GAVA_Cronologia_evolucio_constructiva

Vista previa del material en texto

Ajuntament de Gavà 
__________________________________________ 
 
CRONOLOGIA DE L'EVOLUCIÓ CONSTRUCTIVA A PARTIR DE 
LA HISTORIOGRAFIA SOBRE EL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ 
 
(Gavà, Baix Llobregat) 
 
David Galí 
amb la col·laboració de Raquel Lacuesta i Àlvar Cai xal 
Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusi ó 
 
Juliol de 2012 
 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 2 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Galí, David (juliol 2012). Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la 
historiografia sobre el castell d’Eramprunyà (Gavà, Baix Llobregat). Diputació de 
Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [SPAL] 
 
 
Aquest treball és inèdit i se’n prohibeix la còpia o reproducció. En cas de 
citació, s’haurà de fer segons consta en la referència anterior i es troba sota 
una llicència Creative Commons del tipus: 
 
Reconeixement - NoComercial - CompartirIgual (by-nc -sa): No es permet 
un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la 
distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra 
original. 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 3 
 
ÍNDEX: 
 
 
1. DADES BÀSIQUES ..................................... .................................................. 4 
 
 
2. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL ............................................ . 5 
 
 
3. RESULTATS DE LA RECERCA HISTORIOGRÀFICA................................ 10 
 
3.1. Les primeres aproximacions per part d’estudios os de 
l’arqueologia i la historia i d’excursionistes a le s darreries 
del segle XIX .................................................................................................... 10 
 
3.2. Les llegendes sobre el castell i la baronia d’ Eramprunyà ................... 12 
 
3.3. Els plànols i dibuixos del castell i els mapes del territori 
de la baronia d’Eramprunyà d’època moderna i contem porània ............... 13 
 
3.4. L’obra cabdal sobre la baronia d’Eramprunyà pu blicada 
l’any 1911 per Francesc Bofarull i altres aportacio ns puntuals 
divulgades durant el segle XX........................................................................ 19 
 
3.5. La identificació dels espais i elements arquit ectònics 
del castell i les hipòtesis de les fases constructi ves plasmades 
en croquis i plànols realitzats a l’últim terç del segle XX ............................ 22 
 
3.6. Les novetats sobre la història de la baronia d ’Eramprunyà, 
dels seus possessors i de la capella de Sant Miquel 
proporcionades durant la darrera dècada del segle XX 
i la primera del segle XXI ................................................................................ 26 
 
4. LLISTA DE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA......................................... ...... 34 
 
 
5. LA HISTORIOGRAFIA..................................... ............................................ 38 
 
 
6. QUADRE RESUM CRONOLÒGIC............................................................... 98 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 4 
 
1. DADES BÀSIQUES 
 
 
Denominació: Castell i església de Sant Miquel d’Eramprunyà 
 
Municipi: Gavà 
 
Comarca: Baix Llobregat 
 
Localització: Parc Natural del Garraf 
 
Tipologia: Arquitectura militar i religiosa 
 
Època: Conjunt documentat des del segle X, amb reformes posteriors (segles 
XII, XIV, XVIII i XIX) 
 
Propietat: Ajuntament de Gavà 
 
Protecció monumental: 
Bé Cultural d’Interès Nacional (Castell d’Eramprunyà, R-I-51-5484), per la seva 
condició de Monumento de Arquitectura Militar, segons el decret de 22 d’abril 
de 1949 expedit pel Ministerio de Educación Nacional (“S. Miguel de 
Eramprunyá”, número 106) 
 
Catalogació per part de l’Ajuntament de Gavà: 
Jaciment arqueològic ibero-romà del castell de l’Eramprunya, element A-15 (Pla 
Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arqueològic de Gavà, aprovat 
definitivament el 15 de desembre de 1999 i redactat pels arquitectes Manuel 
Giralt i Clausells i Jordi Rogent i Albiol) 
Castell de l’Eramprunyà i ermita de Sant Miquel, element 57 (Pla Especial de 
Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Gavà, aprovat definitivament 
el 22 de març de 2000 i redactat pels arquitectes Manuel Giralt i Clausells i 
Jordi Rogent i Albiol). 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 5 
 
2. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL 
 
 
El castell d’Eramprunyà va ser declarat Monument Històric-Artístic l’any 1949, 
arran d’un decret pel qual tots els castells de l’Estat espanyol quedaven 
protegits com a “Monumentos de Arquitectura Militar”. Aquest fet, que va 
permetre salvaguardar les fortaleses i els seus entorns naturals, també va 
beneficiar al castell d’Eramprunyà, les ruïnes del qual, durant el darrer quart del 
segle XIX i el segle XX, van ser sovintejades per excursionistes i visitants atrets 
per la bellesa de l’indret i del paisatge de la contrada. L’any 1961, quaranta 
anys després del darrer aplec que es va celebrar a la capella de Sant Miquel 
d’Eramprunyà, va arribar a Gavà un jove vicari, Abelard Sayrach i Fatjó dels 
Xiprers (Barcelona, 1930-1976) que va restaurar l’església amb l’ajut de joves 
del poble i tornà a instaurar l’aplec. Aquesta actuació perseguia l’objectiu de 
despertar l’interès dels gavanencs per la parròquia i pel poble. Algunes 
dècades més tard, arran de l’aplec de Sant Miquel de l’any 2001, es va fer una 
campanya per pressionar la propietària del castell perquè el cedís a mans 
públiques. Es va editar una postal adreçada a Odília Girona Salgado -besnéta 
de Manuel Girona Agrafel, marquesa vídua de Pozo Rubio i baronessa 
d’Eramprunyà-, que els assistents a l’aplec només havien de franquejar i enviar 
per correu en què se li demanava la cessió. 
 
El dia 8 de juny de 2005 va morir Odília Girona i l’Ajuntament de Gavà va 
sospesar la possibilitat de negociar la compra del castell amb els hereus, ja que 
l’anterior propietària no se’n volia desprendre. L’adquisició permetria consolidar 
les ruïnes i facilitar l’accés al monument, fets que havien estat obstaculitzats 
fins aleshores.1 El març de 2007 l’Ajuntament va comprar el castell a la família 
Girona i va crear la Comissió Cívica del Castell d’Eramprunyà, per tal d’elaborar 
propostes de cara a la recuperació d’un monument d’especial significació per a 
la població i per a la història medieval i moderna de Catalunya. El 16 de 
desembre de 2008, el tinent d’alcalde de Gavà, Víctor Carnero López, va 
comunicar a la presidenta delegada de l’Àrea d’Infraestructures i Habitatge de 
 
1 “La muerte de la propietaria del castell d’Eramprunyà abre las puertas a su adquisición 
pública”. El Far, 8 de juliol de 2005. 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 6 
 
la Diputació de Barcelona, Anna Hernández, que l’Ajuntament desitjaria poder-li 
donar a conèixer els projectes que s’estaven duent a terme sobre elcastell des 
del consistori, per poder establir línies de col·laboració entre les dues 
institucions i garantir la preservació del monument per al gaudi de les 
generacions futures. 
 
El 14 de gener de 2009, l’Àrea va encarregar al Servei de Patrimoni 
Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona que estudiés les intervencions 
que podrien realitzar-se al castell i, deu dies més tard, es va produir una 
ventada a conseqüència de la qual van caure alguns murs. Per tot això, el 4 de 
febrer següent, el cap del nostre Servei, l’arquitecte Joan Closa, va visitar el 
monument acompanyat per Joan Anton Bruna, Director de Serveis de l’àmbit 
de Benestar i Serveis a les persones, i Mònica Borrell, Directora-gerent de 
l’Institut Municipal de gestió del patrimoni cultural i natural, ambdós de 
l’Ajuntament de Gavà. Després de la visita, el cap del Servei va considerar que 
calia emprendre les següents accions de manera urgent i per ordre de prioritat: 
tancament del recinte a les visites lliures, consolidació de les parts inestables 
de les restes, protecció de recorreguts per als visitants i obertura restringida i 
amb guiatge a les restes del castell. De manera paral·lela seria necessària la 
realització dels següents treballs per al coneixement del monument i la 
posterior intervenció: aixecament planimètric i topogràfic, estudi històric, estudi 
arqueològic i redacció d’Estudi Previ de Projecte i Pla d’usos (Pla Director que 
recollís els treballs fets per l’Ajuntament de Gavà en matèria de participació 
ciutadana). El 2 d’abril de 2009 es va produir una reunió entre l’Ajuntament i la 
Diputació, on va acordar-se que, primerament, s’encarregaria un projecte 
d’actuacions urgents (tancament del recinte, adequació per a la visita pública i 
consolidació de les restes) i, posteriorment, un de global, de restauració del 
monument, on l’SPAL aportaria el suport tècnic per tirar endavant les primeres 
actuacions. El 16 d’abril següent Anna Hernández comunicava a Joaquim 
Balsera, alcalde de Gavà, que havia indicat a la Gerència de Serveis 
d’Equipaments, Infraestructures Urbanes i Patrimoni Arquitectònic, de la qual 
depèn l’SPAL, que procedís a la redacció d’un projecte d’actuacions urgents a 
efectuar al castell, el qual va ser presentat per Joan Closa a l’Ajuntament el 15 
de juny de 2009, i d’un altre de global. 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 7 
 
 
El 4 de febrer de 2010, l’Ajuntament i la Diputació van signar un conveni per tal 
d’endegar accions urgents al castell, orientades a la seva consolidació i 
preservació en tres fases. La primera, el tancament del recinte del castell per 
evitar danys al monument i a les persones; la segona, creació de recorreguts 
protegits i senyalitzats per a les visites guiades al castell, per garantir-ne l’accés 
i seguretat per part dels visitants, i la tercera, la consolidació d’urgència per 
preservar les restes i dotar de seguretat al visitant. Aquestes actuacions 
d’urgència formaven part d’un projecte de recuperació del castell en sis fases 
basat en les propostes de la Comissió Cívica del Castell d’Eramprunyà. Les 
tres darreres fases incloïen un aixecament planimètric i topogràfic del castell 
per conèixer la realitat física i el seu entorn, els treballs d’investigació històrica i 
arqueològica, i la redacció d’un pla director que ha de guiar futures 
intervencions en el monument. Les dues primeres fases es van executar entre 
la primavera i l’estiu de 2010, i aleshores la Unió Muntanyenca Eramprunyà, 
d’acord amb el Museu de Gavà, va organitzar visites guiades gratuïtes al castell 
cada segon diumenge de mes excepte l’agost. 
 
