22-analisi-viabilitat-proja-08

Vista previa del material en texto

ANÀLISI DE LA VIABILITAT DE LES 
REPOBLACIONS DE PERDIU ROJA 
(ALECTORIS RUFA): SUPERVIVÈNCIA, 
MORTALITAT I DISPERSIÓ
Anàlisi de la viabilitat de les repoblacions de 
perdiu roja (Alectoris rufa): supervivència, 
mortalitat i dispersió.
Barcelona, Abril de 2008
Josep Mª López Martín
Marc Pagès Rúbies
Moisès Anglada Esquerrà
Guillem Díaz Pont
Citar com:
López-Martín, J.M., Pagès,M., Anglada,M. i Díaz,G. (2008). Anàlisi de la viabilitat de les 
repoblacions de perdiu roja (Alectoris rufa): supervivència, mortalitat i dispersió. Direcció general 
del Medi Natural. Dept. de Medi Ambient i Habitatge.
Equip de treball:
Coordinació tècnica i científica:
Josep Mª López Martín.
Àrea d’Activitats Cinegètiques. 
Direcció General de Medi Natural del Departament de Medi Ambient i Habitatge
Treball de camp i elaboració de l’informe:
Marc Pagès Rúbies i Moisés Anglada Esquerrà
Ecotons. Ordenació i gestió de recursos naturals
Guillem Díaz Pont
Explotació Cinegètica de Torreferrussa
Federació Catalana de Caça.
Treball de camp
Arkaitz Castro Puigvert
Societat de Caçadors Montgrí
Eduard Martí Roca
Associació de Defensa Forestal ADF Montgrí
Maria Bertran Casas
Representació territorial a Girona de la Federació Catalana de Caça
Agraïments
El desenvolupament d’aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de 
Torroella de Montgrí i de la Societat de Caçadors Montgrí, titulars de les àrees de caça on es van alliberar 
les perdius, així com als socis de la Societat de Caçadors Montgrí que van deixar la zona repoblada com 
a reserva i no van caçar durant els dos anys que va durar el seguiment. En especial reconèixer l’interès 
d’en Josep Pujol, tècnic de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i d’en Josep Mir 
president de la Societat de Caçadors Montgrí.
Per últim agrair el recolzament del personal tècnic i administratiu de l’Àrea Protegida Montgrí-Medes del 
Departament de Medi Ambient i Habitatge. 
SUMARI
1. Introducció i justificació. 9
2. Objectius. 11
3. Descripció de l’àrea d’estudi. 13
4. El mètode de cria de la perdiu roja a la granja de Torreferrussa. 17
5. Metodologia del seguiment de la repoblació. 21
6. Resultats. 27
7. Valoració i dicussió dels resultats. 33
8. Conclusions i recomanacions. 35
Referències. 37
Capítol 1. Introducció
Pàg. 9
han fet proliferar les pràctiques de repoblació i 
alliberament amb animals procedents de granja. 
Aquests alliberaments d’animals al medi ha 
comportat diferents problemes:
• l’excés de pressió de caça sobre els 
estocs salvatges,
• l’increment de la pressió depredadora 
a l’augmentar les poblacions preses 
i atraure espècies comuns com la 
guineu, la fagina, entre els mamífers 
carnívors, i l’àliga cuabarrada i astors 
entre els ocells rapinyaires
• la transmissió de diferents malalties 
(Aebischer i Lucio 1996, Górtazar et al 
2000, Meriggi i Mazzoni 2004), i
• la contaminació genètica per la 
hibridació (Potts 1989, Dàvila 2004) 
que es fan servir a les granges amb 
les altres espècies de perdius de potes 
roges per augmentar la productivitat a 
les explotacions ramaderes.
Segons dades del Departament de Medi Ambient 
i Habitatge, procedents de les estadístiques 
de captures presentades per part dels titulars 
de les àrees de caça catalanes, el nombre 
d’animals repoblats ha augmentat fins a quasi 
igualar-se amb el nombre de captures, arribant a 
La perdiu roja (Alectoris rufa) és un ocell autòcton 
sedentari de l’ordre dels galliformes, originari 
de la península ibèrica que junt a A. graeca, A. 
chukar i A. barbara constitueix la superespècie 
de perdius de potes vermelles de distribució 
circum-mediterrània (del Hoyo et al 1994).
Durant els últims temps les seves poblacions 
han patit una regressió important i, com altres 
galliformes europeus, presenta un estat de 
conservació desfavorable (Tucker i Heath 1994).
Aquesta davallada ha estat arreu de la seva àrea 
de distribució i l’espècie està considerada com 
a vulnerable a molts països (Aebischer i Potts 
1994, Tucker i Heath 1994, Aebischer i Lucio 
1996, Borralho et al 1999, Meriggi i Mazzoni, 
2004).
Entre les principals causes que s’apunten 
destaquen la important transformació dels 
hàbitats, per un canvi en els úsos del sòl per 
part de l’home (Nadal 1992, Lucio i Purroy 
1992, Mañosa 2004, Meriggi i Mazzoni 2004), 
la hibridació i la pèrdua de variabilitat genètica 
pels encreuaments amb altres espècies de 
perdius del gènere (Dávila 2004), i a més, en el 
cas de Catalunya, l’excessiva pressió cinegètica 
(Mañosa 2004).
En concret, un estudi dels anys 1999 i 2000 
desenvolupat a les comarques de la Segarra, 
Noguera i Urgell (López-Martín i Olmo 2001) va 
mostrar una forta davallada de les abundàncies 
de les poblacions de perdiu roja en aquestes 
comarques que es relacionava amb l’efecte 
del canvi del paisatge dels ecosistemes agraris 
de secà. Aquests canvis es derivaven de la 
intensificació agrícola que podria efectes negatius 
a la supervivència de les cries degut a la manca 
d’aliment, en concret insectes i altres ortòpters 
base de la dieta d’aquesta classe d’edat.
Pel que fa a Catalunya a l’Altes d’Ocells 
Nidificants de Catalunya 1999-2002, es classifica 
a la població de perdius roges de Catalunya en 
un estàtus de VULNERABLE (s’enfronta a un 
risc d’extinció alt) (Mañosa 2004) (Fig.1).
Aquesta clara regressió que ha vingut patint 
l’espècie, i la forta demanda del sector cinegètic, 
Figura 1. Probabilitat de presència de perdiu 
roja a Catalunya Font: Atles dels Ocells 
Nidificants a Catalunya 1999-2002
1. INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 10
superar durant la temporada 1997-98 el nombre 
d’animals caçats (Fig.2). Durant els darrers anys 
les repoblacions han estat al voltant del 80% de 
les que es van caçar.
Aquest fet demostra que en pocs casos s’assoleix 
l’objectiu que persegueix tota repoblació, què 
és fomentar poblacions estables, per poder-ne 
garantir llavors, el seu posterior aprofitament 
sostenible. La pràctica dels alliberaments (solta 
d’animals durant la temporada de caça per ser 
caçats al dia següent o als pocs dies) posa 
en evidència, un cop més, el mal estat de les 
poblacions de perdiu roja a molts indrets de 
Catalunya.
0
20
40
60
80
100
120
140
160
180
200
19
89
19
90
19
91
19
92
19
93
19
94
19
95
19
96
19
97
19
98
19
99
20
00
20
01
20
02
20
03
20
04
20
05
Any
M
ile
rs
 d
'e
xe
m
pl
ar
s
CAPTURES
REPOBLACIONS
Figura 2. Evolució del nombre d’exemplars capturats anualment i del nombre 
d’exemplars de perdiu roja repoblats i alliberats a Catalunya des de l’any 1989 fins 
el 2005 (DMAiH).
Malauradament, i sobretot a Catalunya, no es 
disposa de dades objectives procedents de 
treballs tècnics o estudis científics de la realitat 
de les repoblacions amb perdiu roja, i menys 
encara amb l’ús del radioseguiment com a 
mitjà d’estudi. Els estudis que utilitzen aquesta 
metodologia, s’han mostrat com els més apropiats 
per determinar la supervivència i les causes de 
mortalitat de la fauna salvatge (Gortázar et al 
2004).
Capítol 2. Objectius
Pàg. 11
2. OBJECTIUS
L’estudi ha estat dissenyat per realitzar-se en dos anys, al mateix lloc i amb la mateixa 
metodologia de cria i alliberament, per tal d’augmentar la mida de la mostra i evitar el possible 
esbiaix de condicions climàtiques o ambientals que es poguessin produir.
Objectiu general:
• Estudiar, mitjançant radioseguiment, l’efectivitat de les repoblacions amb perdiu roja, 
procedents de la granja de Torreferrussa, per tal de comprovar la seva capacitat 
d’adaptació al medi, i assessorar sobre aquesta eina de gestió als gestors i tècnics 
de les àrees de caça de Catalunya.
Objectius concrets:
1. Obtenir dades sobre la taxa de supervivència al llarg del temps de la perdiu roja 
de repoblació, així com, identificar-ne les principals causes de mortalitat i la seva 
incidència (depredació, furtivisme, estrès,mal estat sanitari)
2. Obtenir dades sobre els patrons de dispersió i l’ús i selecció de l’hàbitat de la perdiu 
roja de repoblació.
3. Executar tot el procés sota criteris tècnics procedents d’experiències similars, on 
s’hagi comprovat objectivament l’efectivitat de les diferents actuacions que envolten 
un alliberament o repoblació de perdiu roja.
