541-af-2-llei-de-barris-nello-tcm32-47591

Vista previa del material en texto

11
La Llei de barris: 
quatre anys, 
deu lliçons
Oriol Nel·lo
Secretari per a la Planificació Territorial
1. La necessitat d’una visió de conjunt
2. Finançar projectes, no problemes 
3. Transversalitat de les actuacions 
4. El paper clau de la inversió pública 
5. Un nou tipus de relació entre la Generalitat 
i els ajuntaments 
6. Les virtuts i les dificultats de compartir 
el finançament 
7. La implicació dels veïns 
8. La importància de capitalitzar les 
experiències 
9. El compromís d’avaluar els resultats 
10. Adaptar-se als canvis
Introducció
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
12
La Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen 
atenció especial fou votada pel Parlament de Catalunya a final de 
maig de l’any 2004, quan tot just feia cinc mesos que s’havia iniciat 
la setena legislatura de la Generalitat restaurada1. El dia 7 de se-
tembre d’aquell mateix any el Govern aprovava el Reglament que 
desplegava la Llei i en feia possible de manera immediata l’aplica-
ció pràctica2. De llavors ençà han transcorregut quatre anys, s’han 
efectuat cinc convocatòries del Programa d’ajuts previst per la Llei, 
s’han emprès projectes de rehabilitació integral en 92 barris on vi-
uen 804.000 persones (més del 10% de la població de Catalunya) 
i s’ha compromès inversió per valor de 1.000 MEUR, aportats a 
parts iguals per la Generalitat i els ajuntaments concernits.
Una de les innovacions assenyalades de la Llei fou el mandat 
d’efectuar un balanç dels resultats de la seva aplicació quan se 
n’acomplissin quatre anys de vigència. El lector trobarà en aquest 
volum un conjunt de treballs, fitxes i estadístiques que volen donar 
resposta a aquesta exigència de rigor en l’avaluació de les políti-
ques públiques. De la lectura i l’estudi d’aquest conjunt de mate-
rials se’n poden extreure conclusions de gran interès per al debat 
sobre els processos de transformació de les nostres ciutats i per 
a l’avaluació de les polítiques destinades a fer-hi front. Al nostre 
entendre, les més rellevants d’aquestes conclusions es poden re-
sumir en les deu proposicions que tot seguit s’exposen. 
1. La necessitat d’una visió de conjunt
La concentració de la població amb menor capacitat adquisitiva 
i majors necessitats socials en determinats barris és un resultat 
directe del procés de segregació urbana, és a dir, de la forma com, 
segons la seva possibilitat d’actuar en el mercat del sòl i de l’ha-
bitatge, els diversos grups socials tendeixen a veure’s separats 
entre si en l’espai urbà. Això s’esdevé perquè, en ser la capacitat 
d’escollir lloc de residència una funció de la renda de les persones 
i les famílies, les que disposen de majors ingressos tenen, òbvia-
ment, major llibertat a l’hora de decidir on volen residir, mentre que 
les llars amb menor capacitat adquisitiva es veuen empeses, en 
termes generals, a anar a raure allà on els preus són més baixos3. 
Aquesta és la raó per la qual els grups socials amb ingressos més 
reduïts i necessitats socials més altes tendeixen a veure’s aplegats 
a les àrees urbanes amb majors dèficits urbanístics.
Els efectes de la segregació urbana sobre l’aprofundiment de les 
desigualtats socials han estat prou estudiats. En primer lloc, es viu 
la paradoxa que els municipis on es concentren els majors dèficits 
urbanístics i els més alts requeriments de serveis socials disposen 
d’una base fiscal limitada, mentre que allà on les necessitats són 
menys elevades es pot disposar, a igualtat de pressió fiscal, de 
més recursos. Des del punt de vista urbanístic això implica que, en 
principi, els barris i localitats on es localitza la població amb més 
alta capacitat adquisitiva tendeixen a disposar d’un espai públic de 
major qualitat i de millors equipaments i a atraure més i millors ser-
veis privats. Per contra, les àrees amb menor capacitat adquisitiva, 
on la situació de partida és, en termes generals, pitjor, l’espai públic 
és molt sol·licitat i els equipaments públics es fan servir més, tenen 
dificultats per finançar-los i mantenir-los. Això mateix es repeteix pel 
que fa al parc d’habitatge, especialment en països com Catalunya 
on el mercat de lloguer té un pes molt reduït i la gran majoria de les 
famílies són propietàries de l’habitatge on resideixen: en els barris 
on viu població amb menor capacitat adquisitiva i on, d’antuvi, l’ha-
bitatge ja sol ser més vell o de pitjor qualitat, els propietaris tenen 
severes dificultats per mantenir-lo; d’altra banda, la concentració 
de les situacions socialment més problemàtiques en determinades 
àrees disminueix les expectatives respecte del valor dels immobles 
i retreu les actuacions de rehabilitació per part dels propietaris. 
Aquestes mancances són acompanyades en molts casos pel fet 
que la població que viu en els barris amb majors dèficits urbanístics 
ha de suportar alts costos de desplaçament, tant en termes de 
recursos econòmics com de temps, a causa de la seva posició 
sovint perifèrica en relació amb el conjunt de les àrees urbanes res-
pectives. Finalment, la reproducció segregada dels grups socials, 
especialment en matèria d’educació, pot representar una barrera 
notable per a la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social. 
És ben cert que a Catalunya els efectes de la segregació urbana 
han estat més minsos que en altres països i que, d’ençà del retorn 
de la democràcia, s’ha produït una millora molt considerable de 
les condicions de vida de la gran majoria de barris de les nostres 
ciutats. Això ha obeït als resultats combinats de la reivindicació i 
l’esforç dels veïns, la tasca dels ajuntaments, el desenvolupament 
econòmic i les dinàmiques d’integració del territori, en especial en 
l’àmbit metropolità. Tant és així que les grans diferències que ha-
vien existit entre la ciutat de Barcelona i el seu entorn metropolità, 
per posar l’exemple més extrem, en termes de renda mitjana, ten-
diren a disminuir de manera consistent entre el 1985 i l’any 20004. 
Ara bé, d’ençà mitjan anys noranta els riscos d’un increment de 
la segregació social han tendit a augmentar i, en alguns indrets, 
han tornat a emergir problemes que semblaven superats –com la 
sobreocupació dels habitatges, la degradació de l’espai públic o 
les dificultats de prestació d’alguns serveis bàsics. 
Aquesta evolució ha estat motivada, sobretot, per dos factors. En 
primer lloc, l’evolució del mercat de l’habitatge, que ha conegut un 
cicle d’increment accelerat de preus que s’ha perllongat per més 
d’una dècada i que tot just va començar a remetre a partir de l’any 
2007. De resultes d’aquesta evolució del mercat, el percentatge 
d’ingressos que les famílies han hagut de destinar als costos resi-
dencials s’ha incrementat notablement5, fins al punt que l’accés a 
l’habitatge ha esdevingut dificultós per a sectors molt significatius 
de la població. Aquest increment, provocat en bona mesura per 
l’evolució dels mercats financers, ha estat acompanyat, a més, 
pel tomb demogràfic que, després d’un llarg període d’estanca-
ment, ha portat la població catalana a créixer de 6,2 a 7,5 milions 
d’habitants en poc més d’una dècada (1996-2007). Aquest crei-
xement que, com és sabut, s’ha produït en molt bona mesura per 
l’arribada d’immigració estrangera, ha fet augmentar la demanda 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
13
d’habitatge, amb la peculiaritat que aquesta ha procedit d’una po-
blació que, en la gran majoria dels casos, ha resultat escassament 
solvent ateses les condicions de mercat existents. La combinació 
d’aquests dos factors ha donat com a resultat, per un costat, la 
reaparició de situacions d’infrahabitatge (sobretot per la sobreocu-
pació) i, per l’altre, la concentració dels grups socials amb menor 
capacitat adquisitiva allà on l’habitatge resultava relativament més 
assequible. D’aquí l’increment dels riscos de la segregació social 
i, en particular, de la concentració de les situacions de major ne-
cessitat social en aquellsbarris que arrossegaven majors dèficits 
urbanístics: nuclis antics, polígons d’habitatge dels anys seixanta i 
setanta i àrees nascudes de processos d’urbanització marginal. 
 
Figura 1. Evolució de la població a Catalunya segons nacionalitat, 
1989-2007 (índex 100-1989)
Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Institut d’Estadística de 
Catalunya
 
Figura 2. Evolució dels preus mitjans de l’habitatge a catalunya 
(1996-2007)
Font: elaboració pròpia a partir de dades del Departament de Medi 
Ambient i Habitatge 
L’objectiu principal de la Llei de barris és fer front a aquests proble-
mes, tot evitant la degradació de les condicions de vida en aquests 
barris i actuant, tant com sigui possible, sobre els factors que es 
troben en l’origen del fenomen de la segregació urbana. Amb això 
es persegueix, en primer lloc, un objectiu d’equitat i de justícia so-
cial, de manera que tots els ciutadans, amb independència del seu 
lloc de residència, puguin tenir un accés enraonadament equitatiu 
als serveis bàsics i a un entorn urbà de qualitat. I es persegueix 
també qualificar la ciutat a través de la justícia social, ja que la ciu-
tat sense fractures socials resulta un espai més habitable, propici i 
atractiu per al conjunt dels seus habitants 6. 
Les dinàmiques a les quals s’ha fet referència afecten, com s’ha dit, 
amb particular intensitat alguns barris, de manera que els problemes 
de la segregació tenen una expressió assenyaladament local. Ara bé, 
el seu origen i el seu abast responen a fenòmens d’una escala molt 
superior. Com es deia, el mecanisme bàsic que genera la segregació 
urbana és el funcionament del mercat del sòl i de l’habitatge. Doncs 
bé, la creixent integració del territori fa que el mercat residencial en 
el qual els ciutadans i els operadors econòmics prenen les seves de-
cisions no sigui ja una realitat local, sinó que abasta àrees molt més 
àmplies. Així, la segregació no es plateja avui només entre els barris 
d’una mateixa població sinó també –i, sovint, en primer lloc- entre els 
barris d’una mateixa àrea urbana i, fins i tot, del conjunt del país. 