El 24 de març de 2011 va signar-se el conveni específic entre la Diputació de 
Barcelona i l’Ajuntament de Gavà per a la investigació històrica a través de les 
fonts escrites documentals i la recerca arqueològica al castell d’Eramprunyà en 
dues fases respectives. El pas previ a l’elaboració de l’estudi històric 
documental del castell és l’objecte del present treball. La recerca arqueològica 
també comprenia la desbrossada selectiva prèvia a l’excavació i la consolidació 
posterior, si s’esqueia, de les restes excavades per garantir-ne l’estabilitat, així 
com la consolidació de l’espadanya de l’església de Sant Miquel, que 
presentava pèrdues de material, fissures i esquerdes en la fàbrica, i un lleuger 
desplom cap a la façana de migdia del temple; la desbrossada no només era 
necessària per deslliurar les restes de la vegetació que l’envaïa a causa del seu 
abandonament, sinó també perquè hi havia originat alguns danys i calia 
deturar-ne la degradació. A més, l’actuació també havia de comptar amb el 
suport de diferents tasques complementàries per facilitar la comprensió del 
monument, com ara aixecaments planimètrics, reportatges fotogràfics etc. 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 8 
 
Els treballs referents a aquella segona fase van efectuar-se entre la primavera i 
la tardor de 2011. Entre el 4 de juliol i el 28 d’octubre d’aquell any es va obrir un 
sondeig arqueològic a tocar de la muralla meridional del conjunt amb la intenció 
d’establir una primera seqüència estratigràfica de l’evolució històrica del castell 
en aquell sector. Simultàniament, es va procedir a la retirada de runa 
acumulada en les sales de l’àmbit C del recinte sobirà (cos de la banda de 
migdia) fins assolir el darrer nivell de circulació. Posteriorment, es van 
consolidar els elements constructius posats al descobert en aquell àmbit, tant 
de manera preventiva, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat i evitar despreniments, 
com estructural en diferents punts per tal de garantir la pervivència de trams de 
murs i restes amb perill d’esfondrament. Pel que fa a l’espadanya, se’n va 
sanejar i rejuntar la fàbrica de mamposteria de la seva estructura, i de maó dels 
seus dos ulls amb morter de calç. El seu coronament, format a dues aigües, 
també es va sanejar i consolidar i s’hi van reposar tres quartes parts de les 
peces ceràmiques que el protegien; a cada brancal de l’obertura de ponent hi 
havia una platina metàl·lica ancorada per tal de suportar la campana que 
només es col·loca durant l’aplec de Sant Miquel, de la qual es van eliminar les 
restes d’òxid i s’hi van aplicar dues capes de protecció i una d’acabat.2 
 
El dissabte 14 de gener de 2012 el cap del Servei, Joan Closa, la cap de la 
Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió, Raquel Lacuesta, i 
l’arquitecta tècnica de la Secció Tècnica de Projectes, Obres i Manteniment, 
Cecília Sanjurjo, van fer una visita al castell amb membres de la Unió 
Muntanyenca Eramprunyà, Mònica Borrell, directora del Museu de Gavà, i 
Josep Campmany, físic i estudiós de la història d’Eramprunyà per tal d’explicar 
les primeres hipòtesis de l’evolució del castell i l’església i de la troballa de 
material ibèric al costat del pany de muralla excavat del recinte jussà. 
 
 
2 CAIXAL MATA, A. Informe previ dels treballs de recerca arqueològica al Castell de l’Eramprunyà 
(Gavà, Baix Llobregat). 7 de setembre-4 de novembre de 2011. Servei de Patrimoni 
Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Barcelona, març de 2012 [inèdit]; CLOSA 
PUJABET, J.; SANJURJO MARQUINE, C. Consolidació de l’espadanya de l’església de Sant Miquel i 
de les restes trobades durant la recerca arqueològica a realitzar al castell d’Eramprunyà. Gavà. 
Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Barcelona, maig de 2011 
[inèdit]. 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografiasobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 9 
 
Finalment, el 12 d’abril de 2012 es va signar el conveni de restauració de la 
coberta de l’església de Sant Miquel i de desenrunament arqueològic del 
recinte sobirà del castell d’Eramprunyà entre la Diputació de Barcelona i 
l’Ajuntament de Gavà. 
 
L’objectiu del present estudi és recopilar i analitzar la historiografia relativa al 
lloc. Fins l’actualitat, sobre el castell d’Eramprunyà s’ha realitzat una extensa 
sèrie de treballs que, a primer cop d’ull, més aviat semblen estar en relació amb 
la història de la baronia i dels seus titulars, que no pas amb la realitat física del 
castell i de la seva evolució constructiva. Per això, es fa imprescindible, abans 
d’emprendre la recerca documental sobre el monument, fer una revisió crítica 
d’aquelles aportacions, comentada per ordre cronològic, amb la finalitat 
d’esbrinar si hi ha llacunes documentals, si resta algun arxiu per consultar o bé 
si s’han de repassar algunes de les dades aportades en els estudiats. Aquest 
treball, paral·lel a la recerca arqueològica, servirà de base per a la redacció del 
Pla Director del castell d’Eramprunyà. A tal efecte, el dia 15 de juny de 2011 
diferents tècnics de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió de 
l’SPAL –la seva cap, Raquel Lacuesta, l’historiador David Galí i els arqueòlegs 
Àlvar Caixal i Xavier Fierro- van visitar l’arxiu de Gavà per tal de recollir 
bibliografia, fotografies i documents gràfics sobre el castell. 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 10 
 
3. RESULTATS DE LA RECERCA HISTORIOGRÀFICA 
 
 
3.1. Les primeres aproximacions per part d’estudios os de l’arqueologia i 
la historia i d’excursionistes a les darreries del segle XIX 
 
El castell d’Eramprunyà ha estat objecte d’interès científic des del darrer terç 
del segle XIX, quan van començar a sovintejar-hi visites d’estudiosos de 
l’arqueologia i de la història i d’excursionistes, que van fer les primeres 
descripcions i aproximacions als personatges i esdeveniments que van marcar 
el seu passat. Amb anterioritat, durant els segles XIV i XV la família Marc, que va 
obtenir el castell per l’adquisició que en va fer Pere Marc al rei Jaume II el Just 
d’Aragó el 4 de febrer de 1323, va recopilar els documents que legitimaven la 
seva titularitat sobre aquell patrimoni i d’altres sobre la seva administració en el 
Llibre de la baronia d’Eramprunyà. Però aquest llibre va més enllà d’una 
extensa compilació d’actes notarials, ja que alguns membres de la nissaga 
Marc hi van deixar empremtes per a la posteritat. Jaume Marc III (baró 
d’Eramprunyà entre 1455 i 1466) va explicar el naixement dels seus fills Isabel, 
Lluís, Jaume, Carles, Maria i Pere, els dos darrers vinguts al món al castell 
d’Eramprunyà. Per la seva banda, Jaume Marc IV (1466-1498), va narrar la 
presa del castell per part de tropes franceses enviades per la Generalitat de 
Catalunya l’any 1469 durant la Guerra Civil Catalana que va enfrontar aquesta 
institució i el rei Joan II (1462-1472); precisament, les primeres cites al castell 
en la historiografia són notícies relacionades amb aquella guerra i amb el rei 
Joan II, aportades l’any 1863 per Manuel de Bofarull i de Sartorio (Barcelona, 
1816-1892), que va ser director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. 
 
L’arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña (Barcelona, 1822-1878) va 
dedicar-se a estudiar els recintes fortificats de Tarragona, Olèrdola, 
Eramprunyà, Casserres i Girona i les sepultures que qualificava d’“olerdulanas”, 
com les de la pròpia Olèrdola, del castell d’Eramprunyà i d’altres indrets. En els 
seus Apuntes arqueológicos, redactats el 1871 i publicats pòstumament vuit 
anys més tard, va fer una detallada descripció del castell d’Eramprunyà, 
incloent-hi les inscripcions gravades a la penya del recinte fortificat, dels anys 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 11 
 
1375, on es data l’inici de la construcció del mur del castell per part de Jaume 
Marc, i 1729, quan hi havia una guarnició de Sant Climent de LLobregat 
(Martorell la datava erròniament, de 1772), després de visitar-lo el mateix 
Martorell dues vegades, la primera amb el filòleg i escriptor vilafranquí Manuel 
Milà i Fontanals, autor dels Apuntes históricos sobre Olérdula escrits el 1856 i 
publicats el 1868. De l’anàlisi de l’etimologia del mot “Aramprunia” (segons ell, 
format per una arrel d’origen hebraica i una altra de llatina), de les sepultures 
existents al voltant de la capella castral de Sant Miquel, i de la cisterna veïna, o 
bassa, va concloure que l’establiment humà a l’indret era molt més antic que 
l’església, la bassa i el castell, ja que va observar algunes sepultures tallades 
per la segona. 
 