Capítol 3. Descripció de l’àrea d’estudi
Pàg. 13
L’estudi s’ha desenvolupat als termes municipals 
de Torroella de Montgrí i Ullà, ambdós a la 
comarca del Baix Empordà (Fig.3). Concretament 
en les àrees de caça G-20.004, el titular de la 
qual és l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i la 
G-10.104, el titular de la qual és la Societat de 
Caçadors de Torroella de Montgrí. Ambdues es 
troben formant part del l’espai d’interès natural 
“Massís del Montgrí”.
El Massís del Montgrí és una formació litoral de 
naturalesa calcària, d’una extensió de 4.763 ha i 
que assoleix un alçada màxima al Montplà (310 
m). Els massís es troba al mig de les planes 
al·luvials de l’Alt Empordà al nord i la del Baix 
Empordà al sud.
El clima és de caràcter mediterrani, amb pluges 
irregulars i temperatures suaus. L’oscil·lació 
tèrmica anual és de 15ºC. La pluviometria mitjana 
és d’uns 600mm a l’any (Servei Meteorològic de 
Catalunya.
Hi predomina la vegetació formada per brolles 
d’estepa i garrigues (43,5%), que són comunitats 
vegetals de degradació de la vegetació potencial 
de la zona, que actualment hi és poc representada, 
com és la màquia litoral i l’alzinar (Fig.4).
La degradació de la comunitat vegetal s’explica 
per la recurrència dels incendis i per l’acció de 
l’home que antigament utilitzava l’espai pel 
conreu i la pastura. 
La superfície forestal (45,7%) actualment està 
ocupada per pins procedents de repoblació, amb 
pinedes formades per pi blanc (Pinus halepensis), 
el pi marítim (P. pinaster) i el pi pinyoner (P. pinea). 
La presència d’espais oberts com els prats secs 
(0.2%) és molt escassa.
Els conreus més habituals a la zona són de secà 
(8,3%), amb una elevada presència d’olivars, 
amb poca vinya i conreu de cereal. D’altra banda 
els conreus de les zones de plana adjacents són 
típicament de regadiu, amb predomini del cultiu 
de fruita dolça (poma, pera, ...) i cultius farratgers 
(blat de moro, alfals, ...).
La zona escollida per dur a terme la repoblació 
va ser afectada per l’incendi del 24 de setembre 
de 2004, situada a la vessant sud-oest del 
massís (Fig.3). En aquesta zona hi trobem la 
3. DESCRIPCIÓ DE L’ÀREA D’ESTUDI
Figura 3. Límits dels espais naturals (EIN) i de les àrees de caça on es va realitzar l’estudi. A més 
es delimita la zona que va quedar cremada per l’incendi del setembre de 2004.
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 14
Figura 5. Paisatge característic del Massís del Montgrí, amb combinació de garrigar i pineda de 
pi blanc.
Figura 4. Mapa dels hàbitats de la zona d’estudi (Cartografia dels Hàbitats de Catalunya, 
DMAH)
Capítol 3. Descripció de l’àrea d’estudi
Pàg. 15
“Vall de Santa Caterina” entre les muntanyes 
d’Ullà i del Castell i la zona de la “Mala terra” . La 
superfície que va arrasar l’incendi fou de 567,7 
ha on abans de l’incendi corresponia a matollar i 
arbrat principalment, que actualment ha derivat a 
garrigues amb pins dispersos.
No obstant, la zona on ha tingut lloc la repoblació 
de perdius, en el moment de l’estudi, es trobava 
en plena regeneració de la coberta vegetal, 
amb important cobertura de la vegetació 
herbàcia amb domini de diferents gramínies 
com el llistó (Brachypodium retusum), el fenàs 
 
Espècie
Abundància mitjana
±ErrStd Període Mètode de cens
Perdiu roja
mascles/minut
0,052
±0,016 (n=3)
Març-Abril 2005 IPA amb reclam
0,03
±0,015 (n=3)
Març-Abril 2006 IPA amb reclam
individus/km 0,14
±0,38 (n=6)
Març/Juliol 2005 Ika amb vehicle
0,33
±0,15 (n=6) 
Març/Juliol 2006 Ika amb vehicle
Conill
Ind./km
0,12
±0,02 (n=7)
2005 Ika nocturn amb vehicle
0,05
±0,02 (n=6)
2006 Ika nocturn amb vehicle
Llebre europea
Ind./km
0,11
±0,03 (n=7)
2005 Ika nocturn amb vehicle
0,11
±0,03(n=6)
2006 Ika nocturn amb vehicle
Guineu
Ind./km
0,03
±0,007 (n=7)
2005 Ika nocturn amb vehicle
0,01
±0,01 (n=6)
2006 Ika nocturn amb vehicle
Taula 1. Dades sobre densitats i abundàncies de preses i depredadors al Massís del Montgrí 
durant el 2005 i 2006. Dades extretes del seguiment del PTGC de l’àrea local de caça G-20.004. 
Ecotons. Ordenació i gestió recursos naturals. 
(B. phoenicoides), i el rebrot d’arbustos com el 
garric (Quercus coccifera), l’argelaga (Genista 
scoparius), i subjecte als treballs forestals de 
tallada i retirada de fusta cremada. 
Cal esmentar també que l’Ajuntament de Torroella 
de Montgrí i la Societat de Caçadors Montgrí, en 
el marc del seguiment del pla tècnic de gestió 
cinegètica de l’àrea local de caça G-20.004, han 
recuperat, a la zona d’estudi antics camps de 
conreu on es sembren cereals i lleguminoses per 
a la fauna salvatge.
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 16
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Al tractar-se d’una zona incendiada el 2004, 
la caça hi resta prohibida durant la temporada 
2005/06 (segons la Resolució MAH/2161/2005). 
Durant la temporada de caça 2006/07, tot i poder-
s’hi practicar l’activitat cinegètica, la zona ha 
quedat restringida a la caça per tal de potenciar 
la repoblació faunística de l’indret i així no alterar 
els resultats de l’estudi a l’afegir el factor caça/
mortalitat sobre les perdius alliberades.
La fauna característica del Massís del Montgrí 
té diferents representants, que li conformen un 
especial valor pel que fa a la conservació. 
Pel que fa a les aus, hi són present diferents 
espècies d’ocells rapinyaires, algunes de les quals 
poden incidir sobre la dinàmica de les poblacions 
de perdiu roja i sobretot en la seva repoblació, ja 
que en són depredadors potencials.
Una parella d’àguila cuabarrada (Hieraetus 
fasciatus) nidifica a Roca Galera (Burgas et al 
2003). Aquesta espècie està catalogada EN 
PERILL (risc d’extinció alt) i entre les seves 
preses òptimes destaquen la perdiu roja i el conill 
(Real et al 2004)
Capítol 4. El centre de cria de Torreferrussa
Pàg. 17
El mètode de cria ha estat el mateix de tots 
els exemplars criats a la Granja Cinegètica de 
Torreferrussa (Fig.6) i que forma part de la rutina 
metodològica emprada en aquest centre des de 
fa anys. A partir de les 8 setmanes d’edat, l’edat 
en que es traslladen per mantenir-les entre 15 i 
30 dies en volador al camp, en la mateixa zona 
en que es repoblarà.
Els lots triats per a fer l’estudi s’ha mantingut fins 
les 12 setmanes d’edat a un volador a la mateixa 
granja cinegètica, on s’han instal·lat bidons per 
subministrar cereal similars als que s’utilitzen en 
camp propers a les gàbies d’aclimatació que es 
van instal·lar al lloc de l’alliberament.
Historial de cria i dades més 
rellevants del procés:
1. Ous procedents de reproducció en 
captivitat.
2. 1.375 parelles. Distribució d’edats: 
16% 4t any
21% 3r. any
23% 2n any
40% 1r any
3. Incubació artificial: 
Eclosió: 94,37% 
Fertilitat: 92,68%
Càrrega: 2.376 ous (ous fèrtils 2.202)
Transferència 
Naixement: 2.078 perdigons 
4. Criança: 
a. Lot inicial de 1.063 perdigons, entrada 
en parc de criança.
b. Primera fase: 0/ 7 dies.
- cercle d’inici limitat de 4x2m. 132 
perdigons per m2.
- Temperatura i ventilació 
controlades (varia amb l’edat).
- Il·luminació artificial les primeres 
24h constant, després coincidint 
amb hores de llum natural.
- Alimentació manual. Pinso d’inici 
en plats i tolves. 132 perdigons 
per punt d’alimentació;
- Abeuradors tipus “tetina” (gota 
constant) 35 perdigons per tetina.
- Tractaments: Colistina 4t. a 7è dia 
(sospita E. coli)
- Contacte humà: Entrada de 
personal 2 cops / dia
c. Segona fase:8/14 dies.
- Sala de criança tancada de 6x4m, 
retirada del cercle limitant: 42 
perdigons per m2.
- Il·luminació artificialcoincidint 
amb hores de llum natural.
- Alimentació pinso d’inici en 
tolves manuals, transició a tolva 
automàtica (126 perdius per tolva 
de pinso)
- Abeuradors tetina, 
- Entrada personal un cop / dia
d. Tercera fase: 15/30 dies: 
- sala de criança tancada de 6x4m: 
41 perdigons per m2.
- Il·luminació artificial coincidint 
amb hores de llum natural. 
- Alimentació pinso 1ª edat en tolva 
automàtica.
- Abeuradors tetina. 
