionant els diferents usos correctes:
• Quan la construcció final no depèn d’un predicat d’acció:
Amb això en tinc prou per a esmorzar.
Este detergent no serveix per a netejar­ho.
• En combinació amb verbs d’acció en diversos casos (que queden especificats 
però que aquí no tenim temps per a fer-ho):
El reglament s’aprova per a complir­se. Hem habilitat una aula per a fer 
reunions.
El general va enviar missatgers per a demanar ajuda al rei.
La GIEC dedica moltes pàgines a parlar sobre el per i per a i ho fa en apartats 
diferents: quan presenta les preposicions i els sintagmes preposicionals, quan parla de 
construccions finals, de construccions causals, de construccions concessives, etc. Al 
llarg de tots estos apartats, intenta aclarir la controvertida qüestió del per a davant 
d’infinitiu. És impossible de resumir aquí tota la casuística que hi apareix, per això ens 
quedem amb les afirmacions més remarcables que s’hi fan:
La distinció entre per i per a davant d’infinitiu és un recurs de què disposa la llengua per 
a diferenciar les construccions finals que tenen un caràcter agentiu i s’aproximen a les 
causals [formades amb per] de la resta de construccions finals [formades amb per a].
Al costat d’aquesta distinció, és igualment acceptable en tots els registres l’ús de per a 
davant d’infinitiu, d’acord amb els parlars que diferencien les dues preposicions, o bé 
l’ús de per, d’acord amb els parlars que sols usen aquesta preposició. (GIEC, p. 1126)
Per tant, si recollim i interpretem correctament el que acabem de subratllar, 
queda clar que en un subdialecte com el tortosí, on es distingeix entre per i per a davant 
d’infinitiu, l’ús de per a queda perfectament justificat i és plenament normatiu (també, 
doncs, en usos formals). De fet, sembla una decisió salomònica que pren la institució 
normativitzadora per a intentar solucionar el desgavell a què s’havia arribat amb l’am-
bigüitat de la normativa precedent i la interpretació com a mínim dubtosa que n’havien 
fet gramàtics com Joan Coromines i Joan Solà. Tant de bo que no s’haja fet tard i que el 
21 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
per a puga reaparèixer sense complexos en els contextos que li pertoquen. Si no, hau-
rem de donar la raó lamentablement a Joan Beltran, el nostre gramàtic que més ha es-
tudiat i ha intentat clarificar la qüestió:
A poc a poc, la influència dels mitjans de comunicació orals farà que el per a vaja desa-
pareixent també en la llengua escrita i la llengua s’empobrirà. S’empobrirà molt!.8
Donem alguna mostra d’exemples de mal ús de per davant d’infinitiu:
Els dos primers, detectats pel lingüista Gabriel Bibiloni i publicitats a través de 
Twitter. L’últim, d’un diari ebrenc: hi apareixen dos exemples adequats de per a davant 
de sintagma nominal (subratllats en verd), però un cas de per davant d’infinitiu (subrat-
llat en groc), en què esperaríem trobar igualment per a, perquè indica igualment finali-
tat. Segons la normativa del GIEC, la forma subratllada no és incorrecta. Ara bé, no 
8. Aragonés, Albert. «La influència dels mitjans de comunicació orals farà que el per a vaja desapa-
reixent: Entrevista a Joan S. Beltran Cavaller». Beceroles: Lletres de Llengua i Literatura [Alcanar: CEL, 
Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels PPCC], núm. VI (2016), p. 235-247. 
També disponible en línia a: https://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/304267/393962 
[Consulta: 23 març 2018].
22
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
s’adiu amb la manera com a la comarca es construeix habitualment (que és «per a fo-
mentar...»).
És per això que creiem que la decisió salomònica de l’IEC d’acceptar el per i el 
per a davant d’infinitiu segons cada parlar comporta una contrapartida negativa: com 
que la llengua estàndard pren sovint les formes del català central i este gairebé no em-
pra el per a en este context, llavors els usos formals que sentirà l’usuari de la llengua 
continuaran sent els que s’han produït fins ara, és a dir que el parlant del tortosí segui-
rà sentint només per davant d’infinitiu i probablement interpretarà que el per a no és 
correcte. No ho diem perquè sí, sinó després de moltes i moltes correccions fetes a 
alumnes de tots els nivells (d’ESO, de Batxillerat i universitaris), que empren per i no per 
a en casos en què, segons l’explicació de la GIEC, la preposició composta és l’adequada.
2.9. Altres preposicions
2.9.1. Construccions amb en/al + infinitiu.
Es distingeix entre les construccions al + infinitiu i en + infinitiu, quan fins ara es reco-
manava no fer servir la primera. La llengua formal ha donat preferència a la construc-
ció amb en, però la GIEC recull tots dos usos, gràcies a parlars valencians que conserven 
una distinció semàntica entre les dues construccions:
­ en + infinitiu (= tan bon punt). Valor temporal de seqüenciació (acció puntual, no dura-
tiva, anterior a l’expressada pel verb principal):
En entrar el president, tothom es va aixecar
­ al + infinitiu (= mentre). En llengua antiga, tenia valor duratiu, conservat avui en valen-
cià (l’acció del verb en infinitiu se superposa a l’expressada pel verb principal):
Al passar pel carrer va mirar cap aquí
Segons la GIEC, «en altres parlars, la construcció amb al ha guanyat terreny i 
s’usa amb tots dos valors». Per altra part, i a partir del valor temporal, la fórmula en + 
infinitiu també ha pres modernament un valor causal:
En llegir les teues cartes, li passen tots els mals
En este cas, la llengua formal dona preferència a la preposició en.