Entre les dècades de 1870 i de 1880 es van produir sis visites al castell per part 
d’alguns membres d’entitats excursionistes barcelonines, que van interessar-se 
per l’arquitectura i per la història del monument. El dibuixant, tipògraf i fundador 
de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques Eudald Canibell i 
Masbernat (Barcelona, 1858-1928) s’hi va desplaçar els dies 15 de juliol de 
1877 (aquesta vegada acompanyat per Felicià Marí, també membre de l’ACEC) 
i 8 de setembre de 1879. Va destacar-ne la cura que tenien els masovers que 
hi vivien, segons el seu punt de vista, és clar, ja que, segons explicava, el 1875 
calia renovar la part del castell que habitaven (“la seva habitació”) i només en 
van emblanquinar l’entrada, deixant la resta intacta, sense arrencar ni una sola 
fulla d’heura que tapava els murs; també havien col·locat en una sagetera 
l’única resta d’escultura que es conservava del castell, un àngel sostenint 
l’escut dels senyors d’Eramprunyà, que devia servir d’estrep a algun arc. A 
més, va ressenyar les poques coses notables que tenia la capella, una senzilla 
creu gòtica, un retaule de l’any 1698 i una imatge de sant Miquel, de gust 
barroc, i que la porta d’entrada (la de llevant, ja que la de migdia estava 
tapiada) tenia gravada la data 1808. En l’actualitat, la inscripció està molt 
desgastada i només s’entreveu aquest any si li dóna la llum rasant del sol; 
autors posteriors s’han confòs o han mal interpretat la data i han afirmat que es 
tracta de l’any 1868 (Pagès, 1992) o bé del 1568 (Campmany, 2001). Canibell 
també va fixar-se en les sepultures, que creia d’origen més aviat “celta”, dels 
pobles que habitaren primitivament la Península Ibèrica, que no pas “bizantí”, o 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 12 
 
tardoromà. Per la seva banda, el poeta, forjador i mestre d’obres Jacint Torres i 
Reyetó (Barcelona, 1850-1925) va visitar l’indret el 20 d’octubre de 1878. Va 
ser el primer que va explicar la successió de senyors i castlans del castell, a 
partir de dades extretes de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, de l’Arxiu de la 
Corona d’Aragó i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; des del segle XI, 
quan els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van encarregar la 
fortalesa a Mir Geribert, fins a les darreries del segle XVI, quan va passar de 
mans de la família Marc als Fivaller. Respecte a la fàbrica del conjunt 
monumental, Torres esmentava que el baluard immediat al pont d’accés al 
recinte sobirà, encarat a migdia, va ser construït, o reformat, a finals del segle 
XIV, jaque hi havia sageteres circulars per l’exterior i quadrades per dins, per a 
armes de foc, que es generalitzen en aquella època. De la capella deia que, per 
la seva volta ogival molt rebaixada i per altres indicis, semblava ser de les 
darreries del segle XI o inicis del XII, fruit d’una construcció anterior reformada, i 
que li mancava tot l’absis, com si hagués estat suprimit després de fet. Sobre 
les sepultures, dissentia d’altres autors i creia que eren d’origen cristià. 
 
 
3.2. Les llegendes sobre el castell i la baronia d’ Eramprunyà 
 
El 1893, l’advocat i historiador Teodor Creus (Barcelona, 1827-Vilanova i la 
Geltrú, 1921) recollia una llegenda sobre la causa de la mort del rei Joan II, 
succeïda el 19 de gener de 1479, relacionada amb la baronia d’Eramprunyà, en 
haver estat atrapat en un toll de fang d’aquell indret tota una nit. Existeixen 
dues altres llegendes sobre el castell d’Eramprunyà que van ser recollides pel 
floklorista Joan Amades (Barcelona, 1890-1959) amb diferents versions i que 
expliquen, respectivament, la seva destrucció i la mort o emmetzinament de 
Carles de Viana, fill del rei Joan II, en aquella fortalesa. Segons el polític i 
historiador Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904-1990), també n’hi ha una 
altra de molt antiga sobre la construcció del castell, que va ressenyar Marcel 
Terés el 2002. Coll va interpretar que al·ludia a Mir Geribert i la va extreure del 
Llibre de les nobleses dels reys (1425-1475), obra del compilador barceloní 
anomenat Joan Francesc. Però, pel que esmenta en aquest llibre, més aviat es 
tracta d‘una llegenda relacionada amb el castell vell de Rosanes (Castellví de 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 13 
 
Rosanes), que no pas amb Eramprunyà o sembla que hi ha una confusió entre 
ambdós, ja que a l’època altmedieval s’havien denominat igual, “Rodanes”, o 
"Rosanes". Francesc explica que “en cateluya si hiera poblat hun noble cavaller 
e honrat qui era vengut de gascunya e lo dit cavaller avia nom en mir de biern 
senyor de castellvi lo tal castell li consentí lo senyor de rosanes”. Hi ha una 
nota marginal, escrita posteriorment amb lletra d’època moderna o 
contemporània, on es llegeix “Mir de Bearne sr de castelvel de Rosanes ano 
1117” [el text original porta aquesta data al final], però Mir Geribert va morir el 
1060 i no hi ha informació de cap personatge anomenat Mir de Bearn, ni 
relacionat amb el castell de Castellví de Rosanes ni amb altres indrets. 
Reprenent la història narrada per Francesc, Mir va prendre el comte Ermengol 
d’Urgell al seu pas pel coll de Begues, se’l va endur a Rosanes i, un cop allí, li 
va preguntar si aquella torre fos seva què en faria. El comte va respondre “que 
l’obraria realment, per tal com hi havia fort bella mola, e, encara, que no es 
pendria per null senyor qui el tengués assetjat, ab que hi hagués vianda. E 
sobre aquestes paraules, si li dix lo dit Mir al comte d’Urgell: d’esta mola vós no 
exirets, fins que haja obrat lo castell a vostre cost e messió, e que sia tal com 
vós diets ne l’havets dictat”. El comte d’Urgell, com que estava presoner i no 
podia fer altra cosa, va decidir obrar el castell, “e cant fou obrat lo castell, lleixa’l 
anar”. 
 
 
3.3. Els plànols i dibuixos del castell i els mapes del territori de la baronia 
d’Eramprunyà d’època moderna i contemporània 
 
De l’abril del 1897 data una planta del castell d’Eramprunyà que Manuel Girona 
i Agrafel (Barcelona, 1817-1905), que havia comprat la propietat el 12 de febrer 
d’aquell any, va encarregar al mestre d’obres Ramon Soriano i Tomba, autor de 
la reforma efectuada al castell de Castelldefels el mateix any 1897 per a 
Girona; d’aquest aixecament, que es trobava a l’Arxiu de la Baronia 
d’Eramprunyà, n’hi ha una fotocòpia dipositada a l’Arxiu de Gavà per Josep 
Campmany i Guillot. Segurament, Girona, abans de decantar-se per restaurar 
el castell de Castelldefels, va considerar la possibilitat de recuperar el 
d’Eramprunyà, atès que Soriano qualificava de “patio habilitable” el que es 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 14 
 
troba a nord de l’ala sud del castell, on hi ha la cisterna del recinte sobirà. S’hi 
delinea la capella amb un pati a llevant i, cap a nord-est del temple, una “balsa” 
(la cisterna, o bassa, excavada a la roca sense coberta). Pel que fa al castell, 
es dibuixa el cos que ocupa la banda sud del recinte sobirà, format, de ponent 
a llevant, per cinc dependències: “patio”, “entrada”, “cocina”, “escalera”, 
“cuadra”, i a l’extrem llevantí “ruinas”. A nord d’aquest cos hi ha el pati esmentat 
i més ruïnes: 
 
 
 
Alguns autors han aportat altres documents gràfics d’època moderna i 
contemporània sobre el castell i el seu territori, extrets de l’arxiu de la baronia, 
així com dos dibuixos esbossats durant l’excursió que hi van fer Eudald 
Canibell i Felicià Marí el 15 de juliol de 1877, que són els primers que es van 
publicar. Apareixien el dia 1 de març de 1879 en la revista La llumanera de 
Nova York, en una pàgina dedicada a la Catalunya pintoresca. Es tractava 
d’una vista des de l’ermita de Bruguers i una altra des de més a prop, on 
s’observa la façana sud de la capella de Sant Miquel, que presenta l’extrem 
llevantí de la nau sense cobrir, tal i com es troba en l’actualitat, i de la fortalesa; 
el mateix Canibell, en la crònica de l’excursió explicava que “Allí traguérem [des 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 15 
 
de les ruïnes de la capella vella de Brugués] un croquis del castell que’s 
domina perfectament y tornárem á empendre prompte ‘l camí cap al meteix 
lloch pera dibuixar algunas de sas bonicas vistas”: 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 16 
 
No es van publicar altres documents gràfics fins un segle després, el 1989, 
quan l’historiador Josep Eixarch i Frasno (Forcall, Castelló de la Plana, 1915-
Tortosa, 2011) va divulgar un dibuix del castell que data de 1872, i un mapa de 
bona part dels dominis de la baronia d’Eramprunyà (Viladecans, Gavà i 
Castelldefels) que segons l’autor és de l’any 1590. 
 