- Entrada personal només si hi ha 
incidències (recollida de baixes, 
pèrdues en abeuradors, llums, 
etc.) un cop / dia.
e. Quarta fase: 31/56 dies: 
- Sortida a volador de 6x30m.: Sala 
de criança tancada de 6x4m amb 
sortida lliure a volador exterior: 
4. EL MÈTODE DE CRIA DE LA PERDIU ROJA A LA 
GRANJA DE TORREFERRUSSA
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 18
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
41 perdigons per m2 en sala i 5,5 
perdius / m2 a volador; 4,9 perdius/ 
m2 combinat volador-sala. 
- Il·luminació artificial en la sala 
coincidint amb hores de llum 
natural. 
- Alimentació pinso 1ª edat en 
tolva automàtica i transició durant 
10 dies a pinso 2ª edat o vol. Al 
volador hi ha herbes naturals 
i brots de blat. Es seguen 3 
camins longitudinals de 20/30 cm 
d’amplada per facilitar el trànsit 
dels perdigons.
- Abeuradors tetina. 
- Entrada personal només si hi ha 
incidències (recollida de baixes, 
pèrdues en abeuradors, llums, 
etc. un cop / dia)
f. Cinquena fase: 56/84 dies (12 setmanes, 
300 perdius)
- Al volador es distribueixen bales 
d’alfals com a amagatall i per 
evitar picotejar. 
- 11/13 perdius/m2 en sala (6x4); 1,7 
Figura 7. Vista general de les instal•lacions de la Granja Cinegètica de Torreferrussa del 
Departament de Medi Ambient i Habitatge.
Capítol 4. El centre de cria de TorreferrussaCapítol 4. El centre de cria de Torreferrussa
Pàg. 19
perdius/m2 a volador; 1,5 perdius/
m2 combinat sala-volador.
- Il·luminació artificial en la sala 
coincidint amb hores de llum 
natural.
- Alimentació pinso 2ª edat o vol 
en tolva automàtica. Complement 
de 30% de cereals (blat i ordi). A 
volador, bidons de subministrament 
de cereal semblants als utilitzats 
en repoblació. 
- Abeuradors tetina.
- Entrada personal només si hi 
ha incidències i per reposar blat 
(recollida de baixes, pèrdues en 
abeuradors, llums, etc. un cop / 
dia
g. Mortalitat:
- 0/10dies: 5,55%
- 11/21d: 1,33%
- 22/49d: 0,95%
- >50d: 0,0%
- Total a 12 setmanes: 7,81%
- Incidències: 25 baixes per 
apilament 4t dia. 
Tractament amb colistina preventiu 4 
dies. 
Baixes en degoteig 6 dies més.
Capítol 5. Metodologia de seguiment de la repoblació
Pàg. 21
5.1 El protocol d’alliberament
El moment de l’any més recomanat per a dur 
a terme les repoblacions és a finals de l’estiu, 
principis de tardor, ja que es realitzen amb ocells 
joves i aquests presenten una millor supervivència 
a la temporada de reproducció següent, que les 
adultes alliberades a finals d’hivern (Catusse et 
al 1988, Nadal 1992, Potts 1997, Gortázar et al 
2000, Lucio 2004).
Referent a l’edat idònia per fer l’alliberament Ricci 
(1992) i Buruaga, M.S. (com. pers.) consideren 
que una edat de 10 a 12 setmanes és preferible a 
ocells més joves. En canvi Nadal (1992) considera 
que l’edat més recomanable, en les repoblacions 
d’estiu amb polls, és a les 9 setmanes i que els 
animals hagin assolit els 200g de pes. Meriggi et 
al (2004), en una reintroducció a Itàlia, alliberen 
les perdius de 13 i 18 setmanes d’edat, a finals 
d’estiu, entre agost i setembre, durant tres anys 
consecutius; 1995, 1996 i 1997.
Referent al nombre d’animals a alliberar en 
relació a la superfície, Ricci (1992), recomana 
alliberar de 800 a 1500 exemplars en 5.000 
hectàrees, per obtenir un increment de densitat 
a la primavera de 2 a 4 parelles/100ha.
D’acord amb això l’any 2005 es van alliberar 
160 perdius en dos lots de 80 amb 8 dies de 
diferència, amb una edat de 13 i 14 setmanes 
(nascudes el 22 de juny). Tots els animals van 
ser marcats amb anelles metàl·liques numerades 
per tal de poder identificar-les posteriorment. 
L’any 2006, es van alliberar 180 perdius en dos 
lots de 90 exemplars amb 6 dies de diferència i 
amb la mateixa edat que l’any anterior. Tots els 
animals eren marcats amb anelles de color que 
les identificaven (Taula 2).
Per cada lot es van habilitar 5 gàbies d’aclimatació 
(Fig.7) de 1.2 x 1.2 x 0.5 m, on es van col·locar 
15 individus a cadascuna.
Les gàbies d’aclimatació es van disposar de 
forma dispersa en diferents indrets adequats de 
l’àrea de repoblació, per tal d’evitar la depredació 
múltiple, fet que en millora la supervivència, tal 
com demostren experiències similars (Gortázar 
et al 2000). Aquesta metodologia d’alliberament 
té també com a objectiu crear relacions de 
grup, per a la formació de vols entre les perdius 
alliberades i evitar la formació de més grans que 
els que es troben en estat salvatge (Meriggi et 
al 2004). 
A cada gàbia es va col•locar una menjadora i un 
abeurador. També en cada zona de repoblació 
s’hi van col•locar menjadores i abeuradors per tal 
de facilitar l’adaptació dels animals una vegada 
alliberats.
Una altra mesura, que es va considerar necessària 
per evitar baixes per atacs de depredadors dins 
de les gàbies, va ser protegir la gàbia amb un 
tancat amb filferro i vailet elèctric (Fig.7) impedint 
així que poguessin apropar-se en excés a les 
perdius.
Transcorreguts 3 dies a la gàbia, aquesta es 
va obrir al matí per tal que les perdius sortissin 
lliurament.
5. METODOLOGIA DEL SEGUIMENT DE LA 
REPOBLACIÓ
Taula 2. Característiques dels alliberaments realitzats en el present estudi.
Data 
naixament
Data 
alliberament Nº de lot
Nombre 
d’exemplars
Edat
(setmanes) Tipus anella
22/06/2005 16/09/2005 1 80 13
Metàl.lica amb 
numeració
22/06/2005 24/09/2005 2 80 14
Metàl.lica amb 
numeració
13/06/2006 12/09/2006 1 90 13
Plàstic amb 
diferents colors
13/06/2006 18/09/2006 2 90 14
Plàstic amb 
diferents colors
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 22
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
5.2 El seguiment dels exemplars.
El seguiment dels individus alliberats es 
va fer mitjançant radioseguiment d’un grup 
d’exemplars amb collars radio-emissors UHF, 
però també anotant sistemàticament cadascuna 
de les observacions i indicis de l’evolució de la 
repoblació dels altres exemplars del grup marcats 
amb anelles.
Marcatge dels animals:
Es varen equipar 55 perdius escollides a l’atzar, 
que prèviament es van pesar i es va determinar 
el sexe, amb 30 transmissors de 12g (model CO-
140, TinyLoc) l’any 2005 i 25 transmissors de 9g 
(model CO-140_9, TinyLoc) al 2006, equipats 
amb sensor de mortalitat (Taula 3 i Fig.8). 
Radioseguiment:
Per a estimar la localització de la senyal de radio 
UHF es va utilitzar un receptor (model HR2500 
Osprey, HABIT RESEARCH LTD ), una antena 
unidireccional pel cotxe i una bidireccional, tipus 
Yagi de 3 elements. 
L’antena unidireccional, amb molta més capacitat 
de captació del senyal, s’utilitza per obtenir la 
primera localització de l’animal i llavors sortir al 
camp a peu i preferiblement, des d’un lloc elevat, 
establir amb l’antena Yagi la direcció del senyal.
Cada localització s’anotava, o bé de forma directa, 
quan s’observa l’exemplar o quan el senyal rebut 
posava en evidència la proximitat de l’individu, o 
de forma indirecta, mitjançant la triangulació de 
dues o més localitzacions. 
En el primer cas s’anoten les coordenades UTM, 
preses mitjançant GPS, del punt amb un error 
de pocs metres on aproximadament es troba 
l’animal. En l’altre cas, les coordenades UTM 
dels punts des d’on es capta el senyal i la direcció 
respecte el nord magnètic d’aquest, amb l’ajuda 
d’una brúixola i es calcula la posició mitjançant 
triangulació amb el programa LOAS (Ecological 
Software Solutions).
La periodicitat de les localitzacions es va 
determinar augmentant molt més l’esforç els 
primers dies posteriorsa l’alliberament, amb 
una sortida al dia durant la primera setmana, ja 
que és durant els dies posteriors a l’alliberament 
quan es dóna la major mortalitat dels individus 
alliberats (Capelo i Castro 1996, Gortázar et 
al 2000; Duarte i Vargas 2004, Gortázar et al 
2004). Posteriorment es va reduir el nombre de 
localitzacions setmanals, fins que, finalment es 
pren una localització cada quinze dies. 
Les restes de cadascun dels animals, així com 
Figura 7. Gàbia d’alliberament amb el grup de perdius amb les modificacions (bailet elèctric, 
abeurador i menjadors).
Capítol 5. Metodologia de seguiment de la repoblacióCapítol 5. Metodologia de seguiment de la repoblació
Pàg. 23
indicis del possible depredador (excrements, 
plomes,...) s’han recollit i guardat en bosses 
degudament etiquetades per establir la causa de 
mortalitat.