2.9.2. Preposicions. Altres qüestions
Observacions que fa la GIEC sobre altres usos prepositius:
En algun parlar (principalment en valencià col·loquial), la preposició amb es reemplaça 
per en i, per tant, no es distingeix d’aquesta preposició. (GIEC, p. 725)
La preposició per a es pronuncia pa col·loquialment en valencià (i també par a o pra en 
altres parlars). (GIEC, p. 725)
Cap d’aquests fenòmens no s’accepta en els registres formals. (GIEC, p. 725)
La localització expressada amb les parts del dia s’indica amb a o de. [...] La solució amb 
per, existent antigament, s’usa col·loquialment en certs parlars (pel matí, per la vespra­
da), però s’evita en els registres formals. (GIEC, p. 743)
23 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
3. Morfologia i sintaxi del verb
3.1. Present de subjuntiu
El mapa amb què iniciem l’apartat dona compte de la variació existent només al Baix 
Ebre i de la consegüent necessitat de l’estàndard, que selecciona unes formes lingüísti-
ques majoritàries per a ser aptes per a usos formals. Vegem-ho:
I Grup. Marca -e II Grup. Marca -a, -e III Grup. Marca -a, -e
cante caiga dorma
cantes caigues dormes
cante caiga dorma
cantem caiguem dormim
canteu caigueu dormiu
canten caiguen dormen
Estes formes de present de subjuntiu que recullel quadre anterior són, junta-
ment amb les de marca -i, les més generals i «totes són igualment acceptables» (GIEC, p. 
242). Per tant, es tracta d’una alternativa a la desinència -i apta per a usos formals i més 
acostada a la realitat lingüística de la major part de localitats del Baix Ebre.
Mapa 3. Morfologia verbal. Present de subjuntiu. 1a persona. Donar
24
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
No són acceptables en registres formals els següents tipus de formes col·lo-
quials:
Les formes amb la marca -o (parlars nord-occidentals):
tu cantos, ell canto, ells cànton
Les formes de les persones 4a i 5a preses de l’imperfet de subjuntiu (propi del 
subdialecte tortosí):
Vols que cantéssem? Diu que cantésseu
Les formes rizotòniques amb el segment velar -igu- o -egu- (nord-occidental i 
en balear):
càntiga, séntigues, dòrmiguen
En el següent mapa mostrem la particularitat de l’ús de les persones 4a i 5a del 
present de subjuntiu al Baix Ebre (i a la major part del tortosí). S’observa com a l’Ametlla 
conviuen amb les formes estàndard.
3.2. Verbs de la 3a conjugació incoatius
La GIEC diu que «les formes amb i (valencià i nord-occidental) són igual d’acceptables 
que les formes amb e, però en els registres formals s’usen preferentment les formes 
amb e en els casos en què la vocal va seguida de la consonant palatal i no del grup con-
sonàntic (serveix, en lloc de servix)».
Mapa 4. Morfologia verbal. Present de subjuntiu. 1a i 2a persona plural. Donar
25 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Temps i mode Increment -ESC- Increment -ISC-
Present
d’indicatiu
serveixo servisc, servixo
serveixes servixes
serveix servix
serveixen servixen
Present
de subjuntiu
serveixi servisca
serveixis servisques
serveixi servisca
serveixin servisquen
Altres variants no recomanables són del tipus servixque, servixquen... (GIEC, 
p. 239).
Mostrem un fragment de notícia d’un diari digital de les Terres de l’Ebre, amb 
diverses formes lingüístiques pròpies del català tortosí. La ultracorrecció i el col·loquia-
lisme, respectivament, són a la base dels dos errors (subratllats en roig). Les formes 
marcades en groc són correctes, adequades al parlar del territori, i conformen un exem-
ple del model de llengua que fa servir el mitjà per decisió editorial. Finalment, hi ha un 
per que és correcte, igual com ho hauria estat optar per la preposició composta per a 
(subratllat en blau):
3.3. Formes de l’imperfet de subjuntiu
«En els parlars valencians més septentrionals i en alguns parlars nord-occidentals i 
baleàrics es manté la vocal e, pròpia de les formes tradicionals». Serien formes perfec-
tament adequades per a emprar en mitjans del Baix Ebre:
Grup I Grup II Grup III
cantés batés dormís
cantesses batesses dormisses
cantés batés dormís
cantéssem batéssem dormíssem
cantésseu batésseu dormísseu
cantessen batessen dormissen
26
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
No són acceptables en els registres formals les formes amb les terminacions 
generals precedides del segment velar -igu-, emprades en les conjugacions II i III en al-
guns parlars baleàrics i, en menor mesura, nord-occidentals: batigués, sentigués. (GIEC, 
p. 243)
3.4. Verb haver-hi
En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu 
argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es 
dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver­hi (Hi han poques cadires). 