 
 
El dibuix figura el conjunt monumental, amb la capella en primer terme i el 
castell darrere, vist des del sud-oest. La primera presenta la porta de migdia 
tapiada i tota la nau coberta amb una teulada a dues aigües amb el carener 
paral·lel a la façana de migdia, fins i tot l’extrem de llevant de la nau amb 
teulada, que avui està al descobert tal i com es representa al dibuix de Felicià 
Marí publicat el 1879 i que en la planta aixecada per Ramon Soriano el 1897 
consta com a pati. El castell té el cos de la banda sud força sencer, amb planta 
baixa i pis. 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 17 
 
Quant al mapa, que també va ser publicat per la historiadora Dolors Sanahuja 
el 2002, s’hi dibuixa, a manera de croquis, la “HERMITA DE SN MIGUEL”, com un 
edifici de planta quadrangular, amb coberta a dues aigües i una espadanya. 
 
 
 
 
Precisament, Sanahuja va aportar dos altres mapes que abastaven el mateix 
territori, ambdós datats, segons l’autora, probablement del segle XVIII. Enun es 
representa, a manera de croquis esquemàtic, el “Castell del Aramprunya”, amb 
una torre rodona (que deu ser imaginada, ja que en l’actualitat no se 
n’observen vestigis) i la capella al costat amb una espadanya. En l’altre mapa 
el “Castell” es mostra com un edifici amb coberta a dues aigües i la capella 
també amb espadanya (vegeu-los a la pàgina següent). 
 
 
 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 18 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 19 
 
3.4. L’obra cabdal sobre la baronia d’Eramprunyà pu blicada l’any 1911 per 
Francesc Bofarull i altres aportacions puntuals div ulgades durant el segle 
XX 
 
El 1905 el jurisconsult i historiador Eduardo de Hinojosa (Alhama de Granada, 
1852-Madrid, 1919) va citar alguns documents del “Archivo del Excmo. Sr. D. 
Manuel Girona en Barcelona” en la seva obra El régimen señorial y la cuestión 
agraria en Cataluña durante la edad media. L’any 1911 es va produir una de les 
aportacions mes importants a la història del monument, en la qual s’han basat 
bona part dels autors que han escrit sobre la qüestió posteriorment. Es tracta 
de l’obra El castillo i la baronía de Aramprunyá, escrita per Francesc de Bofarull 
i Sans (Barcelona, 1843-1938), fill de Manuel de Bofarull i successor seu en la 
direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tal i com explica Francesc Bofarull, 
aquest llibre va ser encarregat per Manuel Girona i Agrafel, “con el laudable 
propósito de dar á conocer la historia de la Baronía y del Castillo de 
Arampruñá, que, situado en aquellos feraces montes, fué en remotos tiempos 
frontera del Condado de Barcelona y fuerte baluarte contra las invasiones 
sarracenas”. El llibre versa sobre la successió de senyors de la baronia i 
s’estructura en tres parts: quan estava en mans de la Corona, amb els seus 
castlans i subcastlans (segles X-XIV); com a senyoriu particular, amb els Marc i 
els seus successors (segles XIV-XIX), i una breu ressenya històrica dels llocs de 
la baronia (Castelldefels, casa de la Roca, Gavà, Viladecans i Sant Climent de 
Llobregat), acompanyada d’un apèndix documental. Respecte a l’evolució 
constructiva del monument, no aporta noves hipòtesis, però, pel que fa a la 
capella, sí que se’n ressenyen les visites pastorals efectuades als segles XV i 
XVI: la de 1413, quan es va trobar reservat el Santíssim i en bon estat les fonts 
baptismals i el crisma, i es feia ús del cementiri de l’ermita de Brugués; la de 
1484, quan hi havia l'ara consagrada, una custòdia de fusta, un calze d'estany, 
una patena trencada, un missal de pergamí i un pali de tela pintada 
d'estampadura groga en camp vermell; les de 1497 i 1500 [en realitat, tal i com 
s’ha comprovat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, la visita efectuada al temple és 
del 1509, ja que en els anys 1497 i 1500 no se n’hi van fer], quan es parla de 
campanes, d'ornaments i del calze, però res del Santíssim, fonts baptismals ni 
crisma, i afegeix que per celebrar-se la missa hi havia d'anar el mossèn els 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 20 
 
diumenges pel matí; i, finalment, la del 7 d’octubre de 1552, quan consta que la 
capella estava en ruïnes. Segons Bofarull, després es va reedificar i va quedar 
com a capella particular, a la qual anava una vegada l'any el rector de Gavà 
amb els feligresos processionalment, i es va nomenar un ermità o donat per 
custòdia de la mateixa i del castell, que estava en ruïnes. 
 
El 1921, un article anònim de la revista L’Aramprunyá donava compte de 
l’enderrocament d’alguns murs del castell, de fer-hi foc i de la profanació de la 
capella per part de forasters, que en van arrencar les portes i part de l’antic 
paviment, i van trencar la mesa de l’altar i la pica de l’aigua beneita. En un altre 
article de la mateixa revista, mossèn Joan Baranera, vicari de la parròquia de 
Gavà, feia una breu aproximació a la història del castell i la capella de Sant 
Miquel d’Eramprunyà, l’ermita de Bruguers i l’església de Sant Pere de Gavà. 
Respecte a la capella d’Eramprunyà, apuntava que l’actual havia estat 
edificada al segle X damunt d’una de més antiga i que abans n’hi havia hagut 
una altra “edificada per els cristians dels primers segles, junt amb els vuit 
sepulcres oberts a la roca al voltant de la capella de cara a Ponent”. Aquells 
sepulcres que alguns autors havien atribuït als celtes o fenicis i altres als 
primers cristians. 
 
Durant bona part del segle XX, fins a la dècada de 1990, es van produir 
aportacions de caràcter puntual a la història del castell. El 1929, el farmacèutic i 
historiador Bonaventura Pedemonte i Falguera (Barcelona, 1881-Sant Andreu 
de la Barca, 1950), en la història de la baronia de Castellvell de Rosanes i, el 
1933, l’escriptor i historiador Ricard Carreras i Valls (Barcelona, 1879-1937), en 
les notes genealògiques sobre els poetes de la família March, van apuntar 
algunes noves dades sobre l’actuació dels Marc durant la guerra Civil Catalana 
del segle XV, que van ser citades per Josep Campmany l’any 2000. El 1958, 
l’historiador de l’art Lluís Monreal i Tejada (Zaragoza, 1912-Barcelona, 2005) i 
l’erudit i filòleg Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 1914) van dedicar un 
apartat del seu llibre sobre els castells medievals de Catalunya al 
d’Eramprunyà. Es basaven en l’obra de Bofarull i el llibre de la baronia 
d’Eramprunyà, però en puntualitzaven notícies o en donaven algunes de noves. 
El 1375, el rei Pere III va autoritzar Jaume Marc a imposar tributs als seus 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 21 
 
vassalls del terme d'Eramprunyà a fi de fer obres al castell, les referides a la 
inscripció gravada a la roca, del mateix any. Quaranta-sis anys després, Lluís 
March, veient que el castell s'enrunava, acudí al rei Alfons IV de Catalunya, el 
qual, des del Castell Nou de Nàpols, li atorgà, el 20 d’agost de 1421, facultat 
per recaptar impostos entre els seus vassalls sobre el consum de la carn, del 
pa, del vi i d'altres mercaderies, a fi de reparar els murs del castell. Respecte a 
la capella de Sant Miquel, els autors explicaven que en època moderna es va 
invertir la disposició de la nau, de manera que desaparegué la capçalera 
primitiva. I que el 1936 l’interior va ser arrasat. El 1967, els historiadors Pere 
Català i Roca (Valls, 1923-Barcelona, 2009) i Miquel Brasó i Vaqués 
(Barcelona, 1904-1974) també dedicaven un capítol a repassar la història del 
monument en la seva obra sobre els castells catalans, que principalment es 
basava en bibliografia anterior. Els autors, a l’inici del text, explicaven que la 
història del castell “s’expressa en una de les millors monografies que posseïm 
de castells: El castillo y la baronia de Aramprunyà, llibre publicat a Barcelona, 
l’any 1911, per Francesc de Bofarull i Sans. Forçós és que el present article 
respongui sensiblement al contingut del meritori treball de tan il·lustre autor”. La 
informació més interessant que s’aportava era la següent: “segons ens ha 
informat un gavanenc, durant el temps de l’anomenada Guerra Europea (1914-
1918) en més d’una ocasió pujaren dalt del castell individus que feien senyals a 
un submarí alemany –que, secretament, resseguia el litoral- perquè pogués 
aprovisionar; el nostre informador afegia queell mateix havia, de nit, transportat 
a la platja sacs plens, per al submarí. Silenciaríem la notícia si no volguéssim 
continuar que sembla que els individus apostats dalt d’Eramprunyà utilitzaven, 
per tal d’escalfar-se o fer senyals, la fusta que arrencaven del mateix castell, 
precipitant-ne així la desfeta”. 
 
 
 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 22 
 
3.5. La identificació dels espais i elements arquit ectònics del castell i les 
hipòtesis de les fases constructives plasmades en c roquis i plànols 
realitzats a l’últim terç del segle XX 
 
Pere Català i Miquel Brasó acompanyaven el seu text amb una planta del 
“primer recinte” del castell, a manera de croquis, amb la identificació de 
diferents espais, la capella, el vall, la cisterna del recinte sobirà i la sala. 
 