D’aquí la importància d’adoptar una perspectiva de conjunt, que 
inclogui la totalitat del territori de Catalunya, a l’hora d’impulsar i 
finançar projectes de rehabilitació urbana. Només des d’una visió 
a aquest nivell s’aconseguirà obtenir i distribuir de forma equitativa 
els recursos als barris i als municipis que els necessiten i tenen 
moltes dificultats, per aquesta mateixa raó, per generar-los. La se-
gregació urbana, a Europa en general i a Catalunya en particular, 
ha deixat de ser una qüestió local, respon a dinàmiques socials i 
territorials d’escala, com a mínim, metropolitana i ha de ser com-
batuda amb els recursos i la voluntat del conjunt de la societat 
catalana. Aquest és el primer ensenyament de l’aplicació al llarg 
d’aquests anys de la Llei de barris. 
Figura 3. Distribució territorial dels programes d’Intervenció Integral 
per al període 2004-2008
 
Font: DPTOP
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
14
2. Finançar projectes, no problemes 
La segona lliçó que hem après és que, a l’hora d’assignar els re-
cursos, resulta molt més oportú i eficaç partir dels projectes que 
dels problemes. 
El mecanisme de la Llei funciona, com és sabut, d’una forma molt 
simple, inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió 
Europea. Es basa en la creació d’un fons de foment del Programa 
de barris i àrees urbanes que requereixen d’atenció especial, dotat 
amb recursos pressupostaris del govern de la Generalitat, adscrits 
al Departament de Política Territorial i Obres Públiques (articles 1, 2 
i 3 de la Llei). A partir de l’existència d’aquests recursos, el Govern 
publica cada any una convocatòria a la qual crida a participar els 
ajuntaments que vulguin dur a terme projectes de rehabilitació inte-
gral en algun dels barris del seu terme municipal (articles 4 i 8). En 
cas de ser seleccionats, els projectes reben un finançament que, 
d’acord amb la Llei, pot oscil·lar, en cada convocatòria, entre el 50 
i el 75% del cost total del projecte (article 10). Això planteja el tema 
clau de la selecció de les actuacions a finançar. 
Figura 4. Nombre de projectes presentats i seleccionats 2004-2008 
Font: Oficina de Gestió de Programa de Barris
D’entrada, podria semblar evident que el criteri de selecció hauria 
d’estar basat essencialment en l’evidència estadística dels dèficits ur-
banístics i les mancances socials que els barris pateixen. Tanmateix, 
l’experiència internacional demostra que la tria efectuada únicament 
a partir d’aquests indicadors pot tenir efectes contraproduents. Un 
dels factors que contribueixen a empitjorar les dificultats objectives 
amb les quals, en totes les realitats urbanes, es troben els barris 
particularment afectats per la segregació és la seva estigmatització 
per part dels mitjans de comunicació i, també, la pèrdua subjecti-
va d’autoestima de la seva població7. En aquestes circumstàncies 
establir i publicar un ordre de prelació dels barris que es troben en 
pitjors condicions podria consolidar aquesta imatge negativa. D’altra 
banda, el fet que un barri es trobi en males condicions objectives no 
garanteix, per si mateix, que el projecte d’intervenció que s’hi vol dur 
a terme sigui el més adequat per a resoldre-les. 
Per això, en l’aplicació de la Llei de barris catalana s’ha optat per 
utilitzar un doble sistema de barems a l’hora de seleccionar els 
projectes. En primer lloc, s’avalua la situació del barri a través de 
setze indicadors estadístics objectius, relatius a quatre camps: dè-
ficits urbanístics i d’equipament; estructura i dinàmica demogràfi-
ca; problemes econòmics i ambientals; i dèficits econòmics i de 
desenvolupament local. 
En concret, els setze indicadors són els següents:
a) Processos de regressió urbanística i dèficits d’equipaments i 
serveis
Valor cadastral -
Deficient estat de conservació dels edificis -
Edificis sense aigua corrent o sense evacuació d’aigües -
residuals
Edificis de quatre plantes, o més, destinats principalment a ha- -
bitatge, sense ascensor
b) Dinàmiques demogràfiques
Densitat de població -
Descens o creixement massa accelerat de la població -
Població dependent -
Alt percentatge d’immigració -
c) Presència de problemes econòmics, socials o ambientals
Nombre de persones que perceben pensions assistencials i -
pensions no contributives
Elevada taxa d’atur -
Dèficit de zones verdes -
Baix nivell educatiu -
d) Dèficits socials i urbans i problemàtiques de desenvolupament 
local
Dèficit de transport públic -
Dèficit de places d’aparcament -
Baixa activitat econòmica -
Percentatge de població en risc d’exclusió social -
Per tal de poder ser considerat “àrea d’atenció especial”, el barri 
en qüestió ha d’obtenir una puntuació mínima pel conjunt d’indi-
cadors a partir del sistema de baremació establert pel Reglament 
de la Llei de barris. Efectuada aquesta primera aproximació a la 
realitat del barri, s’entra en la segona fase del procés d’avaluació, 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
15
basada en l’anàlisi del projecte presentat per l’ajuntament. Així, es 
prioritzen els projectes a partir de criteris com el grau d’integralitat 
de la intervenció proposada, la seva coherència general, el grau 
de compromís econòmic de l’ajuntament, la realització paral·lela 
d’actuacions complementàries no finançables i altres. De la unió 
dels dos conjunts d’indicadors, en resulta la puntuació assignada 
a cada proposta presentada i, a partir d’aquesta puntuació, s’as-
signen els recursos disponibles en cada convocatòria. 
La bondat del projecte té, doncs, una influència decisiva a l’hora 
de seleccionar-lo. Per això s’ha pogut afirmar que la Llei de bar-
ris no és tant un programa per a barris amb problemes, com un 
programa per a barris amb projectes. Projectes que han de servir, 
és clar, per a afrontar els problemes.
3. Transversalitatde les actuacions 
La tercera lliçó que es deriva de l’aplicació de la Llei és la neces-
sitat d’un tractament integrat a la problemàtica del barri, ja que 
només intervenint de manera simultània en tots els aspectes que 
l’afecten de manera substancial es pot tenir èxit en la seva aplica-
ció. És aquesta una proposició que suscita una adhesió general a 
nivell teòric, però que tradicionalment ha trobat greus dificultats a 
l’hora de ser aplicada per unes estructures administratives confi-
gurades, precisament, a partir del principi de la divisió de funcions 
i a la sectorialització dels pressupostos. 
En l’aplicació de la Llei de barris s’ha volgut impulsar aquesta 
aproximació transversal a través de tres instruments: el requeri-
ment d’intervenció en un nombre determinat d’àmbits per tal de 
poder rebre ajuts per al programa, la creació de programes com-
plementaris per part de diversos departaments de la Generalitat i la 
constitució de mecanismes integrats de seguiment. 
Pel que fa als camps d’intervenció, la Llei estableix vuit àmbits di-
versos en els quals és possible intervenir, que cobreixen una gran 
diversitat temàtica. És convenient recordar-ne l’abast i comprovar 
quins són els àmbits que han estat prioritzats pels ajuntaments a 
l’hora de distribuir la inversió.
Millora de l’espai públic i provisió de zones verdes (pavimentació 1. 
de carrers, col·locació d’arbrat, enllumenament, enjardinament). 
Condicionament dels elements comuns de l’edificació (faça-2. 
nes, baixants, ascensors, cobertes).
Provisió d’equipaments d’ús col·lectiu (centres cívics, centres 3. 
per a persones grans).
Incorporació de les tecnologies de la comunicació (cablejat 4. 
d’edificis, establiment d’àrees WI-fi).
Implantació i millora d’infraestructures energètiques i ambien-5. 
tals (recollida pneumàtica de residus, soterrament de conteni-
dors, establiment de centres de reciclatge, foment d’energies 
renovables, mecanismes d’estalvi d’aigua). 
Foment de l’equitat de gènere en l’ús de l’espai urbà i els equi-6. 
paments (introducció de la perspectiva de gènere en la provisió, 
el disseny i la configuració de l’espai públic i els equipaments). 
Desenvolupament de programes que comportin una millora 7. 
social, urbanística i econòmica del barris (actuacions de suport 
a col·lectius en risc d’exclusió social, programes formatius, di-
namització comercial).
Millora de l’accessibilitat i supressió de les barreres arquitec-8. 
tòniques (ampliació de voravies, construcció de rampes, col-
locació d’escales mecàniques, eliminació d’obstacles).
Figura 5. Distribució de la inversió dels projectes d’intervenció 
integral per camps d’actuació 2004-2008
 
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
16
Taula 1. Inversió total dels projectes d’intervenció integral per camps d’actuació 2004-2008
Camp Descripció Pressupost total Subvenció
1 Millora de l’espai públic i dotació d’espais verds 458.588.328,50 € 229.371.058,30 €
2 Rehabilitació i equipament dels elements col·ectius dels edificis 95.462.808,05 € 47.742.036,05 €
3 Provisió d’equipaments per a l’ús col·lectiu 214.916.172,96 € 107.491.326,41 €
4 Incorporació de les tecnologies de la informació en els edificis 11.488.390,13 € 5.744.717,03 €
5 Foment de la sostenibilitat del desenvolupament urbà 39.230.102,61 € 19.621.834,93 €
6 Equitat de gènere en l’ús de l’espai urbà i dels equipaments 17.509.051,77 € 8.756.985,43 €
7 Desenvolupament de programes socials, urbanístics i econòmics 86.038.335,21 € 43.032.502,17 €
8 Accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques 66.465.047,29 € 33.239.539,69 €
TOTAL 989.698.236,52 € 495.000.000,00 €
Font: Oficina de Gestió del Programa de Barris, DG Arquitectura i Paisatge, Departament de Política Territorial i Obres Públiques
Per tal de promoure la transversalitat en la intervenció, la Llei i el seu 
Reglament estableixen que la puntuació obtinguda per cada projec-
te presentat al procés de selecció serà proporcional al nombre de 
camps d’actuació. Això ha portat el resultat següent: dels 92 projec-
tes seleccionats en les cinc primeres convocatòries, 71 intervenen 
en els vuit camps possibles, 8 en set i 7 en sis. El camp que s’inclou 
menys sovint en els projectes (inclusió de noves tecnologies) és pre-
sent en 79 projectes del total. És ben cert que, per transversal que 
sigui, un estri de caràcter local que disposa d’uns recursos limitats 
no podrà influir de manera decisiva sobre les variables de fons com 
són l’evolució del mercat laboral, els fluxos migratoris o el mercat 
immobiliari, els quals han de ser tractats amb les adequades políti-
ques econòmiques i fiscals. Però el nivell de transversalitat aconse-
guit en la Llei de barris és un requisit essencial per tal d’evitar que els 
aspectes territorials i urbans puguin venir a agreujar els problemes 
que es deriven de l’evolució d’aquelles variables generals.