(GIEC, p. 850)
La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals. (GIEC, p. 850)
4. Conclusions
No hem pretès fer un judici valoratiu de la GIEC, sinó atansar alguns dels aspectes que 
incorpora i que poden resultar més interessants per als periodistes de les Terres de 
l’Ebre. Som conscients que algunes de les qüestions poden presentar polèmica. També 
és cert que molts lingüistes experts hi han estat treballant al llarg de força anys perquè 
surta a la llum un producte de qualitat i ben fonamentat i reflexionat, i com a mínim 
això hauria de servir per a atorgar-li una autoritat que alguns qüestionen des del minut 
zero, sense haver-s’hi endinsat o pel simple gust que es té de criticar qualsevol cosa que 
provinga de l’autoritat.
D’altra banda, en força casos la GIEC no prescriu una única forma correcta sinó 
que es deixa en mans de l’usuari la tria d’una o altra variant, d’acord amb criteris com 
l’adequació o l’abast territorial de la producció lingüística.
És per això que volem reclamar la figura del lingüista, corrector o assessor lin-
güístic. És esta persona la que més capacitada està per a donar resposta a tots els dub-
tes i decisions que s’han de prendre diàriament sobre l’expressió i la transmissió de la 
informació a través dels diferents gèneres periodístics. Ningú com ella pot donar res-
posta coherent i adequada als reptes comunicatius formals que exigeix un mitjà seriós. 
Entenem que el periodista ha de tindre necessàriament una bona formació lingüística, 
tant oral com escrita, però tampoc no se li pot demanar que, al damunt de tota la seua 
tasca específica, sàpiga resoldre amb competència i justificadament, qüestions que 
sovint se li escapen o sobre les quals no té la formació suficient. La solució econòmica 
de molts mitjans és recórrer a programes informàtics, que acostumen a resoldre la ma-
joria de dubtes ortogràfics i gramaticals. Però no tenen aptitud per a donar consistència 
i sentit a tot el text, i ens referim a les propietats textuals: coherència, cohesió i adequa-
ció, a part de la correcció gramatical.
Per a acabar, recomanem al professional que ha de fer un ús formal de la llen-
gua cercar bones companyies: un enllaç directe al Diccionari de la llengua catalana de 
l’IEC (http://dlc.iec.cat/index.html), l’aplicació del mateix DIEC per al mòbil (https://play.
google.com/store/apps/details?id=com.iec.diccionarionline) i la consulta de la pàgina 
del TERMCAT (http://www.termcat.cat/), que és l’organisme que vetla per a adaptar els 
nous mots a la llengua i proposar-ne la forma adequada.
27 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
1. Objectiu
Esta ponència pretén presentar de forma retrospectiva la presència de la varietat tor-
tosina del català en la història de Televisió de Catalunya.
Tot i que no es mostraran càlculs ni percentatges precisos, sí que pensem que 
ens podrem fer una idea clara de la presència del tortosí, tant pel que fa al nombre de 
professionals d’origen tortosí —cal entendre, aquí, de l’àrea d’influència territorial i lin-
güística del tortosí—, com a la percepció física —auditiva, en aquest cas— de la varietat 
tortosina del català.
No s’ha pogut atènyer una exhaustivitat del cent per cent a causa de la impos-
sibilitat, en alguns casos, de conèixer l’origen d’alguns dels professionals, però també 
per la previsió que ens poguéssem haver descuidat algun d’estos professionals, potser, 
en algun cas, per no haver-lo pogut documentar. De totes maneres, sí que ens atrevim 
a dir que la mostra és més que representativa i té un grau de completesa molt acostat 
al màxim.
2. Per què TV3
Per a fer l’estudi s’ha escollit Televisió de Catalunya (TV3) per diversos motius. El pri-
mer motiu és perquè TV3 o la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió del 1983, o l’ac-
tual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és una empresa de la Generalitat de 
Catalunya, i com a empresa pública té una important funció social. Esta funció social 
implica la vehiculació en llengua catalana dels continguts que s’emeten, així com la 
difusió de la llengua (o, més ben dit, un model de llengua —o ja, actualment, de diversos 
models de llengua—), que ja es manifesta, lògicament, de manera intrínseca. Ara, este 
compromís amb la llengua del país sembla clar i gairebé ja no es qüestiona, però en la 
gestació de l’empresa sí que es tractava d’un objectiu primordial, directament lligat a 
la voluntat de convertirl’empresa en un referent de la societat civil, de les institucions 
i del país en general.