 
 
Després, a la dècada de 1990 i a l’inici de la següent, Josep Campmany va 
proporcionar tres altres plànols més detallats que l’anterior. El 1991 incloïa un 
esquema del castell en un article sobre la baronia d’Eramprunyà, escrit per 
Rosa Viñas i Badia a la revista La Sentiu, on identificava elements del recinte 
jussà, l’entrada, la torre, els contraforts de la muralla, les cavallerisses, les 
defenses exteriors o baluard del pont, i la cisterna. L’any 2000, en un article 
sobre la guerra Civil del segle XV publicat a Materials del Baix Llobregat, 
Campmany aportava un plànol del castell aixecat a partir de mesures pròpies i 
la interpretació de fotografies antigues, sobre topografia feta pels Serveis 
Tècnics de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gavà. S’hi indicaven els 
elements defensius que van ser assetjats i atacats durant aquella guerra (el 
raval, la barbacana, el baluard i la torre) i també les tres inscripcions que hi ha 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 23 
 
gravades a la penya del castell, respectivament dels segles XII, XIV i XVIII. En 
una guia de butxaca del castell editada el 2001 hi va incloure el mateix plànol, 
però més complet, amb la identificació de tots els espais del castell i indicant-ne 
les èpoques arquitectòniques: finals del segle X, potser després de la 
reconstrucció de l’atac d’Almansur, el 985; mitjan segle XI, després de l’atac 
dels partidaris de Mir Geribert; segona meitat del segle XII, posterior a la invasió 
almoràvit de 1114; segona meitat del segle XIV, a l’època dels Marc, i restes 
dels segles XVIII i XIX. 
 
 
Esquema publicat per Rosa Viñas el 1991 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 24 
 
 
 
 
 
 
 
 
Plànol del castell publicat per Josep Campmany el 2001 
 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 25 
 
Respecte a les fases constructives del castell, la historiadora de l’art Montserrat 
Pagès, en la seva obra Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat editada el 
1992 va aportar-ne un plànol on s’identifica el romànic, el romànic no 
conservat, el gòtic i elements posteriors: 
 
 
 
En l’article que l’autora dedicava al castell en repassava la història basant-se, 
principalment, en el llibre de Bofarull. Però també proporcionava algunes noves 
dades, en feia una descripció i formulava l’evolució constructiva del conjunt, 
plasmada en el plànol esmentat; creia que la inscripció de 1375 era una 
falsificació moderna, potser del temps de Manuel Girona, tot i que no tenia en 
compte que ja va ser citada per Francesc Martorell i Peña el 1879 i per altres 
autors abans que Girona adquirís la baronia d’Eramprunyà el 1897. Del temple 
aportava la primera notícia documental, quan era citat com a “domum s. 
Michaelis in Erapruniano” en el testament sagramental de Galí, vicari dels 
castells d'Eramprunyà i de Sant Martí Sarroca i governador a les fronteres del 
Llobregat i del Penedès, que hi va ser jurat pels seus marmessors l’any 977. 
Aleshores va manar que fessin comprar sengles “chechovas” [canadelles] per a 
aquella capella i per a la de Sant Pere de Gavà. També esmentava algunes 
deixes a Sant Miquel d’Eramprunyà efectuades al segle XII. El 1129, el clergue 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 26 
 
Arnau Berenguer llegà la tercera part del seu moblatge a les esglésies de Sant 
Miquel i de Sant Climent i, el 1141, els cònjuges, Guillem Ramon, vicari 
d’Eramprunyà, i Estefania (pares de Pere de Santa Oliva que posteriorment 
esdevindria castlà d’Eramprunyà) llegaren tres morabatins a l’obra de Sant 
Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà. Dos anys després, quan es jurava el 
testament sagramental del vicari Guillem Ramon, es va manar que fossin 
donats tres morabatins a l’obra de Sant Miquel i a Sant Pere d’Eramprunyà (o 
sigui, l’església de Sant Pere del poble de Gavà). 
 
 
3.6. Les novetats sobre la història de la baronia d ’Eramprunyà, dels seus 
possessors i de la capella de Sant Miquel proporcio nades durant la 
darrera dècada del segle XX i la primera del segle XXI 
 
A partir del 1997, Josep Campmany ha escrit diferents articles sobre aspectes 
històrics relacionats amb Gavà i el castell d’Eramprunyà: la guerra de 
Successió a Gavà i Eramprunyà (1700-1720), el mateix any 1997; senyors i 
pagesos a Eramprunyà (1323-1460) l’any 1999; la guerra civil del segle XV i els 
confins occidentals del terme d’Eramprunyà al segle XV, l’any 2000; una guia de 
butxaca editada arran dels 40 anys de l’aplec de Sant Miquel, el 2001; Gavà en 
el segle XVI, l’any 2001; economia, poder i territori al voltant de l’any 1000, el 
2002, i l’aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà, l’any 2011. 
 
Sobre la guerra de Successió explica les implicacions que hi van tenir els 
barons d’Eramprunyà, Francesc de Copons i Grimau, i Francesc de 
Bournonville i de Perapertussa, ambdós alineats amb el bàndol felipista, i el 
rector de Gavà, Josep Marí i Vilana, austriacista. També que, acabada la 
guerra, van quedar partides guerrilleres actives a Garraf encara força anys, 
que, de tant en tant, atacaven el pla del Llobregat. Aquest fet obligaria a 
mantenir el castell d’Eramprunyà ocupat militarment fins molt després de la 
guerra, com testimonia una inscripció a la roca deixada el 1729 per soldats de 
Sant Climent, que hi eren de guarnició. 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 27 
 
En l’article sobre els senyors i pagesos es parla de la crisi feudal a 
Eramprunyà, de tots els drets senyorials aplicats als segons i de la voluntat de 
deslliurar-se’n amb la reacció remença. També es fa menció a la crisi 
demogràfica a Eramprunyà dels segles XIV i XV, amb una depreciació 
poblacional d’un 62 % durant 200 anys, amb el punt més baix a mitjan segle 
XVI. També s’explica la relació dels March amb la monarquia catalana, que van 
passar de reialistes fidels a pactistes militants. Van ser protegits per Joan I i 
Martí I, durant l’interregne i el compromís de Casp es van posicionar amb la 
causa de Jaume d’Urgell, després van acceptar Ferran d’Antequera i es van 
abstenir de participar en la revolta de Jaume d’Urgell. Entre 1416i 1455 hi va 
haver oposició dels March a la corona i després l’actitud de les diferents 
branques de la família no va ser unànime. 
 
Respecte a la guerra civil del segle XV, l’autor, a partir de documents i notícies 
regestades per altres autors, esbossa un gran fresc de tots els esdeveniments 
que van portar a la presa de la fortalesa per tropes franceses enviades per la 
Generalitat el 1469, el mateix setge i atac final, l’empresonament a Cotlliure de 
Jaume Marc IV i la posterior recuperació del castell per part seva el 1473. Dels 
confins occidentals del terme d’Eramprunyà al segle XV, s’explica quins van ser 
(Campdàsems, Garraf i Jafre) i que la seva determinació ha estat força 
polèmica a causa de la manca de documents per confirmar-los. 
 
En la guia de butxaca es fa un breu resum de la història del castell i de la 
capella de Sant Miquel, i es repassa la reinstauració de l’aplec l’any 1961, per 
iniciativa de mossèn Abelard Sayrach, vicari de Gavà, que va acondiciar el 
camí de pujada al castell i el mateix temple per a l’ocasió, amb l’ajut de joves 
gavanencs. Segons Campmany, l’aplec s’havia formalitzat l’any 1568, que 
segons interpretava era la data gravada a la porta de llevant de la capella [en 
realitat, 1808] i es mantingué fins l’any 1921, quan el masover abandonà el 
castell i baixà a viure a Gavà. A la fi de la dècada de 1950, mossèn Sayrach va 
ser destinat com a vicari a la parròquia de Sant Pere de Gavà, va redescobrir 
Eramprunyà i va decidir recuperar l’aplec. Segons les paraules de mossèn 
Sayrach, que va deixar escrites: 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 28 
 
