Geografia Física de Espanha

Vista previa del material en texto

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
GEOGRAFIA
D'ESPANYA
EL MEDI FÍSIC
2n BATXILLERAT
IES BROCH I LLOP
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA
Josep Xavier Llop Goterris
1
NOTA IMPORTANT 
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la 
Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu 
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes 
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei 
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És 
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa 
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic, 
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es 
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel 
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada». 
3a versió: Setembre 2020
 Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-
CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia 
d'aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o 
envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, 
Mountain View, California, 94041, EUA.
ÍNDEX:
0. INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC
1. Evolució i tendències de la Geografia.
2. Objectiu de la Geografia.
3. Procediments geogràfics.
1. EL RELLEU
1. Conceptes previs.
2. L’espai geogràfic d’Espanya.
3. El relleu peninsular.
4. Tipus d’unitats morfoestructurals.
5. Evolució de les unitats morfoestructurals del relleu peninsular.
6. El roquissar peninsular.
7. Formes de modelat.
8. Les grans unitats de morfoestructurals del relleu peninsulars.
2. EL CLIMA
1. Conceptes bàsics.
2. Factors geogràfics.
3. Factors termodinàmics.
4. Tipus de temps.
5. Diversitat climàtica d’Espanya.
3. LA DIVERSITAT HÍDRICA I BIOGEOGRÀFICA
1. Conceptes previs.
2. Factors condicionants de la xarxa hidrogràfica.
3. El règim fluvial.
4. Tipus de règim fluvial.
5. Xarxa fluvial d’Espanya.
6. Zones humides: llacs i aiguamolls.
7. Aigües subterrànies.
8. Masses d’aigua artificials.
9. El sòl.
10. La vegetació.
11. Les formacions vegetals espanyoles.
4. ELS PAISATGES NATURALS I LES INTERRELACIONS NATURALESA – 
SOCIETAT
1. Els grans paisatges naturals espanyols.
2. Els recursos naturals.
3. La interacció entre el medi ambient i les persones: influència del medi en l’activitat 
humana.
4. Problemes ambientals i polítiques aplicades: influència de l’activitat humana al 
medi.
PRÒLEG:
L’espai geogràfic és un espai mesurable, representable i per tant estudiable. En el present bloc 
començarem amb l’estudi de l’espai geogràfic d’Espanya i cal començar fent-ho per l’espai físic 
què condiciona la resta d’activitats què es fan o poden fer al seu territori.
A l’espai físic és on tenen lloc tots els fenòmens geogràfics i està condicionat per la morfologia, el 
clima i les aigües que condicionen a la vegada el medi natural, molt modificat pels éssers humans. 
El medi natural és per tant l’escenari físic on els humans vivim. És ell qui ha subministrat els 
recursos per a la vida de la població que l’habita al llarg de mil·lennis i encara que hui en dia no és 
exactament així continua sent una font important de riquesa. No podem entendre la situació 
socioeconòmica d’Espanya ni la seua història sense conéixer el medi físic on té lloc. Si al llarg dels 
mil·lennis el medi natural ha influït en la vida dels homes actualment la influència dels homes en el 
medi natural és almenys tant important i també cal estudiar-lo.
En el present volum començarem amb la definició de la ciència geogràfica, explicant breument la 
seua història i evolució, quin és l’objectiu de la Geografia: l’estudi de l’espai geogràfic, i què és 
l’espai geogràfic. 
Continuarem amb la situació d’Espanya dins del globus terraqüi per a continuar amb la geologia i 
geomorfologia que ens permeten conéixer com és i perquè la topografia espanyola així com la gran 
diversitat de formes de modelat que podem trobar.
Una vegada estudiat el solar físic passarem a estudiar el clima incidint en el funcionament del 
mateix i com el relleu i la posició de la península influeixen en la varietat climàtica que hi trobem.
El relleu, el substrat geològic i el clima condicionen la disponibilitat d’aigua tant als rius com als 
aqüífers i tots quatre elements configuren un paisatge biogeogràfic i uns sòls característics. Ací 
diferenciarem entre la vegetació potencial i la realment existent.
Finalment clourem el volum explicant com el medi natural influeix en les activitats humanes i 
també com estes influeixen i alteren el medi natural.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC
La Geografia és la ciència de l’espai. Antigament la Geografia abraçava tot allò que feia referència a la Terra, 
però poc a poc es van anar diversificant les branques del coneixement en: biologia, botànica, geologia, 
economia, demografia, etc. Però ara totes eixes branques s’han separat i la geografia s’ha convertit en una 
ciència de síntesi, a cavall de totes elles.
1. EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES DE LA GEOGRAFIA:
Abans del s. XIX la geografia no es considera ciència, per una banda abraça molts aspectes i per altra només té
la missió de descriure el món i no explicar-lo. Serà a partir del segle XIX amb els alemanys Humbolt, Ritter i 
Ratzel comença la Geografia com a tal, doncs no es vol explicar què hi ha, sinó perquè i interrelacionar 
diferents fenòmens.
La Geografia clàssica es desenvolupa a partir de mitjans segle XIX i rep un fort impuls a finals del segle XIX 
doncs apareix una necessitat geogràfica doble:
o Conèixer els països a colonitzar: les seues societats, recursos, economia, etc. Així com dels 
països competidors dels voltants.
o Formar una nació, ensenyant a l’escola a la gent quines són les característiques de la nació: per 
on s’estén, quanta gent hi viu, les principals ciutats, etc.
És aqueixa geografia Clàssica la que s’estudia encara a la major part del currículum de secundària, incloent el 
Batxillerat amb dos vessants fonamentalment:
o Geografia general: Pretén estudiar les relacions entre el medi físic i l’humà. Estaria en la base 
de la Geografia Física.
o Geografia regional: Apareix en França i aspira a estudiar un espai concret: la regió, entenent 
com aquesta un espai amb uns límits definits; i l’objectiu de la geografia és descriure’l per a 
explicar i entendre el que passa.
A partir de mitjan segle XX apareix una nova geografia als països anglosaxons: la geografia quantitativa que 
és la base de la Geografia humana i econòmica. Aquesta geografia defèn l'ús del mètode científic basat en 
dades per a establir les lleis que regeixen l’ocupació de l’espai.
A partir de la dècada de 1970 i dins les noves corrents de pensament influïdes pel maig del 68 apareixen les 
geografies postmodernes. Sorgeixen com a reacció a la geografia quantitativa que deixava de banda l’aspecte 
social i es centrava sobretot a l’economia. Les més importants són:
o La geografia Humanística: s’interessa per l’ésser humà i la seua manera d’influir a l’espai, no 
sempre racional. Apareix així una geografia de la percepció i dels espais viscuts que vol 
explicar els comportaments de les persones d’acord amb lleis basades en la psicologia 
individual i col·lectiva.
o La geografia postmoderna: va un pas més enllà i ataca tot allò racional i basa el seu estudi en 
allò individual i diferent, en coses concretes i poc estudiades fins a eixe moment. 
6
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
o La geografia radical: És una geografia d’esquerres i militant i sosté que la geografia ha desser 
una ciència revolucionària per què no només ha d’explicar el món i les seues desigualtats sinó 
transformar-lo. 
La geografia hui en dia no té un paradigma (tendència) clar, se segueixen diferents tendències i la varietat dels 
objectes d’estudi de la Geografia no ajuden a clarificar-ho.
L’única cosa que encara tenen en comú tots els geògrafs és que consideren l’espai geogràfic (des de diferents 
punts de vista) com els seu objecte d’estudi.
2. OBJECTIU DE LA GEOGRAFIA
L’objecte d’estudi de la Geografia és l’espai geogràfic, entenent aquest com el resultat de l’actuació humana 
sobre la natura; així al geògraf físic no li interessa la distribució natural de les espècies (com al botànic o 
biòleg) sinó la distribució real i el perquè s’ha arribat a esta; i al geògraf quantitatiu no li interessa la situació 
del sector industrial tauleller sinó el perquè de la seua distribució espacial.
Les Característiques de l’espai geogràfic són: 
 Es localitzable (no és un espai teòric ni inventat).
 Es representable (el podem representar a un mapa)
 Es divers però igual; és a dir, tot espai és diferent però podem trobar conjunts homogenis o semblants 
(Totes les ciutats són diferents però es semblen i tenen problemàtiques paregudes).
 Els espais no són estancs ni compartimentats sinó que existeixen àrees de transició més o menys grans 
entre ells.
7
Font: Geografia 2n batxillerat Ed. Vicens Vives
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 Tot espai geogràfic és fruit de la interrelació entre el medi físic i l’humà, així un mateix espai és 
diferent segons el grup humà que l’ocupa, i un mateix grup no ocupa tots els espais exactament igual1.
 L’espai geogràfic no és immutable, ni sempre igual, canvia conforme canvia la societat que l’afaiçona.
 L’espai geogràfic pot descriure’s, analitzar-se, comprendre’s, explicar-se i interpretar-se tant a escala 
local com regional o mundial.
 3. PROCEDIMENTS GEOGRÀFICS
Els procediments que usarem en geografia estaran basats en dos premisses: l’obtenció de dades i la 
representació. De fet totes les dades geogràfiques es poden representar a l’espai.
 3.1. MAPES:
Un mapa és la representació d’una part (o tota) la superfície de la terra. Per a representar-la hem 
d’usar una xarxa geogràfica (meridians i paral·lels o semblant) i un sistema de projecció per a 
passar d’una superfície esfèrica a una plana2.
Cal recordar que al representar el globus terraqüi o una part del mateix en una superfície plana (en 
paper o pantalla) cal usar un sistema de projecció per tal d’adaptar-lo. Les principals projeccions 
són esfèriques, planes o còniques i totes distorsionen la realitat de manera que modifiquen la mida, 
la forma o les distàncies3.