5.3 Anàlisi de la supervivència i 
de la mortalitat
La taxa de supervivència S es va analitzar 
amb el mètode de Kaplan Meier (Pollock et 
al 1989a, 1989b, Altman i Bland 1998, Bland 
i Altman 1998), comparant entre els diferents 
grups experimentals mitjançant un log rank test 
Figura 8. Exemplar de perdiu roja amb collar transmissor. 
Característiques Valors Unitats
Rang de freqüències del receptor 150 - 152 MHz
Característiques del transmissor: 
Tipus de muntatge Collar 
Model de transmissor CO-110 
Pila 1/2 AA 
Antena Externa 
Pes 12 - 9 g.
Dimensions aproximades 17 x 17 x 30 mm
Interruptor magnètic sí 
Etiquetatge freqüència de emissió 
Característiques del transmissor: 
Autonomia 90 dies
Abast: 
Condicions òptimes des de altura 20 a 40 Km
3 - 4 m del terra 4 a 8 Km
1,5 - 2 m del terra 2 a 4 Km
Característiques dels sensors: 
Sensor de mortalitat SÍ 
Taula 3. Característiques tècniques dels emissors utilitzats en el seguiment de les perdius
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 24
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
(Ganey et al. 1998, Harper-Arabie et al 2004, 
Bland i Altman 2004). El mètode de Kaplan Meier 
compara la supervivència durant tota la corba, 
no només al final d’aquesta. (Pollock et al 1989a, 
1989b, Lee 1992, Petrini 1995, Bland i Altman, 
2004).
Es defineix la taxa supervivència S com la 
probabilitat acumulada de sobreviure a un interval 
de temps havent sobreviscut a l’interval anterior. 
Com paràmetre de referència es va calcular la 
mitjana del temps de supervivència Ts definida 
com el temps al qual sobreviu la meitat de la 
població inicial expressada en dies. 
El temps màxim analitzat ha estat de 90 dies, 
màxima durada dels emissors utilitzats al 2005.
L’efecte d’altres factors (lot d’alliberament, sexe, 
hàbitat, dispersió, etc) sobre la supervivència 
dels exemplars es va analitzar mitjançant la 
tècnica multivariant de la regressió de Cox.
L’anàlisi comença el dia que les perdius són 
alliberades des del gabió. El nivell de significació 
ha estat α= 0,05. Els càlculs s’han realitzat 
mitjançant el paquet informàtic SPSS 15.0.
5.4 Seguiment sanitari i 
necròpsies.
D’acord amb el procediment establert a la Granja 
Cinegètica de Torreferrussa, una mostra del grups 
d’animals alliberats va ser enviada al laboratori del 
Centre de Sanitat Avícola de Catalunya CESAC 
per tal de determinar la possible presència de les 
malalties més comuns.
D’altra banda els exemplars que es van trobar 
morts es van enviar al CESAC, per realitzar 
les necròpsies i anàlisi que determinessin la 
presència d’aquestes malalties.
5.5 Moviments i dispersió
A partir de les dades de radioseguiment s’ha 
calculat la distància de dispersió (expressada 
en metres), definida com la distància entre 
el lloc d’alliberament i el lloc de la darrera 
localització de cada exemplar, bé per mort, per 
pèrdua de la senyal, per recuperació del collar 
o per esgotament de la bateria del collar. S’ha 
calculat també la distància de dispersió diària 
(expressada en metres/dia), definida com la 
distància de dispersió dividit pel nombre de dies 
que tarda en recórrer-la.
Amb les localitzacions dels individus alliberats 
a cada gabió diferenciats per any i període (lot) 
s’han generat les àrees de dispersió mitjançant 
el mètode del mínim polígon convex MPC amb el 
100% de les dades.
Per l’estudi de la dispersió s’han utilitzat els 
programes informàtics LOAS per l’estimació 
de les localitzacions, BIOTAS 1.03 (Ecological 
Software Solutions) per l’anàlisi de dispersió 
i l’anàlisi i disseny cartogràfic amb ArcGis 9.2 
(ESRI). 
5.6 Selecció dels recursos
Les preferències d’hàbitat es van analitzar amb 
la funció de selecció de recursos proposada per 
Manly et al (2002) a partir del disseny tipus I 
calculant l’ús que realitzaran tots els exemplars 
conjuntament respecte a l’àrea d’estudi. La manca 
de dades suficients de molts dels exemplars 
impedí l’ús de dissenys en els que s’identifiqués 
l’ús de cada exemplar
Per tal d’estimar l’ús respecte a la disponibilitat 
s’ha utilitzar el mostreig tipus A de Manly et al 
(2002), en el qual les dades d’ús i disponibilitat 
són establertes de forma independent (Manly et 
al 1993; Manly et al 2002; Thomas i Taylor 2006). 
Només es pot assegurar la presència d’un animal 
en un punt en el moment de la localització però 
no podem certificar l’absència. D’aquesta forma 
podem ordenar els diferents recursos/hàbitats 
segons la probabilitat de selecció (Keating i 
Cherry 2004).
L’àrea d’estudi disponible s’ha estimat com els 
límits generats pel mínim polígon convex amb el 
100% de les dades de tots els exemplars (700,3 
ha), i que defineix la possibilitat real de fins on 
podien accedir els exemplars alliberats durant 
el temps d’estudi. La disponibilitat de l’hàbitat 
es va estimar amb un nombre igual de punts 
que el nombre de localitzacions (n= 394) i es 
van generar aleatòriament dins d’aquests límits 
amb l’extensió Hawth’s Análisis Tools (v 2.0) en 
ArcGis 9.2.
A partir de cada radiolocalització i dels punts 
generats a l’atzar es va crear un buffer de 100 
m. al voltant per tal de neutralitzar l’error de 
triangulació, tot evitant conclusions errònies 
respecte a l’ús i la selecció de l’hàbitat en animals 
en dispersió (Rettie i McLoughlin 1999).
Capítol 5. Metodologia de seguiment de la repoblacióCapítol 5. Metodologia de seguiment de la repoblació
Pàg. 25
La funció de selecció de recursos es va calcular 
amb una regressió logística utilitzant el mètode 
de selecció per passos endavant (Wald) amb la 
funció
wi = exp (β1·x1 + ... + βn·xn) 
On wi és un valor proporcional de selecció de 
la unitat del recurs/hàbitat i, i els coeficients β1 
a βn són els coeficients de les variables x1 a xn 
que caracteritzen els valors de cadascuna de les 
unitats de mostreig (Manly et al 2002, Johnson et 
al 2006). La selecció del millor model s’ha fet amb 
el criteri d’Informació d’Akaike AIC, considerant el 
que tingui el valor més baix com el més adequat 
(Akaike 1973) 
Les unitats de mostreig es van codificar amb el 
valor 1 quan van ser d’ús i el valor 0 quan van ser 
de disponibilitat (a l’atzar). Mitjançant eines de 
sistemes d’informació geogràfica es van calcular 
les proporcions de cada tipus de recurs extrets 
de la cobertura dels hàbitat de Catalunya (DMAiH 
2004) modificat amb les dades de camp dels 
canvis generats pels incendis i la regeneració 
de la vegetació. A partir del model digital 
d’elevacions (ICC) es van generar els mapes 
d’elevació, orientació del vessant i inclinació, i es 
va assignar el valor a cada radiolocalització o al 
mostreig puntual de disponibilitat. En total es van 
introduir 18 variables (Taula 4).
Les dades d’orientació es van reclassificar en les 
variables Est_Nordest, Sudest, Suoest i Nordoest 
i assignat el valor 0 o 1 a cada punt. Per tant 
un punt en un pendent est_nordest tindria la 
combinació 1 0 0 0.
Taula 4. Llista de variables usades en el model de selecció de recursos.
Variable Descripció Font
Alt Altitud
Model digital 
d’elevacions (ICC)
Pen Pendent
E_NE
OrientacióSE
SW
NW
GPins Garriga amb pins blancs dispersos(32)
Cartografia dels 
Hàbitats de 
Catalunya (DMAiH)
Qcoc Garriga de coscoll (Quercus coccifera) (32t)
Brom Brolles de romaní (32u)
PHals
Pinedes de pi blanc amb sotabosc de garriga 
(42aa)
PHal Pinedes de pi blanc sense sotabosc (42ad)
Alz Alzinars de terra baixa (45c)
CPs Camps de pastura intensiva (81a)
CHr Conreus herbacis de regadiu (82b)
CHs Conreus herbacis de secà (82c)
FSec Fruiters de secà (83a)
Urb Àrees urbanes i industrals (86a)
Ped Pedrera (86c)
Capítol 6. Resultats
Pàg. 27
6.1 Anàlisi de la supervivència.
La probabilitat de supervivència als 90 dies del 
total de perdius radiomarcades (n= 56), durant 
els dos anys de seguiment, ha estat S= 0,207 
(ErrStd= 0,057). 
Si es compara la supervivència entre els dos 
anys d’alliberament, no es troben diferències 
significatives (χ2= 1,605; p= 0,205), tot i que la 
supervivència de les perdius alliberades l’any 
2005 (S= 0,314; ErrStd= 0,09; n= 30) va ser 
superior a les del 2006 (S= 0,083; ErrStd= 0,056; 
n= 26) (Fig. 10).