“se’m va ocórrer que aquella muntanya [el Garraf] era la que precisament 
necessitaven aquells futurs joves, quelcom que els endurís, que els fes soferts, 
forts que sabessin descobrir la bellesa d’allò propi de Gavà”. Entre els paratges 
redescoberts, el castell i l’ermita: “El lloc i la vista són bellíssims. Però l’abandó 
era total; ja no es distingia bé l’antic camí de pujada, s’estaven fent malbé les 
inscripcions gòtiques escrites sobre pedra; l’ermita necessitava reforçar 
urgentment el campanaret i la teulada; calia reconstruir el pont penjant 
d’entrada al castell. I el més greu és que alguns dels murs mestres que encara 
quedaven del castell es podien salvar. Quedaven algunes arcades d’una sala 
que jo en deia “el tinell”, de boniques que eren. El castell i l’ermita de Sant 
Miquel pertanyien a la família Girona, que vivia a Barcelona. Però 
espiritualment, històricament culturalment, tot aquell conjunt era al bell centre 
de la comarca de pobles que el sentien seu: els més propers, Gavà, 
Viladecans, Begues. Veia l’important que seria per a tota la comarca 
ressuscitar aquell conjunt únic. Però depassava les meves forces i possibilitats. 
Pensava que tard o d’hora el castell seria revaloritzat [...] vaig pensar en 
l’ermita de Sant Miquel. Feia cent anys que no s’hi deia missa [...]. I vaig decidir 
que després de cent anys nosaltres tornaríem a celebrar la missa el dia de Sant 
Miquel, i hi faríem un gran aplec comarcal [...]. Els treballadors de pic i pala 
eren els escolans, els aspirants i alguns dels joves que es reunien a la 
parròquia. Fins i tot els nens treballaven de manera exemplar, extraordinària 
[...]. Mica en mica, la notícia del que fèiem s’estengué per Gavà i en molta gent 
nasqué un corrent de simpatia. La part més atractiva de la reconstrucció fou la 
darrera: l’hora de posar les portes, els rosetons i a sobre de tot les campanetes. 
Naturalment, amb el meu sou de vicari vaig haver d’anar pagant tot això, 
malgrat que molts dels col·laboradors, entusiasmats per l’obra, no van cobrar 
quasi res. Fustes, taulons, sacs de ciment, tot vam haver de pujar-ho sobre les 
espatlles i sota el sol batent de l’estiu des de baix l’ermita de Bruguers [...]. Un 
element important era el camí: no n’hi havia cap de definit. Vam buscar 
redescobrir l’antic i cercar els pendents més còmodes. I una idea que vam 
posar en pràctica fou la de fer placetes de descans, de tant en tant, al camí; la 
intenció era doble: que poguéssim seure i descansar, sobretot la gent gran, i 
que al mateix temps poguèssim admirar els paisatges des d’aquells miradors. 
Calia desbrossar, aplanar, posar baranes de troncs o de ferro, fer seients de 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 29 
 
pedra. I a cada placeta li posàvem un nom: del pastor, dels escolanets, dels 
aspirants, dels caçadors... [...]. I arribà per fi el dia de l’aplec! [29 de setembre 
de 1961] Cent anys d’endormiscament que ara es trencaven. S’havien avisat 
els pobles veïns i vingueren de tot arreu. Feia goig la muntanya, amb aquell 
formigueig de gent pujant, joves, famílies, i algunes persones d’edat. Dalt del 
castell onejava la bandera roja dels Marc, els senyors antics del castell. 
L’ermita estava pleníssima, a fora i tot. El clima era de gran senzillesa. La meva 
alegria íntima era gran: ho havíem aconseguit. Déu era de nou lloat, Sant 
Miquel era de nou invocat. Uns nens i joves s’havien endurit en l’entrega. I a 
Gavà havien nascut uns aires d’ànims, d’amor per les seves coses oblidades. 
Després vingueren les sardanes, el dinar, els jocs, l’aplec, la fraternitat [...]. Fou 
un gran dia. Un dia molt bonic”. 
 
En el text sobre Gavà en el segle XVI, Campmany explica la transformació del 
domini senyorial arran de la intervenció del segon sindicat remença, 
l’alliberament dels mals usos privatius d’Eramprunyà (el 8 de març de 1502 els 
pagesos se’n deslliuraren mitjançant el pagament de 800 lliures), l’extinció de la 
nissaga dels Marc i l’adveniment dels Fivaller, el protagonisme comunal de 
Gavà i l’estructura de la seva població. 
 
Pel que fa a l’economia, poder i territori al voltant de l’any 1000, s’esmenten els 
dos nivells sobreposats de l’organització de la Marca Hispànica, com succeïa a 
la resta de l’imperi carolingi: la dels castells (governats pel comte) i la de les 
parròquies (agrupades en bisbats i governades pel bisbe) i ambdues actuaven 
com a recaptadores de tributs, l’església a través del delme (desena part d’una 
collita). A la Catalunya Vella es va mantenir, però a les noves terres de l’altra 
banda del Llobregat els titulars del castells es quedaren amb la major part dels 
delmes, ja que havien fundat esglésies pròpies dins dels castells. 
Probablement, aquest va ser l’origen de les esglésies de Sant Boi, Sant Vicenç 
de Campdàsens i Sant Miquel d’Eramprunyà. L’any 994, Guillem, fill de Galí de 
Sant Martí, cedia al bisbat de Barcelona tots els drets que tenia sobre les 
parròquies de Sant Boi, de Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf, 
fet que suposa que eren les que conformaven el territori d’Eramprunyà. És el 
segon document que esmenta les parròquies en aquesta zona, després del 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 30 
 
testament del comte Mir del 966, que havia llegat a la seu barcelonina la seva 
part del delme de Sant Boi. 
 
El 3 de desembre del 2011 Campmany va participar en les IV Trobades del 
Centre d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà amb una ponència sobre el 
cinquantenari de l’aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà; en aquesta mateixa 
jornada, Mònica Borrell, per l’Ajuntament de Gavà, i Joan Closa, pel nostre 
Servei, van presentar les actuacions que s’estaven duent a terme al castell fruit 
d’un pla de treball de col·laboració i suport engegat durant l’any 2009. 
Campmanyrepassava la història del temple i esbossava una interpretació de la 
seva evolució constructiva, comentant les visites pastorals efectuades al 
temple. Finalment, incidia en els esdeveniments més destacats que han succeït 
durant les darreres cinc dècades d’aplec. 
 
Segons el mateix autor, en una primera fase, el temple hauria estat semblant a 
altres esglésies preromàniques: una planta rectangular, de nau única, d’uns 14 
m de llarg per 6 m d’ample i amb coberta de fusta. Els murs d’aquesta primera 
església probablement són els que es conserven a les parets exteriors nord i 
sud, que presenten un carreuat petit i irregular propi d’èpoques anteriors al 
romànic. Les tombes antropomorfes escampades a l’entorn de la capella 
semblen correspondre a aquest moment. En una segona fase, cap al segle XII, 
el temple es va reformar amb l’erecció de dos nous murs paral·lels i adossats 
per l’interior a les parets nord i sud de l’obra preromànica, amb l’objectiu de fer 
les parets més gruixudes, i capaces de sostenir un nou sostre, de pedra, obrat 
amb volta romànica de canó. Aleshores també es deuria embellir la porta 
principal d’entrada, amb un arc de mig punt i l’espadanya. L’edificació romànica 
sobrevisqué a la Guerra Civil del segle xv, i l’any 1484 s’explica que tenia tots 
els ornaments sagrats i a més era la seu de sis petites confraries o lluminàries, 
una de les quals era administrada pels joves i una altra per les dones dels 
encortons. L’any 1509 es fa referència a les dues grans campanes, de les quals 
calia arreglar-ne els batalls. A mitjan segle XVI, però, l’església es va ensorrar, 
ja que en la visita pastoral de l’any 1552 consta que la capella era “in totum in 
terra postrata” i, tres anys després, seguia “in totum dirructa”. Això, no obstant, 
l’any 1569, una nova visita pastoral manava al rector que consagrés l’altar de la 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 31 
 
capella de Sant Miquel, per la qual cosa cal suposar que acabava de ser 
restaurada. Probablement, en aquesta reconstrucció de mitjan segle XVI, es 
bastí l’actual volta apuntada, amb les formes típiques del gòtic tardà imperant al 
país, si bé amb un caràcter humil. En aquesta mateixa reforma s’escurçà la 
nau, tot deixant fora l’espai de l’antic absis, que quedà tancat per un mur on 
s’obrí una porta, que antigament tenia gravada una data que ara no es veu i 
que, segons Campmany, és 1568. 
 
Respecte a l’aplec de Sant Miquel, l’autor repassa les notes en què el vicari de 
Gavà mossèn Abelard Sayrach i Fatjó dels Xiprers (Barcelona, 1930-1976) 
narra la seva experiència pastoral a les quatre parròquies on va ser [Col·lecció 
del Centre d’Estudis de Gavà, fons Alfons Gibert, document 39], de les quals, 
Campmany ja en va citar algunes parts l’any 2001. Després explica el 
desenvolupament de la celebració i els diferents canvis que hi ha hagut en la 
seva organització, amb el naixement de diferents grups juvenils que se’n van 
encarregar. En els darrers anys de la dècada de 1970 i els primers de 1980, 
l’organització va recaure en dos dels grups sorgits de l’empenta donada per 
mossèn Abelard, l’Agrupament Escolta Eramprunyà i la Unió Muntanyenca 
Eramprunyà, amb la col·laboració de l’Agrupació Fotogràfica. Amb ells, la festa 
de l’aplec va prendre l’estructura bàsica que pràcticament s’ha mantingut fins 
l’actualitat: l’excursió nocturna dels més joves el dia abans per netejar i 
endreçar l’indret; la nit a la capella de sant Miquel; la xocolatada matinal a les 
nou; la missa; els jocs de colles, i el comiat amb l’aperitiu. De tant en tant, es 
dedicava l’aplec a alguna figura rellevant de les lletres catalanes (el 1968 a 
Pompeu Fabra, el 1985 a la figura de Salvador Espriu i, l’any següent, a Pere 
Quart) i també es van fer espectacles teatrals i pirotècnics. Actualment, des de 
fa uns quants anys, la comissió organitzadora està formada per la Unió 
Muntanyenca Eramprunyà, l’Associació d’Amics del Museu, el Centre d’Estudis 
de Gavà, el Grup Ecologista Quercus i l’Agrupament Escolta Roc del Migdia, 
que ve a ser el successor de l’antic Agrupament Escolta Eramprunyà. Al costat 
d’aquestes entitats, l’Agrupació Fotogràfica organitza cada any un concurs que 
té per tema l’aplec, i altres grups, com el Club d’Atletisme, o algun esplai, hi ha 
participat puntualment. Des de l’any 2007, l’organització té el suport de 
l’Ajuntament de Gavà, nou propietari del castell, i es procura donar un aspecte 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 32 
 
medievalitzant a l’aplec amb parades d’herbes remeieres, els organitzadors 
disfressats de l’època i el castell guarnit amb gallardets i banderoles. 
 