Taula 2. Percentatge de projectes segons el nombre de camps en 
els quals intervenen 2004-2008
Nre. de camps 
d'actuació Nre. de PII %
8 71 77,2
7 8 8,7
6 7 7,6
5 3 3,3
4 2 2,2
3 1 1,1
TOTAL 92 100,0
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
En aquest esforç per arribar a tots els aspectes substancials de 
la vida de cada un dels àmbits on s’intervé, han estat de gran 
importància les actuacions complementàries establertes per altres 
departaments de la Generalitat en els barris acollits al Programa. 
Entre aquests destaca, el programa “Treball als barris” creat 
pel Departament de Treball a través del Servei d’Ocupació de 
Catalunya, que ha permès establir convenis en 81 dels 92 bar-
ris acollits a la Llei per tal de dotar-los de programes de formació 
ocupacional i de transició escola/treball, amb una inversió total de 
30 MEUR. Així mateix, el Departament de Salut ha realitzat estudis 
sobre la situació de la salut pública i de l’assistència sanitària en 
els barris a través del Programa “Salut als barris” a 30 barris de 
les tres primeres convocatòries del Programa. D’altra banda, el 
Departament de Medi Ambient i Habitatge ha establert línies es-
pecífiques d’ajuts a la rehabilitació dels elements col·lectius dels 
edificis per al 37 barris del programa i el Departament d’Interior, 
Relacions Institucionals i Participació Ciutadana ha volgut contri-
buir a finançar de manera especial els processos de participació 
ciutadana en uns altres 24. Finalment, l’Institut Català del Sòl ha 
signat convenis per a dur a terme actuacions de remodelació urba-
na (sobretot de reemplaçament d’habitatge obsolet per habitatge 
nou) en 14 barris del Programa, amb una inversió, paral·lela a la 
generada per la Llei estimada en 200 MEUR. En el futur, seria molt 
important aconseguir coordinar també les actuacions en matèria 
d’Educació (“Programa Entorn”), Acció Social i Immigració. 
L’expressió institucional d’aquest afany de transversalitat és la com-
posició dels comitès d’avaluació i seguiment del Programa. Aquests 
apleguen representants de set departaments de la Generalitat: 
Política Territorial i Obres Públiques, Medi Ambient i Habitatge, 
Governació, Acció Social, Economia i Finances, Salut i Treball, 
aquests dos darrers en qualitat de convidats, a més d’una repre-
sentació de la Delegació del Govern en cada territori. Així mateix, 
són molts els ajuntaments que han volgut nomenar per formar-ne 
part responsables dels diversos àmbits del consistori implicats 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
17
directament en la gestió del barri. D’aquesta menera, els comitès 
d’avaluació i seguiment es configuren com a òrgans amb un gran 
potencial, en reunir, en presència del respectiu alcalde, tots els ser-
veis de la Generalitat i del consistori que tenen relació amb la vida 
del barri. Ara bé, precisament per la seva amplitud, les reunions dels 
comitès han de ser necessàriament espaiades (se’n celebra, de mit-
jana, una a l’any per cada barri) i no podensuplir l’acció quotidiana 
de l’Administració de la Generalitat i dels ajuntaments. La Llei de 
barris posa, doncs, les bases per a una acció integrada i transversal 
en les àrees urbanes del programa especial, però el procés d’adap-
tació de les nostres administracions per actuar de forma més territo-
rialitzada i menys sectorial (en els barris d’atenció especial i en molts 
altres àmbits) requerirà encara d’un llarg procés de transformació. 
4. El paper clau de la inversió pública 
El quart ensenyament que es deriva de l’aplicació de la Llei de bar-
ris és el paper clau que la inversió pública pot tenir en els proces-
sos de rehabilitació urbana. Com dèiem, en les condicions actuals 
del mercat les situacions socials de major dificultat es concentren 
allà on els preus són més baixos i això comporta, per un costat, 
dificultats per a la provisió i l’accés als serveis bàsics, i, per l’altre, 
el risc d’aprofundiment de l’espiral que portaria els preus mitjans 
de l’habitatge en aquesta àrea a allunyar-se més i més dels del 
conjunt de la ciutat. En aquest context, la inversió i la despesa 
pública en els barris que requereixen d’atenció especial ha de tenir 
dos efectes directes i un d’indirecte: ajudar a fer front a la proble-
màtica social del barri, incrementar de manera substancial el nivell 
d’inversió pública i actuar com un catalitzador per tal d’atraure més 
inversió pública i generar inversió privada. 
El primer efecte és el de proveir recursos per tal de fer front a la 
problemàtica social específica del barri, amb atenció especial als 
col·lectius que es troben en un major risc d’exclusió (la gent gran, 
els adolescents, els immigrants recents), així com a la promoció 
de l’activitat econòmica i comercial i l’equitat de gènere en l’accés 
als serveis i a l’espai públic. Aquests recursos que, com veurem, 
han representat 104 milions d’euros de despesa compromesa en 
els primers quatre anys d’aplicació del Programa, han de venir a 
sumar-se (no a substituir) els que de manera regular l’Administració 
de la Generalitat i els ajuntaments destinen a prestacions socials 
amb caràcter general (cobertura d’atur, renda mínima d’inserció i 
d’altres). Del que es tracta és de disposar, en aquests barris, de 
recursos addicionals, no tant per facilitar ajudes directes a les per-
sones –que és la comesa de les prestacions de caràcter general– 
com per impulsar programes específics que fomentin la igualtat 
d’oportunitats en l’accés a la renda i els serveis. 
El segon efecte de la inversió pública en els barris del Programa és 
fer front als dèficits urbanístics, d’equipaments i de condicions de 
l’habitatge en què es troben els barris, dèficits que representen una 
trava important per la qualitat de vida i que incideixen de manera 
decisiva en el mecanisme de formació dels preus i les dinàmiques 
de segregació que se’n deriven. En els quatre anys d’executòria del 
Programa els ajuntaments han volgut dedicar una part substancial 
dels recursos disponibles a aquesta finalitat. Així, com s’ha vist, gai-
rebé la meitat de la inversió compromesa s’ha destinat a subvenir les 
necessitats en matèria de millora de l’espai públic i provisió de zones 
verdes. No és pas sorprenent que així sigui: l’espai públic dels barris 
que requereixen d’atenció especial no només pateix dèficits d’ori-
gen, sinó que sovint està sotmès a una notable pressió d’ús (per raó 
de la seva superfície moltes vegades escassa i com a conseqüència 
del poc espai disponible en els habitatges). La seva ampliació i recu-
peració resulta, doncs, essencial per tal de millorar la qualitat de vida 
dels barris i resoldre els conflictes sobre l’ús de l’espai col·lectiu que 
no poques vegades s’hi plantegen. 
La millora de les infraestructures ambientals (recollida i tractament 
de residus, cicle de l’aigua i energia), que en els barris del Programa, 
per raó dels seus orígens o la seva evolució històrica, són, en la gran 
majoria dels casos, d’inferior qualitat que en la resta del municipi, te 
el mateix objectiu de reduir els dèficits que perjudiquen la qualitat 
de vida. Això mateix passa en el cas dels equipaments d’ús col-
lectiu. Aquí, però, hi ha un aspecte afegit gens negligible: molts dels 
barris acollits al Programa (especialment els polígons d’habitatge de 
massa i les àrees nascudes de processos d’urbanització marginal o 
irregular) s’han caracteritzat per una baixa presència d’equipaments, 
no només per a l’ús propi dels seus habitants, sinó amb capacitat 
d’irradiació sobre el conjunt de la ciutat o vila en el qual es troben. 
Això ha privat aquests barris de centralitat i els ha fet poc freqüentats 
i desconeguts per aquells que no hi resideixen o no hi tenen relació 
directa. Amb el finançament del Programa de barris s’està posant 
remei a aquesta situació tot ubicant en aquests barris no només els 
serveis necessaris per als veïns que hi viuen, sinó equipaments per 
al conjunt de la ciutat, com el Centre Cívic Frederica Montseny de 
Manlleu o la rehabilitada fàbrica Coma-Cros de Salt. Això ha con-
tribuït a atraure-hi altres equipaments públics i privats d’abast mu-
nicipal, comarcal i fins i tot nacional (com els jutjats de Balaguer o el 
Palau de Justícia i la seu de la Fundació Catalana de l’Esplai al barri 
de Sant Cosme al Prat de Llobregat). 
Ara bé, al costat dels efectes directes de la inversió vinculada al 
Programa de barris, n’hi ha altres d’indirectes. En primer lloc, cal 
constatar que l’existència de les actuacions de la Llei de barris ha 
tingut un efecte catalitzador a l’hora d’atraure inversió pública so-
bre aquests barris, ja sigui per part del mateix ajuntament, d’altres 
departaments de la Generalitat (alguns dels quals han creat fins 
i tot, com s’ha vist, programes específics vinculats) i de l’Estat. 