Diferenciem entre:
 a) Mapes Topogràfics: que volen representar tot allò que hi ha físicament sobre la superfície de la 
Terra.
 b) Mapes Temàtics: representen un fenomen geogràfic concret (població, producció de cereals, 
etc.) poden ser:
• Diagrames: 
• Línies o fluxes:
• Coropletes:
• Isopletes:
• Anamòrfics:
• Figures:
• Etc.
1 Això és veu molt bé a les zones de colonització europea on els europeus van imposar les formes d’organització de l’espai dels seus
països d’origen.
2Cal diferenciar els mapes dels plànols que, al representar una superfície molt menuda, no tenen en conter l’esfericitat de la Terra i 
per tant no els cal cap tipus de projecció.
3Els mapes de l’Atlas Nacional de España estan en la projecció cònica conforme de Lambert, datum ETRS89.
8
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 3.2. GRÀFICS:
Un gràfic és la representació de dades numèriques per mitjà d'una o diverses línies que fan visible 
la relació que les dades tenen entre si4 i poden ser lineals, de barres, de sectors, de punts, ...
4Diccionari AVL
9
Mapa d'isopletes i línies. Atlas Nacional de España, IGN.
Gràfic lineal de l'evolució de la població espanyola. Atlas Nacional de España, IGN.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 3.3. FONTS DE DADES:
Podem obtindre dades des de diferents fonts. Considerem font tot allò que ens aporta informació vàlida per a 
conèixer l'espai estudiat.
 Directes: les que s'obtenen directament: observació, entrevistes, enquestes, ...
 Indirectes: les que s'obtenen a partir del treball d'altres persones: cartogràfiques, gràfiques, 
estadístiques, textes, visuals i audiovisuals, SIG i IDE5
5 La diferència entre un SIG i una IDE és bàsicament que el primer és un software per a gestionar dades geogràfiques (sistema 
d’informació geogràfica) mentre que la segona (infrastructura de dades espacials) ofereix el mateix des d’un navegador d’Internet 
estant les dades al núvol. Normalment les IDE són més senzilles d’usar. La Generalitat Valenciana té a disposició de tothom la seua 
IDE amb un visor propi en: http://www.icv.gva.es/va/ 
10
Exemple d'IDE: Visor cartogràfic de l'Institut Cartogràfic Valencià. 
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Activitats Tema 0:
 1. Defineix acuradament els següents conceptes:
 a) Geografia
 b) Geografia general
 c) Geografia física 
 d) Geografia regional
 e) Paradigma geogràfic 
 f) Espai geogràfic
 g) Procediments geogràfics
 2. Realitzar un comentari del mapa topogràfic 714, seguint el model de comentari del professor Isaac 
Buzo. (optatiu)
 3. Realitza un perfil des de la Casa del Chaconero ( 30 678159E 4277398N ) a las Casas de Ferrís (30 
681025E 4274933N ) del mapa 845-Yecla.
11
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
TEMA 1
EL RELLEU.
Començarem estudiant la geomorfologia què és la ciència que estudia les formes del relleu de la superfície 
terrestre, els processos que l'originen i la seva evolució. Denominem relleu al conjunt de formes que presenta 
la superfície de la Terra. El relleu és el resultat d’unes forces internes de la Terra que són les responsables de 
l’elevació de la superfície (l’orogènesi) i d’unes forces externes que són les responsables de la seua 
modificació i modelat.
1. CONCEPTES PREVIS
Quin és l’origen del relleu?
Segons la teoria de la Tectònica de plaques6 la formació del relleu s’explica a partir del moviment de les 
plaques tectòniques. Esta teoria considera que la litosfera7 està formada per diferents plaques que suren sobre 
l’astenosfera8 i qualsevol moviment de les plaques tectòniques repercuteix sobre les altres de manera que en 
algunes zones se’n separen formant nova escorça (normalment oceànica) i en altres conflueixen provocant 
vulcanisme, sismicitat i moviments orogènics.
Si el moviment de les plaques tectòniques són les forces internes que provoquen l’elevació de la superfície, 
també trobem unes forces externes que són les responsables del modelat i venen donades per la meteorització, i
els agents erosius que arrasen i transporten els sediments.
El temps geològic.
El temps geològic no és exactament igual al temps històric perquè els historiadors mesuren en anys i els 
geòlegs en milions d’anys. Per tant a l’analitzar els diferents processos geològics que han tingut lloc a la 
superfície de la Terra els classifiquem en eres i períodes però cadascun d’ells abraça desenes o centenars de 
milions d’anys, un temps suficient per a modificar profundament la superfície terrestre al ritme de formació i 
erosió actual. De tota manera en alguns llocs i eres determinades predominen les forces tectòniques que donen 
lloc a la formació dels relleus i en altres predominen els processos d’erosió i sedimentació.
6Alfred Wegener va formular a principis del segle XX la teoria de la deriva continental que postulava que els continents es mouen. 
John Tuzo Wilson va proposar posteriorment una teoria de l’expansió dels oceans i de la fusió d’ambdues teories als anys 1960 va 
aparéixer la teoria de la Tectònica de Plaques que explica l’orogènesi, el vulcanisme, la sismicitat, ... i bona part dels fenòmens 
geològics que tenen lloc a la superfície de la Terra.
7Capa de la Terra que s'estén des de la superfície terrestre fins a l'astenosfera, amb un gruix que varia des d'uns 70 km sota els oceans
fins a uns 150km sota els continents, que constitueix un conjunt rígid, capaç de resistir elevades pressions sense deformar-se, 
fragmentat en plaques litosfèriques. (Termcat)
8Part del mantell superior situada sota la litosfera, de consistència relativament plàstica i viscosa i en la qual la velocitat de 
propagació de les ones sísmiques es redueix considerablement. (Termcat)
12
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Les estructures geològiques.
Una estructura geològica és una determinada
disposició dels estrats litològics de l’escorça
terrestre. Normalment trobem estructures
plegades, fallades o mixtes.
Les estructures plegades són el resultat del
plegament o ondulació dels estrats com a resultat
d’una compressió de l’escorça terrestre sobre
materials plàstics. Els plegaments donen lloc a
sinclinals9 i anticlinals10 que quan es troben així
formen un relleu conforme o juràssic. També
podem trobar exemples de relleu invers on l’acció
erosiva ha elevat els sinclinals i esventrat els
anticlinals.
Les estructures fallades 
9Plec còncau que presenta en el nucli els estrats més recents. (Termcat)
10Plec convex que conté al nucli els materials més antics (Termcat).
13
Quadre geològic. Font:. Institut cartogràfic i geològic de Catalunya.
Relleu plegat. Font: Santillana (2016)
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Una falla és una fractura de l'escorça terrestre al llarg de la qual s'ha produït un desplaçament de dos blocs de 
terreny (Termcat). Quan dos falles limiten una zona enfonsada anomenem esta una fossa tectònica11 i per 
contra quan limiten un bloc realçat l’anomenem pilar
tectònic12.
Normalment els relleus fallats es produeixen per la
compressió de l’escorça terrestre sobre materials rígids o poc
plàstics que en conte de plegar-se es fallen. El tipus de relleu
resultant s’anomena relleu germànic i es caracteritza per
l’alternança de blocs realçats (horst) que formen serres i
d’altres enfonsats (grabben) que formen valls13.
Estructures mixtes.
On sobre uns materials rígids trobem una cobertora14 plàstica trobem un relleu que anomenem saxònic on els 
materials inferiors es fallen formant fosses i pilars tectònics coberts de materials més plàstics que es pleguen. 
Torbem així exemples de les dos estructures anteriors15. 
2. L’ESPAI GEOGRÀFIC D’ESPANYA
Espanya forma part del continent europeu. Europa però des del punt de vista físic no és una unitat continental 
aïllada sinó un conjunt de penínsules i illes situades al nord-oest del gran continent euroasiàtic. Europa es 
caracteritza per situar-se en una latitud mitjana i oberta a la influència de les mars que l’envolten: l’Oceà 
Glacial Àrtic al nord, l’oceà Atlàntic a l’oest i la mar Mediterrània i Negra al sud. A més presenta un litoral 
retallat amb multitud d’illes i penínsules sent la península ibèrica la segona més gran d’elles només per darrere 
de l’escandinava. Fins i tot podríem considerar Europa una gran península asiàtica.
El subcontinent europeu presenta un relleu molt contrastat fruit de la història geològica. A l’extrem oest 
trobem alguns massissos antics compactes i no molt alts (muntanyes escandinaves o les Highlands) mentre que
el centre està dominat per les planes que s’estenen des de l’Atlàntic fins als Urals. Al sud d’Europa, al voltant 
de la Mediterrània es troba una gran zona muntanyosa que conforma tres grans penínsules: la ibèrica, la itàlica 
i la dels balcans. Ací es troben les serralades més altes: Pirineus, Alps, Bètiques, Apenins, ...
Espanya és un estat europeu mitjà. El quart en extensió d’Europa i el segon de la Unió Europea després de 
França. Té una superfície de vora 500.000 km2 distribuïts en:
 490.000 km2 en la península ibèrica que comparteix amb Portugal
 5.000 km2 de l’arxipèlag balear
 7.000 km2 de l’arxipèlag canari
11Fossa tectònica o grabben: bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles. (Termcat)
12Pilar tectònic o horst: Bloc elevat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles. (Termcat) 
13L’exemple més reeixit i que li dóna nom és el conformen la Selva Negra, els Vosgos amb la vall del Rin com a grabben entremig. 
A Espanya trobem el mateix amb el Sistema Central i Montes de Toledo que serien exemples de pilars tectònics mentre que les dos 
mesetes serien equiparables a fosses tectòniques.
14Conjunt de sediments o complex rocós que jau de manera discordant sobre un sòcol. (Termcat)
15A Espanya ho trobem al Sistema Ibèric sobretot.
14
Esquema d'un relleu fallat d'estil germànic.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 35 km2 de Ceuta, Melilla i diverses possessions al nord d’Àfrica.