Entre sexes no s’han trobat diferències per al 
valor de la taxa de supervivència (χ2= 0,108; p= 
0,742), essent S= 0,218 (ErrStd= 0,09; n= 22) per 
les femelles i S= 0,171 (ErrStd= 0,086; n= 21) pels 
mascles.
Les condicions meteorològiques entre el primer i 
el segon lot alliberat durant cada any i entre anys, 
s’han comparat a partir de les temperatures i de 
la precipitació mitjanes diàries, durant els 18 
primers dies post-alliberament. 
6. RESULTATS.
Les precipitacions no presenten diferències 
significatives en cap cas, i pel que fa a la 
temperatura, durant el 2005, les diferències 
han estat significatives (F1=7,32 p=0,011) amb 
valors superiors durant el primer alliberament 
(x=19,41 ErrStd=0,37) respecte el segon (x=17,52 
ErrStd=0,58), fet que no es pot descartar que hagi 
afectat a la supervivència.
Al 2006 les diferències entre ambdós lots 
d’alliberament pel que fa a la temperatura mitjana 
no presenten diferències significatives (F=0,448 
p=0,508) amb temperatures mitjanes de (x=20,48 
ErrStd= 0,34) al primer període d’alliberament i 
(x=20,83 ErrStd= 0,40) al segon. 
Entre ambdós anys s’observa una temperatura 
mitjana significativament superior (F1=15,261 
P=0,000) entre l’alliberament de 2005 (x=18,56 
ErrStd= 0,39) i el de 2006 (x=20,63 ErrStd= 0,35), 
fet que podria haver afectat a la supervivència, 
tal com també es dona entre els dos lots 
alliberats al 2005, on el segon lot presenta major 
supervivència i una temperatura mitjana diària 
inferior durant els 18 dies post-alliberament.
No es troben diferències pel que fa al pes dels 
exemplars que siguin significatives en cap cas, ni 
Figura 11. Corba de supervivència estimada mitjançant mètode Kaplan-Meier, del conjunt de les 
perdius alliberades al Massís del Montgrí durant els anys 2005 i 2006.
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 28
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
entre lots d’alliberament, ni entre anys (F1=0,527 
p=0,472), amb pesos lleugerament inferiors al 
2005 (x=416,63 ErrStd= 10,38 n=27), respecte del 
2006 (x=428,12 ErrStd= 0.35 n=16).
Un aspecte, que tot i no poder-se quantificar, cal 
remarcar és el millor plumatge que presentaven 
les perdius alliberades al 2005, respecte les de 
2006. El problema del picoteig, fruit potser d’un 
canvi d’alimentació a la granja de Torreferrussa 
durant el 2006, pot haver provocat la falta de 
protecció davant les condicions metereològiques 
adverses.
L’abundància de diferents espècies és un 
paràmetre que pot incidir en la supervivència de 
les perdius alliberades i no presenta diferències 
entres ambdós anys d’estudi. No obstant cal 
remarcar la diferència pel que fa a l’abundància 
de conill entre els dos anys de seguiment. 
Per al total de perdius radiomarcades durant 
els dos anys d’estudi, la mitjana del temps de 
supervivència (Ts) és de 8 dies. El que vol dir que 
queden el 50% dels exemplars vius en aquest 
període. Per als dos anys d’alliberament els 
valors són per l’ alliberament de 2005 Ts= 10 dies 
i pel 2006 Ts= 6,5 dies.
Així, un exemplar “tipus”, respecte dels valors 
estudiats durant els dos anys de seguiment, té 
una probabilitat de supervivència als 90 dies des 
de l’alliberament de 0,21 (Fig.9).
A partir d’aquestes dades i de la forma que la 
corba de supervivència acumulada dibuixa, es 
desprèn que durant les dues primeres setmanes, 
desprès de l’alliberament, la supervivència de 
les perdius alliberades està molt compromesa. 
Transcorregut aquest temps els exemplars es 
troben adaptats a les condicions ambientals.
6.2 Dispersió.
La distància mitjana de dispersió dels exemplars 
alliberats l’any 2005 (x=268,2 m. ErrStd=27,6 n= 
232) va ser significativament superior (x=191,95 
ErrStd=16,81 n= 162) a la mitjana de les 
distàncies dels exemplars alliberats l’any 2006 
(F= 4,506; p= 0,034). Les distàncies mínimes i 
Període (dies) des de l'alliberament
> 6030-6014-307-140-7
D
is
tà
nc
ia
 m
itj
an
a 
re
sp
ec
te
 e
l g
ab
ió
600
500
400
300
200
100
0
Figura 10. Mitjanes de les distàcnies de dipsersió agrupades per períodes (díes) des de 
l’alliberament
Distància respecte el gabió
25002000150010005000
Fr
eq
üè
nc
ia
150
100
50
0
Figura 11. Distribució de les distàncies de 
dispersió (n= 394).
Capítol 6. ResultatsCapítol 6. Resultats
Pàg. 29
Figura 15. Superfícies de dispersió de les perdius des de cadascun dels gabions d’alliberament 
calculades amb el mínim polígon convex per als dos anys de seguiment.
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 30
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
màximes de dispersió han estat 2 m i 1.873 m 
respectivament (Fig.11). En aquest sentit, cal 
destacar que el 75% de les localitzacions es van 
trobar en el radi de 255 m. al voltant de cada punt 
d’alliberament (gabió), mentre que únicament 15 
de localitzacions (3,8%) es van situar a més de 
1000 m. d’aquests punts. 
El valor de la distància de dispersió (al punt 
d’alliberament) va estar molt correlacionat amb 
el temps en dies des de l’alliberament (RSpearman= 
0,371; p< 0,0001, n= 394). Al llarg del temps 
es troben diferències en el valor mitjà de les 
distàncies de dispersió quan són agrupades per 
períodes de temps (F4= 5,237; p< 0,0001). La 
mitjana de les distàncies de dispersió augmenten 
durant les primeres setmanes, essent màxim 
durant la segona quinzena (x= 390,7 m; ErrStd= 
69,4; n= 53), i a partir d’aquest moment aquestes 
distàncies es tornen a reduir.
Pel que fa a la superfície mitjana de l’àrea de 
dispersió de les perdius, calculades per grups 
d’alliberament i gàbia, ha estat (x=29,59 Ha 
ErrStd=5,56; n= 17). No s’observen diferències 
significatives entre anys per al valor mitjà de la 
superfície de dispersió (F1=0,160 p=0,695) encara 
que es detecta una elevada variabilitat entre 
individus (F16= 526,80; p< 0,0001) amb valors 
que oscil·laren entre 4,2 i 77,6 Ha (Fig.12).
6.3 Causes de mortalitat.
Dels 44 exemplars dels quals es va poder 
comprovar que havien mort durant els dos anys 
de seguiment; 33 (75%) van ser depredats, 8 
(18,2%) van morir per causes desconegudes, 2 
(4,5%) per rebutjar l’emissor durant el període 
d’aclimatació i 1 (2,3%) va morir per problemes 
sanitaris (Taula 5).
Entre els 33 que van morir depredats, 19 
(58%) van ser-ho per carnívor, 14 (42%) per 
un ocell rapinyaire. No s’observen diferències 
significatives entre la incidència de la depredació 
per carnívors i rapinyaires entre els dos anys 
d’estudi (Taula 5).
Els mamífers depredadors van causar 19 baixes 
(43,18%) sobre el total de la mortalitat. Per 
espècies, la guineu (Vulpes vulpes) va causar 5 
baixes (11,36%), els gossos assilvestrats (Canis 
familiaris) 2 (4,5%), el gorjablanc (Martes foina) 1 
(2,2%), la geneta (Genetta genetta) 1 (2,2%) i 10 
cadàvers més, depredats per carnívors (22,72%), 
dels quals no es va poder determinar l’espècie 
per manca de proves.
La depredació per rapinyaires ha provocat 14 
baixes (31,81%) del total de la mortalitat. No 
s’handeterminat les espècies per manca de 
proves clares. De totes maneres les impressions 
durant el treball de camp, els avistaments de les 
diferents espècies, l’observació dels diferents 
indicis (restes de la presa, plomes i excrements 
dels depredadors, forma de menjar-se la presa,...) 
fa pensar en la intervenció de la pràctica totalitat 
de les espècies de rapinyaires, predadores 
potencials de la perdiu roja, presents a la zona. 
Les necròpsies realitzades al Centre de Sanitat 
Avícola de Catalunya (en endavant CESAC), 
només han determinat problemes sanitaris 
en 1 dels 14 individus analitzats durant el 
2005. L’individus en qüestió presentava signes 
2005 2006 Total
Causes de mortalitat N % N % P-valor N %
Carnívors 9 42,9% 10 43,5% 0,49(*) 19 43,2
Guineu (Vulpes vulpes) 3 2 5
Gorjablanc (Martes foina) 0 1 1
Geneta (Genetta genetta) 0 1 1
Gos (Canis familiaris) 2 0 2
Carnívor no determinat 4 6 10
Rapinyaires 5 23,8% 9 39,1% 0,27(*) 14 31,8
Desconeguda 5 23,8% 3 13,0% 8 18,2
Efecte emissor 1 4,8% 1 4,4% 2 4,5
Problemes sanitaris 1 4,8% 0 0% 1 2,3
TOTAL 21 23 44
Taula 5. Resum de les causes de mortalitat i la seva incidència durant la repoblació amb perdiu 
roja (Alectoris rufa) al Massís del Montgrí durant la tardor de 2005 i 2006. (*) Valor de significació 
de Z obtingut a partir del Test de Contrast de Proporcions. 