És encara d’hora per quantificar l’abast d’aquest efecte, però les 
primeres estimacions, realitzades a partir de l’experiència dels bar-
ris acollits a la primera convocatòria, indica que per a cada euro 
invertit amb recursos de la Llei de barris se n’hauria multiplicat per 
4,41. Així, a partir dels 179,7 MEUR dels pressupostos d’actua-
cions per als 11 barris de la primera convocatòria (exclosos els 
de Barcelona) s’han compromès inversions públiques en els seus 
àmbits de 793,6 MEUR8. 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
18
D’altra banda, la concentració d’aquest volum d’inversió pública, ja 
sigui procedent directament del Programa o atreta per la seva exis-
tència, té un efecte poderós de dinamització de la inversió privada. 
En efecte, la resolució dels dèficits urbanístics i d’equipaments en 
l’entorn és un incentiu de primer ordre per a la inversió privada en 
els barris, especialment pels propietaris del immobles. Aquests, 
que en un context de dèficits i en una tendència a l’empitjorament 
de les condicions de vida de l’entorn tindrien escassos incentius 
per a rehabilitar els propis immobles i tendirien més aviat a voler 
vendre la seva propietat encara que fos a baix preu, veuen que la 
situació es reverteix a partir de la inversió pública. És difícil obtenir 
dades agregades del muntant total d’aquesta inversió, però hi ha 
indicadors ben significatius, relatius a l’activitat rehabilitadora per 
part dels privats. Així, si en el conjunt dels municipis als quals per-
tanyen els barris acollits a la Llei el nombre d’habitatges rehabilitats 
ha passat, en número índex, de 100 l’any 2004 a 394 l’any 2007, 
en el conjunt de les àrees de rehabilitació integral de la primera 
convocatòria (exclosos els de Barcelona) el creixement ha estat de 
100 a 668. És també significatiu que tot i que l’activitat construc-
tiva és lògicament més alta en altres parts dels municipis que no 
en aquests barris que ja són ciutat consolidada, la dinàmica cons-
tructiva d’habitatge nou no s’aparta excessivament de la mitjana 
municipal. Així, si en números índex el nombre d’habitatges aca-
bats en el conjunt dels municipis (excloent-hi, de nou, Barcelona) 
és de 100 a 438,en el conjunt de barris en procés de rehabilitació 
és de 100 a 398. D’altra banda, si s’atén no només als habitatges 
efectivament rehabilitats o acabats, sinó també a les expectatives 
de construcció (segons llicències i visats de construcció o rehabili-
tació), s’observa que en cap dels barris analitzats l’expectativa de 
producció residencial ha disminuït o ha mostrat un retrocés entre 
2004 i 2007; cosa que sí que s’ha produït, en canvi, en alguns dels 
municipis en què es troben.
Figura 6. Factor multiplicador de la inversió de la Llei de barris. 
Convocatòria 2004 (exclòs Barcelona) 
Font: ajuntaments acollits a la primera convocatòria 
de la Llei de barris
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
19
Davant d’aquesta dinàmica es podria objectar que, segons quines 
fossin les condicions del mercat, aquests processos de millora po-
drien comportar increments de preus que acabessin suposant l’alte-
ració de l’estructura social del barri per desplaçament de la població 
que hi resideix a través del procés que els anglosaxons han anome-
nat gentryfication. El problema es podria haver plantejat, sobretot, 
als centres històrics, més que no pas en els polígons d’habitatge o 
les àrees nascudes de processos d’urbanització marginal, les quals, 
per sort o per desgràcia, es troben molt lluny d’haver d’afrontar 
aquesta problemàtica9. Tanmateix aquest risc ha estat contrastat 
per l’establiment de polítiques de promoció de l’habitatge protegit 
que comporten l’establiment, de manera obligatòria, de reserves 
substancials d’aquest tipus d’habitatge en el desenvolupament de 
nous sectors i en els plans de millora urbana10. Així, en l’experiència 
del darrer quadrienni els instruments per la lluita contra els efec-
tes de la renda diferencial en els processos de segregació urbana 
s’han conjunyit amb les polítiques que condicionen les condicions 
generals d’accés a l’habitatge. En aquest sentit resulta especial-
ment rellevant que en els barris acollits a la primera convocatòria del 
programa (exclosos els de la ciutat de Barcelona) la inversió pública 
en matèria d’habitatge, de 239,95 MEUR, sigui la més alta de les 
induïdes per l’aplicació de la Llei de barris. D’altra banda, cal tenir 
en compte que, en el cas català, el predomini abassegador de la 
tinença en propietat (és a dir, que el 86% de les famílies siguin pro-
pietàries del pis on resideixen), que comporta efectes no sempre 
positius en l’accés a l’habitatge, té, en aquest àmbit, una repercus-
sió favorable. En una situació de propietat tan fragmentada són els 
mateixos residents en els barris els qui veuen incrementar el valor 
dels seus immobles i els qui tenen interès objectiu per millorar-los, 
encara més si la millora de l’entorn del barri no els indueix a deixar-lo 
quan el seu nivell de renda s’incrementa. Això diferencia clarament 
l’experiència catalana d’altres casos de polítiques de rehabilitació 
urbana on predomina el lloguer com a forma de tinença, ja sigui 
privada (cas en el qual s’han pogut donar efectivament processos 
de desplaçament de la població resident), ja sigui pública (cas en el 
que, òbviament, els estadants no han tingut un interès econòmic 
directe en la rehabilitació dels seus habitatges).
5. Un nou tipus de relació entre la Generalitat i els 
ajuntaments 
La cinquena lliçó que l’experiència de l’aplicació de la Llei de barris 
ha confirmat és que les polítiques urbanes de gran abast no són 
possibles, avui, sense un intens exercici de cooperació interadminis-
trativa. Més amunt explicàvem com la intervenció de la Generalitat 
en els processos de rehabilitació urbana era del tot necessària per 
tal de proveir dels recursos necessaris: si les polítiques de rehabi-
litació han de ser essencialment polítiques de redistribució social, 
dèiem, aquestes impliquen necessàriament una certa transferència 
territorial dels recursos fiscals, per a l’existència de la qual és del tot 
imprescindible disposar d’una instància superior a la local. 
Ara bé, si la presència de la Generalitat és del tot imprescindible a 
l’hora d’impulsar, seleccionar, finançar i avaluar els projectes, resul-
taria del tot inversemblant que des de la instància nacional s’hagués 
tractat d’executar directament les actuacions. De fet, aquesta és una 
de les lliçons que l’experiència europea en polítiques de rehabilitació 
urbana ens ha ensenyat: la proximitat és un requisit essencial per 
a l’èxit de les polítiques urbanes i la seva execució per instàncies 
superiors, ja sigui directament, ja a través d’empreses estatals (com 
en el cas francès i d’altres) comporta, sovint, errors d’apreciació i 
d’actuació que poden conduir al fracàs. A Catalunya mateix, la rela-
ció no sempre fàcil, al llarg dels anys, entre els ajuntaments i ADIGSA 
–l’empresa de la Generalitat que ha gestionat, i ha incrementat, en 
molts casos de manera benemèrita, el parc d’habitatge públic re-
but de l’antic Ministerio de la Vivienda– havia confirmat la necessitat 
d’una estreta cooperació interadministrativa. 
Taula 3. Evolució de l’activitat constructiva i rehabilitadora 
als municipis i barris acollits a la primera convocatòria 
de la Llei de barris durant el període 2004-2007
TOTAL MUNICIPIS 
(Barcelona exclosa) 
TOTAL ÀREES D’ATENCIÓ ESPECIAL 
(Barcelona exclosa)
2004 2005 2006 2007 2004 2005 2006 2007
Habitatges acabats (valors absoluts) 6.126 12.595 19.276 26.823 611 1.008 1.629 2.432
Habitatges rehabilitats (valors absoluts) 562 1.114 1.800 2.214 56 170 276 374
Habitatges acabats (índex acumulatiu) 100 206 315 438 100 165 267 398
Habitatges rehabilitats (índex acumulatiu) 100 198 320 394 100 304 493 668
 
Font: Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
20
Per això, el plantejament de la Llei ha estat assignar la respon-
sabilitat plena de l’execució del projecte a l’ajuntament respectiu. 
Així, l’ajuntament, que és qui coneix directament els problemes 
i les potencialitats de cada barri és qui es fa càrrec del disseny 
i l’execució directa del Programa. Des d’aquest punt de vista, el 
Programa de barris persegueix, de manera estricta, l’acompliment 
del principi de subsidiarietat i constitueix, des de la seva concepció 
inicial, un projecte essencialment municipalista. Un projecte en el 
qual la Generalitat s’ha volgut posar al costat dels ajuntaments per 
impulsar i finançar projectes, renunciant però, de manera explícita, 
a qualsevol vel·leïtat de protagonisme. 
Aquesta voluntat de cooperació entre administracions, que en els 
compassos inicials de l’aplicació de la Llei va marcar el comen-
çament d’una nova etapa en la relació entre la Generalitat i els 
governs locals, s’ha volgut concretar no només en el disseny i la 
forma d’execució dels programes, sinó fins i tot en el mateix pro-
cés de selecció dels projectes. Així, la Llei estableix que l’orga-
nisme responsable de la selecció i l’assignació de recursos és la 
Comissió de Gestió del Fons de Foment de Barris i Àrees Urbanes 
que requereixen d’atenció especial. Doncs bé, aquesta comissió, 
formada per un total de trenta membres, està integrada de ma-
nera paritària per representants dels diversos departaments de la 
Generalitat i de les entitats municipalistes (la Federació de Municipis 
de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis), així com pels 
col·legis professionals d’arquitectes i d’arquitectes tècnics. 
Cal fer notar que aquesta comissió, que ha assignat al llarg de 
quatre anys i cinc convocatòries, recursos per valor de 1.000 
MEUR entre 92 projectes de 77 municipis, ha pres sempre les se-
ves decisions per unanimitat. Això és una mostra, certament, que 
el sistema de barems objectiu establert per la Llei estava ben con-
cebut i que s’ha aplicat correctament. Però indica, també, que la 
voluntat de transparència i de col·laboració administrativa ha estat 
un dels trets definitoris en l’aplicació del Programa tant per part de 
la Generalitat comper part dels ajuntaments. 