L’Espanya peninsular es troba situada entre els 36º i 42º de latitud nord i entre els 2º est i 2º oest. Es troba així 
a una latitud mitjana i això condiciona el seu clima a més al trobar-se a cavall entre dos mars i dos continents 
el territori d’Espanya presenta una gran diversitat natural i humana. Açò representa un desigual repartiment de 
recursos a l’espai i de les activitats humanes donant lloc a una gran pluralitat de paisatges humans.
3. EL RELLEU PENINSULAR
Com hem apuntat abans l’estat espanyol ocupa bona part de la península ibèrica així com els arxipèlags canari 
i balear a més d’alguns punts del nord d’Àfrica. Amb l’excepció del relleu de Canàries què és d’origen 
volcànic, la resta del relleu peninsular i les Balears presenten una gènesi i morfologia semblant. Així l’Espanya
peninsular es caracteritza per tindre una forma massissa amb costes rectes i poc accidentades, una elevada 
altitud mitjana a causa de la gran extensió de la Meseta que representa el 40% de la superfície peninsular i 
15
Països d’Europa. Font: Atlas nacional de España. IGN <http://atlasnacional.ign.es/index.php?curid=1571>
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
vertebra el territori donat el seu caràcter central. Al seu voltant es disposen les principals unitats de relleu que, 
juntament amb la forma massissa de la península, frenen la influència marítima.
Podem classificar les principals unitats de Relleu en:
 Meseta:
o Submeseta Nord
o Submeseta Sud
 Unitats de relleu internes de la Meseta:
 Sistema Central
 Montes de Toledo
 Unitats de relleu als voltants de la Meseta:
o Montes de Lleó16
o Serralada Cantàbrica
o Sistema Ibèric
o Sierra Morena
 Serralades externes:
o Pirineus
o Massís Gallec
o Muntanyes Basques17
o Serralada litoral Catalana
o Serralades Bètiques
 Penibètica
 Subbètica
 Depressions:
o De l’Ebre
o Del Guadalquivir o Bètica
o Depressió del Tajo (en Portugal)
16Forma un mateix conjunt morfoestructural amb el Massís Gallec i sovint s’inclou dins d’aquell.
17Podem trobar-la inclosa dins del Pirineu, més exàctament al Prepirineu al fer d’enllaç entre la serralada pirinenca i la serralada 
cantàbrica.
16
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
La principal característica topogràfica de la península és la seua elevada altitud mitjana, degut sobretot a 
l’existència del gran altiplà de la Meseta així com de la seua orla muntanyosa. La meseta està envoltada per 
importants relleus: Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric, Sierra Morena; i dividida pel Sistema Central en dos; 
Submeseta Nord que es correspon a la conca del Duero i la Submeseta Sud. La Submeseta Sud a la vegada està
dividida en dos pels Montes de Toledo que separen la Mancha de la conca del Tajo. 
L’altitud mitjana d’Espanya està al voltant dels 650 metres sent l’altitud mitjana més alta a la meseta nord (700
– 800 m.) que a la sud (500 – 600). L’altra zona que destaca és Galicia (sobre 400 m.). El fet que la majoria de 
muntanyes estiguen prop del litoral limita les altituds inferiors als 200 metres a estretes zones litorals, més 
amples a les desembocadures dels rius mediterranis (Ter, Llobregat, Ebre, Millars, Túria, Xúquer, Segura, 
Almanzora) i sobretot a la vall (o depressió) del Guadalquivir i la de l’Ebre. Per damunt de 1000 metres 
trobem les principals zones de muntanya mitjana de les Serralades Bètiques, SistemaCentral, Serralada 
Cantàbrica i sobretot el Sistema Ibèric. També els Pirineus on es troben les principals altures de la península 
amb excepció de Sierra Nevada als Sistemes Bètics.
El relleu de les Balears, continuació dels Sistemes Bètics dins la mar és relativament baix mentre que el relleu 
de Canàries respon a un origen volcànic amb pics importants, estan en elles el pic més alt d’Espanya: el Teide.
17
Mapa físic d'Espanya. Font: ANE
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Cal dir que la distribució de les pendents no està relacionada amb l’altura, així les zones més altes de la Meseta
són predominantment planes mentre que moltes zones litorals amb una altitud modesta presenten fortes 
pendents. Així només un 26% del territori és pla (Meseta i depressions de l’Ebre i Guadalquivir bàsicament). 
Als principals sistemes muntanyosos predominen les pendents fortes o molt fortes que ocupen un 15% mentre 
que el 59% restant presenta pendents suaus o moderades i es localitzen a les zones de contacte de les planes 
amb els principals sistemes muntanyosos o a les depressions interiors dels mateixos.
18
Altimetria i batimetria d'Espanya. Font: ANE
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 4. TIPUS D’UNITATS MORFOESTRUCTURALS
Una morfoestructura és una unitat de relleu amb les formes condicionades, sobretot, per les forces tectòniques. 
Normalment es corresponen amb les grans unitats de relleu que existeixen al territori espanyol.
Els tres grans tipus d’unitats morfoestructurals que trobem al relleu terrestre es troben representats a la 
península ibèrica: sòcols i massissos antics, serralades de plegament i depressions.
 4.1. Sòcols
Es tracta d’antigues serralades sorgides al precàmbric o a l’era primària que ara es troben arrasades 
i convertides en planes. El rocam que les forma és majoritàriament rígid i silici.
Un sòcol necessita centenars de milions d’anys per a formar-se sent el resultat de l’erosió total de 
les serralades alçades per l’orogènia18 caledoniana i herciniana. Estes serralades han estat totalment 
arrasades per l’erosió a l’era secundària originant superfícies quasi completament planes 
(peneplà19).
18L’orogènesi és el procés de formació i plegament dels grans sistemes muntanyosos. L’orogènia caledoniana va tindre lloc fa 500 
milions d’anys i l’herciniana fa uns 350 milions d’anys.
19Superfície d'erosió gairebé sense relleus remarcables on la diferència d'alçària entre valls i interfluvis és molt feble i els pendents 
són ínfims. (Termcat)
19
Mapa de pendents d'Espanya. Font: ANE
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Els materials paleozoics que els formen (granit, gneis, pissarra, quarsita) són molt rígids i al 
sotmetre’s a pressió novament (orogènia alpina) es fracturen en conter de plegar-se originant un 
relleu germànic.
A Espanya el sòcol apareix a la meitat occidental peninsular a l’extrem oest de la Meseta.
 4.2. Massissos antics
Són sòcols que han estat fallats i realçats per les orogènesi20 terciàries i que moltes vegades han 
estat afectats per l’erosió diferencial. 
Igual que el sòcol la seua litologia és paleozoica i al ser materials rígids es fracturen formant un 
relleu germànic que quan és afectat per l’erosió diferencial dóna lloc al relleu de tipus apalatxià.
A Espanya els massissos antics són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo que podem 
considerar grans grabben o pilars tectònics realçats enmig del sòcol de la Meseta. També el massís 
Galaicolleonés, la meitat occidental de la serralada Cantàbrica i part de Sierra Morena.
 4.3. Serralades de plegament
Es tracta de grans serralades sorgides amb l’orogènesi terciària pel plegament dels sediments 
secundaris; majoritàriament calcàries i margues dipositades a un antic geosinclinal21. Podem 
diferenciar dos tipus:
 a) Serralades alpines pròpiament dites: són les serralades per excel·lència, les que 
assoleixen major altitud i s’originen a partir de l’acumulació de potents capes de 
sediment a un geosinclinal que es va alçar i plegar a l’orogènesi alpina.
A Espanya es corresponen amb els Pirineus i les serralades Bètiques.
 b) Serralades intermèdies22: formades pel plegament de sediments situats sobre antics 
sòcols i que combinen el plegament i les falles: falles a la part inferior del sòcol rígid i 
plegaments sobre la cobertora sedimentària superior.
A Espanya es localitzen a la vora oriental de la Meseta (antic sòcol): part oriental de la
Serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric.
20Orogènia alpina de fa 50 milions d’anys.
21 Fosa marina de subducció (que s’enfonsa) situada als peus d’un massís o escut on s’acumulen sediments i que donarà lloc 
posteriorment a una gran serralada de plegament.
22 Parlem del Sistema Ibèric, i part de la Serralada Cantàbrica.
20
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 c) Conques sedimentàries o depressions
Són zones enfonsades a l’era terciària i ocupades per sediments, sobretot argiles i margues. En 
general presenten una morfologia relativament plana o lleugerament ondulada allà on no han 
estat afectades per l’erosió diferencial. En trobem de dos tipus:
• Depressions formades per afonament del sòcol: corresponen a les conques internes de la Meseta
que han estat reblides pels sediments arrossegats de les muntanyes dels voltants.
• Depressions prealpines: es tracta de la depressió de l’Ebre i Guadalquivir. Són conques 
enfonsades al peu de les serralades alpines i reblides de sediments arrossegats des d’aquestes.
 5. EVOLUCIÓ DE LES UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR
o A l’era Arcaica o Precambrià: Durant el precambrià la mar ocupava l’espai de la Península, tan 
sols emergia una llarga banda des de Galícia als Montes de Toledo passant pel Sistema Central 
que al final del període estava totalment arrasat i cobert per les aigües.
o A l’era Primària o Paleozoic: Amb l’orogènesi herciniana durant el període carbonífer va sorgir 
el Massís Hespèric23 que ocupava la major part del que hui en dia és la Meseta. Al final del 
període es trobava ja arrasat i convertit en un sòcol al voltant del qual s’articula el relleu 
peninsular. A part del Massís Hespèric també van aparéixer al seu voltant el massís de l’Ebre, el
Catalanobalear, el d’Aquitània i el Beticorifeny que deixaran la seua empremta a diferents 
unitats de relleu penínsular.
o A l’era Secundària o Mesozoic: Es una fase de calma geològica per a l’espai peninsular i durant
esta es va acabar d’arrasar el massís hespèric formant un sòcol inclinat cap a l’est, les vores del 
qual van estar ocupades més o menys temps per la mar en diferents transgressions marines24 que
van acumular sediments marins alternats amb continentals a la vora est. Més potents els 
23 Anomenem així al sòcol d’origen hercinià format a l’era primària que conforma el nucli de la península, també se l’anomena 
Massís Ibèric.