Capítol 6. ResultatsCapítol 6. Resultats
Pàg. 31
d’anorèxia, compatibles amb una septicèmia 
bacteriana.
Per altra banda, tot i les mesures de protecció que 
es van habilitar a l’entorn del gabió d’aclimatació 
(veure figura 8), es van produir baixes a l’interior 
de la gàbia d’aclimatació, a causa de l’atac 
de diferents depredadors, tant carnívors com 
rapinyaires. Concretament durant 2005 els 
gabions nº 1,3,4 i 9, varen ser atacats, amb el 
resultat de 10 baixes, 4 de les quals portaven 
emissor. Durant el 2006 no es va produir cap 
baixa a l’interior de les gàbies d’aclimatació. 
Aquest canvi es pot atribuir al fet de folrar la 
gàbia amb tela metàl·lica electrosoldada fins a 
una alçada d’uns 40 cm, per una banda, i per 
altra banda, acostar el filat elèctric més a prop 
de la gàbia, uns 10-15 cm, per tal de no deixar el 
suficient espai per maniobrar als depredadors. 
Model Variables en el model β StdErr Wald p AIC χ
2 p
1 E_NE -6,216 0,474 172,19 378,50 0,000 -
2 Pendent -0,113 0,017 46,16 167,25 1,89 0,984
E_NE -11,861 5,674 4,37
3 Pendent -0,213 0,047 20,19 0,0001 61,77 11,32 0,184
GPins 0,0004 0,0001 13,78 0,0002
E_NE -21,116 15,827 1,78 1,821
4 Pendent -0,162 0,014 133,83 273,91 127,06 0,000
GPins 0,0001 0,0001 54,23
Taula 7. Resultat dels quatre primers models de la funció de regressió logística. 
Variable Mitjana ús ErrStd Mitjana atzar t p
Altitud 66,15 1,61 208,77 28,05 <0,0001
Pendent 14,75 0,57 95,72 25,39 <0,0001
GPins 33,65 2,05 20,26 -4,96 <0,0001
Qcoc 1,34 0,35 12,57 7,53 <0,0001
Brom 19,51 1,64 37,92 6,97 <0,0001
PHals 0,00 0,00 0,36 2,53 0,011
PHal 0,58 0,13 0,38 -1,11 0,267
Alz 0,01 0,01 0,18 1,03 0,303
CPs 16,33 1,54 6,91 -4,97 <0,0001
CHr 0,21 0,21 0,00 -1,00 0,318
CHs 27,95 2,01 17,63 -3,86 <0,0001
Sec 0,25 0,25 2,70 3,27 0,001
Urb 0,17 0,12 0,04 -1,10 0,270
Pedr 0,00 0,00 1,05 2,94 0,003
Taula 6. Valors de les mitjanes aritmètiques de les variables mesurades en cada localització (ús) 
i en les localitzacions establertes a l’atzar a la zona d’estudi. Es mostra el valor de l’estadístic t i 
el valor de p. 
6.4. Ús i selecció de recursos
A partir de les 394 dades de radiolocalitzacions 
les perdius alliberades es van trobar de forma 
majoritària (més del valor de 5% de mitjana) en 
els terrenys amb hàbitat de garriga amb pins 
dispersos (GPins) (x= 33,65), seguit dels hàbitats 
classificats com conreus herbacis de secà (CHs) 
(x= 27,95), dels hàbitats de brolla amb romaní 
(Brom) (x= 19,51) i dels hàbitats de camps de 
pastura intensiva (CPs)(x= 16,33).
Les altituds on es van trobar oscil·laren al voltant 
de 66,15 m, amb rangs d’11 a 258 m, i els 
pendents van ser del 14,8% de mitjana
La funció de selecció de recursos de les perdius 
alliberades va estar associat a un pendent reduït 
del terreny, reduïda proporció de les orientació 
E_NE i una elevada proporció d’hàbitat de garriga 
amb pins dispersos. 
Capítol 7. Valoració i discussió
Pàg. 33
La qualitat de l’hàbitat s’ha determinat com un 
dels factors més importants a l’hora d’explicar 
l’èxit o no, de les translocacions d’animals (Wolf 
et al 1996). La perdiu roja és un ocell característic 
d’ambients oberts i absent de medis forestals 
extensos i la seva presència és màxima a 
les àrees de secà cerealista alternades amb 
carrascars o brolles (Fig.1), encara que també 
tenen importància el fruiters de secà i vinyes 
(Mañosa 2004). 
L’espai escollit per realitzar la repoblació han 
estat les 567.71 ha afectades per l’incendi de 
setembre de 2004 al massís del Montgrí. Aquesta 
pertorbació ha propiciat una obertura del medi en 
les zones de garrigar i forestals, amb un increment 
de la vegetació herbàcia, requeriments ecològics 
bàsics per a l’espècie, tot i que en determinades 
zones l’excessiva manca de cobertura pot haver 
facilitat la depredació per falta d’amagatall.
Tenint en compte aquestes característiques de 
la zona en qüestió, disponibilitat de recursos 
i obertura del medi, l’hàbitat reuneix doncs les 
condicions adients per a l’espècie. Dintre de les 
espècies colonitzadores de les zones incendiades 
s’hi troben totes aquelles procedents d’ambients 
oberts com les aloses, els sits, les piules, els 
còlits, alguns rapinyaires i les perdius (Pons 
2001).
La probabilitat de supervivència estimat al 
Montgrí (S= 0,2 a 90 dies) coincideix bastant 
doncs amb els d’altres experiències on s’han 
utilitzat procediments similars, tot i que en espais 
amb característiques ambientals diferents. 
Així, Gortázar et al (2000) a l’Aragó i Capelo i 
Castro-Pereira (1996) a Portugal, han determinat 
probabilitats de supervivència, als tres mesos, 
del 25% i del 16,7%.
7. VALORACIÓ I DISCUSSIÓ DELS RESULTATS
En l’èxit obtingut, un altre factor que pot incidir en 
la supervivència de les perdius alliberades, pot 
ser la repoblació paral·lela, que va tenir lloc dintre 
de la mateixa àrea de caça i les del voltant durant 
els dos anys d’estudi (Taula 8). Aquesta actuació 
dintre del mateix espai natural, pot haver afectat 
al comportament dels depredadors, evitant que 
concentrin la seva caça sobre una única zona. 
Aquests al trobar més focus de repoblació, 
repartits arreu l’espai, no concentren tant la 
pressió depredadora sobre un determinat indret. 
Aquest fet ja ha estat constatat per Gortázar et 
al (2000) en una experiència de radioseguiment 
d’una repoblació de perdiu roja, on quedava palès 
la major supervivència de les perdius alliberades 
de forma dispersa arreu de l’àrea de repoblació.
A més cal tenir en compte en aquest aspecte la 
distribució homogènia dels punts d’alliberament 
que ha propiciat la formació “natural” de bàndols 
i la defensa passiva enfront els depredadors. 
Aquests, llavors, no associen cap lloc en 
concret com una zona d’alta densitat de perdius 
(preses).
La mortalitat s’ha concentrat en els primers 15 
dies post-alliberament. Aquest fet era d’esperar, 
tal i com ha succeït en diferents experiències 
similars. Gortázar et al (2000) observen una 
mortalitat del 25 al 34%, tant sols en les primeres 
72 hores (3 dies). Fins i tot aquest fet es dona en 
espècies de depredadors reintroduïdes (López-
Martín et al 2007). 
Un valor que ens permet visualitzar aquesta 
elevada mortalitat inicial és la mitjana de temps 
de supervivència (Ts) què ha estat de 8 dies. És 
a dir, que el 50% de les perdius alliberades han 
mort després dels primers 8 dies de llibertat.
APC 2001 2002 2003 2004 2005 2006
G-20.004 687 450 635 200 730(1) 559(2)
G-10.104 137 100 300 360 380
G-10.162 147 150 180 120 380 200
G-10.043 147 120 180 250 380 250
(1) Inclou les perdius alliberades pel present estudi durant 2005 (160 exemplars).(2) Inclou les perdius alliberades pel present estudi durant 2006 (180 exemplars)
Taula 8. Evolució anual del nombre de perdius alliberades a les àrees de caça del Massís del 
Montgrí i a la zona d’influència.
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 34
Viabilitat de les repoblacions de perdiu rojaViabilitat de les repoblacions de perdiu roja
El 75% dels animals trobats morts van ser 
depredats, una dada que malgrat semblar negativa 
s’ha de prendre com una adequada adaptació al 
nou medi. Les perdius són depredades de forma 
natural per la fauna de depredadors que hom 
pot trobar al Montgrí. D’altra banda aquesta alta 
mortalitat a causa de la depredació sobre animals 
procedents de granja, com perdius i faisans, 
ja ha estat constatada per diferents autors en 
d’altres experiències (Birkan 1971, Brittas et al 
1992, Sodeikat et al 1995; Gortázar et al 2000, 
Gortázar et al 2004).
La mortalitat a l’interior de la gàbia d’aclimatació 
per l’atac dels depredadors, tant rapinyaires 
com carnívors, ha causat 10 baixes al 2005, 
però cap al 2006. Aquest fet posa de manifest 
que les millores en la protecció de les gàbies 
d’aclimatació portades a terme al 2006 varen ser 
altament efectives.