Ja s’ha indicat més amunt que la Llei ha volgut acompanyar 
aquesta cooperació interadministrativa de caràcter vertical amb 
una cooperació intradministrativa de caràcter horitzontal. Aquesta 
segona és, com s’ha vist, el requisit essencial de la transversali-
tat de les actuacions i ha resultat, sovint, força complexa d’apli-
car, tant a l’interior de l’Administració de la Generalitat, com en 
els ajuntaments. La instància que ha resumit tant la voluntat de 
cooperació interadministrativa com intradministrativa han estat els 
comitès d’avaluació i seguiment, que reuneixen en un sol ens tots 
els serveis d’ambdues administracions amb competències sobre 
la vida del barri. Ara bé, la tasca dels comitès, necessàriament 
circumscrita a l’execució del projecte de rehabilitació del Programa 
de barris, ha de ser vista només com la llavor o l’esca d’una nova 
forma d’aplicació de les polítiques urbanes que caldrà anar desen-
volupant en el futur.
6. Les virtuts i les dificultats de compartir el finançament 
De la voluntat d’utilitzar la inversió pública com a palanca de trans-
formació dels barris i del requeriment d’executar-la a través de 
mecanismes de col·laboració administrativa se’n deriva el model 
de finançament compartit que caracteritza el Programa. La impor-
tància i la dificultat de gestionar aquest finançament de manera 
conjunta és la sisena lliçó que es deriva de la seva aplicació.
Com s’ha dit, el mecanisme de finançament constitueix el nucli 
de la Llei de barris. Funciona, ja s’ha explicat, d’una forma molt 
senzilla. La Generalitat crea un fons de foment del Programa de 
barris que requereixen atenció especial i els municipis que s’acu-
llen als beneficis de la Llei reben finançament per als seus projectes 
equivalent al 50% de la despesa total. Ara bé, aquesta aparent 
simplicitat en el plantejament comporta una complexitat notable en 
a l’hora de l’aplicació. Dificultat que té un triple origen: la suficièn-
cia dels recursos, la gestió dels circuits administratius i el caràcter 
atípic de la despesa prevista. 
Pel que fa a la suficiència dels recursos, cal tenir en compte que els 
pressupostos dels programes de la Llei de barris, que representen 
de mitjana una despesa de 10,7 MEUR, comporten un compromís 
econòmic molt important per totes les administracions implicades. 
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques destina a 
les convocatòries 99 MEUR a l’any que han d’anar suportades per 
les corresponents reserves plurianuals de despesa (el pressupost 
anual 2008 total del Departament va ser de 1.540 MEUR al 2008). 
Això representa, sens dubte un esforç econòmic molt important, 
però en termes relatius, el compromís és encara superior en el cas 
de la gran majoria dels ajuntaments implicats en el Programa. Un 
pressupost mitjà de 10,7 MEUR anuals suposa l’obligació d’una 
aportació mitjana per part de l’ajuntament de més d’1,3 MEUR 
anuals. Si tenim en compte que el pressupost mitjà d’un municipi 
d’entre 10.000 i 50.000 habitants acollit a la Llei de barris és de 
32 MEUR resulta prou evident que l’esforç dels consistoris partici-
pants en el Programa és molt notable. 
Figura 7. Pressupost anual mitjà dels municipis acollits a la Llei de 
barris, segons grandària poblacional 
 
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
21
Figura 8. Pressupost anual mitjà dels 92 projectes d’intervenció 
integral, segons grandària poblacional del municipi
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
Figura 9. Percentatge del pressupost anual dels projectes d’inter-
venció integral respecte del pressupost anual municipal segons 
grandària poblacional dels municipis acollits a la Llei de barris
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
No és estrany, doncs, que a partir de l’inici de la crisi econòmica, 
l’any 2008, s’hagin sentit algunes veus que posen en dubte la ca-
pacitat dels ajuntaments catalans de continuar fent front a aquests 
compromisos. Tanmateix, com s’explicarà tot seguit, aquestes 
previsions pessimistes no s’han acomplert fins a la data. Així, tot 
i les dificultats del moment, els ajuntaments catalans estan hono-
rant, en termes generals, els compromisos contrets amb els seus 
ciutadans i amb la Generalitat en el compliment del Programa de 
barris. Aquesta capacitat, més que no pas un eventual incompli-
ment, contribueix, sens dubte, a carregar-los de raó en la seva 
demanda de revisió del sistema general de finançament local. 
Al costat dels problemes de suficiència de recursos, cal tenir en 
compte la complexitat dels mecanismes de finançament compar-
tit. Així, per exposar-ho de manera molt succinta, el circuit de finan-
çament implica els passos següents: 
a) Una vegada culminat el procés de selecció l’ajuntament rep la 
notificació de la concessió de l’ajut en els termes acordats pel 
conseller de Política Territorial i Obres Públiques a proposta de 
la Comissió de Gestió del Fons. 
b) D’acord amb la relació de les actuacions que s’han considerat 
susceptibles de ser finançades i d’acord amb el seu import, 
la Generalitat i l’Ajuntament estableixen un conveni en el qual 
s’inclou un pla econòmic i financer en el qual es detallen les 
previsions per a l’execució de les actuacions al llarg del qua-
drienni de vigència del Programa i les aportacions anuals que 
cada una de les dues institucions realitzarà per tal de fer-les 
possibles. 
c) L’ajuntament inicia la contractació i execució de les actuacions i, 
a mesura que va produint despesa, la va certificant a la Direcció 
General d’Arquitectura i Paisatge (s’han establert dos terminis 
de certificació cada any: els mesos de maig i octubre). 
d) La Direcció General, a través de l’Oficina de Gestió del 
Programa i de l’Institut Català del Sòl, comprova la realització 
de les actuacions i l’adequació de la despesa a les previsions 
del conveni signat, i la Secretaria General del Departament de 
Política Territorial i Obres Públiques tramita l’ordre de paga-
ment a l’ajuntament. 
Cal fer notar que l’intent d’introduir en aquest circuit fons de fi-
nançament europeu s’ha revelat, en bona mesura, fallit. En efecte, 
el Govern de la Generalitat ha volgut destinar una part dels fons 
FEDER que administra a sufragar la seva aportació al Programa. 
Tot i que la quantitat inicialment reservada a aquests efectes (33 
MEUR de despesa elegible, dels quals 16’5 MEUR haurien estat 
subvencionats per FEDER) era reduïda pel que fa a la magnitud to-
tal del Programa, ha obligat a incorporar, al sistema de contracta-
ció i garanties que la Generalitat i els ajuntaments tenen establert, 
ja de per si complex i rigorós, noves regulacions que han afectat la 
gestió financera de la totalitat del Programa. Per als municipis de 
menor grandària, aquestes previsions han resultat d’una comple-
xitat notable i han representat, de vegades, un factor d’alentiment 
en l’execució de les actuacions. Això va afavorir la reprograma-
ció de la despesa elegible en l’aplicació del Programa de barris a 
13 MEUR, de manera que al final del quadrienni 2004-2008 els 
fons europeus procedents del Programa FEDER realment emprats 
en l’execució del Programa han estat, doncs, de 6’5 MEUR, és a 
dir, poc menys que d’un 3,4% del pressupost realment executat.
Finalment, s’ha de tenir en compte que, per la seva concepció, el 
finançament dels projectes de rehabilitació integral comporta una 
forma de programació i execució de la despesa que resulta atípi-
ca en molts dels municipis implicats. Això és així perquè, pel seu 
caràcter transversal, integra despeses de diversos departaments i 
serveis municipals, perquè està clarament vinculat a un programa 
circumscrit en el temps i perquè se cenyeix a una àrea determi-
nada. No és estrany, doncs, que diversos municipis hagin hagut 
d’adequar els seus circuits administratius a aquests plantejaments 
d’execució –transversal, per programa i per àrea– de ladespesa.
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
22
Doncs bé, malgrat la complexitat d’aquests mecanismes de finan-
çament, l’aplicació de la despesa s’ha produït de forma prou satis-
factòria. Així, a 31 de desembre de 2008 la despesa total certifica-
da pels ajuntaments al Departament de Política Territorial i Obres 
Públiques era de 221,8 MEUR i la despesa efectivament compro-
mesa, és a dir, la que ja es troba contractada i en curs d’execució, 
de 302,9 MEUR11. Això representa que el conjunt dels municipis 
que es varen acollir a la primera convocatòria han compromès fins 
a la data el 70% de la despesa prevista en el programa econòmico 
i financer. En tres barris s’ha compromès ja el 100% de la despesa 
i la resta han sol·licitat una pròrroga d’un o dos anys, segons els 
casos, per a culminar el Programa, eventualitat ja prevista per la 
Llei. El retard en el compliment, que comporta la necessitat d’apli-
car en bona part dels programes una pròrroga, es deriva sobretot 
del fet que en el primer any del Programa es realitza efectivament 
molt poca despesa12. 
Figura 10. Percentatge de despesa compromesa i justificada a 
final de l’any 2008 per convocatòries respecte de la despesa total 
prevista en el programa econòmico-financer
 
2004 2005 2006 2007 2008
70% 68%
61%
67%
0%
56%
43%
40%
43%
0%
Despesa compromesa any 2008, respecte PEF
Despesa justificada any 2008, respecte PEF
Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques
Així, tot i que per bona part del projectes, el Programa en comptes 
de culminar en quatre anys ho farà en cinc o sis, el nivell d’execució 
financera de les previsions de la Llei de barris es pot comparar amb 
avantatge als percentatges de compliment de la inversió per part del 
conjunt de les administracions públiques a Catalunya i a Espanya.