21
Secció geològica dels Pirineus. Font: De Cirque-de-Barrosa-coupe-Pyrenees.jpg: 
Pierraillederivative work: PePeEfe - Este archivo deriva de: Cirque-de-Barrosa-coupe-
Pyrenees.jpg:, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=25359784
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
sediments marins quan més cap a l’est. També en esta època els geosinclinals dels Pirineus i 
Bètiques es van cobrir de potents capes de sediments calcaris.
o A l’era terciària: Al principi del terciari es va produir l’orogènesi alpina on es va elevar i 
fragmentar el vell sòcol paleozoic, es van plegar les vores ocupades per la mar i van sorgir 
grans serralades a les foses ocupades per la mar entre els vells massissos. Al mateix temps les 
depressions es reomplin de sediments.
S’eleven les serralades alpines dels Pirineus i les Bètiques a partir de les potents capes de 
sediments acumulats. Aquests sediments més recents i plàstics responen plegant-se.
Entre les noves serralades i les vores del massís Hespèric s’obrin les depressions de l’Ebre i del 
Guadalquivir que s’aniran reblint de materials sedimentaris al llarg de l’era terciària.
El vell sòcol paleozoic del massís Hespèric,més rígid, es fractura i falla en grans blocs que 
donen lloc a les muntanyes interiors i de les vores de la Meseta i a la Meseta mateixa. A més 
l’aparició d’una vora muntanyosa a l’est (sistema Ibèric) crea grans llacs entre la Meseta i estes 
vores muntanyoses que posteriorment obliga als rius de la Meseta a canviar de direcció obrint-
se camí cap a l’oest a través del sòcol.
És doncs en esta època quan apareixen tant les dos submesetes nord i sud, com el Sistema 
Central, muntanyes de Toledo, Sierra Morena, Sistema Ibèric, Serralada Cantàbrica i massís 
Galaicolleonés, tots ells conformats per blocs realçats o fallats de l’antic sòcol.
24Expansió del mar en relació amb les terres emergides, a causa d'un enfonsament de les àrees continentals emergides, d'un ascens 
generalitzat del nivell del mar o d'una erosió costanera molt activa. (Termcat)
22
L'espai de la península ibèrica als inicis de l'era 
terciària. Font: A. del Ramo.
L'espai de la península ibèrica a l'era secundària. 
Font: A del Ramo.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
En alguns enclavaments aïllats apareixen focus de vulcanisme25 (Campo de Calatrava, Garrotxa)
però sobretot apareix un punt calent sobre l’Atlàntic que serà l’origen de les illes Canàries.
o A l’era Quaternària: En esta etapa domina l’erosió, transport i sedimentació més que els 
processos constructius. Les glaciacions26 quaternàries fan que l’erosió glacial retoque fortament 
les altes serralades del nord, mentre que l’erosió fluvial actua sobre la resta de la península 
ajudada pels canvis al nivell de la mar que es produeixen a cada glaciació.
25Conjunt de les manifestacions volcàniques i de tots els fenòmens associats a l'expulsió dels magmes i dels gasos a la superfície de la
Terra i a l'atmosfera. (Termcat)
26Cadascun dels períodes geològics freds durant els quals les condicions climàtiques van afavorir l'establiment, l'expansió i, 
posteriorment, la retracció dels grans aparells glacials sobre un vast territori. (Termcat)
23
Formació geològica de les Canàries. Font: ANE
Formes d'erosió després de la retirada de les glaceres. 
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 6. EL ROQUISSAR PENINSULAR
Depenent del tipus de rocam dins la península diferenciem entre una àrea silícia, calcària i argilenca 
modelades per diferents formes de relleu.
 6.1. L’àrea silícia
Es troba ocupada per roques antigues de les eres primària i secundària, predominant el granit, 
pissarra, quarsita i gneis; i és la dominant als massissos antics i el sòcol de la Meseta.
24
Dominis litològics d'Espanya. Font: Geografia. Ed. Vicens Vives. 2016.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
El modelat granític sol ser de tres tipus: d’una banda en les zones muntanyoses i fredes la 
meteorització27 mecànica provoca crestalls i agulles rocoses; en les zones més càlides la 
meteorització química desfà el granit deixant sorrals acumulats a les valls i un relleu suau; en darrer
lloc trobem els berrocals28, acumulacions de blocs fruit d’una meteorització mixta, química i 
mecànica.
 6.2. L’àrea calcària
Està formada per sediments de l’era secundària; calcària29 i marga30, i s’estenen per les serralades de
plegament.
Quan existeixen grans paquets de sediments calcaris solem trobar un paisatge càrstic31 fruit de la 
dissolució de la calcària formant coves, avencs, i formes associades com dolines, gorges i pòlies32.
 6.3. L’àrea argilosa
Està constituïda per materials sedimentaris terciaris i quaternaris; argiles33, margues i algeps34 que 
es van dipositar a les depressions. 
El relleu és bàsicament horitzontal i, quan es produeix, la seua erosió és molt ràpida molt sovint 
formant xaragalls35 que produeixen badlands36.
 7. FORMES DE MODELAT
Com ja hem dit el relleu de la superfície terrestre és el resultat de la interacció de les forces 
endògenes i exògenes, d’accions contraposades. Les primeres eleven el sòl mentre que les segones 
l’erosionen. L’actuació d’ambdues forces modela la superfície terrestre de diferent manera 
depenent de les forces que actuen. Així podem classificar les diferents formes de modelat en funció 
de l’agent morfogenètic diminant..
Tradicionalment se sol dividir entre la geomorfologia estructural, climàtica i dinàmica però seguint 
l’ANE presentarem una classificació atenent als modelats resultants:
27Disgregació de les roques exposades a la intempèrie, per l'acció dels agents atmosfèrics en un procés físic, químic o bioquímic. 
(Termcat)
28Berrocals o caos de boles: Amuntegament confús al peu d'un vessant de blocs arrodonits de grossària mètrica, especialment 
granítics. (Termcat)
29Roca sedimentària formada principalment per carbonat de calci. (Termcat)
30Roca sedimentària composta d'argila i carbonat de calci, d'aspecte terrós, bastant friable i poc resistent a l'erosió. (Termcat)
31Regió de roca calcària o dolomítica i d'altres roques solubles on s'ha produït el desenvolupament de formes específiques de relleu 
causades per processos de dissolució i d'erosió superficial i subterrània (avencs, cavernes, rasclers, dolines, etc.), amb un drenatge 
dominantment subterrani. (Termcat)
32Una cova és una cavitat subterrània més o menys profunda i més bé horitzontal. Els avencs són cavitats subterrànies de 
desenvolupament majoritàriament vertical. Les dolines són depressions tancades. Les uvales són fruit de la unió de diferents dolines. 
Els pòlies són depressions tancades però d’unes dimensions molt majors que les dolines. Les gorges o congostos són depressions 
estretes entre muntanyes per on circula un riu. Totes elles estan causades per la dissolució de les roques calcàries per l’aigua i formen
part del paisatge càrstic.
33Argila: roca sedimentària composta de partícules de diàmetre inferior a 2 mim, en la qual predominen els silicats d'alumini i que 
generalment és plàstica quan té una humitat suficient. (Termcat)
34O guixos. Són materials molt plàstics i solubles que s’acumulen per evaporació d’antics llacs o braços de mar i solen anar 
acompanyats de dipòsits d’argiles i sals.
35 Barranc o incisió d’aigua poc profunda provocada per corrents d’aigua estacional en terrenys margosos o argilosos.
36 Paisatge abarrancat i aixaragallat propi de zones argiloses seques, provocat per l’erosió de les pluges torrencials en el sòl 
desprovist de vegetació.
25
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 7.1. Estructurals: estan relacionats amb l’estructura interna de la Terra, és a dir amb l’origen
plegat o fallat del relleu.
 a) Tabular i monoclinal: el relleu tabular
constitueix una estructura amb estrats
horitzontals de diferent resistència a
l’erosió. Quan l’erosió, especialment la
fluvial, ataca este relleu on alternen estrats
tous i durs s’originen zones planes a
diferents altures conformant un paisatge de
moles o «páramos» (superfícies àmplies
planes i elevades, que acaben amb un
estrat dur), tossals testimonis (que resulten
de l’erosió d’una mola), avantossals
(tossals testimonis que han perdut l’estrat
dur superior) i «campiñas» (planes
ondulades entre «páramos»). Tot i què podem trobar relleus tabulars en moltes elevacions són 
característics de les grans conques terciàries de les dos mesetes i la vall de l’Ebre.
Quan les capes es presenten inclinades i no horitzontals parlem de relleu monoclinal o en 
«cuesta». Estos són fraqüents als marges de les conques sedimentàries o allí on la tectònica ha 
26
Mapa geomorfològic d'Espanya. Font: ANE
Relleu tabular o aclinal.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
inclinat els estrats, això ha passat a les dos submesetes i les depressions de l’Ebre i 
Guadalquivir.
 b) Plegat: el relleu plegat respon a una tectònica compressiva on els estrats no s’han fracturat sinó 
que s’han torçat formant plegaments anticlinals i sinclinals segons la força orogènica i la 
litologia. Els principals estils són:
• Juràssic: ací els estrats han estat fortament plegats encara que sovint també han estat atacats 
per l’erosió de manera que no sempre els sinclinals són valls i els anticlinals serres. Trobem 
per tant sinclinalspenjats, crestalls, valls, ... Este relleu es troba en la Serralada Cantàbrica 
oriental, Sistema Ibèric, prepirineus i la zona subbètica.
• Apalatxià: es tracta d’un antic relleu plegat en l’era primària i arrasat per l’erosió de l’era 
secundària. A l’era terciària s’ha tornat a alçar formant blocs on l’erosió diferencial ha fet 
que tornen a aparéixer els relleus plegats estructurals. Trobem este tipus de relleu a la part 
occidental de la Serralada Cantàbrica, els Montes de Toledo i Sierra Morena.
