Examen_historia_medieval

Vista previa del material en texto

Pol Safont Solé
Grup: C
1-
L’economia visigoda és similar a l’economia que hi ha durant els segles VI-VII i fins a principis del segle VIII. És una economia bàsicament rural (agricultura i ramaderia), encara que també té algun sector manufacturat. Hi ha la figura de la moneda tot i que adopta una funció més important que la de ser intercanviada per un producte. 
Per el que fa a l’economia andalusí, és una economia oberta que va des de l’oceà Atlàntic fins a l’oceà Índic. És un espai molt gran en que hi ha un flux constant de persones, mercaderies, capital i també és el lloc de connexió entre el cristianisme i l’islam.
Quan arriben a Hispania els visigots en ple segle V i ja establerts del tot durant el segle VI es troben un paisatge econòmic totalment desigual ja que el territori havia estat romanitzat de forma desigual. Territoris de més al sud havien estat més romanitzats on donaven preferència a zones no cultivades com boscos, per davant de zones cultivades ja que hi havia l’amenaça provinent de les invasions germàniques que ho cremaven tot al seu pas, també i intervé la pressió fiscal de les reformes imposades per l’emperador romà. Per el contrari, territoris de més al nord, menys romanitzats i més influenciats per els germànics tenien un paisatge econòmic més encarat a la ramaderia. Hi ha moltes terres abandonades que es quedaran els visigots, així amb el seu assentament es convertiran amb propietaris de grans latifundis i recrearan el mateix sistema de gran propietat que han après a les Galies.
Per el contrari l’agricultura andalusí es molt dispar a la visigoda, és innovadora, creativa i intensiva que aquests trets permetran una millor alimentació a la població respecta a l’alimentació visigoda. 
Aquesta agricultura genera excedents, uns excedents que seran destinats a les poblacions urbanes, fet que farà possible un creixement urbà. L’agricultura andalusí ocuparà les terres menys fèrtils de la península, que distingiran dos tipus de terres: les de seca i les de regadiu. 
L’alimentació visigoda anirà associada a l’estatus social de cada persona, els grans càrrecs s’alimentaran de carn i no de cereals, una carn procedent de la caça. Mentre que l’alimentació de l’església estarà composta per menjar poc i menjar verdures. I per últim l’alimentació d’una persona d’estatus normal o baix, constarà de cereals, vi, oli d’oliva...
El comerç visigot el podem dividir en dos parts, l’interior i l’internacional:
L’internacional, no té gran importància ja que és un comerç passiu que prové del exterior, a causa de que nomes persones especialitzades naveguen a alta mar o bé alguns jueus dedicats especialment en aquest mètode de comerç.
El comerç interior era a traves de vies terrestres amb animals de carregues, però era més eficaç el comerç a traves del riu, tot i que pocs rius eren navegables, de tal manera que es un comerç complicat.
El comerç andalusí serà tot el contrari, es desenvoluparan els intercanvis d’articles bàsics:  el comerç de proveïment, guanya una importància fonamental. Permetrà l’especialització regional a nivell agrari i manufacturer, i crearà interdependències econòmiques. A diferència del pagès visigot, que conrea i produeix el que necessita per viure i no depèn del comerç, el musulmà s'especialitzarà amb un producte, per fer-ne excedents per tal de comerciar, però haurà de comprar el altres que necessita. És una producció orientada al mercat. També aquest fet esdevindrà l’especialització de diverses zones en diversos productes, cosa que no passarà amb el territori visigot. 
En temps visigot a la península no hi haurà comerciants, per tant el comerç serà primitiu, intercanvi directe entre productor i consumidor, mentre que amb l’arribada dels musulmans tot aquest tipus de mercat canviarà hi el comerç passarà a ser un element clau de l’economia. 