7. La implicació dels veïns 
Els comitès d’avaluació i seguiment han tingut, però, una altra fun-
ció: expressar la implicació dels veïns del barri en els projectes 
d’intervenció integral. En efecte, de la mateixa manera que, com es 
deia, la intervenció del barri feta des d’una instància administrativa 
no prou propera a la realitat més quotidiana presentaria segura-
ment molts problemes, l’experiència ha demostrat que sense la 
implicació dels veïns els programes de rehabilitació estarien segu-
rament mancats de viabilitat. Aquesta és la setena lliçó d’aquests 
anys. 
En efecte, la situació de dèficits urbanístics i de problemàtica social 
que pateixen alguns dels nostres barris es tradueix, en ocasions, 
en dificultats de convivència i en problemes d’autoestima per a 
aquells que hi viuen. En aquesta circumstància la rehabilitació no 
pot consistir només en un exercici de millora física, ni tan sols quan 
és acompanyada d’un increment del nivell de cobertura social. Cal, 
també, que impliqui un debat ciutadà per tal de poder construir un 
projecte col·lectiu pel barri; un projecte el compliment del qual els 
veïns podran exigir, si cal, a les administracions. Així, els veïns, lluny 
de ser-ne només els destinataris, passen a ser els protagonistes 
del procés de millora del barri. 
Per això, el Programa de barris requereix, més que la participació 
dels veïns, la seva implicació en el disseny, l’execució i l’avaluació 
del projecte. Com s’ha dit, la Llei preveu la integració de represen-
tants de les entitats i les associacions dels veïns en els comitès 
d’avaluació i seguiment. Això els permet estar implicats de forma 
directa en el seguiment de l’execució i en l’avaluació dels resultats 
en el més alt nivell, és a dir, en l’organisme que controla el correcte 
compliment del Programa. Tanmateix, l’experiència mostra que no 
és convenient de cap manera que la participació dels veïns en el 
programa es limiti a aquesta presència. 
En primer lloc, perquè el comitè de cada barri es constitueix, preci-
sament, una vegada els recursos han estat assignats i el Programa 
s’ha iniciat. Així, si la participació dels veïns s’iniciés en aquest mo-
ment quedaria fora de tot el procés, crucial, de disseny del projecte. 
Davant d’aquesta eventualitat, cal assenyalar que s’han obtingut 
molt bons resultats en els ajuntaments que ja han comptat amb 
la implicació dels veïns en el disseny del programa d’actuacions, 
implicació que de vegades antecedia l’existència mateixa de la Llei 
de barris (com en els casos de l’elaboració dels projectes de reha-
bilitació integral dels barris de Rocafonda a Mataró, de Collblanc-la 
Torrassa a l’Hospitalet de Llobregat o Roquetes, a Barcelona). Així, 
s’ha plantejat la possibilitat que els programes, en el futur, tinguin 
un “any 0”, és a dir, un període en què, ja assignats els recursos, 
encara no s’iniciïn les actuacions i es dediquin a preparar-les, de-
finir-les i projectar-les amb els veïns. La proposta resulta molt inte-
ressant, però hauria de ser compatible amb el fet que el contingut 
del Programa (amb aspectes com la transversalitat de les actuaci-
ons i altres) és un element clau en el procés de selecció i, per tant, 
no pot quedar indefinit en el moment de presentar la candidatura 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
23
del barri a acollir-se als beneficis de la Llei. Una possibilitat seria 
que aquest període preparatori tingués lloc entre l’assignació dels 
recursos entre els barris que han respost a la convocatòria anual, 
que sol tenir lloc cada any els mesos de maig o juny, i la signatura 
del conveni entre la Generalitat i l’ajuntament, en el que es fixen de 
manera definitiva les actuacions i el seu calendari, que s’acostuma 
a celebrar a final d’any. 
D’altra banda, la necessitat d’estendre la seva participació més en-
llà de les reunions del comitè d’avaluació i seguiment es deriva de 
la mateixa naturalesa d’aquest organisme. En efecte, com s’ha dit, 
pel seu caràcter molt ampli i hetereogeni, els comitès han de tenir 
un règim de reunions necessàriament espaiat. Per això, els bar-
ris on s’han obtingut més bons resultats són aquells en els quals 
s’han creat mecanismes de participació permanents i específics 
entre les entitats veïnals i l’ajuntament. Així mateix, s’han obtingut 
resultats molt interessants en aquells barris on, al costat del procés 
de participació permanent, s’han organitzat exercicis de participa-
ció i consulta específics per tal de definir, per exemple, el disseny 
d’una plaça o d’un carrer, com en el cas de Sant Cosme, al Prat 
de Llobregat, o de Sant Roc a Badalona. 
Finalment, cal fer notar allò que podria semblar una obvietat. El 
procés d’implicació dels veïns requereix, certament, la disposició 
per part de les administracions d’actuar amb transparència i vo-
luntat de diàleg fins a les darreres conseqüències. Però tindrà tant 
més èxit com més rica sigui la vida social del barri i major l’organit-
zació dels veïns. Així, la presència d’una vida associativa intensa i 
un moviment veïnal de caràcter representatiu, organitzat i proposi-
cional és l’altre requisit per fer que el procés d’implicació dels veïns 
en la millora del barri resulti un èxit. 
8. La importància de capitalitzar les experiències 
L’aplicació de la Llei de barris comporta, com s’ha vist, innovaci-
ons tant pel que fa al disseny i aplicació de les polítiques com a di-
versos aspectes del funcionament de l’Administració pública. Això 
ha fet que, al llarg d’aquests quatre anys, s’hagi produït un cert 
procés d’aprenentatge col·lectiu a partir dels encerts i els errors 
obtinguts en l’aplicació del Programa. La necessitat de capitalitzar 
aquesta experiència per tal de millorar les polítiques és la vuitena 
lliçó que es desprèn de l’aplicació de la Llei de barris.
En efecte, d’ençà de l’any 2004 s’ha anat acumulant un conjunt de 
coneixements molt notable en els equips que, des de la Generalitat 
i els ajuntaments, han gestionat els programes. Així mateix, els con-
sultors privats i les institucions que han col·laborat amb els ajunta-
ments en l’elaboració i l’aplicació dels projectes han reunitun volum 
d’aprenentatges de gran valor. Destaca en aquest sentit el paper de 
la Diputació de Barcelona, que, des de la Gerència de Serveis d’Ha-
bitatge, Urbanisme i Activitats, ha donat suport a 35 municipis de la 
província, en la redacció dels seus corresponents projectes d’inter-
venció integral, 23 dels quals han resultat adjudicataris del Fons13.
D’altra banda, els tècnics encarregats de coordinar els programes, 
prop d’un centenar a tot Catalunya, han configurat un nou perfil de 
professional del qual, amb l’excepció d’alguns pocs ajuntaments 
grans, les administracions catalanes no disposaven. En el seu 
conjunt, aquest patrimoni de coneixements constitueix un capital 
social que enriqueix de manera rellevant l’experiència en polítiques 
de rehabilitació urbana acumulada a Catalunya d’ençà del retorn 
de la democràcia. 
Amb l’objectiu de capitalitzar aquests coneixements, el Departament 
de Política Territorial i Obres Públiques va decidir impulsar, a co-
mençament de l’any 2007, una xarxa integrada per tots els ajunta-
ments que prenen part en el projecte per tal d’intercanviar i avaluar 
experiències. Es tracta d’un àmbit de cooperació, anomenat Xarxa 
de Barris amb Projectes, que vol articular i enfortir les relacions 
de caràcter més o menys informals que s’han anat teixint entre 
moltes de les institucions i els tècnics que participen en l’aplicació 
del Programa. La Xarxa integra càrrecs electes i tècnics munici-
pals, així com tècnics de l’Administració de la Generalitat (tant del 
Departament de Política Territorial i Obres Públiques com dels al-
tres departaments que col·laboren en el projecte), tècnics d’altres 
administracions locals (en particular de les diputacions), consultors 
privats, entitats veïnals i fins i tot investigadors que duen a terme 
recerques acadèmiques sobre temes relatius a l’aplicació de la Llei 
de barris. 
La Xarxa funciona a partir de quatre grups de treball temàtics 
(Espai públic, accessibilitat i sostenibilitat; Dotació d’equipaments 
i rehabilitació i millora de l’edificació; Programes socials, de pro-
moció econòmica, dinamització comercial i equitat de gènere; 
Participació i cooperació ciutadana), cada un dels quals és coor-
dinat i animat per tècnics contractats pel Departament de Política 
Territorial i Obres Públiques. Cada un d’aquests grups de treball re-
alitza al llarg de l’any un conjunt de seminaris i tallers oberts a tots 
els membres de la Xarxa, així com visites a actuacions concretes. 
Fruit de les activitats de la Xarxa és l’elaboració d’un catàleg de 
bones pràctiques en l’aplicació de la Llei de barris, en el qual tots 
els ajuntaments participants en el Programa i els qui s’hi volen in-
corporar poden trobar una relació d’experiències reïxides, així com 
la publicació periòdica d’un butlletí digital d’informació i un portal 
(“Xarxa de Barris”) amb la corresponent agenda, bloc, fòrum, di-
rectori d’enllaços i repositori d’arxius. Entre setembre del 2007 i el 
mateix mes del 2008 el portal ha rebut 53.687 accessos d’usuaris. 
Un resultat intangible, però gens insignificant, de l’existència de la 
Xarxa ha estat el fet que ha ajudat a crear un sentiment de comu-
nitat d’esforços i d’objectius entre les persones i les institucions 
responsables de l’impuls i l’execució dels programes. 
La voluntat de cooperació, però, no s’ha cenyit al marc de les 
institucions catalanes sinó que s’ha volgut estendre també cap a 
d’altres regions de la Unió Europea. De fet, com s’ha dit, la Llei 
de barris, en el seu naixement, va estar molt inspirada per l’expe-
riència europea del Programa URBAN. Malgrat que els recursos 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
24
procedents d’aquest programa es varen extingir fa temps i que 
altres fons europeus s’han mostrat poc adequats per a les finalitats 
del Programa, la Generalitat ha cregut oportú impulsar diverses 
experiències de cooperació en el marc europeu amb una triple fi-
nalitat: promoure l’interès de les institucions europees envers les 
polítiques de rehabilitació urbana, capitalitzar l’experiència d’altres 
regions i estats europeus en aquest camp i difondre l’experièn-
cia de la Llei de barris. Així, en el si de la iniciativa comunitària 
URBACT, la Generalitat ha impulsat i liderat, de manera successi-
va, la creació de dos grups de treball sobre la rehabilitació urba-
na (anomenats CIVITAS i NODUS), integrats per regions i ciutats 
europees que treballen en aquest camp a Itàlia, Polònia, la Gran 
Bretanya, Romania, Holanda, Bèlgica i Espanya14. 