• Alpí: el relleu alpí es caracteritza per una
estructura en mantells de corriment que poden desplaçar-se desenes de quilòmetres. Es 
característic de la Serralada Bètica i dels Pirineus.
 c) Fallat: els relleus fallats estan generats per una tectònica més distensiva que compresiva encara 
que també per esta segona. En general es corresponen amb desplaçaments de grans blocs en 
vertical (amunt o avall) encara que podem trobar també falles de desgarrament (desplaçament 
horitzontal). Sovint alternen amb el relleu plegat i donen lloc a escarpes de falla més o menys 
rectes. 
 d) El relleu germànic és un sistema de blocs alçats (horst) que es corresponen amb les serres, i 
blocs enfonsats (grabben) que es corresponen amb les valls. Tot i què les falles són freqüents en
quasi tots els relleus els exemples més representatius del relleu germànic els trobem al Sistema 
Central, Sierra Morena, Massís Galaicolleonés o el Sistema Ibèric.
 7.2. Litològics: les diferents litologies que existeixen a la península ibèrica donen lloc a 
modelats diferents.
27
Esquema de relleu juràssic.
Esquema de relleu apalatxià.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 a) Granític: el granit és un material rígid i resistent però també pot fragmentar-se i és sensible a 
l’alteració per meteorització química i física, sobretot quan existeixen diàclasi37 o fractures 
prèvies. Depenent del tipus de meteorització podem trobar les següents formes de modelat:
• Formes prismàtiques i en dom: relleus d’aspecte monolític i amb parets verticals. Als seus 
peus es solen trobar grans acumulacions de blocs.
• Berrocals o caos de boles: que tenen lloc quan una
xarxa de diàclasi ortogonal és atacada per la
meteorització química provocant paisatges caòtics de
perfils arrodonits i caos de boles o tors38.
• Microformes granítiques: tafone39, estries,
«pilancones»40 causats per la alteració química a
causa de l’aigua en l’encreuament de diàclasi que
mostren un paisatge semblant al carst. Estes formes es
donen també en gresos i conglomerats.
El modelat granític és característic del Sistema
Central, Sierra Morena, Extremadura i Galícia.
 b) Càrstic: el modelat càrstic es causat per la dissolució de
les roques calcàries i també de guixos però estos són
menys freqüents. Les formes càrstiques podem
classificar-les en un primer terme en exocarst o
superficials i endocarst o subterrànies i en un segon
terme les classifiquem segons siguen d’absorció,
conducció o emissió:
• Absorció: dins d’esta classificació hi ha tota una
serie de formacions produïdes per la dissolució de la
roca calcària que donen lloc a formes molt diverses tant per la forma com per la mida. Així 
trobem formacions menudes com rasclers o lapiaz41, dolines, ... així com també d’altres més 
grans com uvales, gorges o pòlies. Normalment la seua formació està unida a l’existència de
diàclasi o falles que faciliten la conducció de l’aigua i la dissolució dels llocs per on passa.
• Conducció:estan condicionades per la fracturació, els estrats i la presència de nivells 
impermeables. Els avencs i coves són les formes més característiques.
• Emissió: poden ser surgències42 o ressurgències on l’aigua que hi ha dins un sistema càrstic i
circula subterràniament ix a la superfície.
37Fractura sense desplaçament que es tradueix en una superfície de discontinuïtat, sovint micromètrica o virtual, que travessa la roca, 
causada per refredament en les roques ígnies o per relaxament d'esforços en les roques sedimentàries. (Termcat)
38Els tors són relleus residuals de granit formats per una acumulació de blocs.
39Cavitat de dimensions mètriques, freqüent dins els granits o d'altres roques cristal·lines, oberta per meteorització en vessants 
gairebé verticals sense vegetació. (Termcat)
40O cocó: clot natural en una penya, una llosa, etc., format per l'acció dissolvent de l'aigua meteòrica. (Termcat)
41Conjunt de solcs, estries i canals profunds separats per arestes tallants irregulars d'1 cm a 1 m de profunditat, que s'originen a la 
superfície de les roques calcàries per la dissolució provocada per l'aigua de pluja. (Termcat)
42Eixida a l'exterior de l'aigua infiltrada en qualsevol sistema hidrogeològic, o de l'aigua absorbida en un carst, per qualsevol 
conducte subterrani. (Termcat)
28
Procés de formació d'un tor. 
Font:http://an-
uhelgoad.franceserv.com/granite.htm
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Les àrees de predomini càrstic són la Serralada Cantàbrica oriental, les muntanyes Basques, 
el Sistema Ibèric, el Sistema Litoral Català, els Pirineus i els sistemes Bètics.
 c) Volcànic: les formes de relleu a les àrees volcàniques són fruit de la irrupció de materials 
procedents del magma. A Espanya les Canàries són el territori volcànic per excel·lència i donen 
lloc a paisatges canviants al ser roques recents. També trobem àrees de paisatge volcànic a la 
Garrotxa, Campo de Criptana i Campo de Cartagena a més de les Columbretes i Alboran.
 d) Roques toves: les roques toves són fàcilment erosionables i predominen en les depressions. On 
la coberta vegetal les cobreix i la disposició és horitzontal trobem les grans planes però en 
condicions climàtiques àrides i semiàrides amb escassa coberta vegetal l’erosió les ataca 
formant un paisatge dominat pels badlands43. Estes formacions són típiques de les depressions i 
conques terciàries intrabètiques44 o pirenàiques així com la depressió de l’Ebre. Ací són també 
freqüents els fenòmens d’erosió subsuperficial o piping45.
 e) Glacial i periglacial: actualment l’activitat glacial és mínima, de fet entre el 1984 i el 2012 les 
glaceres i congestes del Pirineu s’han reduït de 1800 a 160 ha. Però durant els darrers milions 
d’anys l’activitat glacial ha estat important i el gel ha modelat profundament les altes i mitjanes 
muntanyes espanyoles.
43Paisatge propi de certes àrees subdesèrtiques caracteritzat per la formació de xaragalls de vores rostes i interfluvis estrets que 
formen una xarxa densa en rocam argilós o margós. (Termcat)
44Depressions situades en les fosses interiors dels sistemes Bètics, sovint molt seques al quedar aïllades de la influència marítima per 
les muntanyes dels voltants.
45El piping o sufosió és l’erosió d'un terreny produïda per la infiltració d'aigua, la qual arrossega material granular des de la superfície
del sòl cap al fons, i que dona lloc a conductes tubulars verticals i horitzontals de dimensions variables que poden arribar a constituir 
una xarxa subterrània de drenatge. (Termcat)
29
Síntesi dels diferents dominis càrstics. Font: enciclopedia.cat
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Entre les formes de modelat glacial destaquen les valls en U, les valls penjades, els circs i 
arestes glacials, els llacs i les morenes46 sedimentàries. També podem trobar mostres de modelat
periglacial com sòls poligonals, terrasses d’altiplanació i sobretot les tarteres o pedregals47.
Les formes glacials pròpiament dites es troben als Pirineus i a les parts més altes dels sistemes 
Bètics o de la Serralada Cantàbrica mentre que les formes periglacials, més discretes, es troben 
als cims de les principals sistemes muntanyosos peninsulars.
 f) Fluvial: l’aigua en general i els rius en particular són un dels
principals agents modificadors del paisatge: arranquen,
arrosseguen i sedimenten materials de manera continua. Als
trams alts dels rius predomina l’erosió i als baixos la
sedimentació. És per això que les formes fluvials són
abundants: gorges, congostos i salts a la capçalera,
meandres48 i terrasses fluvials49als trams mitjans i planes
al·luvials50, deltes51 i estuaris52 als trams finals.
Els rius espanyols però han patit una profunda modificació al seu règim fluvial i erosiu el darrer
segle de manera que els sediments sovint es queden als pantans53, s’han modificat els caixers, 
s’han alterat els deltes i estuaris, ... a causa de l’acció humana.
 g) Eòlic: el modelat eòlic és aquell causat per la força del vent. El modelat eòlic més representatiu 
es troba en les superfícies sense cap tipus de vegetació on la força del vent pot actuar sense 
impediments. A Espanya els únics llocs on es donen estes condicions són les zones litorals o 
molt salines on la sal n’impedeix el creixement de la vegetació. El més representatiu són els 
sistemes dunars associats a les costes. 
Al litoral cantàbric i l’Atlàntic gallec es troben lligats a la desembocadura dels rius sobretot on 
formen estuaris. A la costa mediterrània també les trobem lligades a les desembocadures de rius
i rambles, sobretot als deltes (Ebre, Llobregat, ...) i a les barres de les albuferes litorals (el Saler,
Empordà). 
A les illes s’associen a badies i cales. Només a les illes Canàries més orientals, de menor altitud 
i major aridesa trobem camps dunars ben desenvolupats.
Al litoral Atlàntic andalús es troben els sistemes dunars més extensos de la península associats a
l’aportació de sediments dels rius que desguassen i que són desplaçats per la deriva litoral o els 
vents constants (fletxa54 del Rompido, Doñana, Valdevaqueros).
46Conjunt de materials detrítics heteromètrics transportats i dipositats per una glacera. (Termcat)
47Tartera, sargallar, pedregal, ... Acumulació de blocs i còdols cantelluts en el vessant d'una muntanya, d'origen crioclàstic, sovint en 
un ambient periglacial actual o pretèrit. (Termcat)
48Sinuositat molt pronunciada d'un riu. (Termcat)
49Una terrassa fluvial és un relleu en forma d'esglaó o de replà, originat per l’alternança de l’erosió i acumulació degut a les pujades i 
baixades del nivell de la mar al llarg del quaternari.. 