2-
L'Islam neix amb unes regles igualitàries clares. Al principi nomes es reconeix la classe social formada pels individus que integren la comunitat dels creients o umma, però a mesura que va avançar l'expansió territorial, van anar-se incorporant nous espais amb estructures de poder complexes i amb professions de fe que es basaven en l'existència de llibres revelats.
Aquestes comunitats van entrar a constituir el grup dels protegits anomenats dimmíes, quedant fixades les relacions entre totes dues societats mitjançant la signatura de pactes.
Els musulmans no van canviar les relacions socials a Hispània, encara que com és lògic sí que es va alterar l'antiga estructura social. Neix una societat nova, més complexa, caracteritzada per grups diferenciats entre si pel seu origen ètnic, religió, estatus jurídic i costums (musulmans, cristians i jueus). 
Dins del grup dominant, la umma, amb una enorme complexitat ètnica, cal destacar als àrabs:
 Baladíes: Integrants de l'exèrcit de Musa ben Nusayr que va arribar a Al-Ándalus.
 Sirians: Els que van venir amb Baly.
Aquests àrabs són una població poc homogènia, dividida en tribus i clans, que s’agruparà entorn de dos grans partits: el yemení i el qaysí.
Els berbers són el grup majoritari musulmà. Procedeixen del Nord d'Àfrica i entren en la península sota el mandat de Tariq ben Ziyad, uns 12.000, als quals si van anar afegint nous contingents en el transcurs del segle VIII.
Al costat d'ells, la comunitat s'incrementa mitjançant la conversió voluntària a l'Islam d'una part de la societat hispà-visigoda, motivada pel desig de salvaguardar els seus interessos personals i gaudir del principi d'igualtat dels musulmans immigrats.
Van ser els anomenats ‘’nous musulmans’’ i els seus descendents muladíes que, com a conseqüència dels freqüents matrimonis mixtos entre aquests i els àrabs i berbers, van fer que amb el transcurs del temps s'arabitzessin, adoptant la llengua i els costums dels conqueridors.
La complexitat ètnica i cultural de la comunitat dels creients s'amplia amb els ‘’no-creients’’: els mossàrabs de religió cristiana i els jueus. Són l'anomenada ‘’gent del Llibre’’, per això van poder conservar la seva religió dins de la societat islàmica, sent particularment nombrosos a les ciutats. Malgrat la igualtat teòrica de la umma, pertànyer a un llinatge àrab equivalia a obtenir un títol nobiliari i anava acompanyat de la possessió de grans dominis territorials i d'una elevada posició social, factors que serien determinants en la seva diferenciació respecte als altres individus que integraven la comunitat, produint-se, fins i tot, diversos graus de dependència entre els uns i els altres que serien l'origen de diferenciacions jurídiques extremes: homes lliures i esclaus.
El grup més nombrós de la població lliure andalusí era el dels mossàrabs, cristians arabitzats que podien practicar la seva religió i, fins i tot, incorporar-se a la vida social.
3-
a). 
Respecte a la seva organització territorial, quan l'estat hispano-àrab aconsegueix el seu auge durant el califat omeya durant el segle X, l'interior andalusí apareix dividit en coras o circumscripcions provincials. Aquestes unitats de finalitat governativa, militar i fiscal estaven formades per una capital i un territori circumdant que, a la vegada estava subdividit en districtes anomenats iqlim, amb una població principal al capdavant d'altres nuclis, i les alqueries que eren l'entitat bàsica del poblament. En aquesta estructura s'assenyala el paper central, encara que sovint precari, de la capital omeya, Córdoba, la preeminència de les capçaleres urbanes. La continuïtat amb el passat s'apunta, no obstant això, en una probable divisió inicial en grans regions nahiya i bilad superiors a les coras, amb una del centre al-Muwasata, que vindria a ser l'antiga Bètica.
b). 
No tota la península s’estructura en coras, ja que aquest model hispano-àrab de distribució del territori nomes serà aplicat als territoris ocupats per els àrabs, territoris que no arribaran a ser una totalitat de la península Iberica.