La normalització lingüística, de fet, era un dels reptes primigenis de Televisió 
de Catalunya. L’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, en el discurs que 
va pronunciar el primer dia d’emissió (encara no regular) de TV3, el 10 de setembre 
Manifestacions del tortosí 
en l’àmbit nacional (TV3)
Mònica Montserrat Grau
—
28
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
de 1983, ja va destacar la importància d’este mitjà de comunicació com a «eina de nor-
malització lingüística». I era efectivament això, perquè l’audiència s’acostumaria a 
consumir en català programes i espais que cobrien tot l’espectre audiovisual (informa-
tius, esportius, documentals, ficció de producció aliena, ficció de producció pròpia, en-
treteniment, infantils...).
El repte de la normalització lingüística podia contribuir a assolir, a més, un al-
tre repte social que l’empresa i les institucions que l’avalaven s’havien fixat, i que era el 
de la construcció d’un model de televisió de servei públic, a imatge, per entendre’ns, del 
que havia esdevingut la BBC per a la societat anglesa.
Es volia començar l’emissió regular de TV3 en el moment en què el senyal es 
pogués rebre des de qualsevol indret de Catalunya. Finalment, la programació regular 
de TV3 es va iniciar el dilluns 16 de gener de 1984.
Un altre dels motius per haver triat TV3 per valorar la presència del tortosí és 
el fet que ha emès i emet també tot l’espectre de programes: informatius (tant butlle-
tins com programes de debat i documentals), programes d’entreteniment (magazins, 
concursos...), retransmissions esportives, sèries i pel·lícules de producció aliena, sèries 
i pel·lícules de producció pròpia, programes infantils, nous formats...
3. Orientacions lingüístiques
3.1. Primeres indicacions
Els primers treballs que cal tindre en compte en relació amb l’elaboració d’un model de 
llengua per a Televisió de Catalunya els van signar Francesc Vallverdú i Ferran Toutain. 
Vallverdú és l’autor de l’opuscle —en primera versió, i posteriorment publicat en forma 
de llibre— Elocució i ortologia catalanes per a ús de locutors de ràdio i televisió (1982) i 
Toutain va elaborar unes propostes lingüístiques encaminades a configurar específica-
ment el model de llengua de TV3.
S’incidia en el concepte de llengua estàndard i s’indicava que havia de ser «neu-
tra», la qual cosa volia dir «homogènia i comuna a la majoria de parlants». Toutain, a 
pesar del seguiment i l’adequació a la normativa, era partidari d’acostar al màxim la 
llengua estàndard de la televisió a la llengua parlada al carrer, per evitar la percepció 
d’un model de llengua artificial per part dels teleespectadors. La idea era evitar les ano-
menades «pronúncies postisses» i els castellanismes, els arcaismes i els localismes que 
podien arribar a considerar-se innecessaris o gratuïts.
En aquell moment, doncs, no s’especificaven de manera detallada les solucions 
pertanyents a les diferents varietats estàndard sinó que, com a molt, s’indicava que 
algun ús quedava justificat, per exemple, només en els locutors de parla occidental (és 
el cas de l’ús de per a). Prompte comprovarem, de totes maneres, quants locutors de 
parla no central (o no oriental) hi havia en aquells moments o hi ha hagut al llarg de la 
història de Televisió de Catalunya.
L’any 1988, a partir d’informes interns de seguiment de les locucions dels es-
pais o programes informatius, es va començar a publicar una mena de quadern que 
duia el títol d’Orientacions lingüístiques. Estes orientacions tractaven qüestions bàsi-
ques de la normativa oral i escrita del català (contenien indicacions sobre la pronunci-
ació correcta de les esses sordes i sonores i d’altres sons, l’ús incorrecte del gerundi de 
posterioritat, etc.) i, inicialment, com que s’adreçaven als presentadors i locutors d’in-
formatius, tenien en consideració un registre formal.
29 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
En aquella mateixa època —paral·lelament, de fet— la Comissió de Normalitza-
ció Lingüística de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va començar a publicar un 
butlletí intern, titulat És a dir —com l’actual portal lingüístic de la Corporació Catalana 
de Mitjans Audiovisuals—, del qual només van sortir quatre números i que van contin-
dre indicacions similars a les de les Orientacions lingüístiques (pautes de pronunciació, 
llistes de paraules no recomanades en nivells formals, pronunciació de topònims i an-
tropònims no catalans, advertències sobre els errors gramaticals més freqüents, etc.), 
però amb la novetat que ampliava el tipus de destinatari a tots els comunicadors en 
general (tant presentadors o locutors d’informatius, com periodistes, redactors, guio-
nistes, presentadors de programes d’entreteniment i concursos, col·laboradors, etc.).
En totes estes indicacions encara no n’hi trobem, de manera sistemàtica (per-
què no vol dir que no se’n faça mai referència), de referides als altres accents diferents 
del central o, més en general, diferents del català oriental. Tornem a repetir que, quan 
analitzarem la nòmina de professionals que en aquells moments estaven al capdavant 
dels programes que s’emetien a TV3, entendrem que, realment, no els calia fer gaires 
especificacions a dialectes diferents del central. El propòsit de l’És a dir va ser aplegar 
totes estes orientacions lingüístiques, a més dels acords als quals la Comissió de Nor-
malització Lingüística (CNL) havia arribat.