50Plana reblerta de sediments al·luvials o fluvials, que pot presentar un conjunt de terrasses fluvials esglaonades. (Termcat)
51Acumulació litoral progradant de sediments fluvials en el mar o en un llac, caracteritzada per un gradient molt baix i la divisió del 
canal en distribuïdors. (Termcat)
52Espai costaner aquàtic on es mescla el cabal d'un riu amb l'aigua marina, especialment afectat per les marees. (Termcat)
53Dipòsit artificial de grans dimensions, que generalment tanca la boca d'una vall mitjançant un dic o una presa, en el qual 
s'emmagatzema l'aigua d'un riu per a utilitzar-la en la producció d'energia elèctrica, en el regatge o en el consum industrial i 
domèstic, o per a regular el cabal d'un riu. (Termcat)
30
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 7.3. Litoral: les costes peninsulars són predominantment rectes, sobretot si les comparem 
amb les demés penínsules europees, i estan fortament condicionades per les unitats estructurals del 
relleu:
 a) Les costes atlàntiques: Podem diferenciar tres costes diferents:
• Costa cantàbrica: rectilínia on predominen els penya-segats sobre les platges, formats per 
l'esfondrament de la serralada cantàbrica a la mar, amb alguns rasos55 i ries.
• Ries gallegues: és l'única costa espanyola no rectilínia, formades per la invasió de les 
antigues valls fluvials per la mar.
• Costa atlàntica andalusa: on abunden les maresmes tancades per fletxes i cordons litorals56, 
normalment formats per dunes, que tanquen la depressió del Guadalquivir i van guanyant-li 
terreny a la mar.
 b) Les costes mediterrànies: estan formades, en general, per grans ovals ocupats per costes baixes 
entre les serralades que acaben a la mediterrània.
• Sector bètic: alternen la costa alta de penya-segats allà on arriben les serres a la mar, amb la 
baixa de platges i algunes albuferes, perllongació de les fosses que hi ha entre les serres.
• Golf de València: es tracta d'una llarga costa baixa formada entre les serres bètiques i les 
catalanes, predominen les maresmes57 i albuferes.
• Litoral català: és una costa predominantment alta, però amb alguns deltes i xicotetes planes 
que donen lloc a platges litorals, a vegades realçades.
 c) Illes Balears: seguint el patró del sector bètic alternen els penya segats amb les badies i fins i tot
alguna albufereta en zones baixes.
 d) Illes Canàries: el seu litoral és predominantment alt amb penya segats que alternen amb platges 
i cales més menudes. De tota manera hi ha una diferència
marcada entre les illes occidentals, més muntanyoses i amb
costes altes, i les orientals, més baixes i on sovintegen les
platges.
 7.4. Planes i peudemonts: en el modelat de les vessants
intervenen els processos d’erosió produïts per l’escolament58 de
l’aigua: solsides59, regalls60, cons de dejecció61, ... tot depenent de
la litologia, vegetació, pendent i tipus de precipitació. Així a la part
alta de les vessants es produeixen solsides i regalls sobre materials
tous i amb absència o poca vegetació que sostinga el sòl. A la part
54Fletxa litoral: cordó litoral format per l'acumulació de material detrític provocada per un corrent marí longitudinal i a partir d'un 
accident de la costa. 
55Els rasos són antigues superfícies marines d'erosió ara realçades.
56Barrera continua de graves o arena formada pel transport i acumulació de sediments per la mar que pot deixar al seu interior 
albuferes i maresmes.
57També anomenades aiguamolls o marjals, zones pantanoses ocupades per l'aigua durant una part de l'any.
58Moviment de les aigües continentals per influència de la gravetat. (Termcat)
59 Una solsida o esllavissada és un moviment relativament ràpid de blocs, masses de roca o pedres que rellisquen per un pendent. 
(Termcat)
60Canal de drenatge temporal, d'amplària mètrica, mancat de ribes definides i de dipòsits de fons. (Termcat)
61Con al·luvial de fort pendent format per un torrent quan desemboca a la vall principal o acaba el seu curs. (Termcat)
31
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
baixa trobem ventalls al·luvials62, cons de dejecció i glacis63 on es dipositen els materials 
arrossegats pels barrancs o directament que baixen per la pendent.
Estes formacions són típiques de les zones àrides i semiàrides de la Península amb roques toves, 
especialment de la vall de l’Ebre i les conques intrabètiques.
62Ventall o con al·luvial és una acumulació de sediments en forma de ventall que un riu o un barranc diposita quan canvien 
determinades condicions hidràuliques, com ara el cabal, la càrrega, el pendent, l'amplària o la profunditat del llit. (Termcat)
63Superfície d'erosió lleugerament inclinada, desenvolupada sobre un substrat rocós poc resistent i que sol trobar-se a la base d'un 
relleu muntanyós, especialment en ambients àrids. (Termcat)
32
Mapa de tipus de litoral. Font: ANE
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 8. LES GRANS UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR
Hem vist les característiques generals del relleu peninsular, les principals unitats morofoestructurals que 
existeixen, la història geològica de les mateixes a la península i les formes de modelat que trobem segons les 
classificacions més usades en geomorfologia. Ara toca descriure acuradament cadascuna de les grans unitats 
morfoestructural del relleu peninsular:
El relleu peninsular es disposa al voltant del gran altiplà elevat de la Meseta, passem però a descriure’l per 
parts:
 8.1. La Meseta
És la unitat fonamental del relleu peninsular, es tracta de les restes del massís hespèric, arrasat i 
afectat per l’orogènia alpina que l’ha fracturada i deformada de manera que podem trobar:
 a) L’antic sòcol paleozoic: que aflora en forma de peneplana a l’oest, des de Zamora a 
Extremadura64, configurant un modelat pla on les valls es troben més marcades a les zones 
64Anomenat a vegades la peneplana zamoranosalmantina tot i què s’allargà de l’altra banda del Sistema Central per la Meseta Sud a 
moltes parts d’Extremadura.
33
Les grans unitatsde morfoestructurals de relleu. Font: Santillana 2016
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
on predomina la pissarra, més blana que el granit, i més erosionable. Ací trobem inselbergs65
o relleus residuals formats per roques granítiques més resistents.
 b) Les serres interiors de la Meseta: són horts elevats al fracturar-se el sòcol per tant presenten 
roques primàries i cims suaus, donat que són antigues planes. A l’interior trobem dos grans 
pilars tectònics que han donat lloc al Sistema Central i Muntanyes de Toledo.
• Sistema Central: divideix la Meseta en dos meitats i s’enlaira quasibé 1000 metres per 
damunt d’ella. És un massís antic d’estil germànic. Els horsts o pilars tectònics formen les 
serres i els gràbens o fosses tectòniques les valls. A més a l’extrem oest presenta un relleu 
apalatxià de manera que s’han exhumat les antigues línies de plegament nord sud que han 
estat aprofitades pels rius per a obrir valls que posen en comunicació les dos mesetes. 
• Montes de Toledo: de menor altura i extensió separa les
conques del Tajo i Guadiana. Comparteix la gènesi amb
el Sistema Central encara que ací trobem un relleu
apalatxià típic en tota la unitat.
Com correspon a la seua naturalesa la seua litologia és
silícia predominant els materials metamòrfics (gneis,
quarsites, pissarres) a les parts perifèriques i el granit a
les serres centrals.
 c) Depressions interiors de la Meseta: reblides de material
durant l’època terciària quan s’enfonsaren les parts més
orientals de la Meseta convertint-se en grans llacs que
finalment van acabar reblerts de sediments fluvials. Este és l’origen tant de la conca 
sedimentària del Duero com les del Tajo, Guadiana. La Mancha té el mateix origen però a 
causa de la major aridesa encara no ha estat capturada totalment per cap gran riu i presenta 
zones endorreiques66 o fins i tot arreiques67.
La diferent sedimentació de roques blanes (argiles, margues) i dures (calcària) han provocat 
un relleu diferencial aclinal de pàramos i cuestas sobretot a la conca del Duero i del Tajo 
que han estat més atacades per l’erosió fluvial.
 8.2. Les vores muntanyoses de la Meseta
Es van formar a l’orogènia alpina, fracturant les vores de la Meseta i plegant aquelles parts del 
sòcol cobert pels sediments secundaris. Per tant podem trobar des de massissos a serralades de 
plegament passant per serralades mixtes o intermèdies. Podem classificar-los en:
• Massís galaicolleonés: ocupa l’angle nord-oest de la Meseta i és tracta d'una part de l’antic 
massís hercinià fracturat i elevat per l'orogènesi alpina. El relleu s’esglaona des de l’est 
(més alt) a l’oest on s’enfonsa a la mar. L’estructura geològica és silícia compost 
fonamentalment per granit i hi podem distingir tres unitats:
65Relleu residual rocós de 10 a 500 m d'alçària i flancs rostos que domina un pediment o un pediplà. (Termcat)
66L'endorreisme és la característica hidrològica d'una regió en la qual les aigües superficials no poden arribar al mar per causes 
topogràfiques. (Termcat)
67L’arreisme és la característica hidrològica d'una regió en què no hi ha una xarxa hidrogràfica organitzada a causa de la quasi 
inexistència de precipitacions o de la gran permeabilitat del rocam. (Termcat)
34
Esquema del relleu apalatxià de les 
muntanyes de Toledo: sinclinori de 
Monfragüe. Font: Santillana (2016).
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Les muntanyes de Lleó a la part més oriental on trobe les parts més altes i què sovint es 
considera una unitat de relleu (no una unitat morfoestructural) diferent.
Les muntanyes i conques mitjanes on s’alternen fosses tectòniques amb blocs elevats o 
serres.
La zona costanera on les muntanyes se submergeixen a la mar que ha ocupat les antigues 
valls fluvials formant ries.
• Serralada Cantàbrica: esta serralada separa la Meseta del Cantàbric i presenta una alineació 
est – oest, d’altra banda la més freqüent a les unitats de relleu espanyoles al ser esta la lína 
principal de fractura o de plegament. Enllaça el Massís Galaicolleonés amb les mutnanyes 
Basques que no són més que la unió de la serralada Cantàbrica amb els Pirineus. Presenta 
dos sectors ben diferenciats:
◦ Sector oest o asturià: seria la perllongació del Massís gallec fallat en direcció est-
oest, amb les mateixes característiques litològiques però amb un relleu apalatxià. En 
la zona de transició amb Cantàbria l’antic sòcol hercinià conserva una important 
cobertora mesozoica calcària que presenta un intens modelat càrstic.