Finalment, cal citar el tercer número de la revista Rubricatum, de Gavà, que 
recull la tesi doctoral de la historiadora Dolors Sanahuja i Torres sobre el 
territori d’Eramprunyà entre els segles X i XVI. L’autora, que va poder consultar 
l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà el 1989, quan era tancat a investigadors, 
repassa la història de la baronia i dels seus possessors a través dels principals 
fons documentals públics i privats on se’n troben notícies: l’Arxiu de la Corona 
d’Aragó, l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, l’Arxiu Diocesà de Barcelona, 
l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, Arxiu de la Biblioteca de 
Catalunya, l’Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat i l’Arxiu de la 
Baronia d’Eramprunyà. Primerament, tracta sobre l’entorn territorial i el 
paisatge, i el naixement i consolidació de les parròquies del terme 
d’Eramprunyà, per després narrar tot allò referent als seus senyors i pagesos 
de forma molt minuciosa. Respecte a dades relacionades amb la fàbrica de 
l’edifici i la seva evolució constructiva, explica que, el 6 de juliol de 1374, Jaume 
Marc elevava una queixa al rei pels desastres provocats per les tempestes al 
castell, que havia quedat força malmès (“castri vestri de Alaprunya propter 
inundationem aquarum sit adeo destructum seu devastatum”). Per reparar-lo, 
demanava permís al monarca per cobrar dret de pas a tothom qui creués el coll 
de Begues. Els pagesos, obligats a treballar en la reparació, hi oposaren 
resistència, per la qual cosa va ser necessària la intervenció reial. Cal 
relacionar aquest fet amb la inscripció gravada a la penya d’Eramprunyà el 
1375, on s’esmenta que Jaume Marc va començar l’obra del mur del castell. 
L’any 1421 es va tornar a repetir una situació similar (dada citada per Monreal i 
Riquer el 1958). Aleshores era el rei Alfons qui reconeixia a Lluís Marc que el 
castell necessitava de reparació “in membris muris et vallis” i li concedia permís 
per imposar exaccions especials durant cinc anys. Abans, l’any 1384, el rei 
Joan I concedia a Jaume Marc el dret d’imposar als homes del castell de la 
Roca que anessin a treballar a les obres del castell d’Eramprunyà: “declaramus 
dictos homines termini ad faciendum ipsa opera seu operas ad defensionem 
Castri ipsius de Alaprunyano necnon juramentum seu homagium fidelitatis”. 
Sanahuja també dóna la notícia que el castell havia acollit famílies dins i a 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 33 
 
l’entorn dels seus murs, segurament al recinte jussà, ja que l’any 1389, 
Bartomeu Pujals aconseguia que Jaume Marc li establís “dun pati per fer casa 
dins los murs del castell de Araprunya a cens de 4 diners”. 
 
* * * 
 
Com a conclusió, es pot afirmar que, si bé bona part dels historiadors i 
estudiososque han tractat sobre el castell d’Eramprunyà des del darrer terç del 
segle XIX fins l'actualitat s’han dedicat, principalment, a donar notícia dels seus 
possessors, n’hi ha hagut alguns que sí que han aportat informacions sobre els 
canvis soferts per la fàbrica del monument al llarg dels segles i hipòtesis sobre 
la seva evolució constructiva, però manca una visió global de conjunt que 
reculli, sintetitzi i interpreti totes aquestes dades. A més, hi ha algunes notícies 
que cal contrastar i assegurar-se que no n’hi hagi de noves, per bé que els 
arxius on es troba informació sobre Eramprunyà ja han estat investigats, però 
s’haurien de repassar amb una mirada crítica diferent. Per la qual cosa, partint 
de la base historiogràfica, cal reprendre la revisió i recerca de les fonts directes 
de la documentació escrita, que ja ha estat iniciada paral·lelament a la 
realització del present estudi, tenint en compte, també, els resultats dels 
sondejos arqueològics efectuats pel nostre Servei per tal de poder sintetitzar, 
així, l’evolució històricoconstructiva del castell i la capella de Sant Miquel 
d’Eramprunyà. 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 34 
 
4. LLISTA DE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA 
 
 
CANTARELL, ELENA; COMAS, MIREIA; MUNTANER, CARME. 2011 [segles XIV i XV]. El 
llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Lleida, Pagès Editors. 
 
BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE. 1863. “Levantamiento y guerra de 
Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relativos a aquellos sucesos”. 
Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de 
Aragón, tom XXIV. Barcelona: Imprenta del Archivo. P. 369. 
 
BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE. 1864. “Opúsculos inéditos del cronista 
catalan Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su biografia 
documentada, tomo I”. Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la 
Corona de Aragón, tom XXVII, Barcelona. P. 145-148, 192. 
 
MARTORELL Y PEÑA, FRANCISCO. 1879 [1871]. Apuntes arqueológicos de D. 
Francisco Martorell y Peña, ordenados por Salvador Sanpere y Miquel, 
publicados por Don Juan Martorell y Peña. Barcelona; Gerona: Imprenta y 
librería de Vicente Dorca. P. 29-40, 109-115, 125-126. 
 
CANIBELL MASBERNAT, EUDALT. 1880. “Excursió al castell d’Aramprunyá. 15 Juliol 
1877”. Memorias de la Associació Catalanista d’Excursións Científicas, volum I. 
Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús, p. 47-53. 
 
TORRAS, CÈSAR AUGUST. 1878. “Excursió a Gavá, castell d’Eramprunyá y 
Viladecans. 20 d’octubre de 1878”. Memorias de la Associació Catalanista 
d’Excursións Científicas, volum II. Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús, p. 
327-338. 
 
TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1878. ”Lo castell d’Aramprunyá”. Album pintoresch-
monumental de Catalunya. Barcelona: Associació Catalanista d’Excursions 
Científicas, p. 22. 
 
“Catalunya pintoresca”. 1 de març de 1879. La llumanera de Nova York, volum 
IV, numero 47. Nova York: Artur Cuyás, Editor. P. 4, 6. 
 
CANIBELL, EUDALD. 1879. “Excursió col·lectiva al castell d’Aramprunyá en 8 de 
setembre de 1879”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, tom 1er. 
Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, p. 219-222. 
 
“Excursió particular à Begas, castell d’Aramprunyá y ermita de Brugués los dias 
18 y 19 de Janer 1882”. 1886. Associació Catalanista d’Excursions Científicas, 
volum II. Barcelona: en lo local de la Associació. P. 19-24. 
 
TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1887. “Lo castell d’Aramprunyá”. Associació 
Catalanista d’Excursions Científicas, volum III. Barcelona: en lo local de la 
Associació. P. 33-64. 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 35 
 
“Excursió à las serras situadas al oest del “pla de Barcelona” ...(...Gavá, 
Brugués, Aramprunyá, Begas, Ordal, Sant Pons, Corbera y Molins de 
Rey....)....” [diumenge, 21 de març de 1889]. Butlletí del Centre Excursionista 
de Catalunya, volum primer. Barcelona: Imprempta de Henrich y Compañia en 
comandita, p. 54-59. 
 
CREUS, THEODOR. 1893. “L’olla del rei”. Set contallas del temps vell. Vilanova i 
la Geltrú: Estampa de Joseph A. Milá. 
 
BARONIA DE ARAMPRUNYÁ. CROQUIS DE LA PLANTA DEL CASTILLO Y 
CAPILLA DE S. MIGUEL. Barcelona. Abril 1897. El facultativo. R. Soriano. 
[Fotocòpia dipositada a l'arxiu de Gavà per Josep Campmany] 
 
HINOJOSA, EDUARDO DE. 1905. El régimen señorial y la cuestión agraria en 
Cataluña durante la edad media. Madrid: Librería general de Victoriano Suárez. 
P. 104-106, 113, 114, 352-360. 
 
GOMIS, CELS. 1908-1918. Geografia general de Catalunya. Provincia de 
Barcelona, volum II. Barcelona: Casa Ed. Alberto Martín. P. 369-371. 
 
BOFARULL Y SANS, FRANCISCO de. 1911. El castillo y la baronía de Aramprunyá. 
Barcelona: Inprenta de Henrich y Cia en comandita. P. 7-10, entre 10, 11 i 12 
(fotos), 20, 23, 25, 26, 27-30, 32-33. 
 
“Ignorants ó salvatjes?”. Març de 1921. L’Aramprunyá, número 3. Gavà. P. 3. 
 
BARANERA, JOAN, PVRE. “Gavá”. Agost de 1921. L’Aramprunyá, número 12. 
Gavà. P. 2-4. 
 
BARANERA, JOAN, PVRE. Historia de Ntra. Sra. de Brugués. 1922. Hostafrancs 
[Barcelona]: Imprenta F. Aleu-Gall. 
 
PEDEMONTE, BONAVENTURA. 1929. Notes per a la història de la baronia de 
Castellvell de Rosanes, Martorell, Abrera, Castellví de Rosanes, Castellbisbal, 
Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. Barcelona: Impremta 
Elzeviriana i Llibreria Camí. P. 418, 427, 430, 431. 
 
CARRERAS I VALLS, RICARD. 1933. “Noves notes genealògiques dels poetes 
Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits”. Estudis 
Universitaris Catalans, número 18. Barcelona: Impremta de la Casa de Caritat. 
P. 318, 330, 331. 
 
MONREAL, LLUÍS; RIQUER, MARTÍ DE. 1958. Els castells medievals de Catalunya, 
volum segon. Barcelona: Falcó. P. 265-277. 
 
CATALÀ ROCA, PERE; BRASÓ VAQUÉS, MIQUEL. 1967. “Castell d’Eramprunyà”. Els 
castells catalans, volum I. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. P. 408-426. 
 
AMADES, JOAN. 1982. Folklore de Catalunya. Rondallística. Rondalles, 
tradicions, llegendes, volum 1. Barcelona: Selecta. P. 1.401, 1.402. 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 36 
 
 
AMADES, JOAN. 1984. Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels carrers 
de Ciutat vella. Barcelona: Edicions 62. P. 730. 
 
“Inscripció al castell de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de Gavà. Desembre 
de 1984, número 7. p. 49-50. 
 
VIÑAS I BADIA, ROSA. “Loys March, cavaller i senyor del castell de l’Eramprunyà, 
és cridat a judici”. La Sentiu. Museu de Gavà. Gener-juny de 1987, número 12. 
p. 39, 40. 
 
EIXARCH FRASNO, JOSEP. 1989. Les arrels històriques de Viladecans (segles XII-
XVIII). Viladecans: Ajuntament de Viladecans. P. 33 i 41 (Croquis i plànol del 
castell). 
 
SOLER VIDAL, JOSEP. “Els March de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de Gavà. 
Abril de 1989, número 14. p. 23-30. 
 
VIÑAS I BADIA, ROSA. “La Baronia d’Eramprunyà, el nostre poble entra a l’edat 
mitjana”. La Sentiu. Quaderns de divulgació. Museu de Gavà. Maig de 1991, 
número 17. 
 
PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 1992. Art romànic i feudalisme al Baix 
Llobregat. Barcelona: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat: Abadia 
de Montserrat. 
 
PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 1992. “Castell d’Eramprunyà. Sant Miquel 
d’Eramprunyà”. Catalunya romànica. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El 
Maresme. Volum XX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P. 362-365. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. Agost de 1997. Esquema històric de la guerra de 
Successió a Gavà i Eramprunyà (1700-1720). Gavà: Institut Municipal de 
Gestió del Patrimoni Cultural i Natural. 
 
SANAHUJA I TORRES,DOLORS. “Un món entre ombres: dones d’Eramprunyà”. La 
Sentiu. Museu de Gavà. Maig de 1998, número 23-24. 
 
A.A.D.D. 1998. Els Marc. Cavallers i poetes al castell d’Eramprunyà. Gavà: 
Museu de Gavà. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 1999. “Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-
1460”. Materials del Baix Llobregat, número 5. Sant Feliu de Llobregat: Centre 
d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 105-121. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000 (A). “La guerra civil del segle xv a 
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat: 
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000 (B). “Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confins 
occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle xv”. III 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 37 
 
Trobada d’estudiosos del Garraf. Monografies, 30. Barcelona, 2000, p. 193-
206. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2001 (A). Castell d’Eramprunyà, església de Sant 
Miquel i ermita de Bruguers. Guia de butxaca. 40 anys Aplec de Sant Miquel 
(1961-2001). Gavà. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2001 (B). “Gavà en el segle XVI. Mutació senyorial i 
afirmació comunal”. Materials del Baix Llobregat, núm. 7. Sant Feliu de 
Llobregat, p. 69-92. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP; PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 2002. “Rutes a 
peu. Ruta del castell de l’Eramprunyà: “viatja a través de la història””. 
L’Eixarmada, número 8. Begues, abril 2002, p. 11-18. 
 
IZQUIERDO TUGAS, PERE. 2002. “Gavà i els gavanencs, del món romà al 
feudalisme”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics 
del Museu de Gavà. P. 5-18. 
 
SANAHUJA TORRES, DOLORS. 2002. “El sistema defensiu en el territori del castell 
d’Eramprunyà”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics 
del Museu de Gavà. P. 19-25. 
 
TERÉS I MONTFORT, MARCEL. 2002. “Cavallers, prínceps i dames al castell 
d’Eramprunyà: tres llegendes altmedievals”. Actes de les jornades Gavà mil 
anys. Gavà: Associació d’amics del Museu de Gavà. P. 26-31. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2002. “Economia, poder i territori al voltant de l’any 
1000”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics del 
Museu de Gavà. P. 32-48. 
 
SANAHUJA I TORRES, DOLORS. 2002. “El territori d’Eramprunyà entre els segles X-
XVI”. Rubricatum. Revista del Museu de Gavà, 3. Gavà: Museu de Gavà. 
 
CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2011. “L’Aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà. 50 
anys de la valorització popular d’un monument cultural d’interès nacional”. IV 
Trobades del Centre d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Castelldefels, 3 de 
desembre de 2011. 
 
 
 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 38 
 
5. LA HISTORIOGRAFIA 
 
 
CANTARELL , ELENA; COMAS, MIREIA; MUNTANER, CARME. 2011 [segles XIV i XV]. 
El llibre de la Baronia d’Eramprunyà . Lleida, Pagès Editors. 
 
Publicació de la compilació de documents que van fer diferents membres de la família 
Marc, senyors del castell d’Eramprunyà, als segles XIV i XV. Hi ha el relat o apunts, 
gairebé dia per dia, que va fer Jaume March i Ballester de la presa del castell per part 
de tropes franceses el 1469 durant la Guerra Civil Catalana que va enfrontar el rei 
Joan II i la Generalitat de Catalunya (1462-1472) -el 1466 la Generalitat, a la mort del 
conestable Pere de Portugal, ofereix la corona catalana a Renat I d’Anjou, nét de Joan 
I d’Aragó i Renat envia com a lloctinent al seu fill primogènit Joan II de Lorena- i que va 
publicar Bofarull el 1911; durant la guerra March es va posicionar en el bàndol reialista 
de Joan II. 
 
 
 
BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE . 1863. “Levantamiento y guerra de 
Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relat ivos a aquellos 
sucesos”. Colección de Documentos Inéditos del Archivo Genera l de la 
Corona de Aragón , tom XXIV. Barcelona: Imprenta del Archivo. P. 369 . 
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a 
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat: 
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124. 
 
Campmany cita : 
La presència de Jaume Marc al castell era necessària, perquè les tropes de Joan II 
ocupaven el Penedès i amenaçaven el Baix Llobregat: el 7 de desembre de 1464 la 
Generalitat dirigia una carta “Al molt honorable e molt savi cavaller Jachme March 
senyor del castell de Araprunya” per tal que “los enamichs qui eren al camp de 
Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien stendre de part deça” per la 
qual cosa li ordenaven “recullir les gents vitualles e robes en la força. Stigau attent en 
la custodia d’aqueix castell e encara preparat ab les mes gents que poreu per que al 
necessari siau prest al mester” [ACA, Generalitat. 940, f. 112v. Transcrit per Bofarull, 
Próspero de: Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II. 
Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Documentos Inéditos del 
Archivo de la Corona de Aragón. Barcelona: Imprenta del Archivo, 1863, vol 24, pàg. 
369]. 
 
Bofarull escriu : 
el 7 de desembre de 1463 la Generalitat dirigia una carta “Al molt honorable e molt 
savi cavaller Jachme March senyor del castell de Araprunya. 
Molt honorable mossen. La causa de la present es qu e som certificats que los 
enamichs qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien 
stendre de part deça lo que creem dubtaran pero per dir no me pensava vo s fem 
la present pregants e encarregants vos ab tot crega m sie de mes fauçan recullir 
les gents vitualles e robes en la força stigau attent en la custodia daqueix castell e 
encara preparar ab les mes gents que poreu per que al necessari siau prest al mester. 
E tingueus la Santa Trinitat en sa proteccio ”. 
 
 
 
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà 
 
David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 39 
 
BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE . 1864. “Opúsculos inéditos del 
cronista catalan Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su 
biografia documentada, tomo I”. Colección de Documentos Inéditos del 
Archivo de la Corona de Aragón , tom XXVII, Barcelona. P. 145-148, 192. 
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a 
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat: 
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124. 
 
El rei Joan II va morir el 19 de gener de 1479 d’un poagre, o mal de gota dels peus, 
mal curat. El dia 11 de setembre de 1478 va sortir de Sant Boi per anar al Prat a caçar 
i després va anar a dinar a Gavà. A la tarda va tornar a caçar al Prat i se’n va anar a 
sopar i dormir a Castelldefels. Al dia següent va oir missa a l’església de Castelldefels i 
va anar a Sitges pel camí de Garraf, on va dinar i, trobant-se molt cansat pel mal camí 
i muntanyes de Garraf, li va començar a agafar poagre als peus [Bofarull, Colección de 
Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol 27, Barcelona, 1874 és 
1864, p. 147 és 145-148, 192]. 
 
 
 
MARTORELL Y PEÑA, FRANCISCO. 1879 [1871]. Apuntes arqueológicos de D. 
Francisco Martorell y Peña, ordenados por Salvador Sanpere y Miquel, 
publicados por Don Juan Martorell y Peña . Barcelona; Gerona: Imprenta y 
librería de Vicente Dorca. P. 29-40, 109-115, 125-1 26. 
 
P. 29-40: 
Francesc Martorell i Peña (Barcelona, 19-11-1822–9-11-1878) era corredor reial de 
canvis, que va retirar-se el 1868 i va estat associat a la casa comercial Martorell i 
Bofill, dirigida pel seu germà Miquel. Va donar les col·leccions del seu pare a la ciutat 
de Barcelona