Uns anys més tard (1993), la CNL també va publicar unes Orientacions lingüís­
tiques per al doblatge, per tal que els productes resultants (de la traducció i el doblatge) 
fossen lingüísticament creïbles per als teleespectadors. Ni llavors ni ara, en el cas del 
doblatge —per tant, en la ficció de producció aliena—, no es preveuen mostres de varia-
ció geogràfica del català; de llicències i recursos per marcar la variació social, però, sí 
que n’hi ha.
L’any 1995 totes estes indicacions lingüístiques van quedar recollides en El cata­
là a TV3. Llibre d’estil. Els destinataris d’este llibre d’estil eren «els professionals de la 
comunicació de TVC». Però, igualment, com el mateix Francesc Vallverdú explica en el 
pròleg, s’atenien molt més els nivells del català estàndard i no tant els registres més pro-
pis del català col·loquial, tot i que —i això ho afegim nosaltres— s’emetien espais en què 
potser el col·loquial necessitava i mereixia un tractament més específic i intencionat.
En el pròleg, Vallverdú també comenta la necessitat d’aplegar totes aquelles 
indicacions lingüístiques i orientacions precises que des del naixement mateix de TV3 
s’havien anat difonent a través dels informes i butlletins interns que hem esmentat, 
però que no trobàvem sinó disperses. També explica que la intenció i la voluntat que va 
manifestar l’aleshores director de TV3 (1991), Jaume Ferrús, era, amb este llibre d’estil, 
poder dir: «Tot el que cal saber sobre l’ús de la llengua a TVC ho trobareu aquí.»
Vallverdú justifica d’esta manera la presència gairebé monopolista de la varie-
tat central en este llibre sobre «el català a TV3»:
[...] el fet que en fonètica i en morfologia hàgim optat per descriure la modalitat estàn-
dard del català central no significa atorgar cap preeminència a aquesta varietat per da-
munt de les altres varietats estàndards del català. Ens hi han portat només raons d’efi-
càcia, derivades no tan sols de la circumstància que més del noranta per cent dels 
locutors de TVC pertanyen efectivament a l’àrea del català central, sinó sobretot perquè 
si haguéssim entrat en detalls de les altres modalitats estàndards ens hauríem vist 
obligats a una casuística complexa i impròpia d’un promptuari pràctic.
I, a continuació, el que fa és remetre als dos opuscles que l’any 1990 va publicar 
l’Institut d’Estudis Catalans sota el títol Proposta per a un estàndard oral de la llengua 
30
BIBLIOTECATÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
catalana (el volum 1 dedicat a la fonètica i el volum 2 sobre morfologia) si es vol «apro-
fundir en el coneixement de l’estàndard en totes les seves varietats».
I la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana és un obra que val 
la pena destacar en este punt, perquè ens adonarem del possible cert desemparament 
en el qual es trobaven (o es poden trobar encara) els comunicadors parlants de varie-
tats diferents de la central, per tant, per exemple, locutors, presentadors i periodistes 
de l’àrea del tortosí.
D’entrada, en el pòrtic de l’obra, els autors diuen que «l’Institut inicia la publi-
cació d’una normativa establerta per la Secció Filològica, que ajudi a la realització de la 
llengua estàndard oral i que neutralitzi els factors que la pertorben». Fins aquí, molt bé. 
Usen el terme «normativa», que és un concepte que, certament, aporta seguretat a qui 
la consulta amb la intenció de resoldre un dubte i assegurar-se la correcció i adequació 
en les seues actuacions lingüístiques. Però, a continuació, remarca la paraula «propos-
ta», ja continguda en el títol, per justificar que:
Per això aquesta potser no serà encara la versió definitiva, per tal com el temps i l’ex-
periència en seran els millors avaluadors. Això no obstant, l’Institut confia que els pro-
fessionals i els usuaris afectats col·laboraran a fer que la llengua realment emprada es 
vagi adaptant a la modalitat descrita ací com a aconsellable.
Les intencions de l’IEC, així com la confiança que diposita manifestament en 
els usuaris i els agents difusors dels models de llengua, són lloables i d’agrair, però, en 
certa mesura, tornen a llançar la pilota a la teulada dels professionals de la comunica-
ció, perquè, al capdavall, seran ells amb les seues actuacions lingüístiques els difusors 
directes del model de llengua que el conjunt de la societat considerarà estàndard.
L’any 2000 Francesc Vallverdú va publicar encara l’obra El català estàndard i 
els mitjans audiovisuals, en la qual destaca els mitjans audiovisuals com els principals 
agents de la normalització lingüística i difusors d’un model de llengua estàndard, i hi 
recull els acords i les recomanacions que s’havien anat elaborant en la Comissió de 
Normalització Lingüística de Televisió de Catalunya.