Un altre aspecte clau per a la conceptualització i la capitalització 
de l’experìència de la Llei de barris ha estat l’atenció que li han 
volgut prestar les universitats i els col·legis professionals. Així, el 
Programa de barris ha estat objecte d’atenció i estudi per part de 
diverses universitats a Catalunya i a l’estranger i s’han creat, fins 
i tot, grups de treball professionals per tal de fer el seguiment de 
l’experìència15. Mostra de l’interès que la iniciativa ha suscitat en 
els camps professionals i disciplinars és la distinció que la Unió 
Internacional d’Arquitectes, en el seu XXIII Congrés Mundial cele-
brat a Torí l’any 2008, ha volgut atorgar a la Generalitat per l’expe-
riència de la Llei de barris.
9. El compromís d’avaluar els resultats 
L’avaluació de l’aplicació i els resultats de les polítiques públiques 
és un repte al qual, tradicionalment, les administracions públiques 
catalanes i espanyoles han donat només una resposta limitada. La 
necessitat d’encarar aquesta qüestió, per requisit de rigor i trans-
parència, així com per voluntat de millorar l’aplicació del Programa 
en el futur, és la novena lliçó que es deriva dels primers quatre anys 
d’aplicació de la Llei de barris. 
De fet, la mateixa Llei preveu, de manera força singular, els seus 
propis mecanismes d’avaluació. Aquests són de dos tipus: en pri-
mer lloc, s’assigna al comitè d’avaluació i seguiment de cada barri la 
comesa d’elaborar un “informe d’avaluació final” (art. 12); en segon 
lloc, es responsabilitza l’Administració de la Generalitat, després 
d’un període inicial de quatre anys de vigència de la Llei, a “fer una 
avaluació dels objectius assolits i de les necessitats de continuïtat, 
sens perjudici de les actuacions en curs” (Disposició final primera). 
Pel que fa al primer dels compromisos, que ara es duu a terme per 
als barris que han culminat l’execució del Programa, s’ha establert 
que l’informe d’avaluació final haurà de contenir una avaluació dels 
resultats de l’actuació des de la perspectiva de la funcionalitat urba-
nística i territorial, l’estructura econòmica i comercial, les implicaci-
ons ambientals, la cohesió social i l’equitat de gènere en l’ús del ter-
ritori. Per fer-ho, tal com s’indica en el Reglament que desenvolupa 
la Llei (art. 19.2), l’informe haurà de referir-se al grau d’execució del 
Programa tant pel que fa a les actuacions com al finançament pre-
vistos, a les desviacions ocorregudes en l’execució del Programa, 
a la relació entre els resultats obtinguts en relació amb els objec-
tius proposats, així com a l’incidència de les actuacions en l’entorn 
urbanístic, el dèficit de serveis i equipaments socials, problemes 
demogràfics, socials i econòmics. Com es veurà, aquest informe 
resultarà determinant a l’hora d’establir la continuïtat de les actua-
cions conjuntes de la Generalitat i l’ajuntament en el barri. 
Pel que fa a l’obligació de l’Administració de la Generalitat de re-
alitzar una avaluació dels resultats del Programa, el Govern hi ha 
volgut donar resposta a través de l’elaboració de diversos instru-
ments interns i externs. En primer lloc, des del punt de vista admi-
nistratiu, s’ha elaborat, per part de la Secretaria per a la Planificació 
Territorial, un informe comprensiu dels resultats de l’aplicació del 
Programa. Si aquest informe factual havia de ser necessària-
ment fruit del coneixement de l’ens responsable de la gestió del 
Programa, s’ha considerat, en canvi,més oportú assignar l’elabo-
ració dels informes relatius als seus efectes socials i urbanístics a 
altres institucions: centres de recerca universitaris, experts inde-
pendents i altres organismes de l’Administració. Així, s’ha impulsat 
l’elaboració dels informes següents:
a) Incidència social de l’aplicació de la Llei de barris (elaborat per 
la Fundació CIREM).
b) Impacte del Programa sobre la construcció i la rehabilitació 
d’habitatges (elaborat per l’Observatori de la Urbanització de 
la Universitat Autònoma de Barcelona).
c) Efectes sobre la transversalitat de les polítiques i l’organització 
de les administracions (elaborat per D’Aleph Consultors).
d) Projecció internacional del Programa (elaborat per l’Institut 
d’Estudis Territorials).
e) Avaluació de la inversió pública induïda (elaborat per l’Institut 
Català del Sòl).
f) Relació amb els processos de remodelació urbana (elaborat 
per l’Institut Català del Sòl i l’empresa pública REURSA).
Aquest conjunt de materials han estat la base de la compa-
reixença parlamentària que el conseller de Política Territorial i 
Obres Públiques va fer, a petició pròpia, davant del Parlament de 
Catalunya per tal d’avaluar i debatre els resultats del primer qua-
drienni d’aplicació de la Llei de barris i les propostes per a la seva 
continuïtat. La compareixença tingué lloc el dia 3 de desembre de 
2008, quan mancava exactament una setmana perquè es complís 
el quart aniversari de la primera concessió d’ajuts del Programa16. 
Així mateix, s’ha dut a terme una exposició els mesos de gener i 
febrer del 2009 a la seu del Col·legi d’Arquitectes, a la plaça Nova 
de Barcelona. La mostra, titulada “Per un barri digne!”, ha tingut 
per objectiu mostrar de manera divulgadora els resultats obtinguts 
amb l’aplicació de la Llei i ha volgut ser també un homenatge a tots 
aquells que, al llarg dels anys, des dels ajuntaments i el moviment 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
25
veïnal, han maldat, sota lemes similars al que encapçala l’exposició, 
per aconseguir en cada barri un nivell d’urbanització, serveis i convi-
vència a l’alçada de la dignitat de les persones que hi viuen.
Finalment, s’ha considerat convenient publicar una síntesi de 
cada un dels treballs d’avaluació, elaborada pels seus propis au-
tors, i acompanyar-les de les fitxes relatives als objectius i el nivell 
d’acompliment assolit en cada un dels 92 barris acollits, fins a la 
data, als beneficis de la Llei. Aquests materials constitueixen el cos 
del volum que el lector té a les mans. Correspon al mateix lector 
formar-se el judici sobre l’èxit del Programa, del qual els estudis i 
les fitxes aquí presentades permeten intuir els encerts i els errors, 
les llums i, si és el cas, també les ombres. 
Ens permetem, tanmateix, assenyalar, pel seu caràcter sintètic, 
l’exercici realitzat pel CIREM en el seu estudi sobre la incidència 
social en l’aplicació de la Llei. L’exercici, prou simple, ha consistit a 
aplicar per als barris de la primera convocatòria que es troben ja en 
el quart any d’execució del Programa el mateix sistema d’avaluació 
de la problemàtica utilitzat en el moment de la seva selecció. Es 
tracta d’un indicador que presenta limitacions, ja que els efectes de 
les actuacions no sempre són immediats i, a més, l’anàlisi s’ha apli-
cat quan moltes d’elles es trobaven encara pendents de finalitzar. 
Tanmateix, els resultats són ben significatius. Com es recordarà, 
el sistema de barems és el resultat de considerar setze indicadors 
estadístics de caràcter demogràfic, urbanístic, econòmic i social. 
Com més alta és la puntuació obtinguda per cada barri en relació 
amb la suma d’aquests indicadors més greu s’estima que és la seva 
problemàtica. Doncs bé, en el quart any d’aplicació del Programa, 
la puntuació mitjana per als barris de la primera convocatòria havia 
caigut de 48,37 a 44,79, és a dir, no només no ha empitjorat sinó 
que en termes generals ha millorat un 7,4% respecte de la puntu-
ació inicial. Aquesta millora ha estat molt significativa en 6 dels 13 
barris on s’han reduït la puntuació inicialment obtinguda en més 
d’un 10%; 3 altres barris milloren de forma més moderada de ma-
nera que perden entre el 0 i el 10% de la puntuació; finalment, els 
4 barris que, tot i l’execució de les actuacions de la Llei, continuen 
veient com augmenta la seva problemàtica, ho fan moderadament, 
i en cap cas superen el 6,6% d’increment de la puntuació.
Aquesta millora objectiva ha estat confirmada per l’enquesta de 
percepció realitzada pel mateix centre d’estudis: en 11 dels 13 
barris de la primera convocatòria, el nombre dels ciutadans que 
consideren que la vida hi ha millorat en els darrers anys és més 
alt que els que creuen el contrari. Així mateix, en tots i cada un 
dels 13 barris l’amplíssima majoria dels ciutadans (un 85,7% de la 
població de mitjana) afirma que ni podent aniria a viure en un altre 
indret. Certament, la situació dels barris acollits a la Llei no és fàcil, 
però els darrers quatre anys, tot i les tensions del mercat immobi-
liari i la contínua arribada de població amb importants necessitats 
socials, no sembla haver-se deteriorat en termes generals de ma-
nera significativa. Ben al contrari, amb tota la prudència que el cas 
demana, les dades semblen indicar que, en la majoria dels barris 
on el procés de rehabilitació s’està culminant, la situació ha millorat 
considerablement, tant en termes objectius com en la percepció 
que en tenen els ciutadans.
Taula 4 . Alguns indicadors d’acompliment dels objectius 
de la Llei de barris en els municipis acollits a la primera convocatòria
Puntuació total dels indicadors per a la 
determinació d'àrea urbana d'atenció 
especial
Creu que la vida al barri ha millorat en 
aquests 5 anys? 
