L_astrologia_en_la_vida_quotidiana_en_un

Vista previa del material en texto

TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
Villa I Tatti. The Harvard University Centre for Italian Renaissance Studies
L’astrologia en la vida quotidiana
en una ciutat de l’edat moderna.
Entre la Universitat i les creences populars
«A 9 del mes de Nohembre, dit any [1577], aparegué en lo cel una gran-
díssima cometa», escriví l’autor del que és conegut com a Llibre de memòries 
(etc) de la ciutat e Regne de València. «Deyen los astròlechs que era cometa 
barbada, per ço que tenia los raigs en avall, y que signifi cava guerres, morts 
de reys, de gent de cassa real y altres coses de semblant calitat.»1 Darrere 
aquesta notícia s’amaga no només una tradició cientifi comèdica basada en les 
idees cosmològiques aristotèliques i en les idees sobre la salut del galenisme 
renaixentista, sinó també tota una disciplina, l’astrologia, la presència de la 
qual en la societat valenciana dels segles XVI i XVII, com en altres societats 
europees de l’edat moderna, es manifestava en les diferents classes socials i 
de diverses maneres a la vida quotidiana.
En l’edat moderna, l’astrologia era una disciplina amb un paper signifi ca-
tiu en les societats europees perquè proporcionava una explicació general 
del curs dels esdeveniments polítics i socials emmarcada en una visió cos-
mològica general i en una interpretació de la natura. Aquesta explicació es 
feia en termes de comprensió del món natural, i per tant pertanyia a l’àmbit 
acadèmic i al conjunt de matèries considerades, anacrònicament dit, ciència. 
En termes de l’època, l’astrologia era una disciplina que en l’aspecte cosmo-
lògic d’interpretació del món natural era acceptada com a fi losofi a natural. 
afers, 82 (2015), ###-### ISSN: 0213-1471
Data de recepció: agost 2015
Versió defi nitiva: novermbre 2015
pp. 467-497
2 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
L’astrologia que explicava el cosmos i la seua infl uència de manera natural 
era coneixement legítim, no en el sentit de coneixement no prohibit, sinó 
en el sentit de coneixement acceptat com a científi c. Altres aspectes de l’as-
trologia, en canvi, no eren considerats fi losofi a natural, com veurem. El fet 
que simultàniament hi hagués pràctica i interès en l’astrologia en els àmbits 
populars, i la seua associació en aquest context amb la màgia i amb pràctiques 
d’endevinació populars, la converteixen en una disciplina que es trobava en 
tots els àmbits de la societat. En aquesta posició particular, en un encreuament 
entre ciència i idees i pràctiques populars, amb contactes amb la màgia i les 
creences religioses, l’astrologia és una disciplina quasi única, que proporciona 
informació no només sobre la manera en què es comprenia el món natural i 
el cos humà, sinó també sobre la circulació d’idees científi ques en diferents 
àmbits de la societat.
L’objectiu d’aquest article és posar l’atenció en la presència de l’astrologia a 
la València de l’edat moderna, en diversos àmbits socials i intel·lectuals, fent 
referència a autors del regne, així com a d’altres autors d’altres territoris de 
la Corona d’Aragó relacionats. La idea és fer un mapa dels diferents aspectes 
en la vida d’una ciutat on hi ha activitat astrològica, i de la cultura astrològica 
compartida pels membres de diversos àmbits intel·lectuals i diverses classes 
socials. El cas de la natura dels cometes i la seua interpretació astrològica 
és un dels aspectes més signifi catius d’aquesta presència transversal d’idees 
transmeses des de la fi losofi a natural acadèmica fi ns a les classes populars, 
apropiades de diverses maneres i reelaborades en cada context.
Els cometes, les malalties i la mort del rei
Que els esdeveniments astronòmics singulars, sobretot els cometes, 
causaven malalties i morts, especialment de nobles i reis, com asseguraven 
els astròlegs a què es refereix el text del Llibre de memòries, era una de les 
idees més populars i esteses de l’astrologia tradicional durant els segles XVI 
i XVII. La idea estava relacionada, d’una banda, amb la defi nició de cometa 
que es trobava a l’obra Meteorologica d’Aristòtil, i de l’altra amb les idees 
hipocraticogalèniques de les sex res non naturales, concretament per la infl u-
ència de l’aire i la dieta en la salut. D’acord amb Aristòtil, els cometes eren 
condensacions d’exhalacions de la terra, càlides i seques, que ascendien des 
de baix i es convertien en estels si a causa del moviment dels cossos superiors 
(els planetes) queia sobre tal condensació un principi igni que els encengu-
és2. Aquestes exhalacions eren considerades malignes i perjudicials: la Terra 
3L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
necessitava lliurar-se d’elles de la mateixa manera que ho feia el cos humà 
de l’excés d’humors nocius, però en travessar l’aire on vivien les persones, 
l’infectaven, l’embrutaven, el corrompien. D’açò es derivaven en primer lloc 
les malalties, per haver-se infectat l’aire que les persones respiraven; en segon 
lloc, les guerres, ja que els aires corruptes provocaven malestar, ires, còlera, 
i portaven per tant discussions i enfrontaments entre els homes. D’aquesta 
manera, la predicció astrològica de malalties generalitzades, morts i fi ns i 
tot guerres, eren conseqüència racional d’un procés natural, i per tant no 
endevinació màgica3.
Amb un major o menor nivell de profunditat i descripció del seu origen 
en els textos aristotèlics, la idea mencionada en el Llibre de memòries es pot 
trobar en obres de tota mena. Es troba en textos acadèmics dedicats a l’estudi 
dels cometes. Es troba en obres de caràcter mèdic. Es troba en pronòstics 
populars, inclosos els del format de llunaris i almanacs dels que es difongueren 
a partir de l’inici del segle XVI i que continuaren tenint un gran èxit durant la 
major part del segle XVII. Un exemple d’aquests és l’autor valencià Antoni 
Luciano, que en el seu pamfl et astrològic de caràcter popular amb pronòstics 
sobre els cometes de 1618, que tingueren un gran impacte en tot tipus de 
literatura científi ca així com endevinatòria, explicava breument que el segon 
dels cometes, vist des de València el 12 de novembre4, era «phenomenon», és 
a dir, que d’acord amb la teoria d’Aristòtil s’havia produït sota l’esfera de la 
lluna, i per tant en l’àmbit del cosmos on es podia donar canvi i corrupció de 
la matèria. En l’àmbit on tot estava fet dels quatre elements, amb presència de 
les quatre qualitats, i no en l’esfera superior d’èter on tot era etern i perfecte, 
és a dir, no en l’àmbit supralunar on es trobaven els planetes i els estels i on 
no hi havia canvi ni corrupció. El cometa, deia Luciano, «se ve claramente 
que es Phenomenon, engendrado en la suprema región del ayre, de pingües 
exalaciones [sic] elevadas con fuerça de Planetas, y allí encendidas»5.
Aquesta idea sobre la natura dels cometes era estesa fi ns al punt que, en el 
seu discurs sobre els efectes del mateix cometa imprès a Osca, on estudiava 
lleis, l’astròleg mallorquí Bernat Ferragut es referia al relacionat amb la causa 
dels cometes i altres coses necessàries per fer un pronòstic com una qüestió 
«tan común que apenas se halla quien la ignore»6. A continuació resumia ell 
també la teoria aristotèlica tan comú que no es trobava qui la ignorés, expli-
cant: «Supuesto que la materia de los cometas es una exalación caliente, y 
seca, viscosa, gruessa, conglutinosa y bien infl amable, la cual levantada por 
la infl uencia de las estrellas hasta la suprema región del ayre y movida por 
el continuo movimiento de los cielos, a quien el ayre sigue, es encendida e 
infl amada». Ferragut explicava amb cura la conseqüència que justifi cava les 
4 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
prediccions astrològiques de malalties i morts com a resultat de la teoria 
cometària tradicional: «Al engendrarse el cometa (...) van subiendo y dilatán-
dose por el ayre, y por consiguiente infi cionándole y disponiéndole mal las 
gruessas, y nebulosas exalaciones de que se engendra, cuyas parvas calidades, 
es fuerça que con el continuo y actual aliento las reciban los cuerpos, y por el 
consiguientese corrompan, y engendren contagiosíssimas pestes.»7
D’aquesta manera, la idea que els cometes eren causa d’epidèmies, arrelada a 
l’imaginari col·lectiu, era en realitat resultat de la fi losofi a natural aristotèlica, 
acceptada en tota la comunitat universitària i intel·lectual. Es tractava d’una 
predicció astrològica però amb una explicació natural, no sobrenatural. En 
l’àmbit acadèmic, els professors de la càtedra de matemàtiques i astrologia de la 
Universitat de València exposaven la mateixa idea, amb una major complexitat. 
Un exemple d’un autor acadèmic on es troba l’explicació sobre els efectes dels 
cometes en aquests termes és el text del professor d’astrologia de la universitat 
dels anys trenta del segle XVII, Onofre Pelejà8. Després de descriure diverses 
opinions de diversos autors antics sobre la natura dels cometes (Anaxàgores i 
Demòcrit, els pitagòrics, Diògenes, Sèneca)9, escrivia en el seu discurs sobre 
els cometes de 1618 de la mateixa manera que els autors dels textos populars 
esmentats: «Es empero el cometa, según la opinión de Aristóteles, y de los 
peripatéticos, un humo terrestre, o exalación seca y caliente, elevada de la 
tierra mediante el calor del sol, a la suprema región del ayre (...) y allí (...) con 
el calor del fuego encendida.»10 De cap cometa no es pot dir, explica Pelejà, 
«que no aya signifi cado grandes calamidades en el mundo, quales son exces-
sivos calores, y extraordinarias sequedades, impetuosos vientos, horrendos 
terremotos, enfermedades agudas y pestilentes, hambres crueles, muertes de 
príncipes, guerras entre ellos, y dissenciones entre los vassallos (...), y otras 
calamidades, y daños, de todos los quales, según la doctrina de los fi lósofos, 
son causa los cometas por el excesso en el calor y sequedad de la exalación 
de que son engendrados»11.