3.2. Altres referents
A banda d’estes obres i reculls d’indicacions sobre el model de llengua que havien d’uti-
litzar els professionals de la comunicació de TV3, val la pena que esmentem altres obres 
que els periodistes i locutors poden considerar també com a referencials per adquirir 
confiança i seguretat en les seues actuacions lingüístiques. Les obres que apuntem són 
especialment útils per als professionals de les Terres de l’Ebre, és a dir, de l’àrea d’influ-
ència del tortosí, i que, en el cas de les actuacions orals, poden aplicar en qualsevol àm-
bit d’emissió, a pesar de les restriccions terminològiques que trobem en alguns casos.
La primera obra que destaquem ja l’hem apuntada fa un moment i és la Propos­
ta per a un estàndard oral de la llengua catalana (volum 1, fonètica; volum 2, morfolo-
gia). No ens aturarem en qüestions teòriques sobre el concepte d’estàndard en el cas de 
la llengua catalana, ni tampoc explicarem ara les característiques que prevalen en la 
construcció d’este estàndard (composicionalitat, polimorfisme, etc.), però sí que asse-
nyalarem que la Proposta preveu solucions adequades per a àmbits generals i/o per a 
àmbits restringits d’emissió, en relació amb els dominis geogràfics de la llengua catala-
na, i també preveu diferents registres i graus de formalitat; també discrimina les solu-
cions segons si les considera —en un àmbit geogràfic determinat i en un nivell i registre 
concrets— formes pròpies, recomanables, admissibles o no recomanables.
31 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
Una altra obra que pot resultar especialment útil és la Guia fonètica per a les 
televisions locals, de l’any 2009. Si bé és veritat que especifica que són directrius per a 
àmbits locals d’emissió (que, en realitat, esdevenen més aviat comarcals), pensem que 
les indicacions són perfectament aplicables pels professionals de la comunicació 
que «actuen» en l’àmbit general del país. La idea era donar als locutors d’informatius 
—per tant, ens situem en un nivell elevat de formalitat— les pautes adequades de pro-
nunciació que els permetessen acostar-se a la seua «audiència natural». Tant la Guia 
fonètica per a les televisions locals com la Proposta per a un estàndard oral de la llengua 
catalana distingixen entre àmbit general i àmbits restringits d’emissió, d’acord amb 
una fórmula que suma les àrees o els dialectes que presenten un determinat tret. Si la 
PEO tenia en consideració 5 varietats o accents estàndard, la Guia fonètica per a les 
televisions locals preveu fins a 12 (sub)varietats.
Al marge d’estes indicacions, però, pensem que si hi ha característiques o trets 
—en este cas, fonètics— que tenen prestigi en una àrea geogràfica concreta i en són propis 
i genuïns, podrien ser utilitzats pels professionals de la comunicació davant de qualsevol 
auditori, no només davant d’un auditori «lingüísticament uniforme» i coincident amb 
aquella àrea geogràfica. Hem de tindre en compte que, en el cas del català, les diferències 
fonètiques que poden presentar els diversos accents estàndard no dificulten ni compro-
meten la intercomprensió entre parlants de les diferents varietats. I, al capdavall, alguns 
dels objectius finals de les actuacions comunicatives són l’eficàcia i la comprensió.
Per acabar este apartat d’obres referencials, vull destacar d’una manera espe-
cial dos aportacions més: l’obra Català per a periodistes de les Terres de l’Ebre, d’Albert 
Aragonés, Jordi Duran i Montserrat Ingla, i el curs de llengua Cruïlla, de Joan Beltran i 
Josep Panisello (que anava acompanyat del volum titulat Aïnes, amb exercicis i les 
claus de correcció).
En el cas del Català per a periodistes de les Terres de l’Ebre (2004), es tracta d’un 
manual pensat especialment per a la premsa escrita, per tant, també ens situem en 
un nivell alt de formalitat, però les solucions normatives i les recomanacions que s’hi 
presenten són extrapolables a la llengua oral, és a dir, a l’estàndard oral tortosí.
Finalment, en el curs de llengua Cruïlla, com diu Miquel Àngel Pradilla en el 
pròleg:
Beltran i Panisello ens ofereixen una proposta referencial, que implica, a grans trets, 
l’assumpció d’un model que aprofite un polimorfisme normatiu amb molta més presèn-
cia de formes lingüístiques de les nostres terres avalades per l’IEC del que la ciutadania 
i molts professionals de l’ensenyament (i la comunicació) creuen. [...] Un model norma-
tiu que, tot i atenuar la distància entre la llengua col·loquial i la varietat estàndard, 
n’establirà alhora un grau de diferenciació absolutament imprescindible per tal que el 
model referencial assolisca el prestigi que li és consubstancial.
I una miqueta més endavant, a propòsit del significatiu títol del volum —Cruï­
lla—, i en referència al paper que les Terres de l’Ebre, pel seu enclavament, poden assu-
mir com a cruïlla i frontissa de la comunitat lingüística catalana, Pradilla diu que:
Els mitjans de comunicació (orals i escrits) i l’ensenyament, si van de bracet, tenen molt a 
dir a l’hora de consolidar un model de llengua estàndard que visualitze el trànsit amable 
que s’estableix entre les varietats d’una llengua massa sovint assetjada per interessos 
autonomistes (i, fins i tot, secessionistes). Paral·lelament (i, en gran part, com a conse-
qüència), amb l’assoliment d’un model formal més arrelat a la varietat geogràfica s’acon-
seguiran frenar les dinàmiques exògenes esmentades anteriorment (valencianització al 
32
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
nord valencià i barcelonització al sud català), ja que, superat l’obstacle de la identificació 
de l’usuari amb el model, l’ús lingüísticesdevindrà més còmode i segur.