D’altra banda, un control dels diferents 
depredadors potencials com la guineu i la 
geneta, podria suposar un increment de la 
supervivència, sobretot durant el període 
més crític post-alliberament, per la manca 
d’aclimatació dels animals al medi. Calvete et al 
(1997) van comprovar que quan l’activitat de les 
guineus era pertorbada immediatament després 
dels alliberaments de conill de bosc (Oryctolagus 
cuniculus), la supervivència s’incrementava un 
20%, reduint el fenomen anomenat “surplus 
killing” (predació múltiple), dels animals poc 
adaptats al medi. Meriggi i Mazzoni (2004), en 
un programa de reintroducció de perdiu roja a 
Itàlia, portaren a terme un control de cornella 
emmantellada (Corvus corone cornix) i garsa 
(Pica pica), mitjançant gàbies trampa tipus 
“Larsen” i de guineu (Vulpes vulpes) mitjançant 
la captura nocturna amb focus i arma de foc per 
tal d’afavorir l’èxit de la reintroducció, encara 
que no demostren el grau d’influència d’aquesta 
mesura.
A part de la depredació, 8 exemplars han estat 
trobats morts per causes desconegudes, 4 dels 
quals no s’ha determinat l’atac per depredadors, 
ni cap tipus de problema sanitari. Aleshores cal 
prendre en consideració que en el supòsit que 
aquests exemplars haguessin estat trobats per 
un depredador prèviament a la nostra arribada, 
quasi amb tota seguretat, s’hauria atribuït la 
seva mort als depredadors, tot i no haver estat 
així. Hom apunta, que en molts casos, l’acció 
dels depredadors pot emmascarar d’altres 
problemàtiques associades a la falta d’adaptació 
al medi dels animals criats en captivitat.
Pel que fa a la dispersió de les perdius alliberades, 
els resultats obtinguts en el present estudi s’ha 
mostrat inferior a d’altres estudis consultats (si 
bé la comparació és certament dificultosa, a 
causa de les diferències intrínseques pròpies 
de cadascuna de les experiències; període de 
seguiment, durada, tipologia d’hàbitat,.. etc) 
Meriggi et al (2004) a Itàlia, van estimar que la 
distància mitjana de dispersió era de 1,4 km; 
Gortázar et al (2000) a Aragó, van concloure 
que el 51 % dels individus radiomarcats no 
s’havien dispersat a més de 500 m des del 
punt d’alliberament, i Capelo i Castro-Pereira 
(1996) a Portugal van enregistrar distàncies 
mitjanes d’entre 1100 i 2500 m des del punt 
d’alliberament. 
Aquesta dada però, no s’hauria d’interpretar de 
forma negativa. El fet d’aconseguir una reduïda 
dispersió inicial facilita la fixació de les perdius en 
l’entorn escollit per la reintroducció i a la vegada 
és un indicador de la idoneïtat de l’hàbitat. D’altra 
banda una reduïda dispersió individual facilita la 
cohesió de grup per la formació dels bàndols 
hivernals. La lectura conseqüent és doncs 
dispersar els punts d’alliberament per aconseguir 
una distribució homogènia de l’espècie al terrenys 
a repoblar.
En qualsevol cas, els resultats obtinguts en el 
present estudi ens mostren que les volades de 
perdius han utilitzat una superfície, a l’entorn del 
punt d’alliberament, d’unes 29,6 ha de mitjana. 
Aquest fet posa en evidència la importància 
d’alliberar els animals en zones adequades que 
reuneixin els requisits ambientals que facilitin la 
adaptació inicial i la posterior fixació a l’espai.
Capítol 7. Valoració i discussióCapítol 8. Conclusions 
Pàg. 35
8. CONCLUSIONS I RECOMANACIONS
Dels resultats i desenvolupament de l’estudi portat a terme al Massís del Montgrí durant els anys 
2005 i 2006 es desprenen una sèrie de conclusions i recomanacions per tal que siguin tingudes en 
compte en la pràctica d’aquests tipus de projectes. Si bé no hi ha cap recepta general que pugui ser 
aplicada als projectes de repoblacions, sí que els autors recomanen fer servir les dades contrastades 
científicament en aquest estudi com a base de la presa de decisions.
1. L’ús de les gàbies d’aclimatació (gabions) es pot considerar amb èxit de forma 
coordinada amb les tècniques de cria, manipulació i edat dels exemplars. La facilitat 
per ser transportades al camp i ser instal·lades en poc temps, permet realitzar i triar 
diferents punts d’alliberament.
2. Un reduït nombre de dies d’aclimatació, permet a les perdius una presa de contacte 
que sembla ser suficient perquè desenvolupin el comportament de cerca de recursos 
una vegada alliberats. Aquest interval de temps impedeix que les gàbies siguin una 
font d’atracció a les diferents espècies de depredadors.
3. La supervivència dels exemplars alliberats ha estat d’un 20% dels individus als 90 
dies d’haver estat alliberats. Als 8 dies restaven vius el 50% dels animals alliberats. 
Aquestes dades que poden semblar dramàtiques, han de ser considerades com una 
dada de treball per tal d’assolir l’objectiu final.
4. El 75% dels exemplars morts van ser depredats, amb una reduïda o nul·la proporció 
d’exemplars morts per inanició o malaltia. Destaca l’absència important d’altres 
causes de mortalitat.
5. Els exemplars es van distribuir de forma homogènia per la zona que es volia repoblar. 
Les perdius es van comportar de forma natural per a la seva edat al formar bàndols 
entre els individus de cada gabió i a vegades afegint animals d’altres. La disposició dels 
gabions i punts d’alliberament de forma homogènia afavoreix aquest comportament 
natural, a la vegada que impedeix la concentració excessiva d’animals en llocs del 
territori que podrien afavorir l’impacte dels depredadors.
6. La dispersió de les perdius des de cada punt d’alliberament va ser reduïda, essent el 
75% de les localitzacions al voltant dels 255 m. de cada gabió. Per tant, s’ha aconseguit 
de forma efectiva fixar els animals a la zona en la qual es decidí repoblar. Cal doncs, 
saber triar aquests llocs i situar-los sobre el territori de forma precisa. De forma 
paral·lela, es poden així desenvolupar les mesures de gestió necessàries (hàbitat, 
menjar, aigua, refugi de caça, etc.) que augmentin la supervivència i adaptació de les 
perdius en aquests llocs.
7. Les perdius alliberades van triar de forma prioritària aquells hàbitats que reunien 
condicions naturals pròpies de l’espècie, essent els hàbitats oberts amb cobertura 
suficient els més usats. Encara que la diversitat dels hàbitats va ser també aprofitada 
com a un altre recurs més pels exemplars alliberats.
8. Cal un seguiment constant per tècnics i personal de vigilància que permetin determinar 
l’evolució dels alliberaments i poder fer correccions. 
9. En tot cas, i com a recomanació general, cal prohibir la caça a les zones de repoblació 
per tal de no afegir l’impacte de la mortalitat sobre aquesta fràgil població. L’objectiu 
final és que una fracció supervivent del total d’exemplars alliberats arribi a reproduir-
se. Les repoblacions cal que es plantegin a mig termini, assolint resultats en 2-3 anys 
desde l’inici dels alliberaments.
Referències
Pàg. 37
Aebischer N.J. i Potts G.R. (1994). The red-legged 
partridge (Alectoris rufa). En: G.M. Tucker 
i M.F.F Heath (eds.). Birds in Europe, their 
conservation status. Birdlife Conservation 
Series 3, Cambridge.
Aebisher, N.J i Lucio, F.J. (1997) The red legged 
Partridge. En Hegemeijer, W. i Blair, M. (eds.) 
The EBCC Atlas of European Breeding Birds. 
Their Distribuiton and Abundance. T & AD 
POYSER.
Altman, D.C. i Bland, J.M. (1998). Time to event 
(survival) data. British Medical Journal 317: 
468-469.
Bang, P. i Dahlström, P. (1997). Huellas y señales de 
los animales de Europa. Ed Omega.
Bland, J.M. i Altman, D.C. (1998). Statistics Notes: 
Survival probabilities (the Kaplan-Meier 
method). British Medical Journal 317: 1572.
Bland, J.M. i Altman, D.C. (2004). The logrank test. 
British Medical Journal 328: 1073.
Birkan, M.G. (1971). Réussite des lâchers de perdrix 
grise (Perdix perdix L.) et de perdrix rouge 
(Alectoris rufa L.) d′élevage. Transactions of the 
Xth Congress of tre International Union of Game 
Biologists, Paris 3-7 maig 1971:348-358.
Birkan, M.G. (1990). La perdrix rouge. Brochures 
thécniques O.N.C., Paris.36pp.
Borralho, R., Carvlaho, S., Rego, F. i Pinto, P.V. 
(1999). Habitat correlates of red-legged 
partridge (Alectoris rufa) breeding density on 
Mediterranean farmland. Revue de Ecologie 
(La Terre et La Vie) 54: 59-69.
Brittas, R., Marcström, V., Kenward, R.E. i Karlbom,M. 
(1992) Survival and breeding succes of 
pheasants in Sweden. Journal of Wildlife 
Management 56: 378-376.
Brown R., Ferguson J., Lawrence M i Lees D. (2003). 
Huellas y señales de las aves de España y de 
Europa. Guía de identificación. Ed. Omega, 
Barcelona.
Burgas, D. (2004). Estudi de les comunitats ornítiques 
al Massís del Montgrí i les Illes Medes. Informe 
inèdit.
Calvete, C., Villafuerte, R., Lucientes, J, i Osacar, J.J. 
(1997). Efectiveness of traditional wild rabbit 
nestocking in Spain. Journal of Zoology 241: 
271-277. 