◦ Sector est o càntabre, on la cobertora secundària s'ha plegat per damunt del sòcol, on
trobem exemples de relleu juràssic. La calcària dominant ha estat sotmesa a un 
intens procés de modelat càrstic amb algunes de les formacions més importants de la
península.
◦ Muntanyes Basques: tot i què com a unitat de relleu no formen part pròpiament de la
Serralada Cantàbrica podem considerar-les una prolongació de la unitat 
morfoestructural cantàbrica vers els Pirineus (o al revés). Presenten materials 
secundaris plegats.
▪ Sistema Ibèric: s’estén per la vora oriental de la Meseta i es tracta d'una serralada 
intermèdia, plegada per damunt del sòcol. Es disposa en una direcció nord-oest a sud-est des
de la Serralada Cantàbrica al Mediterrani on enllaça amb els Sistemes Bètics i la serralada 
litoral Catalana. 
35
Tall esquemàtic del massís Galaicolleonés. Font: Santillana (2016)
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Allí on els sediments no són molt grossos han aflorat els materials primaris fallats mentre 
que cap a l’est on la cobertora sedimentària és més gruixuda trobem estructures plegades. 
En moltes zones alternen els plecs i les falles. 
El sector nord inclou les majors altures i està separat del sud per la fossa del Jalón. En ell 
dominen els materials silicis i ha estat afectat pels glacials. El sector sud presenta dos 
branques: la castellana i l'aragonesa separades per la fossa del Jiloca. En ella dominen els 
materials calcaris amb major potència estratigràfica i amb una major complexitat orogràfica 
a l’enllaçar amb els relleus que recorren el litoral mediterrani amb alineació nord-est sud-
oest.
▪ Sierra Morena: encara que hi porta el nom no és
una serra pròpiament dita sinó una gran falla o
plec-falla (o esglaó tectònic) que separa la
Meseta de la vall del Guadalquivir. Per la part de
la Meseta pràcticament és una línia de tossalets
residuals mentre que des de la Vall del
Guadalquivir és quan pren el nom de serra. Tot el
conjunt presenta rocam paleozoic de quarsites,
pissarres i granits.
Al voltant de la Meseta trobem una sèrie d’unitats que considerem «exteriors» a la Meseta. Les considerem 
com a tal per estar separades o sense contacte directe amb la mateixa i també perquè en el seu origen no estan 
relacionades amb el massís Hercinià que ha donat lloc a la Meseta i les unitats relacionades amb la mateixa. 
Totes elles van aparéixer amb l’orogènia alpina tot i què algunes contenen restes d’antics massissos d’època 
herciniana (bèticorifeny, catalanobalear) que també es van vore molt afectats pels moviments tectònics del 
final del secundari i principis del terciari que van alterar profundament el massís Hercinià conformant l’actual 
configuració de la península Ibèrica.
 8.3. Les depressions exteriors de la Meseta
Són depressions formades als peus de les serralades alpines, més concretament entre estes i les 
vores de la Meseta. Presenten una forma triangular i han estat reblides de sediments terciaris i 
quaternaris pràcticament horitzontals, a més cadascuna està drenada per un gran riu:
 a) Depressió de l'Ebre: es troba tancada entre muntanyes: els Pirineus al nord, el Sistema Ibèric
al sud i la serralada litoral Catalana a l’est. Fou ocupada per la mar per a esdevindre un llac 
al aïllar-se després del sorgiment de la serralada litoral Catalana i finalment fou erosionada 
per l'Ebre. Trobem per això dipòsits marins, lacustres i continentals, gruixos a les vores (de 
l'antic llac) o somontans 68i més fins al centre, on l'erosió diferencialha actuat deixant 
Muelas i badlands.
68També anomenat peu de mont o piemont, es tracta de terres inclinades, al peu de les muntanyes i amb sediments gruixuts. L'erosió 
dels sediments acumulats en l'era terciaria dona lloc a Mallos i hoyas.
36
Esquema de l'"esglaó" de Sierra Morena. Font: 
Santillana (2016)
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 b) Depressió Bètica o del Guadalquivir: es troba entre els Sistemes Bètics al sud i Sierra 
Morena al nord i està oberta a la mar per l’oest. Ha estat durant molt de temps coberta per la
mar i s'ha anat reblint convertida en una albufera69 en un procés que encara està actiu. 
Predominen els materials argilosos, molts d'ells quaternaris i fàcilment erosionables que 
formen «campiñas»70 a la vora dels rius i maresmes71 a la desembocadura.
 8.4. Les serralades exteriors de la Meseta
Es van formar a l'orogènesi alpina, i són muntanyes formades en un antic geosinclinal, excepte el 
sistema litoral català, situat en part sobre un antic massís afonat. Són els relleus més nous i els que 
assoleixen major altitud. Són també les serres que tenen major complexitat litològica i geològica ja 
que combinen una espessa cobertora sedimentària amb aflorament del vell sòcol així com grans 
plegaments, falles i mantells de corriment72. A més han estat afectats fortament pels processos 
glacials i periglacials.
 a) Els Pirineus: és la serralada alpina per excel·lència i una de les dos grans serralades alpines 
del sud d’Europa (l’altra són els Alps). Es disposa al llarg de quasi 500 km entre el golf de 
Biscaia i el cap de Creus i és considerat l'istme que uneix la península al continent. La 
frontera amb França segueix generalment la divisòria d’aigües que marquen els cims més 
alts. Els Pirineus van aparèixer per la col·lisió de la subplaca ibèrica amb la placa 
euroasiàtica i presenten una gran complexitat geològica i morfoestructural. Podem distingir 
dos zones diferenciades:
69Llac litoral que es crea per sedimentació marina que tanca un antic golf.
70Zones planes o lleugerament ondulades a la vora dels rius.
71Terreny planer pantanós, localitzat al llarg del litoral i que pot ser inundat per les aigües del mar o d'un riu. (Termcat)
72Plegament que s’ha desplaçat sobre un substrat i què es troba a desenes o centenars de quilòmetres del lloc on es va formar. 
37
Bloc diagrama del sector central de la depressió de l'Ebre.
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
• Zona Axial: és l’eix central i més alt, on afloren els materials primaris (granits, gneis) 
més durs i la seua resistència a l’erosió en part explica el fet que ací es troben les 
màximes altures de la serralada. Des d’ací l’altitud disminueix cap al nord i sud i també 
cap a l’est i oest.
• Prepirineus73: es troben situats a les vores de l'anterior, formada per materials secundaris
plegats i que formen dos alineacions separades per una llarga fossa de materials més 
tous. Les serres prepirinenques són majoritàriament calcàries i els rius que naixen al 
Pirineu axial les travessen formant estrets congostos i gorges. Entre les dos alineacions 
prepirinenques es troba un conjunt de fosses que s’estenen des de Pamplona a Tremp 
obertes en materials més fàcilment erosionables.
El modelat glacial ha afectat sobretot el Pirineu axial formant crestalls quarsítics i 
arestes entre els circs glacials on s’hi troben estanys formats per l’erosió glacial. També 
hi ha valls glacials en forma d’U encara que sovint modificades per l’erosió fluvial. Ací 
trobem alguns estanys formats per les morenes terminals que han estat aprofitats per a la
construcció de pantans. Al prepirineu el modelat glacial és menor i només afecta les 
vessants orientades al nord.
 b) Serralada litoral catalana: es tracta d’una unitat molt fragmentada per una sèrie de falles 
que formen un relleu germànic74 per tota la vora est de la península seguint una alineació
73Al tractar-se de la península ibèrica només s’apunta el prepirineu sud. Al nord la disposició és diferent i el Pirineu axial està 
envoltat d’una serralada prepirinenca calcària de menor amplària i que acaba a la Plana Aquitana que s’estén fins al massís central 
francés.
74S'anomena així al relleu on s'alternen fosses i serres causades per falles que han alçat o afonat les unes o les altres. La serralada 
litoral catalana presenta dos serres (horst) alçades separades per una fossa (grabben) intermedia.
38
Litologia de les difrents parts dels Pirineus. Font: Santillana (2016)
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
nord-est sud-oest. Separa la depressió de l’Ebre de la mar mediterrània. El sector nord 
són les restes d'un antic massís (massís catalanobalear) i està format per material 
paleozoic fallat, mentre que el sector sud està format per una potent sèrie de sediments 
secundaris plegats i fallats en l’orogènia alpina. Podem distingir-ne tres parts:
• La serralada Litoral pròxima a la costa des de la
Costa Brava fins a Tarragona que presenta altituds
moderades.
• La depressió prelitoral, una gran fossa tectònica
reblida de materials terciaris que s’estén des de
Girona fins al camp de Tarragona.
• La serralada Prelitoral, la més extensa i més alta, que
des del nord de Girona enllaça amb el sistema Ibèric
al sud de l’Ebre.
 c) Serralades Bètiques: són les més jòvens de la península i tenen una la més gran 
complexitat geològica, litològica i morfològica de la península. S’estenen en direcció 
sud-oest a nord-est des de l’estret de Gibraltar fins a Mallorca i limiten al nord amb la 
depressió del Gudalquivir, la Mancha connectant amb el Sistema Ibèric. El seu origen es
deu al xoc de la subplaca ibèrica i l’africana al terciari provocant que els sediments de 
calcàries i margues acumulats al geosinclinal existent prèviament es pleguen i es 
desplacen de sud a nord en grans mantells de corriment.