En definitiva, gràcies a estes obres, els professionals de la comunicació de les 
Terres de l’Ebre, treballen on treballen (tant si és en un mitjà local —o de la Xarxa de 
televisions locals—, com si és en un canal o una emissora de la Corporació Catalana 
de Mitjans Audiovisuals —i fins i tot si ho fan en un mitjà de titularitat privada però 
d’àmbit nacional, i sempre que no estiguen sotmesos a criteris empresarials diferents 
dels que establixen les obres referencials en matèria lingüística—), podran saber, per 
exemple, si les formes dels demostratius o dels possessius pròpies de la seua parla ha-
bitual són o no correctes i/o adequades per a ser incorporades en les seues actuacions 
lingüístiques professionals, o quines són les desinències verbals del subjuntiu en la 
varietat estàndard del tortosí, o quines pronunciacions són genuïnes (per tant, no inter-
ferides ni producte d’una certa descurança) de la varietat pròpia.
Indicacions actuals
Actualment, l’ÉsAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovi-
suals, és el recurs referencial en matèria lingüística per als professionals dels canals i 
les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en primer terme, però, 
gràcies a l’accessibilitat que aporta el fet de ser un recurs en línia i obert, també s’ha 
convertit en una obra referencial més dels professionals de l’assessorament lingüístic 
en els mitjans audiovisuals.
L’ÉsAdir és el compendi resultant de la revisió, l’ampliació i l’actualització dels 
continguts de les obres apuntades anteriorment de la CNL, i que establien els criteris 
lingüístics i les pautes d’assessorament que s’havien de seguir i aplicar a TVC. I forma 
part del Llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
A l’ÉsAdir, hi trobem la solució de determinats dubtes lingüístics (gramaticals, 
de pronunciació, etc.), especialment els que deriven de l’actualitat (tant informativa, 
com cultural o d’altres àmbits). Per exemple, s’hi poden consultar els títols en català de 
les pel·lícules que han sigut traduïdes a la nostra llengua, la pronúncia més adequada 
en català de topònims i antropònims forans, algunes indicacions per al doblatge en 
català de productes audiovisuals de producció aliena, pautes per al tractament de la 
variació geogràfica i social, etc.
4. Referents televisius i actuacions lingüístiques
A continuació, i només perquè ens fem una idea de les proporcions que en tota la progra-
mació de la història de TV3 han presentat les diferents varietats estàndards del català, 
trobem una llista de tots, o gairebé tots, els professionals que hem pogut veure i sentir a 
la pantalla. No podem garantir l’exhaustivitat del recull, però sí que pensem que la mos-
tra supera de llarg el 90 per cent i, per tant, és més que representativa. Només els noms 
escrits en blau pertanyen a professionals de parla no oriental, i més concretament no 
central, en la major part dels casos. És a dir, els noms en blau pertanyen a professionals 
nord-occidentals, valencians, baleàrics o rossellonesos (d’alguerès no n’hem recollit 
cap). I, en verd, negreta i subratllat, identificarem els de parla tortosina.
La primera llista que trobem és la de professionals del departament d’informa-
tius. Tot seguit, la de presentadors o conductors de programes d’entreteniment (maga-
33 Jornada de Llengua als Mitjans de Comunicació 
de les Terres de l’Ebre
zins, concursos, nous formats...). I, finalment, hem inclòs la llista de totes les sèries de 
ficció de producció pròpia amb tota la nòmina d’actors i d’actrius, per identificar també 
l’origen lingüístic, però, sobretot, l’actuació lingüística que duen a terme en el context 
del producte audiovisual on els trobem.
4.1. Programes informatius (equips i conductors de TN, reportatges, 
debats, corresponsalies...)
Maria Gorgues, Enric Calpena, Antoni Castejón, Eduard Berraondo, Lluís Diumaró, 
Imma Pedemonte, Salvador Alsius, Mònica Huguet, Isabel Bosch, Tatxo Benet, Àngels 
Barceló, Fina Brunet, Jaume Barberà, Jordi Ferrerons, Jordi Llompart, Alfred Rodríguez 
Picó, Pere Codonyan, Ramon Pellicer, Josep Puigbò, Carles Bosch, Eduard Sanjuan, Sal-
vador Sala, Josep Cuní, Martí Anglada, Carles Francino, Helena Garcia Melero, Bàrbara 
Arqué, Eduard Boet, Xavier Coral, Susanna Griso, Montse Jené, Ramon Rovira, Núria 
Bacardit, Carme Ros, Raquel Sans, Mònica Terribas, Joan Salvat, Francesc Escribano, 
Montse Bassa, Vicenç Villatoro, Montserrat Besses, Màrius Carol, Irma Pina, Albert 
Closas, Joan Carles Peris, Lluís Caelles, Lídia Heredia, Núria Solé, Ariadna Oltra, Agnès 
Marquès, Carles Prats, Toni Cruanyes, Esther Ortega, Carles Costa, Xavier Graset, Xesco 
Reverté.