Camprodon J. i Plana E. (2001). Conservación de la 
biodiversidad y gestión forestal. Su aplicación 
a la fauna vertebrada. Edicions Universitat de 
Barcelona, Barcelona.
Capelo, M. i Castro-Pereira, D. (1996). Sobrevivência 
e dispersao de perdizes (Alectoris rufa L.) 
largadas em duas operacoes de repovoamento 
cinegético. Revista Florestal 9(1): 243-253.
Catusse, M, Gudenèche, D., Biadi, F. i Marchandeau, 
S. (1998). Repeuplement en perdrix rouges 
(Alectoris rufa) dans le sud-ouest de la France. 
Bull. Mens. O.N.C., 126:5-16.
Dávila, J.A. (2004). Algunos aspectos genéticos a 
considerar en la cría y suelta de perdices. 
Accazadores 9.
del Hoyo, J., Elliot, A. i Sargatal, J. (eds.)(1994). 
Handbook of the Birds of the World. Vol 2. New 
World Vultures to Guineafowl. Lynx Edicions. 
Barcelona 
Duarte, J. i Vargas, M. (2004). Field interbreeding 
of released farm-reared red-legged partridges 
(Alectoris rufa) with wild ones. Game and 
Wildlife Science 21(1): 55-61.
Ecotons. Ordenació i gestió de recursos naturals, 
2005. Pla de seguiment del PTGC de l’Àrea 
Local de Caça G-20.004. Inf inèdit. Ajuntament 
de Torroella de Montgrí, Àrea de Medi Ambient.
Ganey, J.L., Block, W.M., Dwyer, J.K., Strohmeyer, B.E. 
i Jenness, J.S. (1998). Dispersal movements 
and survival rates of juvenil mexican spotted 
owls in Northern Arizona. Wilson Bulletin 110: 
206-217.
Galanthus (2002). Els mamífers del del Montgrí. III 
Beques de recerca Joan Torró i Cabratosa. 
Modalitat: Medi Ambient.
Gortázar, C. (2004). Seguimiento de una repoblación 
de faisanes. Trofeo 412.
Gortazar, C., Villafuerte, R. i Martin, M. (2000). 
Success of traditional restocking of red-legged 
partridge for hunting purposes in areas of low 
density of northeast Spain Aragon. Zeitschrift 
für Jagdwissenschaft 46: 23-30. 
Harper-Arabie, R.M., Wirth, E.F., Fulton, M.H., Scott, 
G.I. i Ross, P.E. (2004). Protective effects of 
allozyme genotype during chemical exposure in 
the grass shrimp, Palaemonetes pugio. Aquatic 
Toxicology 70: 41-54.
REFERÈNCIES
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Pàg. 38
Viabilitat de les repoblacions de perdiu roja
Johnson, C.J., Nielsen, S.E., Merrill, E.H., Mcdonald, 
T.L. i Boyce, M.S. (2006) Resource selection 
functions based on use-availability data: 
Theoretical motivation and evaluation methods. 
Journal of Wildlife Management 70[2]: 347-
357.
Keating, K.A. i Cherry, S. (2004) Use and interpretation 
of logistic regression in habitat-selection 
studies. Journal of Wildlife Management 69[4]: 
774-789.
Lee, E.T. (1992). Statistical methods for survival data 
analysis. John Wiley and Sons. 482 pp.
López-Martín, J.M. i Olmo, J.M. (2001). Diagnosi de 
la perdiu roja a les àrees privades de caça de 
la Segarra. Informe inèdit Dept. d’Agricultura, 
Ramaderia i Pesca.
López-Martín, J.M., Such, A., Martínez-Martínez, 
D., Piñol, C. i Daussà, B. (2007). Anàlisi de la 
reintroducció de gats fers criats en captivitat. 
Informe inèdit Departament de Medi Ambient i 
Habitatge.
Lucio, A. (2004). La perdiz roja en España: factores 
biológicos y ecológicos clave y directrices para 
su recuperación y gestión. En: Seminario sobre 
gestión de la caza menor. Escuela española de 
caza. Castillejo de Robledo, 2003
Lucio, A. i Purroy, F.J. (1992). Red-legged partridge 
(Alectoris rufa) hàbitat selection in north west 
Spain. Gibier Faune Sauvage 9: 417-429.
Lucio, A. i Sáenz de Buruaga, M. (Eds) (2002). 
Aportaciones a la gestión sostenible de la caza. 
FEDENCA-ECC. Madrid. 316 pp.
Manly, B.F. J., McDonald, D.L. i Thomas, D.L. (1993). 
Resource selection by animals: statistical 
design and analysis for field studies. London, 
United Kingdom, Chapman & Hall.
Manly, B.F.J., McDonald, L.L., Thomas, D.L., McDonald, 
T.L. i Erickson, W.P. (2002). Resource selection 
by animals. Statistical design and analysis 
for field studies. 2nd Ed. Dordrecht, The 
Netherlands, Kluwer Academic Publishers.
Mañosa, S. (2004). Perdiu roja Alectoris rufa. In 
Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i 
Herrando, S. (eds.). Altes dels ocells nidificants 
de Catalunya 1999-2002. Pp.108-109. Institut 
Català d’Ornitologia (ICO)/ Lynx Edicions, 
Barcelona.
Meriggi A. i Mazzoni R. (2004). Dynamics of a 
reintroduced population of red-legged partridges 
Alectoris rufa in central Italy. Wildlife Biology 
9:1-9.
Meriggi A., Mazzoni della Stella R., Brangi A., Ferloni 
M., Masseroni E., Merli E., Pompilio L. (2007). 
The reintroduction of Grey and Red-legged 
partridges (Perdix perdix and Alectoris rufa) in 
central Italy: a metapopulation approach. Italian 
Journal of Zoology.
Millspaugh, J. i Marzluff, J.M. (2001). Radio Tracking 
and animal populations. Academic press.
Nadal, J. (1992). Problemàtica de las poblaciones 
de perdiz roja, bases ecoetològicas para tener 
éxito con las repoblaciones. En: La perdiz roja. 
Gestión del hàbitat. Fundación la Caixa. Ed. 
Aedos, Barcelona: 87-100.
Petrini, R. (1995). Il metodo Kaplan-Meir per l’analisi 
quantitativa della sopravivenza degli animali in 
natura: Applicazione ad uno studio sul fagiano. 
Supplemento alle Ricerche di Biologia della 
Selvaggina 23: 177-183.
Pollock, K.H., Winterstein, S.R., Bunck, C.M. i Curtis, 
P.D. (1989a). Survival analysis in telemetry 
studies: the staggered entry design. Journal of 
Wildlife Management 53: 7-15.
Pollock, K.H., Winterstein, S.R. i Conroy, M.J. (1989b). 
Estimation and analysis of survival distributions 
for radio-tagged animals. Biometrics 45: 99-
109.
Pons, P. (2002). The population responses of birds 
to fire in Mediterranean ecosystems. En: 
Pardini, G. i Pintó, J. (eds.). Fire, landscape 
and biodiversity: an appraisal of the effects and 
effectiveness. Servei Publicacions Universitat 
de Girona. Girona.
Potts G.R. (1989). The impact of releasing hybrid 
partridges on wild red-legged populations. 
Game Conservation Annual Review of 1988: 
81-85.
Real, J., Tintó, A., Borau, A., Beneyto, A., i Parellada, 
X. (2004). Àguila cuabarrada(Hieraaetus 
fasciatus). En: Estrada, J., Pedrocchi, V., 
Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Altes dels 
ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. 
Pp.182-183. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/ 
Lynx Edicions, Barcelona.
Rettie, J.W. i McLoughlin, P.D. (1999). Overcoming 
radiotelemetry bias in habitat-selection studies. 
Canadian Journal of Zoology 77(8): 1175-1184.
Ricci, J.C. (1992). Situación de la perdiz roja en 
Francia. Gestión y reconstitución de las 
poblaciones, nidifición y predación. En: La 
perdiz roja. Gestión del hábitat. Fundación la 
Caixa. Ed Aedos, Barcelona: 117-139.
Signollet, S i Mansion D (2002). Identifier les traces 
d’animaux. Ed. Ouest-France.
ReferènciesReferències
Pàg. 39
Sodeikat, G,. Niepel, L., Fehlberg, U. i Pohlmeyer, K. 
(1995) Compartive study on survival of released 
pheasants (Phasianus colchicus spec.) reared 
in intensive and extensive animal keeping) 
Deutsche Tierärztliche
Thomas, D.L. i Taylor, E.J. (2006) Study designs and 
tests for comparing resource use and availability 
II. Journal of Wildlife Management 70[2]: 324-
336.
Tucker, G.M. i Heath, M.F. (1994). Birds in Europe. 
Their conservation status. Cambridge, U.K. 
BirdLife International (BirdLife Conservation 
Series no. 3).
White, G.C. i Garrott, R.A. (1990). Analysis of wildlife 
radio-tracking data. Academic Press.
Wolf, C. M., Garland, T.JR i Griffith, B. (1996). Predictors 
of avian and mammalian translocation success: 
reanalysis with phylogenetically independent 
contrasts. Biological Conservation 86(2): 243-
255.
	Portada
	Sumari
	1. Introducció
	2. Objectius
	3. Descripció àrea estudi
	4. El mètode de cria
	5. Metodologia seguiment
	6. Resultats
	7. Valoració i discussió
	8. Conclusions i recomanacions
	Referències