Tot allò que es considerava conseqüència d’un ambient excessivament ardent 
i sec, incloent sequeres i vents, incloent malalties resultants del desequilibri 
dels humors corporals per la mateixa causa, incloent les epidèmies en general 
de les malalties associades amb aquestes qualitats bàsiques, i les morts dels 
reis en particular, així com les guerres i enfrontaments, era d’aquesta manera 
explicat a partir d’un cometa, o en altres àmbits de l’astrologia, d’una altra 
situació astronòmica amb la qual s’associés l’increment de calor i sequedat, 
com ara el planeta Mart per si mateix i en certes posicions al zodíac i respecte 
dels altres planetes. La relació amb les idees sobre la salut del galenisme hu-
manista, tenint present que l’aire era la primera de les «sis coses no naturals» 
5L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
que afectaven la salut dins aquest sistema mèdic, s’establia amb facilitat12. Per 
aquest motiu, i també per la teoria relacionada, basada en el text del corpus 
hipocràtic De aere, aquis et locis, on s’insisteix en la necessitat del metge de 
conèixer la qualitat de l’aire en el lloc on exerceix, per tal d’entendre les ma-
lalties (un model que donaria lloc al desenvolupament de tota una geografi a, 
o més específi cament —atès el seu caràcter de descripció local— corografi a 
astrològica), la teoria aristotèlica dels cometes com a exhalacions es combinava 
perfectament amb les idees mèdiques del període, per la qual cosa molts dels 
autors de texts astrològics eren metges13.
Durant aquest període, especialment a partir de l’aparició de la nova de 
1572 i el cometa de 1577, els autors acadèmics començaren a debatre sobre 
aquestes novetats al cel, sobre la seua localització més enllà de la lluna, en 
contradicció amb la tradició aristotèlica14. La incorruptibilitat dels cels i la 
impossibilitat d’acord amb aquest principi aristotèlic que els cometes es 
trobessen a l’esfera supralunar o que hi sorgissen nous estels era tema de 
discussió en les obres de les elits intel·lectuals, i, juntament amb aquest tema, 
la natura mateixa dels cometes, sobre la qual s’expressaren moltes opinions. 
Però molta d’aquesta literatura acadèmica continuava descrivint amb una o 
altra explicació adient una sèrie d’efectes dels cometes, ja fos com a resultat 
de causes naturals, com als textos hereus de la tradició aristotèlica, o com a 
senyals no naturals, extraordinàries i d’origen diví, o com una combinació 
de les dues. Aquesta opinió, que havia conviscut amb l’explicació natural des 
de l’Antiguitat15, es pot trobar per exemple en el Libro del nuevo cometa del 
reconegut astrònom i matemàtic Jeroni Munyós, que va ostentar la càtedra 
de matemàtiques de la universitat entre 1565 i 157816. Munyós declarava que 
«Dios es criador de las estrellas y cometas, y los mueve según su voluntad y les 
da quando quiere y quita o suspende las fuerças dellos»17. L’èmfasi en la visió 
dels cometes com a senyals de la ira divina i un avís per provocar penediment 
no era un tret prominent dels texts escolàstics tardomedievals, segons M. A. 
Granada, de manera que aquesta sembla haver trobat major desenvolupament 
durant el segle XVI. En decréixer la interpretació aristotèlica dels cometes 
com a exhalacions terrestres, els va tornar cada vegada més inexplicables en 
termes naturals, per la qual cosa la interpretació d’ells com a portents, com 
a signes, va augmentar18.
En l’epístola dedicatòria al rei Felip II amb què començava el text, Mu-
nyós feia una breu explicació de la polèmica sobre els cometes que s’estava 
desenvolupant entre els intel·lectuals del moment: «Más [persones] dudan 
si esta estrella está en el ayre, o en el cuerpo que llaman cielo. (...) Las causas 
de dudar toman las de la fe y créditos que dan a Aristótil, el qual con agudas 
6 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
palabras les ha dado a entender que el cielo es de su naturaleza incorruptible, 
que es quinta essencia (...). Y perseverando Aristótil en su opinión que los 
cielos son eternos, ha porfi ado estar los cometas en el ayre, porque veya que 
si los recebía dentro del cuerpo del cielo, como ellos sean fuegos, o llamas, 
era necessario conceder los cielos de su naturaleza ser corruptibles.»19 El fet 
que la seua opinió sobre la incorruptibilitat dels cels fos contrària a aquest 
aristotelisme tradicional i fos segur que el cometa es trobava més enllà de la 
lluna, i el fet que acceptés també la posició dels cometes com a manifesta-
ció, miraculosa o no, de la decisió divina, no contradeia en absolut les seues 
conviccions astrològiques. Advertia el rei: «Del prognóstico de las signifi -
caciones del cometa, Vuestra Majestad sepa, que no es burla lo que escriven 
los philósophos y astrólogos de la signifi cación dellos. Porque ellos son 
verdaderamente fuegos y llamas, que se hazen en el cielo...»20 Fets al cel, però 
tot i així amb un signifi cat, els cometes (i els estels en general) infl uïen en les 
persones per les mateixes raons exposades, a causa de la seua infl uència en 
l’aire i la d’aquest en la salut: «Notorio es que el hombre no es solo entendi-
miento y voluntad, sino que hay en él potencias naturales, órganos corporales, 
sentidos (...), y quanto a esto está subjecto al sol y la luna y a las estrellas y 
planetas, que tienen próximo poder en el ayre, y causan las mudanças dél, en 
el qual estamos, bivimos y nos movemos (...). Y nuestro cuerpo es inspirable 
y expirable, como dize Hippócrates. Y por consiguiente siendo subjectos a 
las mudanças del ayre, seremos subjectos a los autores de las mudanças dél.»21
La mateixa idea circulava en obres de tota mena, acadèmiques redactades 
en llatí, dedicades als nobles pels professors universitaris que participaven en 
els debats intel·lectuals com la de Munyós, populars com els pronòstics de 
Ferragut, o recopilacions de notícies més o menys privades o públiques, com 
els dietaris. De la mateixa manera, el debat sobre la localització dels cometes 
més enllà de la lluna i la discussió sobre la teoria aristotèlica de les exhalacions 
es va manifestar, dècades més endavant, en textos astrològics populars, fent 
així les obres amb prediccions astrològiques d’eina crucial enla circulació del 
coneixement elaborat en el món acadèmic dècades enrere cap als grups socials 
situats fora de l’àmbit intel·lectual. Un exemple el trobem en el pamfl et de 
vuit pàgines de l’autor aragonès Francesc Artiga amb el pronòstic sobre el 
cometa de 1680, en el qual escrivia: «Unos con Aristótles, I Meteoros capítulo 
6, dizen ser el cometa no de naturaleza celeste, sino sublunar; otros afi rman 
no ser de materia sublunar regularmente, sino de materia celeste; y del género 
de la errantes estrellas (...). La primera opinión por más común se venera, la 
segunda por más sólidos fundamentos, después de las rigidísimas observacio-
nes de Tycho Brahe.»22 Així circulaven en un text per a una audiència popular 
teoria
7L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
aquestes dues opinions, i encara la que deia que els cometes eren acumulació 
d’estels i alguna referència a les teories òptiques, citant el paper fonamental 
de les observacions de Tycho Brahe sobre la nova de 1572 i el cometa de 1577.
En tota la teoria tradicional de les exhalacions cal destacar la idea que els 
cometes eren un «mal necessari». Si bé era acceptat que portaven, com a con-
seqüència de la seua natura, efectes perniciosos com les guerres o les morts, 
també ho era que el seu fi últim era «la salut i remei del món», segons escrivia 
un autor23. Aquesta idea explicava que aquelles exhalacions de la terra que sent 
atretes cap al cel formaven els cometes, consumint-se d’aquesta manera, en 
cas de quedar en el sòl i l’atmosfera baixa, provocarien una tal corrupció de 
l’aire i la Terra que els éssers vius hi moririen enverinats. Els cometes, doncs, 
netejaven la terra, que es lliurava de les seues exhalacions malignes, i al mateix 
temps salvaven tot el que és viu, en consumir en foc els vapors corruptes. «Si 
no hubiese cometas», deia el mateix autor, «sería fuerza seguirse una total 
destrucción del género de los vivientes»24. L’autor aragonès abans esmentat, 
Francesc d’Artiga, explicava en el seu text sobre el cometa de 1680 que «la cau-
sa fi nal de los cometas es que la naturaleza, según todos los fi lósofos, atiende 
siempre a la conservación del universo, y así entresaca aquellas exhalaciones 
viscosas y sulfúreas, de las entrañas de la tierra, a fi n de purgarla y limpiarla de 
aquellos humores pestilentes, lo qual si no lo hiziera rebentaran en uracanes 
horrendos, en volcanes, y terremotos...»25 A l’igual que aquest autor d’un 
text popular, el que va ser professor d’astrologia a la universitat de València 
durant més de tres dècades a fi nal del segle XVII, Lleonard Ferrer, afi rmava 
també que la causa fi nal dels cometes era «la utilidad de los hombres», segons 
va escriure (el famós astròleg italià referència de molts dels cultivadors de 
la disciplina Francesc) Giuntini, «porque el cometa absume y consume los 
vapores corruptos y venenosos que hay en la Tierra, y en la primera región 
del ayre, los quales, si Dios no usara deste medio, serian bastantes para que 
se engendrassen mil accidentes morbíferos». Així doncs, els cometes «son 
buenos para la conservación de la naturaleza y para bien del hombre» i, per 
descomptat, provenien de «la misericòrdia de Déu»26.
El pronòstic que un cometa signifi cava la mort d’un rei o príncep era un lloc 
comú dels textos astrològics de tota mena. En els pronòstics populars, sovint 
sense cap explicació, encara que en molts casos s’explicava de nou que era un 
resultat natural de la teoria aristotèlica de les exhalacions. Atès que els vapors 
bruts que ascendien per a formar el cometa contaminaven l’aire i que l’aire 
embrutat així era causa de malalties, s’afi rmava, fonamentalment, que aquell 
aire corrupte, en ser respirat per «persones de natura superior, més delicada i 
fràgil»27, com els reis, podia causar-los la mort. A més, existia un complement 
8 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
menor, que apareix en alguns textos, segons el qual els reis corrien major perill 
pel que fa a aquestes exhalacions perquè s’alimentaven d’aus, les quals estaven 
més exposades a les exhalacions, atès que estaven en l’aire28.