Corresponsalies actuals: Margalida Solivellas, Palma; Empar Marco, València; 
Josep Capella, Carles Castellnou, Marta Viladot i Yolanda López, Madrid; Montserrat 
Vila, Bilbao; Joan Carles Peris, París; Sergi Mulero, Londres; Xavier Coral, Brussel·les; 
Oriol Serra, Berlín; Raquel Sans, Washington; Albert Elfa, Pròxim Orient; Manel Alias, 
Moscou; Francesc Canals, Pequín, i Joan Biosca, Buenos Aires.
Periodistes i corresponsals occidentals actuals (territori català): Fàtima Llam-
brich, Víctor Sorribes, Marina Solà, Mariona Piqué, Glòria Boquizo.
El temps: Antoni Castejón, Alfred Rodríguez Picó, Tomàs Molina, Francesc Mau-
ri, Toni Nadal, Anna Rius, Mònica López, Dani Ramírez, Enric Agud, Gemma Puig, Eloi 
Cordomí, Jofre Janué.
Esports: Eduard Boet, Eduard Berraondo, Enric López Vilalta, Tatxo Benet, Xa-
vier Valls, Xavier Torres, Josep M. Farràs, Jordi Grau, Pere Escobar, Jordi Basté, Arcadi 
Alibés, Xavier Bonastre, Imma Pedemonte, Isabel Bosch, Lluís Canut, Joan Patsi, Víctor 
Patsi, Xavier Andreu, Antoni Bassas, Pilar Calvo, Toni Clapés, Bernat Soler, Àlex Castells, 
Artur Peguera, Marta Bosch, Maria Fernández Vidal, Jordi Sanuy, Jordi Robirosa, Jaume 
Rius, Víctor Lavagnini, Joan Ramon Vallvé, Antoni Real, Miquel Ribas, Francesc Rosès, 
Josep-Lluís Merlos, Sebastià Roca.
TN Catalunya: Xavier Bas, Josep Cabasés, Agustí Forné, Mariona Bassa, Lídia 
Prádanos, Marta Masó, Mariona Comellas, Isabel Pascual, Carolina Gili, Anna Masip, 
Jovita Ané.
4.2. Programes d’entreteniment i divulgatius, magazins i concursos
Josep del Hoyo (Curar­se en salut), Jaume Figueras (Informatiu cinema, Cinema3...), Jo-
sep M. Espinàs (Identitats, Senyals, Personal i intransferible), Vicenç Villatoro (Trossos, 
Crònica 3), Joaquim M. Puyal (Vostè pregunta TVE, Vostè jutja, La vida en un xip —La 
granja—, Un tomb per la vida, Per molts anys).
Mònica Terribas, Montse Prat, Alícia Flames, Guida Puig, Manel Fuentes, Mi-
quel Plana, Antoni Bassas, Sílvia Coppulo (Polèmic); Josep, M. Ferrer Arpí (Més enllà del 
2000); Jaume Barberà (Paral·lel 33); Josep Puigbò (Àgora); Mari Pau Huguet (Bon dia, 
Catalunya; Mag Magazine; Com a casa; L’hora de Mari Pau Huguet; En directe Mari Pau; 
34
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA LLENGUA I COMUNICACIÓ
Crònica d’avui; Connexions; Dies de tele; Bojos pel ball; Zona de ball); Cesc Sanchis, Mi-
quel Piris (Dret a parlar); Josep M. Bachs (Tres i l’astròleg; Filiprim; La parada; Dicciopin­
ta; Dos quarts de Bachs; Si l’encerto, l’endevino —amb Rosa Gàmiz—); Gemma Nierga 
(Tres senyores i un senyor, Pares i fills, Tothom per tothom); Montserrat Besses (Vox 
Pòpuli); Carles Pérez, Lídia Prádanos (Amb el cor a la mà); Ramon Colom (El món d’Ari­
adna, Millenium); Ramon Pellicer (Domini públic); Josep Cuní (La tarda és nostra, L’aven­
tura quotidiana, Coses que passen); Josep Corbella (No sé què em passa, Coses de la 
vida); Àngel Casas (Àngel Casas Show, Cas obert, Temps era temps); Miquel Calçada, 
Mikimoto (Oh Bongònia, Mikimoto Club, Persones humanes, Solvència contrastada, 
Afers exteriors); Carles Cuní, Carme Pollina (Som i serem); Santi Faro, Txe Arana, Tània 
Sàrrias, Bruno Sokolowicz (Sputnik); Màgic Andreu (Això és massa!, Màgic); Júlia Otero 
(Jocs de nit, La Lluna, La columna, No em ratllis!); Fina Brunet, Gemma