Les serralades Bètiques no formen una alineació clara com els Pirineus sinó més bé el 
que els geògrafs anomenen un sistema de «basin and range» amb una sèrie de serres que
segueixen la mateixa alineació però separades per conques intermontanes. Tot i això 
podem diferenciar tres grans conjunts:
• Serralada Penibètica: es troba vora la costa sud i és la més alta i on afloren materials 
més antics restes de l’antic massís bèticorifeny en les parts més altes. Ha estat afectat 
localment pel glacialisme en la cara nord de Sierra Nevada.
• Depressió Intrabètica: es una zona intermèdia entre les serralades Penibètiques i 
Subbètiques i no forma una depressió pròpiament dita sinó un conjunt de «hoyas» i 
conques reblides de sediments terciàries tous que han originat un paisatge de xaragalls i 
badlands.
• Serralada Subbètica; se situa al nord i a l'interior, separada de la Penibètica per la 
depressió terciària Intrabètica. S’estén des del nord de Gibraltar fins al cap de la Nau i 
continua per dins la mar per les Pitiüses75 i Mallorca. Presenten una alternança de 
75Les illes Pitiüses són Eivissa i Formentera i hom les diferencia de les Balears pròpiament dites que són Mallorca i Menorca.
39
Unitats del sistema Litoral Català. 
Font: Santillana (2016)
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
materials durs i tous que ha suposat l'aparició d'un paisatge d'altes serres i algunes fosses
entre elles que faciliten la circulació pel seu interior.
 8.5. El relleu insular
 a) L’arxipèlag Balear
Geològicament les illes Balears posen en contacte els dos sistemes muntanyosos de la 
Mediterrània: així Mallorca i Eivissa formen part de les serralades Subbètiques, mentre 
que Menorca està emparentada amb la serralada litoral catalana.
• Mallorca i Eivissa: tant l'una com l'altra són la continuació de les serres Bètiques a qui 
estan unides sota la mar. Presenten una serra al Nord i un massís calcari a l'Est amb una 
depressió central entre ambdós. (entre Eivissa i Formentera la depressió ha estat 
ocupada per la mar).
• Menorca: formava part de l'antic massís catalanobalear, com el nord del sistema litoral 
Català, i és tracta d'una dovella realçada i isolada del mateix.
 b)L’arxipèlag Canari
Les illes Canàries es troben a l’oceà Atlàntic a més de mil quilòmetres de la península i 
formen part d’Àfrica estan només a cent quilòmetres de les costes del Sahara. Està 
format per set illes grans76 i dos menudes77 i diversos illots. Les Canàries es van originar 
a l'era Terciària, quan l'orogènesi alpina obre una fractura al fons de l'oceà78 on es 
formen els volcans que conformen les illes. Com que el punt calent sobre el qual es 
troben s’ha mantingut estable mentre la placa africana s’ha desplaçat cap a l’est han 
aparegut diferents illes, les més recents de les quals són les situades més a l’oest, les de 
major altitud i on el vulcanisme és més recent i encara actiu.
Per tot això els tipus de relleu característics de l'arxipèlag són els volcànics destacant:
• Cons volcànics: alguns d'ells encara actius, formen muntanyes isolades.
76D’est a oest: Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, Gomera, La Palma i el Hierro.
77Alegranza i Graciosa, habitades també.
78El què hom anomena un «punt calent»: Zona hipotètica de formació de magma, situada a la base del mantell, a partir de la qual la 
matèria fosa puja com una columna ascendent i apareix a la litosfera en forma de volcans. (Termcat)
40
Unitats de les serralades Bètiques. Font: Santillana (2016).
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
• Calderes: cràters circulars restes d'antics volcans.
• Malpaís: terrenys abruptes formats per colades de lava.
• Roques: o pitons volcànics, resultat de l'erosió diferencial que deixa al descobert zones 
de lava més dura.
• Barrancs: antigues torrenteres formades en èpoques més plujoses.
• Glacis: rampes en forma de ventall al peu dels torrents on s'ha dipositat materials 
d'erosió.
Com a resultat de tot açò les costes canàries són extremadament variades.
41
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
Activitats Tema 1:
 1. Realitzar un perfil topogràfic entre els punts A i B del mapa i comenta-ho: unitats morfoestructurals 
que travessa, origen del rocam i tipus de relleu. (3 punts)
42
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 2. Situa en el mapa (on són els números) les principals unitats morfoestructurals del relleu espanyol. 
Indica l'era geològica a la qual pertany cada una i el tipus de relleu característic. (3 punts)
 3. Completar el següent quadre – resum: (3 punts)
Eres Cronologia
Fet geològic
principal 
Unitats de Relleu Aspecte actual 
Primària
Secundària
Terciària
Quaternària
Tipus de rocam Cronologia
Localització
geogràfica
Tipus de roca
Formes de
modelatge
Silici
Calcari
43
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
 4. Assenyala totes les províncies, rius i principals unitats de relleu travessades per la línia dibuixada al 
mapa. (1 punt)
44
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
TEMA 2
EL CLIMA.
El temps i el clima són dos cares de la mateixa moneda, el temps indica les condicions que presenta 
l’atmosfera en un lloc i moment determinat. Així diem que plou, fa sol, fa calor o fa fred, està núvol, ... són 
estats atmosfèrics o tipus de temps. El clima però és quelcom més difícil de definir. Normalment diem que el 
clima és la successió habitual dels estats atmosfèrics o el tipus de temps habitual que hi ha en un lloc. És a dir 
el temps és el què fa ara i el clima el què sol fer. Per tant per a estudiar el clima cal recollir la informació d’una
sèrie d’elements del clima (temperatura, precipitació, humitat, pressió, ...) al llarg d’un període de temps 
d’almenys trenta anys perquè estadísticament siga fiable. El clima per tant és la mitjana del què normalment 
sol fer però no tots els climes són igual de regulars i molts darrere de la mitjana estadística amaguen una gran 
variabilitat d’un any a l’altre.
Per tot això per a estudiar la diversitat climàtica d’Espanya cal entendre primer el temps ja que al remat el 
clima és la successió de temps habituals. El temps però depèn d’una sèrie de factors, en primer lloc geogràfics 
com són la latitud, altitud i exposició i en segon lloc termodinàmics degut al moviments que es produeixen a 
l’atmosfera, especialment a la troposfera. Una vegada estudiats estos i els elements que conformen el clima i el
temps passarem a conèixer els principals tipus de temps que afecten la península Ibèrica i tot açò ens ajudarà a 
definir i entendre els dominis climàtics en què classifiquem les diferents parts de la península.
1. CONCEPTES PREVIS
El Sol és el motor del clima, i les diferències entre els climes de la Terra venen donades en primer lloc per la 
diferent exposició als rajos solars de les diferents parts del planeta.
Així podem enquadrar els climes de la terra en cinc grans zones: una
càlida o intertropical entre els 23º nord i els 23º79 sud, dos zones
temperades entre el 23º i els 66º nord i sud, i les zones fredes per
sobre dels 66º80. La diferent radiació que rep cada una de les zones de
la Terra és l’origen del clima.
Però la diferència tèrmica entre l’Equador i els pols no és tan alta
com hauria de ser a causa de la radiació i això vol dir que es produeix
una transferència de calor des de l’equador als pols. Això és possible
gràcies a l’existència de l’atmosfera principalment encara que les
corrents oceàniques també transporten grans quantitats d’energia
tèrmica al seu interior d’unes latituds a les altres del planeta.
L’atmosfera és l’embolcall gasos del planeta i permet la vida però quan parlem del temps ens interessa perquè 
en ella tenen lloc bona part dels fenòmens que condicionen els tipus de temps. L’atmosfera està formada per 
79Els tròpics són els paral·lels situats a 23º 27’. Al nord hi ha el tròpic de Càncer i al sud el de Capricorn. El tròpic marca el punt on el
sol al solstici incideix verticalment i provoca la màxima insolació i transferència d’energia.
80Els paral·lels situats 66º i 32’ són els cercles polars i marquen el punt on durant els solsticis el sol no toca o no s’amaga depenent si 
és el solstici d’hivern o d’estiu. Al nord trobem el cercle Polar Àrtic i al sud el cercle Polar Antàrtic.
45
GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP
una barreja de gasos que sol ser sempre la mateixa, almenys a la capa més baixa que s’anomena troposfera81. 
És en la troposfera on tenen lloc els fenòmens meteorològics82 als quals anomenem temps.
L’atmosfera també és la responsable de l’efecte hivernacle que permet
que la diferència de temperatura no estiga en relació totalment directa
amb la incidència del Sol. De fet l’atmosfera no es calfa pels rajos del
sol sinó per la radiació de la Terra (d’ona més llarga) calfada, esta sí,
pel Sol. A més a l’atmosfera hi ha una proporció variable de vapor
d’aigua que, quan es refreda i condensa, provoca és la responsable de
les precipitacions.
La circulació general de l’atmosfera.
Les pautes habituals que segueix el moviment de l'aire, tant
horitzontalment com vertical, constitueixen la circulació atmosfèrica
global, i en formen part: anticiclons, depressions, i vents dominants.
La circulació atmosfèrica és fonamental per a explicar el temps i el
clima.
En línies generals des de l'equador cap als pols trobem: una zona de
baixes pressions83 equatorials, vents alisis (est), altes pressions84 subtropicals, vents de l'oest, baixes pressions 
del front polar, vents polars de l'est i altes pressions àrtiques i antàrtiques.
La calor està en l'origen del moviment d'aire (de la circulació). Així on fa més calor l'aire calent (menys dens) 
puja i provoca una baixa pressió en superfície, mentre que l'aire gelat baixa i provoca una alta pressió en 
superfície. Aquest patró està condicionat per factors orogràfics, corrents oceànics i altres anomalies locals; a 
més de bascular cap al nord a l'estiu i al sud al nostre hivern.
Però anem a poc a poc per a explicar-ho millor. A l’Equador què és on més radiació hi ha i, conseqüentment, 
més calor hi fa l’aire calent més lleuger ascendeix fins que arriba a la tropopausa85 on no pot pujar més i es veu
forçat a descendir. Es forma així una cèl·lula convectiva on l’aire puja des de l’Equador i baixa sobre els