El mateix Bargas ho explicava indicant que «las personas, que más en par-
ticular están sujetas a esta maligna ynfl uencia, y en quien más estrago ará, 
sino viven con mucho cuydado son los poderosos y regalados, los príncipes 
y señores», perquè «lo que es menos delicado y sutil resiste más [a los daños 
que causa el aire infecto y corrompido], y se infi ciona menos, y lo más con 
mayor excesso. Lo mismo se entiende de los robustos, y mas delicados, y 
regalados hombres. Porque estos padeçen más estos daños que aquellos, por 
lo cual descendiendo, pronostican los cometas siempre muertes de reyes, 
príncipes y poderosos.»29 En un text similar publicat a Barcelona, l’autor Joan 
de Soto escrivia que «el aire alterado, y las malas infl uencias hacen más y más 
presto impresión en los cuerpos más delicados, criados en más regalo, con 
delgados y regalados mantenimientos, no acostumbrados a sufrir rigores y 
excesos de infl uencias y calidades, como lo son los reyes y príncipes: signifi -
can los cometas su muerte y daño»30. La mort dels reis, segons coneixement 
general anunciada pels cometes, era explicada com a efecte natural d’una 
causa coneguda.
Una variació de la idea general de les exhalacions, que trobem en diversos 
textos, és la que diu que, per a conservar els cometes, els astres atrauen ma-
tèria humida, càlida i terrestre, i que aquesta matèria no prové només de la 
terra sinó també dels éssers vius. Es tractava d’allò a què els fi lòsofs naturals 
i metges es referien com «la humitat radical», necessària per a l’ésser humà. 
La humitat radical seria un fl uid elemental que es trobaria a l’organisme, 
que, combinat amb la calor vital, estaria lligada a la vida31. En ser extreta dels 
cossos dels homes els afeblia, i la seua mancança portaria a la mort. Aquesta 
seria una explicació també natural, basada en una teoria mèdica amb una forta 
tradició a les universitats medievals, amb una defi nició consolidada al Cannon 
d’Avicenna, i que en els textos astrològics es relaciona amb la idea tradicional 
general que els cometes signifi caven mort. Específi c en aquest sentit respecte 
dels cometes com a causes naturals de malaltia i mort sempre fent part de la 
tradició mèdica, l’esmentat mallorquí Ferragut exposava que les exhalacions 
que pujaven a la part alta de l’esfera de l’aire per formar el cometa «extrahen de 
los cuerpos humanos, y demás animales, mediante el ayre ambiente, calefacto, 
e infi cionado, el húmedo radical (...) pávilo en quien se sustenta la llama de la 
vida (...); assí no es mucho atendiendo a esto que se pronostiquen venideras 
muertes»32. En aquest cas, Ferragut exposava a la seua obra un pronòstic de 
poques pàgines dirigit a un públic ampli, una teoria mèdica que havia fet part 
9L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
de la formació dels metges des del segle XIII, fent arribar aquestes idees a la 
seua audiència general.
També en aquest cas els reis eren suposadament els més afectats, perquè 
tenien menys resistència que la resta de les persones. Per això fra Lleonard 
Ferrer escrivia que «la razón es clara, en buena fi losofía, porque para la con-
servación de dicha impressión, el Sol, los Astros, o Estrellas que la formaren, 
atraen la materia de que se conservan, esta es húmeda, calida, terrestre, etc. Y 
esta de los sublunares, assí de los vivientes, como de los no vivientes, deducen 
y atraen. Luego del hombre deducirán gran parte del húmedo radical, que en 
buena fi losofía es húmedo, viscoso, y no aqueo (...), luego les han de dejar 
atenuados, en particular de los delicados.»33
La justifi cació de totes aquestes idees de pronòstics de mort no es basava 
tan sols en teories de la fi losofi a natural. També s’utilitzava com a argument 
el passat, la història, donant a entendre que el coneixement sobre els efectes 
dels cometes derivava de l’observació. Se solia afi rmar que, si reis i prínceps 
de diferents llocs havienmort poc després que es veiés un cometa, açò pro-
vava que els cometes en general causaven aquestes morts. És interessant com 
aquesta idea trobava també lloc en escrits com ara els dietaris; per exemple, 
en el cas del dietari de Pere Joan Porcar. Aquest exemple tracta concreta-
ment de la mort del rei Sebastià I de Portugal en la batalla d’Alcazarquivir 
el 4 d’agost de 1578, que va resultar impactant per a la societat europea, una 
mort que des de molt prompte es va associar amb el cometa de l’any 1577, i 
que apareix en quasi tots els texts sobre cometes publicats amb posterioritat, 
tant acadèmics com populars. Comparant amb aquell en color i forma de la 
cua el mateix cometa de 1618 del qual parlava el Llibre de memòries, i fent 
després menció del tercer cometa de l’any34, Porcar escrivia: «Dilluns, a 12 
de nohembre o, per millor dir dilluns, a 12 de nohembre 1618, fonch vista 
en lo çel, devés del lloch de Catarroja, a llevant, un gran cometa en lo cel. Y 
començà a aparèxer dijous, a 15 de dit mes de nohembre, a les tres hores de 
la matinada, començant per orient y la coa devés ponent, y no és dreta, sinó 
com a corbella de segar forment, un poch més dreta, y la color es esblanquida, 
conforme la que aparegué quan fonch la guerra de Portugal y morí lo rey don 
Sebastià. Y accabàs a desfer a les sis hores del matí. Y disapte, a 24 de dit mes, 
ne aparegué altra cometa de color blanquinós, ab gran[s] raigs y claror. Y lo 
principi com a estela relluent, y la coa com a coet.»35
En el seu discurs, a manera d’exemple, el catedràtic Onofré Pelejà explicava 
la mateixa idea: «La primera observación es del cometa que se vio el año 1577. 
Sábado a 9 de Noviembre, a la puesta del sol, y aunque luego causó sequedad, 
no surtieron los efectos hasta Agosto de 1578, con la muerte del señor rey don 
10 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
Sebastián...»36 La idea es pot trobar en certa manera en el procés inquisitorial 
a Jeroni Oller, qui en la seua defensa, a més d’adduir que estava ordenat i que 
havia estudiat en la universitat, com veurem, va dir «que ell havia endevinat 
la mort del rei de França pel pronòstic de l’any abans que havia tret». Aquest 
pronòstic podia ser presentat com un encert excepcional perquè l’assassinat 
d’Enric IV als carrers de París d’una ganivetada per un súbdit havia sorprès 
i causat gran impressió a tot Europa. Aquesta al·legació en la seua defensa, 
l’encert, el ser sacerdot i els estudis universitaris, conclouen en l’informe in-
quisitorial amb la frase «donant d’açò raons, al seu parer, de bona astrologia».
Les prediccions que es feien per l’aparició de cometes depenien de molts 
elements. No es tractava només de la seua natura com a exhalacions, que els 
convertien en causa natural de malalties. L’explicació dels cometes com a se-
nyals, encara que no fossen causes, feia que les prediccions es basessen en les 
dades observacionals. Per a fer pronòstics sobre els cometes se solia tenir en 
compte, com en els eclipsis, el lloc del cel en què havien aparegut. Una idea 
habitual era la que la cua del cometa assenyalava la regió de la Terra en què 
havia d’infl uir. També es tenia en compte el color del cometa, i la seua forma. 
Els colors dels cometes se suposaven presos del planeta que havia participat 
en la seua generació. Així, els cometes de la natura de Saturn serien color 
cendra i pàl·lids, els de Júpiter brillants i clars, els de Mart rojos, els del Sol 
daurats, els de la Lluna platejats, els de Venus grocs i els de Mercuri varia-
bles. Diverses classifi cacions d’acord amb la forma, basades moltes d’elles en 
Plini, eren també habituals. Tota aquesta informació apareixia, més o menys 
detallada segons el tipus de text i l’audiència a la qual es dirigia, en les obres 
escrites o publicades durant els segles XVI i XVII.
El text esmentat d’Onofre Pelejà seguia aquesta tradició. L’estructura estàn-
dard dels estudis sobre cometes establia un sistema per a donar la informació. 
Calia començar per refl exionar sobre què eren els cometes, la seua generació, 
i quants tipus diferents d’ells existien; després, tractar sobre el seu signifi cat 
d’acord amb el seu color, la seua localització, la seua posició respecte als pla-
netes i la seua grandària; continuar per les conseqüències d’aquestes aparicions 
cometàries en general i els llocs on se sentirien aquestes infl uències; i fi nalment 
relatar, com hem vist, exemples de cometes del passat i els seus efectes37, en un 
exercici d’«inducció històrica», segons l’anomenava T. van Nouhuys38. Aquesta 
estructura, amb insignifi cants variacions d’ordre, és la guia de la major part 
dels fullets castellans, aragonesos i portuguesos del segle XVII, encara que 
alguns d’ells, particularment els de caràcter més popular que no acadèmic, 
passen molt ràpidament per sobre de les qüestions de defi nició, generació i 
tipus de cometes (és a dir, les qüestions pròpies de la fi losofi a natural), per a 
11L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
centrar-se directament en la forma, el color i la signifi cació d’ells. El fet que 
un cometa fos «vertical», és a dir, es veiés sobre un lloc concret, era part del 
sistema per a determinar on infl uiria, en quines regions i ciutats concretes. 
Els efectes del cometa no havien de ser necessàriament immediats, ni tan sols 
en el cas de ser considerats exhalacions terrestres causants de malalties. Un 
últim apartat habitual en les obres solia donar raons per al moment en què 
s’esdevindrien els efectes, considerant-se possible un marge prou ample de 
temps entre el moment en què es veiés el cometa i les seues conseqüències39.
Astrologia a la universitat davant astrologia als carrers
A les universitats de Castella i de la Corona d’Aragó, així com a les univer-
sitats italianes i franceses, s’establia als estatuts universitaris els continguts 
que en matèria d’astrologia el catedràtic havia d’ensenyar en les seues classes. 
Existeixen abundants estudis sobre els estatuts de la universitat de València, 
així com els de Salamanca, Alcalá, Valladolid i altres, uns estudis que han res-
catat les instruccions pels catedràtics de la càtedra d’astrologia i matemàtiques 
a l’Estudi General de la ciutat40. Segons han explicat V. Navarro i A. Felipo, 
l’astrologia estava sens dubte inclosa entre les disciplines ensenyades des de la 
càtedra de matemàtiques, almenys des de la dècada de 154041. En les constitu-
cions inicials s’establia un programa molt general per a la càtedra, amb menció 
de l’esfera, teòriques planetàries i taules astronòmiques42, però d’acord amb 
V. Navarro els cursos inclourien aritmètica, geometria, perspectiva, música, 
astrologia i cosmografi a (astronomia i les seues aplicacions i geografi a), que 
seria l’esquema que seguiria Munyós en la seua docència43.
És important recordar que la lectura de les obres d’Aristòtil De coelo i els 
Meteorologica corresponia al curs de fi losofi a natural44, on es parlaria de la te-
oria aristotèlica sobre la natura dels cometes que hem comentat adés. En 1611 
s’estipulava que s’havien de dotar dues càtedres de matemàtiques, assignant-
se al titular de la càtedra vespertina l’explicació de l’astronomia i l’astrologia 
(encara que Antoni Joan Ripollés ja era el responsable de les dues des de 1601 
i, doncs, fi ns a 1634 es va dotar una sola). Més específi ques en el contingut, 
les constitucions de 1611 establien que el catedràtic de matemàtiques havia de 
tractar primer l’aritmètica i la geometria, la perspectiva i la cosmografi a (sive 
sphaera mundi, diu el text), la geografi a i hidrografi a, l’astrolabi, les teòriques 
i les taules, «y allí tractarà del modo de computar Novilunia et Plenilunia, ac 
eclipsses luminarium, y les conjunctions, oposicions y aspectes dels demés 
planetes», utilitzant l’Almagest de Ptolemeu. A continuació, detallava la part de 
12 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
la docència d’astrologia, dient: «Aprés de llegida la Astronomia, com està ací 
ordenat, porà llegir la Astrologia, és a saber, la judiciària natural, quaepertinet 
ad Medicinam agriculturam, et navigationem; llegint lo que toca al moviment 
dels cels, conforme lo que és propi de Astrologia (...). Y en tot lo sobredit 
tractarà dels efectes e infl uències naturals que tenen los cels conforme a sos 
moviments, y los Planetes conforme a ses conjuncions, oposicions, aspectes 
y eclipses, in haec inferiora.»45 Específi ques relativament en contingut del que 
s’exigia explicar als catedràtics, en el sentit que es deixava clar que havien de 
tractar sobre astrologia natural, és a dir, allò que es referia a medicina, agri-
cultura i navegació, en tant que les infl uències celestes s’interpretaven com a 
efectes de causes naturals, principalment, per la seua acció sobre l’aire, com 
en el cas dels cometes, però cal dir que també s’inclouen els aspectes del 
planetes (la seua posició relativa mesurada com a angle en el cercle zodiacal) 
com a font d’infl uència sobre els cossos inferiors. Les constitucions no fan 
menció de les nativitats, és a dir, de l’astrologia genethliaca, que depenent 
del context es considerava natural o judiciària, i sobre la qual no hi hagué mai 
consens. De fet, la principal preocupació d’aquests nous estatus universitaris 
pel que fa a l’astrologia era clarament refl ectir les prohibicions eclesiàstiques 
publicades en les dècades anteriors sobre la disciplina, particularment la butlla 
papal Coeli et Terrae, emesa pel papa Sixt V en 1586, les paraules de la qual 
prohibint qualsevol pràctica astrològica que afectés el lliure arbitri o allò que 
es consideraven esdeveniments contingents (casuals, que no succeïen per 
necessitat), o que minvés la possible intervenció de la providència divina, les 
constitucions reprodueixen a continuació: «Y axí no’s llegirà la judiciària sinó 
tan solament en les coses permeses en lo Dret Canònic, y en la Constitució 
de Sixto V, aon so graves censures y penes se mana que no’s lligca sinó tan 
solament quant als efectes naturals (...). Y en ninguna manera tracten coses 
ni casos que toquen al franc arbitre, vel de prospera aut adversa fortuna, o de 
futuris mere liberis et contingentibus; per ser quant a esta part la judiciària, 
vana, inútil, perniciosa y suspecta; y per esta causa tan represa dels Doctors 
Sants, dels sagrats concilis y dels Summos Pontífi ces, y axí és just que sia 
desterrada de les universitats Christianes y catòliques.»46 La butlla Coeli 
et Terrae va ser el referent per a establir quina astrologia estava prohibida i 
quina era permesa, juntament amb les regles publicades als catàlegs de llibres 
prohibits de la Inquisició47.
Per més específi ca que fos la norma per a la docència de l’astrologia a la 
universitat en aquest sentit, i considerades les constants discussions entre els 
acadèmics, matemàtics, metges, astròlegs i teòlegs al llarg del segle sobre què 
era astrologia natural i què era judiciària no natural, no ho era tant com pot 
Therefore the judiciary shall not be read but regarding those things 
13L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
semblar, el que no ens transmeten tampoc amb claredat són els continguts 
reals de les classes, quina astrologia s’ensenyava a l’Estudi General de València 
i com. Cal no oblidar, a més, les diferències entre allò que diu la norma i allò 
que en realitat s’esdevé a les aules. Diverses fonts ens ajuden a reconstruir 
les lliçons d’astrologia impartides a les universitats castellanes i aragoneses 
de manera directa i indirecta. Indirectament, sens dubte les obres impreses 
publicades pels professors poden donar una idea del tipus de coneixement 
astrològic que consideren legítim, que veuen com a part de la fi losofi a natural 
o com a rellevant per a la pràctica de la medicina, i que per tant podrien haver 
ensenyat a les seues classes. Que el cultiu de l’astrologia per part dels catedrà-
tics de la universitat va ser intens durant els segles XVI i XVII ho demostren 
les obres de molts d’ells, des del mateix Jeroni Munyós fi ns a l’últim catedràtic 
de matemàtiques i astrologia del segle XVII, fra Lleonard Ferrer. A més dels 
dos pronòstics astrològics que Munyós va publicar sobre la nova de 1572 i el 
cometa de 1577, ambdós impresos a València, en el primer d’aquests indica: 
«No quiero ser prolixo acerca de la parte sobre la astrología judiciaria, sobre 
lo qual tengo escrito un libro, An stellae aliquid agant in haec corpora inferiora, 
et quae sint effecta stellarum.»48 Així, Munyós hauria escrit una obra dedicada 
a mostrar de quina manera i fi ns a quin punt actuaven els astres en els cossos 
inferiors i quins serien els efectes dels estels, un text que no ens ha arribat. 
Munyós escrigué també, d’acord amb les seues paraules més endavant, uns 
comentaris a l’obra astrològica de Ptolemeu que era referència fonamental 
per als astròlegs del Renaixement, el Tetrabiblos49, i cap a 1565 va escriure un 
comentari al tractat d’al-Qabisi (Alcabici), que d’acord amb Víctor Navarro 
va crear probablement per a fer-ne ús en l’ensenyament50. Aquests eren els 
textos més utilitzats per a explicar astrologia: el tractat de Alcabici traduït 
per Juan de Sevilla, el Tetrabiblos (o Quadripartitum), l’obra astrològica de 
Ptolemeu i el Centiloquium atribuït a ell, amb el comentari habitualment 
atribuït a l’astròleg del segle XI del Caire Alí ibn Ridwan51.
El successor de Jeroni Munyós a la càtedra d’astrologia, després del trasllat 
d’aquest a Salamanca en 1578, va ser Antoni Joan Ripollés (1554-1632), el 
qual des de 1601 (a la mort d’Antoni Real) es va fer càrrec de les dues càte-
dres de matemàtiques fi ns a 163252. Segons Rodríguez, Ripollés va publicar 
uns quants pronòstics astrològics, entre els quals el pronòstic per a l’any 
de 1580, titulat Pronóstico universal del año 1580, para el meridiano de la 
insigne ciudad de Valencia, y para todo el quinto clima53. El va succeir Onofre 
Pelejà, catedràtic entre 1632 i 1635, i autor d’un discurs sobre els cometes 
de l’any 1618 i els seus efectes, en el qual va exposar la doctrina tradicional 
sobre els cometes abans esmentada54. Pelejà va escriure també altres dos tre-
14 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
balls astrològics: d’una banda, unes taules per al càlcul del que en astrologia 
anomenaven «direccions», titulades Tablas Astronómicas, y Argolísticas para 
averiguar el punto del Zodiaco, de donde viene la dirección de las Natividades, 
que Ximeno suposava que havia estat imprès però del qual no queden exem-
plars; i a més un Libro segundo del Juizio de las Natividades, que, segons els 
catàlegs d’escriptors valencians a partir de Rodríguez, Pelejà va escriure per 
a un nebot seu, Jeroni Jessa55. Del catedràtic Vicent Vázquez, successor de 
Pelejà, no es conserva cap obra astrològica impresa. No obstant això, ens han 
arribat referències del contingut de les seues classes a través de les cartes que 
l’estudiant de medicina Llorenç Fe, originari de Mallorca, enviava al seu pare 
a l’illa durant el temps que va residir a València i va estudiar astrologia amb 
aquest professor, en 163656. Fe deia que el seu interès en l’astrologia el feia 
cercar tan àvidament les obres sobre aquesta disciplina com les mèdiques. 
Explicava a son pare que l’any vinent Vicent Vázquez ensenyaria «nativitats» 
als seus alumnes, de manera que aquesta era també una part de la docència 
d’aquest catedràtic. Lluís de les Daunes, professor d’astrologia després de 
Vázquez, va escriure una traducció dels treballs astrològics de Francesc 
Giuntini (Franciscus Juntinus o Junctinus), un fet destacable no només pel 
fet que Giuntini fos referència per a quasi tots els autors astrològics des 
del Renaixement, i el seu Speculum astrologiae, imprès a Lió en 1573, obra 
fonamental en la disciplina, basada a més en les taules prutèniques. És, però, 
particularment destacable perquè l’Índex expurgatori de 1632 llistava l’obra 
de Giuntini com a prohibida si no es realitzava la seua expurgació segons les 
indicacions inquisitorials57.
El següent a ocupar la càtedra va ser fra Lleonard Ferrer, entre 1667 i 1689. 
Ferrer eraun monjo agustí que va escriure un bon nombre d’obres d’astro-
logia, a més de l’obra astronòmica titulada Astronomica curiosa y descripcion 
del mundo superior y inferior58. Durant quasi vint-i-tres anys va regentar la 
segona càtedra de matemàtiques de la Universitat de València i va imprimir 
almenys set textos astrològics, entre ells un pronòstic sobre la conjunció 
de Saturn i Júpiter, on el frare expressava la convicció que les conjuncions 
«causen diferents efectes per les triplicitats i signes en què se celebren». La 
creença astrològica en la teoria islàmica de les grans conjuncions va estar molt 
estesa a l’Europa dels segles XVI i XVII, relacionant aquest fenomen astro-
nòmic amb importants esdeveniments polítics o religiosos59. Els discursos 
sobre cometes de Ferrer refl ectien aquella astrologia que era resultat de la 
combinació de les idees aristotèliques amb el cristianisme, en què els cometes 
eren exhalacions nocives de les quals es lliurava la Terra i, al mateix temps, 
eren enviats per Déu per a advertir els homes de catàstrofes per arribar, llevat 
No evidence has arrived to us regarding the lectures of Vicent Vazquez, the successor of Peleja in the chair. However, the letters that a student of medicine, originary from Mallorca, sent to his father in the years he lived in Valencia and attended the university lectures, give us some clues about Vazquez's teachings. In 1636, this student, Llorenç Fe, told his father that he was searching as anxiously (avidly?) books on astrology as books on medicine. Next year, said Fe, the professor of mathematics, Vicent Vazquez, will teach us "nativities".
15L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
que es penedissen dels seus pecats i fessen penitència. En el text dedicat al 
nomenament del comte d’Altamira com a virrei de València, les prediccions 
de Ferrer es basaven en la situació dels estels el dia del seu jurament, és a dir, 
en el tema o fi gura celeste en aquell moment determinat60.
A més de totes les obres dels professors esmentats, existeixen referències a 
altres textos astrològics escrits per opositors a la càtedra, com Sebastià Dio-
nís Còlera d’Avinent (que més endavant va participar en una polèmica sobre 
l’astrologia amb el també professor de la universitat Joan Baptista Coratjà 
i amb Tomàs Vicent Tosca) i per professors de la primera meitat del segle 
XVIII, com Francesc Lloret.
En la mateixa època que Ferrer ensenyava astrologia, la càtedra de matemà-
tiques l’ocupava Joan Aparici (1636-1696), que també va tenir al seu càrrec 
ensenyaments de teologia i fi losofi a. Aparici va deixar una sèrie de manuscrits 
d’aritmètica, geometria, astronomia i geografi a ressenyats per Vicent Xime-
no61, incloent un comentari de la Sphera escrit en l’any de la seua mort, el 
1696, on hauria inclòs l’obra d’Onofre Pelejà sobre nativitats ja esmentada, 
a més d’un Libro de astrología, i un Tractatus astrologicus, en el qual introduí 
una taula tradicional amb les dignitats essencials dels planetes, és a dir, els 
llocs on segons les regles de l’astrologia tenien més infl uència.
La transmissió d’idees no ha de ser vista com un procés jeràrquic unidirec-
cional en el qual el coneixement originat als àmbits acadèmics recorre l’escala 
social fi ns arribar més o menys simplifi cat o alterat als àmbits populars. El 
públic de l’elit intel·lectual i social i el públic popular compartien idees as-
trològiques, com per exemple les idees sobre els cometes, i les dues classes 
d’audiència s’apropiaven d’elements acadèmics i populars, readaptant-los62. 
La interacció és bidireccional. En la seua obra el catedràtic de la universitat 
Onofre Pelejà es va fer ressò, per exemple, de les prediccions de l’astròleg i 
metge valencià Francesc Navarro63, que també era citat per molts autors de 
pronòstics populars. El també professor de matemàtiques a la universitat, 
Joan Baptista Coratjà, que també va publicar abans de ser-ho un pronòstic 
sobre el cometa de 1682, citava amb admiració Lleonard Ferrer i les seues 
obres astrològiques.
D’altra banda, pel que fa a les fonts, es conserven els treballs dels profes-
sors escrits per a les seues classes, com ara els comentaris de Jeroni Munyós 
esmentats abans a les obres que s’utilitzaven per a ensenyar la disciplina, 
principalment l’obra d’Alcabici i el Tetrabiblos de Ptolemeu. En alguns casos 
es conserven les notes de classe preparades pels professors per a impartir la 
seua assignatura en universitats castellanes, transmetent-nos per tant el con-
tingut d’allò que tenien intenció d’explicar a l’aula. Aquests texts castellans 
16 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
són rellevants per al cas de la universitat de València, perquè cal recordar 
que molts dels professors de matemàtiques i astrologia del període fi nal del 
segle XVI i la primera part del XVII varen ser deixebles del valencià Jeroni 
Munyós, formats per ell a les aules de Salamanca. Entre aquests manuscrits, 
dels quals no se’n conserven massa, alguns podrien haver estat concebuts 
per a la seua publicació com a manuals de la disciplina, com és el cas de les 
notes de Gabriel Serrano, professor a la Universitat de Salamanca, que havia 
estat deixeble de Munyós durant el temps que aquest va ser catedràtic a la 
Universitat de Salamanca64. La majoria d’ells, però, són explicacions comple-
tes de temes a tractar a les aules, no concebudes com a obres per a imprimir 
sinó com a ajuda docent. El manuscrit de Serrano ens informa que, a la fi 
del segle XVI, els alumnes de la universitat havien escoltat lliçons sobre els 
signes zodiacals, els planetes i les cases, i sobre els aspectes planetaris, com a 
base general. Després Serrano els havia ensenyat a erigir fi gures de nativitats, 
sobre les quals s’hauria centrat en les qüestions de fi sonomia astrològica, de 
les inclinacions de l’ànima i, sobretot, sobre la medicina astrològica: el curs 
de les malalties i els dies crítics. També es troben en el tractat qüestions fora 
de l’astrologia natural i més properes a la pràctica endevinatòria popular, 
com les referides a l’ús de l’astrologia per resoldre robatoris i trobar coses 
desaparegudes. Un altre deixeble de Munyós, Diego Pérez de Mesa, que va 
ser professor tant a Alcalá com a Sevilla, va deixar manuscrites les seues notes 
per a ensenyar astrologia a les aules universitàries. D’acord amb aquestes, 
Pérez de Mesa hauria explicat un contingut similar, incloent explicacions 
sobre astrologia d’eleccions65.
Tanmateix, les fonts que més directament ens transmeten el contingut de 
les lliçons a les universitats de l’edat moderna són els apunts de classe dels 
alumnes, els quals, si bé escassos, són sens dubte els textos manuscrits més 
interessants en aquest sentit. D’acord amb Víctor Navarro, a la Biblioteca 
de Catalunya es conserven fragments d’algunes de les notes de les classes 
d’astrologia de Munyós, preses per un alumne anomenat Vicent Roca66.
Però per al cas de l’Estudi General de València hi ha una altra font molt 
més completa, un document inèdit als arxius inquisitorials del Tribunal de 
Conca que detalla dia a dia un curs amb allò que el catedràtic d’astrologia va 
ensenyar durant l’any 1605. Es tracta dels apunts que va prendre a les classes, 
com a alumne, Gaspar Cavallón, que esdevindria advocat a la petita localitat 
de Moya, a Conca. Aquest manuscrit s’ha conservat perquè Cavallón el va 
lliurar a la Inquisició amb els seus llibres astrològics quan, al juny de 1613, 
va sentir l’edicte de fe que es va llegir a les esglésies amb motiu de la visita al 
districte de Moya de l’inquisidor Diego de Quiroga. Cavallón va anar a de-
17L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
nunciar-se a ell mateix per haver practicat l’astrologia, probablement sabedor 
de les declaracions en aquest sentit fetes uns dies abans davant l’inquisidor 
per alguns dels seus veïns, als qui havia llegit les ratlles de les mans en unes 
ocasions i en d’altres havia «alçat fi gura de la seua nativitat»67.
L’edicte de fe llegit a l’església de Moya era probablement moltsimilar a un 
altre publicat en la mateixa època del segle XVII pel Tribunal de Còrdova, 
atès que es conserven edictes de fe de diversos tribunals amb pràcticament 
el mateix contingut repetit fi ns a principi del segle XIX. La prohibició de la 
pràctica astrològica va formar part dels edictes de fe durant més de dos segles 
i la seua redacció va esdevenir un estàndard, que es repetia una vegada i una 
altra, excloent entre les pràctiques prohibides els pronòstics sobre medicina, 
agricultura i navegació, fi ns i tot en uns temps en què aquests ja no existien 
com a part d’una disciplina «científi ca», i en què aquesta exclusió mancava de 
tot sentit perquè l’activitat científi ca i l’astrològica havien canviat totalment. 
És a dir, les normes es mantingueren burocràticament inalterables fi ns a 
períodes en què pel context social i intel·lectual ja no tenien sentit. L’edicte 
de Còrdova va ser redactat al segle XVII principalment per a condemnar 
pràctiques jueves i musulmanes, i les dels «alumbrados», és a dir, les tres prin-
cipals preocupacions de l’Església espanyola en els segles XVI i XVII. Però, 
a més, el text, seguint les regles inquisitorials que apareixen en els índexs de 
llibres prohibits (concretament la regla IX, que condemna certs aspectes de la 
pràctica astrològica), afegeix que s’han de denunciar també altres pràctiques, 
indicant a la població que ho fes saber a la Inquisició: «Si sabéis o habéis oído 
decir otras algunas heregías: invocaciones de demonios, o ayan sido bruxos 
o bruxas. O ayan tenido pacto tácito o expreso con el demonio. O si sabéis 
o habéis oído decir que alguna o algunas personas so color de astrología o que 
la saben por las estrellas y sus aspectos, o por las rayas de las manos y señales, 
o por otras cualquier artes o ciencias o facultad o otras vías respondan y 
anuncien las cosas por venir, dependientes de la libertad y libre albedrío de el 
hombre, o los casos fortuitos que han de acontecer, o lo hecho y acontecido en 
las cosas pasadas y libres, diciendo y afi rmando o dando a entender que ay 
reglas o arte o ciencia para poder saber semejantes cosas, o que las vayan a 
preguntar y consultar, siendo como todo ello es para los tales efectos falso, 
vano y supersticioso, en gran daño y perturbación de nuestra Religión y 
Cristiandad.»68 Els edictes repetien el que ja deia la butlla, i en realitat una 
tradició d’astrologia cristiana medieval, sobre no fer prediccions relatives a 
qüestions dependents del lliure arbitri.
Havent sentit aquest edicte, o un de redactat en els mateixos termes, l’ad-
vocat de Moya Gaspar Cavallón acudí a la vista de l’inquisidor Quiroga el 2 
18 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
de juny de 1613, després d’haver lliurat els seus llibres sobre astrologia i els 
seus apunts universitaris al comissari de la Inquisició de Moya, Bartolomé 
Morcillo.
Els apunts de Gaspar Cavallón corresponen a les classes impartides pel ca-
tedràtic Antoni Joan Ripollés, successor de Jeroni Munyós com a professor 
d’astrologia a la universitat de València des de la marxa d’aquest a Salamanca 
al 1578 i fi ns a la seua mort en 1632, en un període en què la càtedra de ma-
temàtiques i astrologia es va dividir en dos, corresponent fi ns a 1601 la part 
d’aritmètica a Antoni Real69. Quan es va fer càrrec de les dues càtedres a la 
mort de Real, Ripollés hagué de fer les classes de matemàtiques durant el curs 
(des d’octubre fi ns a juny), mentre que havia d’ensenyar l’astrologia durant 
l’estiu. La documentació localitzada a l’Arxiu Municipal per Amparo Felipo 
així ho detalla: «Atés que mestre Antoni Joan Ripollés està obligat a llegir 
dos llisons de Astrologia ys diu que seria més convenient per als estudiants 
lliggués la una en lo temps de Sant Luch a Sant Joan que és quant tots los 
cathedràtichs lligen y de Sant Joan a Sant Luch que és temps de vacacions 
lligca la altra...»70 Els apunts de Cavallón contenen de fet algunes referències 
a dates de l’estiu, entre elles un exemple de com fer la fi gura celeste i col·-
locar-hi els planetes per al 22 de juliol de 1605, que sembla ser la data en què 
s’estava fent la lliçó; però no acaben el 18 d’octubre, sinó el 26 de novembre, 
que és la data que apareix en la pàgina fi nal.
Les classes de Ripollés començaven amb un apartat titulat «De Sphera», 
que segons les notes de Cavallón eren, no un estudi de l’esfera en el sentit 
complet de l’esperable en classes basades en l’obra de Sacrobosco (que pro-
bablement havien fet part de la part del curs llegida amb anterioritat), sinó 
que s’iniciaven directament amb una ràpida descripció dels vuit orbes de les 
estrelles fi xes i cadascun dels planetes, establint les qualitats elementals de cada 
planeta tan bon punt eren anomenats («Saturn, que particularment domina 
en l’agricultura (...), en els vells per la seua qualitat que infl ueix, freda i seca i 
així s’anomena infortuni major perquè és causa de fam i pesta. Júpiter segueix 
(...) amb la seua benèfi ca qualitat calenta i humida...», etc.71).
Ripollés continuava amb una descripció dels signes del zodíac, explicant 
immediatament que «cada signe predomina en una part del cos», donant una 
taula de les correspondències, seguida de la taula de les «dignitats essencials» 
dels planetes, d’una explicació dels aspectes i les seues infl uències. Les lliçons 
seguien amb l’explicació de les cases astrològiques i com representar-les en 
un quadrat dividit en dotze parts, la fi gura habitual en la documentació as-
trològica de l’època. Ripollés explicava: «L’horitzó i el meridià divideixen tot 
el cel en 4 parts iguals; com siguen cercles majors i es tallen ad angles rectes 
19L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
i cada part d’aquestes 4 divideixen els astròlegs en tres partes, les quals ano-
menen casses (...). comencen per llevant, o orient, baixant cap a la mitjanit 
i tornant a pujar per ponent fi ns al migdia»72. A la següent lliçó s’explicava 
la signifi cació de cadascuna de les cases. El curs continuava amb una lliçó 
titulada «de l’ús de les efemèrides», que, segons digué el professor als seus 
alumnes, «és el mateix que en llatí computatio diaria, i per altre nom ebreu o 
àrab Almanach», per a fer prediccions anuals. Les classes continuaven amb 
una explicació detallant «como alçar fi gura», és a dir, com fer la carta astral 
d’un moment determinat, fos el naixement d’una persona, o un altre moment 
particular. Ací es troba l’exemple de la fi gura del cel el 22 de juliol de 1605, 
a les 20:30, per al meridià de València, amb una explicació de com fer ús de 
taules astronòmiques, efemèrides, computades per una latitud diferent de la 
de València. La següent part del curs estava dedicada a les malalties, per a les 
quals calia també alçar fi gura, del moment d’inici de la malaltia. L’exemple en 
aquest cas està datat uns dies més avant en el curs estiuenc, el 3 d’agost de 
1605. Basant-se en aquesta fi gura Ripollés explicà els planetes signifi cadors 
principals de malaltia i la seua posició en les cases astrològiques, incloent una 
taula en què es presenten les parts del cos que reben infl uència de cada signe 
del zodíac, de cada planeta, i la seua interacció. El següent apartat del curs 
es dedica a la teoria dels dies crítics i a l’ús de l’astrologia en aquesta teoria 
mèdica. Ripollés continuava amb l’explicació de quan era astrològicament 
correcte sagnar el malalt, segons la posició de la lluna principalment, i de quan 
era correcte purgar. Al llarg d’aquest estudi de medicina astrològica es troben 
indicacions de com fer la fi gura si és de interrogationes, i si és de electiones, 
per a triar el moment adequat per a la purga i la fl ebotomia.
La següent part del curs es titula De natividades, i és una explicació completa 
de com fer la fi gura del naixement d’una persona. Com a exemple perquè els 
seus alumnes aprenguessen a col·locar tots els elements necessaris en una 
carta astral de nativitat, Ripollés va usar una fi gura molt concreta. «Perquè es 
vaja açò practicant, posarem perexemple la nativitat del príncep d’Espanya, 
el qual nasqué a 8 d’abril 1605 a les 8 hores i 30 minuts en Valladolid». Els 
estudiants d’astrologia aprenien també a rectifi car la fi gura (és a dir, a trobar 
amb més exactitud la data i l’hora del naixement si no es coneixia) i a fer la 
fi gura d’acord amb el mètode de l’astrònom Regiomontano (en realitat, el 
mètode per a calcular les cases desenvolupat per aquest). Ripollés explicava 
d’altres regles astrològiques basades en l’astrologia àrab, i les direccions.
El contingut de les classes i de totes les fonts esmentades deixen clar que, 
efectivament, els professors universitaris ensenyaven a les aules aspectes de la 
pràctica astrològica que es podien considerar parts de l’astrologia prohibida. 
20 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
La regla 9 de la Inquisició era més concreta que la butlla, i establia que l’as-
trologia prohibida «son las partes de la judiciaria que llaman de nascimientos, 
interrogaciones y electiones. Y se manda y prohibe, que ninguna persona 
haga juyzio cerca de las cosas susodichas.»73 D’acord amb aquesta norma, 
semblaria que l’astrologia genetliaca, és a dir la pràctica de fer fi gures del cel 
per al moment del naixement, la de fer la fi gura per al moment en què una 
persona fa una pregunta a un astròleg (interrogacions) i la de fer la fi gura 
per a triar el moment millor per a fer alguna cosa (eleccions), estarien també 
prohibides. No obstant això, com hem vist, Ripollés, Vázquez, i quasi amb 
seguretat altres professors de València, així com els deixebles de Munyós en 
altres universitats, tots ensenyaven a fer nativitats, i a fer fi gures d’interro-
gacions i d’eleccions en alguns casos. En realitat, atès que es considerava que 
les eleccions, si eren per purgar o sagnar, pertanyien a la medicina, en molts 
casos s’insistia que es tractava, per tant, d’astrologia natural, i permesa. Però 
el mateix argument era vàlid per a fi gures de nativitat si l’objectiu era conèixer 
la salut d’una persona. De fet, la mateixa regla tractava de deixar clar que «no 
por esto se prohiben las partes de la astrología que tocan a conocimientos 
de los tiempos y succesoss generales del mundo, ni las que enseñan por el 
nacimento de cada uno a conoscer sus inclinaciones, condiciones y qualidades 
corporales, ni lo que pertenece a la agricultura y navegación y medicina y 
las electiones que cerca de estas cosas naturales se hazen», més que aclarint, 
augmentant la confusió.
Els catedràtics universitaris, que ensenyaven aquests continguts, no tin-
gueren mai cap confl icte amb la Inquisició. Però en els judicis inquisitorials 
per la pràctica de l’astrologia, l’acusació habitual és, precisament, haver «alçat 
nativitats».
La pràctica diària
Els processos inquisitorials ens informen de com es desenvolupava l’acti-
vitat astrològica a les ciutats en el dia a dia, una informació que els dietaris 
ens complementen en algun cas. En el procés a Novello de Sentelles, acusat 
d’alçar nativitats i endevinar successos, vuit testimonis van ser examinats 
i van coincidir a parlar «de la publicitat que en aquesta ciutat [València] hi 
havia que aquest reu alçava fi gures i de nativitats i endevinava els successos i 
per açò prenia diners»74. La realitat de la pràctica de l’astrologia judiciària en 
l’àmbit urbà queda exposada en aquesta afi rmació. Un astròleg pregonava la 
seua activitat, de manera que fos coneguda pel públic de la ciutat. Sentelles, 
21L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
natural d’Anglaterra i de 28 anys, va ser jutjat pel Tribunal de Catalunya 
en 1608. Diu l’informe enviat al tribunal central que va ser pres perquè va 
tenir notícia «aquest Sant Ofi ci que anava alçant nativitats a moltes gents i 
endevinant-los els successos i ventures que havien de tenir i que eren gran 
matemàtic». Quan el tribunal va ordenar que es registrés la seua estança, van 
trobar «un llibre d’astrologia judiciària, un llibre titulat Liber nativitatum de 
interrogationum et electionum en el qual tenia escrites moltíssimes fi gures de 
nativitats que en diferents províncies [inclosa la de València ] havia alçat». 
En la seua defensa, l’acusat va declarar que havia fet pronòstics d’aquesta 
mena (nativitats i predicció de malalties, etc.) per sol·licitud de la gent, però 
que no havia usat ni donat crèdit a la quiromància ni tampoc a la judiciària» 
(donant a entendre que no considerava que la genetlialogia fos judiciària), i 
més endavant repeteix «que ell no donava crèdit, que bé sabia que Déu era 
sobretot». Que la pràctica tenia èxit i que moltes persones acudien a aquest 
tipus d’astròlegs ho demostren altres asseveracions de les aportades en defensa 
de l’acusat: «va declarar que era veritat que en aquesta ciutat [València] havia 
alçat moltes fi gures de nativitats a persones d’aquesta ciutat, i va declarar 
i digué d’uns altres que en aquesta ciutat empraven aquest ofi ci». També 
mossèn Jeroni Oller, en el seu judici, afi rmava «que és veritat que moltes 
persones acudeixen a sa casa al fet que els endevine i els respon segons les 
regles [de l’astrologia] assenyalen»75. A la València de 1608 hi havia, doncs, 
diversos astròlegs judiciaris exercint la seua activitat, i eren utilitzats per 
moltes persones. Més encara, quan insisteix l’acusat, Oller, que en realitat no 
creia en la judiciària, es defensa dient que «per importunació de moltes gents 
havia dit a algunes persones de les malalties i successos que havien de tenir» 
. Encara que siguen afi rmacions fetes per a justifi car-se, no hem de pensar 
que eren absolutament falses. Les prediccions astrològiques eren sol·licitades 
a aquests «professionals» per moltes persones que sabien que les oferien, i 
era sens dubte una activitat lucrativa, per la quantitat de clients que acudien 
a ells. De fet, Novello de Sentelles diu que «havia usat l’alçar nativitats per 
a poder-se sustentar». Un altre reu, Pedro Pramosellas, va afi rmar «que feia 
nativitats per a diferents persones i d’això se sustentava».
La descripció més detallada de l’espai i el sistema usats pels astròlegs als reg-
nes de la monarquia hispànica amb què comptem fi ns ara es troba precisament 
en aquest procés inquisitorial a l’italià Pietro Giacomo Bramoselli (anomenat 
a la documentació Pedro Jacomé Pramosellas)76, l’única relació del qual amb el 
Regne de València és la seua afi rmació que diu que s’havia graduat de doctor a 
l’Estudi General de València. D’altres acusats havien anomenat la universitat 
valenciana com a justifi cació de la seua activitat, com el mateix Cavallón. No-
22 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
vello de Sentelles va declarar haver estat en universitats d’Alemanya, França 
i Itàlia i haver «estudiat astrologia i drets a Tolosa i graduat com a doctor a 
València». L’astrologia judiciària estava prohibida i podia ser perseguida per 
la Inquisició, però no l’astrologia acadèmica, la «científi ca», que s’ensenyava 
en les universitats i, per tant, havia de ser respectada. Sense arribar a aquest 
nivell acadèmic, Josep Sala es defensava explicant que «per l’afi ció que tenia 
a la facultat de les matemàtiques s’havia afi cionat a l’astrologia», i afegia que 
el llibre d’astrologia que havien vist en el seu poder l’havia cremat, i que «li 
l’havia prestat un estudiant castellà». Un altre dels processats pel tribunal 
de Catalunya, Miquel Domènech, era estudiant de medicina, la qual cosa 
va utilitzar en la seua defensa: «va respondre que com la seua professió era 
estudiar medicina era afi cionat a l’astrologia, i que havia provat la judiciària 
i la quiromància»77. Jeroni Oller digué «que era sacerdot i que havia estudiat 
astrologia i teologia a València i graduat [allà] de doctor»78.
Encara que la descripció dels qui declararen al judici de Pramosellas sobre 
la seua manera d’atendre clients es refereix a un altra ciutat, és probable que 
no fos gaire diferent de la pràctica diària dels astròlegs que exercien el seu 
art a València, tenint en compte que en altres contextos europeus, com ara a 
Anglaterra,les fonts suggereixen situacions similars. Un dels testimonis en 
el judici de Pramosellas explicava als inquisidors que «en la Carrera de San 
Jerónimo [a Madrid] viu un home que diu ser astròleg (...), diu haver estudiat 
l’astrologia judiciària. A ell concorren molts senyors i senyores i altra gent 
humil.» En aquest text es troba la descripció més vívida que ens ha quedat 
de com era la consulta d’un astròleg a l’Espanya moderna, quan un testimoni 
explica que, vivint a Còrdova, va acudir a Pramosellas i «quan va arribar estava 
una dona prenyada amb aquest doctor astròleg, se’n va eixir fora i tan bon 
punt es va haver acabat la seua visita va tornar», i, afegeix, «hi havia altres 
homes asseguts en un corredor». Aquestes frases suggereixen una consulta 
privada, amb una zona d’espera i una successió de clients que hi entren. Atès 
que a Espanya manquem de fonts com les que es conserven a Anglaterra, que 
inclouen descripcions d’aquestes consultes, diaris dels astròlegs, llistes de 
preguntes realitzades pels clients, fi gures alçades per a respondre, respostes 
donades, hem de reconstruir aquesta pràctica astrològica popular a través 
d’aquest tipus de testimoniatges.
Altres dues preguntes que cal fer-se respecte de la presència de l’astrologia 
en la vida quotidiana serien, d’una banda, quines eren les consultes habituals 
que es feien als astròlegs en aquestes consultes, i, de l’altra, quines persones 
acudien a ells. Algunes notícies als dietaris ens ajuden a respondre en part a 
aquestes qüestions. Al dietari de Vic, per exemple, es relatava: «Junio 1632. 
23L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
Faltó estos días de su casa en la Bolcería una niña de seis años, y afl igidos 
y cansados sus padres de buscarla, acudieron a un astrólogo conocido, que 
le tenía sacado el nacimiento, a saber algo de lo que su ciencia le enseñaba: 
respondió que la buscaran en el pozo, porque según la fi gura y la hora de la 
interrogación, le señalaba esta desgracia aguada; y así fue hallada en el dicho 
pozo.»79
Aquesta notícia és doblement reveladora del paper de l’astrologia en la vida 
quotidiana. D’una banda, parlem d’un astròleg que ja havia fet la fi gura del 
naixement d’una xiqueta. Tant si la frase es refereix a la que l’havia feta quan 
havia nascut, i en conseqüència l’astròleg duia almenys sis anys exercint a 
València, com si la consulta l’havien feta els pares en un moment posterior, és 
clar que la gent acudia als astròlegs, molt després de l’inici de les prohibicions 
inquisitorials, cercant nativitats. I encara més, cercant respostes a preguntes 
(de manera que l’astròleg feia una fi gura d’interrogació, que era una de les 
pràctiques prohibides) com ara on es podien trobar persones —en aquest 
cas— o, més sovint, coses perdudes.
Que algunes de les bases per a fer un pronòstic astrològic sobre un es-
deveniment al cel, com un cometa o una conjunció planetària o un eclipsi, 
eren àmpliament conegudes, ens ho suggereixen també algunes notícies als 
dietaris. Per exemple, Porcar detallava que «divendres, a 21 de maig 1621, a 
les set hores y un quart del matí, se eclypsà lo Sol casi tres hores en signe de 
Geminis, sent senyors del eclypse Venus y Júpiter»80. O bé aquest autor tenia 
alguns coneixements per a establir qui era el «senyor» de la fi gura de l’eclipsi, 
o bé tothom tenia aquesta informació, tan bon punt aquesta s’estenia entre 
la gent quan els astròlegs havien fet el càlcul, o s’havia publicat un pamfl et 
amb un pronòstic. Però tothom, en general, sabia que per fer el pronòstic de 
la fi gura d’un eclipsi els astròlegs es basaven en la teoria del planeta dominant 
en la confi guració en el moment en què succeïa.
Conclusions
La historiografi a recent sobre la presència de l’astrologia i el seu paper en la 
medicina i la ciència de l’edat moderna ha mostrat la seua rellevància durant el 
període. A través de les notícies que les fonts ens proporcionen sobre aquesta 
presència a la València dels segles XVI i XVII, particularment a través dels 
dietaris, les fonts relacionades amb la universitat, impreses i manuscrites, i 
a través de fonts inquisitorials, aquest article ha tractat de mostrar com el 
coneixement astrològic travessava totes les capes socials i es podia trobar, 
24 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
amb més o menys relació, amb el seu origen en l’àmbit intel·lectual, en tots 
els àmbits. Les idees sobre cometes, atesa la seua popularitat, representen un 
aspecte del coneixement astrològic particularment representatiu. En contrast 
amb el que tradicionalment s’assumeix a causa de les normes de l’Església i 
de la persecució inquisitorial, l’astrologia que s’ensenyava a les universitats, 
d’altra banda, i la profunda relació amb les pràctiques populars i perseguides 
d’allò que es transmetia a les aules, fan veure que ni la distinció entre el que 
estava prohibit i el que no, era clara, ni la persecució inquisitorial afectava 
totes les classes socials o àmbits intel·lectuals de la mateixa manera.
Resulta interessant la capacitat de les idees astrològiques per modifi car-
se en major o menor manera, per trobar-se presents en diferents àmbits de 
la societat, des de nobles fi ns a l’àmbit popular. De la mateixa manera que 
recents estudis han mostrat com certs aspectes del saber mèdic arriben a un 
públic ampli, per exemple a través del teatre, el saber astrològic es difonia 
àmpliament, particularment des que la impremta va ajudar a popularitzar els 
almanacs i llunaris amb prediccions astrològiques fi ns al punt que el públic 
analfabet els coneixia. Com va escriure Patrick Curry, no es tracta d’assegu-
rar que a l’edat moderna l’astrologia es trobava sempre i a tot arreu81. Però 
no hi ha dubte que tingué una forta presència, la qual cal tenir present per a 
conèixer els diversos aspectes en què va infl uir en la societat, la ciència i la 
medicina d’un món com el de la València foral.
1 S. CARRERES ZACARÉS (ed.): Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de 
coses senyalades de la ciutat e Regne de València (1308-1644), Acción Bibliográfi ca Valenciana, 
València:1935, p. 908. El Llibre de memòries és una obra memorialística de diversos autors 
considerada modèlica entre les obres d’aquest tipus escrites en català durant l’època moderna, 
que sembla haver circulat àmpliament atenent a les vint còpies manuscrites que ens han arri-
bat, i que els especialistes consideren que va tenir una infl uència notable en altres escriptors 
de dietaris i llibres de memòries. Vegeu J. RIBERA RIBERA: «Llibre de memòries de la ciutat de 
València. Tres segles i mig d’història i de llengua valencianes», Revista Internacional d’Hu-
manitats, 33 (2015), pp. 37-52. Vegeu també J. M. FURIÓ: «El record a la València del Barroc: 
el Llibre de Memòries», a Escriptors valencians de l’edat moderna, Acadèmia Valenciana de la 
Llengua, València:2004, pp. 139-148; i J. FUSTER: «La València del segle XVII a través d’un 
dietarista eclesiàstic», a Obres completes I, Edicions 62, Barcelona:1975, pp. 431-508. Sobre 
aquest i en general sobre els dietaris i llibres de memòries, vegeu els estudis de Vicent Escartí, 
particularment, V. J. ESCARTÍ: «Sobre els primers testimonis memorialístics valencians: anota-
cions dietarístiques i cròniques locals», Quaderns de Filologia. Estudis literaris, XVI (2011), 
pp. 159-173; ÍD.: «Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle XIV al 
XIX», Manuscrits: revista d’història moderna, 28 (2010), pp. 181-205; ÍD.: «Unes considera-
25L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
cions sobre la dietarística valenciana del segle XVII», Caplletra, 9 (1990), pp. 119-127; ÍD.: 
Memòria privada. Literatura memorialística valenciana del segle XV al XVIII, Eliseu Climent, 
València:1998; ÍD.: «Els dietaris valencians del Barroc», a La cultura catalana tra l’Umanesimo 
e il Barocco, Studio Editoriale Programma, Pàdua:1994, pp. 281-295.
2 ARISTOTLE: Meteorologica, I, iv-vii: 341b a 345, trad. d’A. H. D. P. Lee, Loeb Classical 
Library, HarvardUniversity Press, Cambridge (MA.):1952, pp. 28-57.
3 Per a una explicació general dels orígens de les idees sobre cometes, vegeu Sara SCHECHNER-
GENUTH: Comets, Popular Culture, and the Birth of Modern Cosmology, Princeton University 
Press, Princeton:1997.
4 La primera observació del qual hauria sigut l’11, entre altres llocs a Roma; vegeu G. W. 
KRONK: Cometography: A Catalog of Comets, vol. 1 Ancient-1799, Cambridge University Press, 
Cambridge:1999, p. 335.
5 A. LUCIANO: Discurso mathemático sobre los dos cometas que se ven antes de nacer el sol. El 
uno desde 12 de nouiembre deste presente ano 1618. Y el otro desde 24 de dicho mes. Pónense sus 
generales signifi caciones, Felipe Mey, València:1618, p. 3. En la Biblioteca Nacional es conserva 
una altra impressió de la mateixa obra amb una petita variació al títol: Discurso mathemático 
sobre los dos cometas que se han parecido, en las quales se declaran los efectos que muestran por 
los signos y señales, adonde se vieron primero. El uno desde 12 de nouiembre deste presente ano 
1618. Y el otro desde 24 de dicho mes. Pónense sus generales signifi caciones. El peu d’impremta 
és el mateix.
6 B. FERRAGUT: Coniectura de los efectos signifi cados por los cometas, que aparecieron el mes 
de noviembre, en el horizonte de la ciudad de Huesca, año 1618, Pedro Bluson, Osca:1618, 2r.
7 Ibídem, 2r i 2v.
8 El cognom de Pelejà ha estat convertit en Pelechà, i així és com apareix a la majoria dels 
catàlegs de biblioteques i arxius i a la bibliografi a, probablement resultat de la manera com el 
va citar Vicent Ximeno en la seua obra Escritores del Reyno de Valencia, encara que Rodríguez 
el citava com a Pelejà en la Biblioteca Valentina; vegeu V. XIMENO: Escritores del Reyno de Va-
lencia, Joseph Esteban Dolz, València:1747, tom I, p. 287; J. RODRÍGUEZ: Biblioteca Valentina, 
Joseph Thomas Lucas, València:1747, p. 356. Utilitze la forma Pelejà perquè és com apareix 
el nom de l’autor a la seua obra impresa de 1618.
9 Una pràctica també habitual en les obres acadèmiques, seguint la tradició escolàstica 
d’exposar les diverses opinions d’autoritats per comentar-les o debatre-les i concloure amb 
la opinió de l’autor.
10 O. PELEJÀ: Discurso de la naturaleza, causas, y efetos de los cometas: primero en general, y des-
pués en particular de los que se han visto en el año 1618, Pedro Patricio Mey, València:1619, p. 12.
11 Ibídem, p. 23.
12 Sobre les sex res non naturales i el paper de l’aire en el galenisme hipocràtic, vegeu P. GIL-
SOTRES, J. PANIAGUA i L. GARCÍA BALLESTER: «Estudi introductori», a Arnaldi de Vilanova Opera 
medica omnia: regimen sanitatis ad regem aragonum, Universitat de Barcelona, Barcelona:1996, 
vol. X-1; L. GARCÍA BALLESTER: «On the origin of the ‘six non-natural things’ in Galen», a Jutta 
KOLLESCH i D. NICKEL: Galen und das Hellenistische Erbe, Franz Steiner, Stuttgart:1993; L. J. 
RATHER: «The six things non-natural: a note on the origins and fate of a doctrine and phrase», 
Clio Medica, 3 (1968), pp. 337-347; P. H. NIEBYL: «The Non-Natural», Bulletin of the History 
of Medicine, 45: 5 (1971), pp. 486-492; S. JARCHO: «Galen’s six non-naturals A Bibliographic 
Note and Translation», Bulletin of the History of Medicine, 44: 4 (1970), pp. 372-377.
13 Sobre aquestes idees i l’anomenat hipocratisme ambientalista en obres astrològiques im-
preses a Castella i Aragó durant el segle XVII, vegeu Tayra M. C. LANUZA NAVARRO: «Medical 
26 TAYRA M. C. LANUZA NAVARRO
Astrology in Spain during the Seventeenth Century», Cronos. Cuadernos valencianos de historia 
de la medicina y de la ciencia, 9:1 (2006), pp. 59-83.
14 Des dels estudis pioners de Doris Hellman i Lynn Thorndike, la bibliografi a que ha 
estudiat el paper de les novetats celestes en els canvis cosmològics que es desenvoluparen en 
les últimes tres dècades del segle XVI i les primeres del segle XVII és abundantíssima i d’una 
gran riquesa, fora de l’abast d’una citació breu. Com a mostra, vegeu els clàssics Clarisse Doris 
HELLMAN: The Comet of 1577: Its Place in the History of Astrononomy, Columbia University 
Press, Nova York:1944; L. THORNDIKE: A history of magic and experimental science, Columbia 
University Press, Nova York:1923-1958. Contribucions recents que consideren diversos 
aspectes d’aquests debats, incloent el paper de la importància donada pels actors històrics a la 
signifi cació dels cometes i la predicció astrològica, a M. A. GRANADA: Novas y cometas entre 
1572 y 1618: revolución cosmológica y renovación política y religiosa, Universitat de Barcelona, 
Barcelona:2012; D. TESSICINI i P. J. BONER (eds.): Celestial Novelties on the Eve of the Scientifi c 
Revolution, 1540-1630, Leo S. Olschki, Florència: 2013; així com els treballs dels diversos au-
tors participants en aquests volums, per al cas espanyol, particularment els treballs de Miguel 
Ángel Granada i de Víctor Navarro.
15 Com en el poema astrològic del segle I de Marc Manili, que va transmetre les idees clàs-
siques al món occidental i va establir les categories de pronòstics cometaris generalitzades 
durant l’Edat Mitjana i el Renaixement: M. MANILIUS: Astronomica, trad. per G. P. Goold, 
Loeb Classical Library, Harvard University Press, Cambridge (MA):1977. Sobre les idees 
clàssiques i la seua transmissió medieval fi ns arribar als segles XV i XVI, vegeu Clarisse Doris 
HELLMAN: The Comet..., op. cit., pp. 13-65; Jane L. JERVIS: Cometary Theory in Fifteenth-Century 
Europe, D. Reidel publishing Company (Kluwer), Dordrecht:1985, pp. 11-33; així com Sara 
SCHECHNER-GENUTH: Comets..., op. cit., pp. 17-50.
16 J. MUÑOZ: Libro del Nuevo Cometa, edició de V. Navarro Brotons, Valencia Cultural, Va-
lència:1981. Sobre Munyós i la seua activitat científi ca i docent, vegeu la introducció a aquesta 
obra, així com tots els estudis sobre ell de Víctor Navarro, com ara V. NAVARRO: Matemáticas, 
cosmología y humanismo en la España del siglo XVI. Los Comentarios al segundo libro de la 
historia natural de Plinio de Jerónimo Muñoz, Instituto de Estudios Documentales e Históri-
cos sobre la Ciencia (CSIC)-Universitat de València, València:1998; ÍD.: Jerónimo Muñoz: 
introducción a la Astronomía y la Geografía, Consell Valencià de Cultura, València:2004; ÍD.: 
Disciplinas, saberes y prácticas: fi losofía natural, matemáticas y astronomía en la sociedad española 
de la época moderna, Universitat de València, València:2014.
17 Sara SCHECHNER-GENUTH: Comets..., op. cit.
18 M. A. GRANADA, A. MOSLEY i N. JARDINE: Christoph Rothmann’s Discourse on the Comet 
of 1585: An Edition and Translation with Accompanying Essays, Brill, Leiden:2014, p. 324.
19 J. MUÑOZ: Libro..., op. cit., pp. 2r-3r.
20 Ibídem, p. 3r.
21 Ibídem, pp. 3v. Les mateixes idees es troben al Comentari de Munyós a l’obra d’Alcabitius. 
Vegeu V. NAVARRO: Matemáticas..., op. cit., pp. 75-77.
22 F. DE ARTIGA: Discurso de la naturaleza, propriedades, causas, y efectos de los cometas, y en 
particular del que apareció en el Deziembre de 1680, s.i., Osca:1681, p. 5.
23 L’autor, Vespasià de Bargas, va imprimir el seu pamfl et a Granada. V. J. DE BARGAS Y HE-
REDIA: Tratado de cometas dividido en dos discursos. En el primero se trata la materia general 
suya. En el segundo particular, de los dos que se an visto en España e[st]e mes de nobiembre de 
1618, Juan Muñoz, Granada:1619, p. 11.
24 Ibídem, p. 11.
27L’ASTROLOGIA EN LA VIDA QUOTIDIANA
25 F. DE ARTIGA: Discurso..., op. cit.
26 L. FERRER: Iuizio de la impressión meteorológica ígnea que se ve en el ayre, en esta ciudad 
de Valencia, s.i., Saragossa:1681, p. 4.
27 Ibídem, p. 3.
28 El consum constant d’aus de caça era considerat un luxe només a l’abast dels rics i po-
derosos.
29 V. J. DE BARGAS Y HEREDIA: Tratado..., op. cit., pp. 19 i 12.
30 J. DE SOTO: Juicio y Pronóstico del cometa que se manifestó en 4 de noviembre deste año 
1618, Gabriel Graells, Barcelona:1619, 2v. Hi ha una edició anterior a Granada.
31 Sobre el concepte d’«humitat radical», les fonts on es troba, els diversos autors