(%)
Si pogués aniria a viure 
fora del barri? (%)
Situació inicial Situació actual Sí No NS / NC Sí No
Mitjana dels barris 
de la primera convocatòria 48,37 44,79 51,3 32,8 15,9 14,3 85,7
Font: Fundació CIREM a partir de dades recollides el primer semestre de 2008
10. Adaptar-se als canvis
La desena lliçó que es desprèn, al nostre entendre, de l’experiència 
del programa de barris és la necessitat de mantenir una permanent 
actitud crítica envers l’instrument del què ens hem dotat. En efec-
te, podem afirmar sense ambigüitats que la valoració general dels 
quatre primers anys d’aplicació de la Llei és força positiva. Però, 
per això mateix, resulta del tot necessari perfeccionar-la i adaptar-
la als canvis econòmics, socials i polítics que estan tenint lloc. 
El primer, i segurament més decisiu, d’aquests canvis és l’evolució 
de la situació econòmica. Si en els tres primers anys de vigèn-
cia, les mesures derivades de la Llei s’han aplicat en un context 
d’expansió econòmica, a partir de l’any 2008 l’economia catalana 
i la mundial han entrat en una fase d’inestabilitat i dificultats mani-
festes. Els efectes que aquesta crisi –a través de la modificació de 
les condicions del mercat immobiliari i dels fluxos migratoris- pugui 
tenir sobre l’aprofundiment dels processos de segregació social 
són incerts. Però és ben segur que, als barris acollits al Programa 
i en d’altres que es troben en situacions de dèficits anàlegs, les 
problemàtiques socials –com l’atur i el risc d’exclusió– s’hi mani-
festaran de forma significativa. Això ha de portar necessàriament a 
incrementar les polítiques de cohesió, tot territorialitzant-ne l’apli-
cació i fent tan transversal com sigui possible el seu abast. 
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
26
El segon tipus de canvi és de caràcter polític i administratiu. Com 
s’ha explicat, amb la cinquena convocatòria del Programa s’ha ar-
ribat a 92 barris, una inversió total compromesa de 1.000 MEUR 
i una població beneficiària que supera el 10% dels habitants de 
Catalunya. El compromís del president de la Generalitat, en el seu 
discurs d’investidura, fou arribar a incorporar un total de 100 barris 
en el programai així ho recull el programa de govern17. Més enllà 
d’aquest univers, l’increment sense modificacions de la quantitat 
de barris i del percentatge de població en les convocatòries porta-
ria, segurament, a la desnaturalització del Programa. 
És atenent aquests factors que, després d’efectuar l’exercici 
d’avaluació que es recull, en síntesi, en aquest volum i de deba-
tre’l amb els diversos actors implicats, el Departament de Política 
Territorial i Obres Públiques va proposar introduir algunes modifica-
cions en l’aplicació del Programa, que han estat recollides en la Llei 
d’acompanyament dels pressupostos per a l’any 2009, aprovada 
pel Parlament18. El canvis que es proposen efectuar tenen com a 
objectiu consolidar i ampliar l’abast del Programa amb els objec-
tius següents: 
a) Potenciar l’actuació de la Llei de barris com a instrument per 
al desenvolupament de polítiques de cohesió social de base 
territorial i de caràcter transversal, especialment necessàries en 
una situació de crisi econòmica. 
b) Assolir el nombre de 100 barris d’atenció especial acollits al 
Programa i, a partir d’aquest univers, establir una cesura que 
permeti preservar un univers d’actuació coherent amb l’espe-
cificitat de l’instrument. 
c) Mantenir la col·laboració i ajuts als barris que culminin l’execu-
ció de les actuacions previstes en els projectes que en el seu 
dia varen presentar per acollir-se als beneficis del Programa.
d) Facilitar l’accés al Programa dels municipis de menor grandària 
que tenen assenyalades dificultats per fer front a les despeses 
que es derivarien de la seva aportació al Programa. 
e) Mantenir, tot i les dificultats pressupostàries, les consignacions 
econòmiques anuals per al Fons de Gestió del Programa de 
Barris i complementar-les amb d’altres fons com els de Salut al 
Barris, Treball als Barris i altres. 
f) Aprofundir les innovacions en l’estructura administrativa i els 
mètodes de treball que han permès la cooperació administra-
tiva entre la Generalitat i els ajuntaments, la transversalitat en 
l’execució de les polítiques i la implicació de les entitats i asso-
ciacions veïnals.
Així, a partir de la convocatòria de l’any 2009, en la que el progra-
ma de barris entra en el seu segon quadrienni d’aplicació, es pre-
veu d’introduir-hi modificacions que permetin gestionar-lo a través 
de l’existència de tres figures: els projectes d’intervenció integral, 
els contractes de barri i el Programa específic per a municipis de 
menor grandària. 
Pel que fa als projectes d’intervenció integral se’n potenciarà l’exe-
cució dels ja iniciats i s’ampliarà el nombre de barris en procés 
de rehabilitació fins a 100. Un cop assolit aquest objectiu, només 
s’aniran incorporant nous barris en funció del nombre que com-
pletin els seus respectius projectes, de manera que s’hi aniran in-
cloent en el programa el mateix nombre de projectes que es vagin 
acabant. Amb això es pretén de mantenir la coherència i l’especifi-
citat de l’instrument, així com la possibilitat administrativa de fer-ne 
amb totes les garanties el seguiment i l’avaluació. 
Així mateix, els barris que culminin les actuacions previstes en els 
seus respectius projectes podran acollir-se a una nova figura que 
podria anomenar-se contracte de barri. Aquests contractes tenen 
per objectiu mantenir mecanismes especials de col·laboració en 
aquells barris que, tot i les actuacions que s’hi han dut a terme, 
segueixen requerint d’atenció especial per part de l’Administració. 
El Programa de barris té, en alguns aspectes, el caràcter d’actua-
ció de xoc, que cerca, per la concentració temporal en l’aplicació 
dels recursos, de revertir les dinàmiques de degradació. Però el 
procés de transformació profunda d’un barri és sovint tasca per 
a una generació sencera, i en tot cas no resulta convenient inter-
rompre sobtadament la inversió, i encara menys si subsisteixen 
necessitats especials i en un període de crisi. Els contractes vin-
cularan l’Administració de la Generalitat en el seu conjunt i a cada 
ajuntament i es forniran amb fons procedents del Fons de Foment 
del Programa de barris. Les actuacions a finançar es derivaran de 
l’Informe d’avaluació final que, com s’ha vist, l’ajuntament respec-
tiu ha de presentar al Comitè d’Avaluació i Seguiment una vegada 
hagin estat executades totes les actuacions del projecte. 
Finalment, està previst crear un subprograma específic per a fo-
mentar programes de rehabilitació integral en municipis de gran-
dària relativament petita, que podria fixar-se en menys de 10.000 
habitants. Aquest mecanisme, que podria anomenar-se Programa 
de viles amb projectes, te com objectiu facilitar la incorporació de 
municipis de menor grandària amb dèficits urbanístics o proble-
màtica social als beneficis del Programa tot resolent el principal 
escull que fins a la data tenien per a incorporar-s’hi: la capacitat 
de fer front a l’aportació del 50% del finançament que la Comissió 
de Gestió del Fons va establir, des de la primera convocatòria, 
com el llindar de l’aportació municipal. De fet la Llei de barris ja 
preveu (art. 10.1) que el finançament dels projectes per part de 
la Generalitat pot oscil·lar entre el 50 i el 75% del total. Ara la Llei 
d’acompanyament del pressupost del 2009 farà possible per a les 
convocatòries successives diferenciar aquest percentatge d’ajuda 
segons la grandària poblacional dels municipis. Per tal de garantir 
la coherència del Programa, les virtuts que, com s’ha vist, presenta 
el principi del finançament compartit i el caràcter transversal de 
les actuacions, les convocatòries fixaran les característiques dels 
projectes, així com, segurament, un llindar pressupostari mínim 
i màxim.
La necessitat de continuar innovant i d’adaptar-se als canvis per tal 
de defensar la cohesió social a totes les viles i ciutats de Catalunya 
és, així, la desena i darrera lliçó que l’experiència de la Llei de bar-
ris, amb els seus encerts i les seves limitacions, ens ensenya.
La Llei de barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social
27
1 Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial, 
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya 4151, 10 de juny de 2004. La norma fou el primer text 
legislatiu complert impulsat pel govern presidit per Pasqual Maragall. De fet, l’Avantprojecte de llei 
fou sotmès a informació pública el dia 19 de gener de 2004 per indicació del conseller de Política 
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, quan feia tot just tres setmanes de la presa de possessió 
del nou govern. El projecte tenia com a antecedent directe la Proposició de llei presentada pel Grup 
Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi al Parlament de Catalunya el mes de maig de 2001 (Diari 
de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P, núm. 52, de 16 de maig de 2001), proposició que 
fou rebutjada. Sobre els avatars de la tramitació d’aquesta proposta durant la sisena legislatura del 
Parlament de Catalunya, podeu veure Oriol Nel·lo, Lletres de batalla. Política i territori a Catalunya, 
Lleida Pagès Editors, 2003 (pàg. 25–28).
2 Decret 369/2004, de 7 de setembre, pel qual es desenvolupa la Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de 
barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial (DOGC, 4215, de 9 de setembre 2004). 
3 Un text clàssic sobre els mecanismes que intervenen en el procés de segregació urbana i els seus 
resultats és David Harvey Urbanismo y desigualdad social, Madrid, Siglo XXI Ed., 1977. Per al cas 
català, el geògraf Francesc Muñoz ha quantificat les capacitats de tria residencial dels diversos grups 
socials tot comparant les rendes mitjanes de la població de cada un dels municipis de la regió me-
tropolitana de Barcelona amb els preus mitjans de l’habitatge en cada un d’ells. Vegeu F. Muñoz, 
UrBANALització. La producció residencial de baixa densitat a la provincia de Barcelona, 1985-2001. 
Tesi doctoral, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona,